La vida és també, i sobretot, allò que (ens) passa fora dels blogs, i per això a vegades hem de deixar de dir moltes coses que voldríem dir afinadament.
Però Ella no desafina gens:
dilluns, 31 de març del 2008
dissabte, 22 de març del 2008
"Lágrimas negras" per Cachao
El 23 de febrer vaig penjar aquest vídeo d'homenatge a Israel López Cachao i Bebo Valdés. Cachao acaba de morir. Nou homenatge a Cachao i llarga vida a Bebo. Dissabte de glòria i de pena. Llàgrimes negres.
divendres, 21 de març del 2008
I tant, si suem! (i 2)
Bé, de fet la idea d’aquesta mena de segona part va sorgir abans que l’altra, però aquella em va venir rodada: actualitat obliga, quan et fiques on ningú et mana ficar-te però ho fas amb una certa i idealista dignitat de “servei públic”, per més que ningú te l’hagi demanat, etcètera.
Va passar que vaig somriure un pèl sorneguerament —els que em coneixen ja saben que és un defecte que tinc (i ho dic sense gota de coqueteria, ja que massa sovint és cosa que em sol dur problemes)— quan vaig llegir en alguns diaris, cap a finals de febrer, que en una illa d’un arxipèlag noruec (un moment, que busco el nom... ah sí: Illa d’Spitsbergen, arxipèlag d’Svalvard) havien creat (deien ”creat”, ho juro per la meva fe atea) un refugi de llavors de tot el planeta. “Una immensa nevera amb baix consum energètic”. “Faltaria plus”, dit en castís. Va, em trec la mandra de sobre i us busco una pàgina amb fotos i tot (si us descarregueu el pdf, millor). De fet, això de treure’m la mandra és un dir, perquè així me n’estalvio la glossa (massa) fàcil: el text ja es porta l’oli tot solet. (M’acabo d’adonar que l’autor del reportatge també és Elcacho, esmentat a "I tant, si suem! 1". Aviso que no el conec de res ni li tinc cap mania.)
No comment, doncs, per part meva. Però sí que vull dir que això em va recordar vagament (tinc unes estranyes associacions d’idees, a vegades) allò del disc fonogràfic inclòs en la sonda espacial Voyager 2, llançada a l’espai el 1977 (i que ja fa anys que ha ultrapassat Neptú) per si un dia, dins la infinita nit de l’univers, algun ésser fet més o menys a la nostra imatge i semblança hi ensopega. Ja ho sabeu, allò que van preparar amb l’assessorament —del tot seriós, per altra banda— de Carl Sagan, i que incloïa, entre altres coses, gravacions tals com salutacions en 55 llengües humanes i una en llengua balenera (!), el so d’un petó (!!) i el d’un nen plorant, l’electroencefalograma —pla?— de les meditacions d’una dona enamorada (!!!) i música de tots els estils, des de mariachis fins a Bach, passant per Beethoven, Mozart, Stravinsky, Louis Armstrong i... Chuck Berry, amb el seu “Johnny B. Goode”. Steven Pinker (que també ho cita a Cómo funciona la mente (1)), explica que un humorista, en el seu moment, va dir que la resposta més probable si fos possible que algú es trobés la tal gravació en algun racó de galàxia fos: “Sisplau, enviïn més Chuck Berry”. I no, no me'n puc estar; tant per als carrosses que potser fa anys que no la senten com per als possibles jovenets que hagin caigut aquí com volant per l’espai sideral i que ni saben de qui parlo, aquí us ho penjo.
No sé pas, però, si veient ballar aquestes gogós se’ls acudiria dir ni mu, des d’algun racó d’aquest ampli univers en expansió contínua —o és ja en contracció?—. No ho acabo de saber mai. Una de les meves grans frustracions, aquesta tremenda falta de formació científica que tinc.
(1) Ed. Destino. Barcelona, 2001 i 2007.
Va passar que vaig somriure un pèl sorneguerament —els que em coneixen ja saben que és un defecte que tinc (i ho dic sense gota de coqueteria, ja que massa sovint és cosa que em sol dur problemes)— quan vaig llegir en alguns diaris, cap a finals de febrer, que en una illa d’un arxipèlag noruec (un moment, que busco el nom... ah sí: Illa d’Spitsbergen, arxipèlag d’Svalvard) havien creat (deien ”creat”, ho juro per la meva fe atea) un refugi de llavors de tot el planeta. “Una immensa nevera amb baix consum energètic”. “Faltaria plus”, dit en castís. Va, em trec la mandra de sobre i us busco una pàgina amb fotos i tot (si us descarregueu el pdf, millor). De fet, això de treure’m la mandra és un dir, perquè així me n’estalvio la glossa (massa) fàcil: el text ja es porta l’oli tot solet. (M’acabo d’adonar que l’autor del reportatge també és Elcacho, esmentat a "I tant, si suem! 1". Aviso que no el conec de res ni li tinc cap mania.)
No comment, doncs, per part meva. Però sí que vull dir que això em va recordar vagament (tinc unes estranyes associacions d’idees, a vegades) allò del disc fonogràfic inclòs en la sonda espacial Voyager 2, llançada a l’espai el 1977 (i que ja fa anys que ha ultrapassat Neptú) per si un dia, dins la infinita nit de l’univers, algun ésser fet més o menys a la nostra imatge i semblança hi ensopega. Ja ho sabeu, allò que van preparar amb l’assessorament —del tot seriós, per altra banda— de Carl Sagan, i que incloïa, entre altres coses, gravacions tals com salutacions en 55 llengües humanes i una en llengua balenera (!), el so d’un petó (!!) i el d’un nen plorant, l’electroencefalograma —pla?— de les meditacions d’una dona enamorada (!!!) i música de tots els estils, des de mariachis fins a Bach, passant per Beethoven, Mozart, Stravinsky, Louis Armstrong i... Chuck Berry, amb el seu “Johnny B. Goode”. Steven Pinker (que també ho cita a Cómo funciona la mente (1)), explica que un humorista, en el seu moment, va dir que la resposta més probable si fos possible que algú es trobés la tal gravació en algun racó de galàxia fos: “Sisplau, enviïn més Chuck Berry”. I no, no me'n puc estar; tant per als carrosses que potser fa anys que no la senten com per als possibles jovenets que hagin caigut aquí com volant per l’espai sideral i que ni saben de qui parlo, aquí us ho penjo.
No sé pas, però, si veient ballar aquestes gogós se’ls acudiria dir ni mu, des d’algun racó d’aquest ampli univers en expansió contínua —o és ja en contracció?—. No ho acabo de saber mai. Una de les meves grans frustracions, aquesta tremenda falta de formació científica que tinc.
(1) Ed. Destino. Barcelona, 2001 i 2007.
dimecres, 19 de març del 2008
Daisy, Daisy...
—Escolta, Dave —va dir Hal al cap d’una estona—. Has trobat el problema?[...]
—Crec que hi ha hagut una avaria a les portes de la bodega de les càpsules —va comentar Hal animadament—. És una sort que tu no hagis resultat mort.
«Som-hi —va pensar Bowman—. Mai no m’hauria imaginat que seria un neurocirurgià amateur... i que realitzaria una lobotomia més enllà de l’òrbita de Júpiter.»
Va retirar el passador de la secció etiquetada “feedback cognititu” i va treure el primer bloc de memòria. La xarxa tridimensional, meravellosament complexa, que podia cabre còmodament dins la mà d’un home però que contenia milions d’elements, va flotar per la cambra.
—Ei, Dave —va dir Hal—. Què fas?
«Deu sentir dolor? —va pensar Bowman breument—. Probablement no —es va dir—, no hi ha òrgans de sentits en el còrtex humà, al capdavall. Es pot operar el cervell humà sense anestèsia.»
—Mira, Dave —va dir Hal—, tinc anys d’experiència de servei dintre meu. Una quantitat insubstituïble d’esforç ha estat dedicada a fer-me el que sóc.
[...]
—Dave —va dir Hal—, no entenc per què em fas això... Jo tinc el màxim entusiasme en la missió... Estàs destruint la meva ment... No ho entens?... Em tornaré infantil... Em tornaré no res...
[...]
—Sóc un Ordinador Hal Nou Mil, número de producció 3. Vaig esdevenir operatiu a la factoria Hal d’Urbana, Illinois, el 12 de gener de 1977. [...] Dave... encara ets aquí? Sabies que l’arrel quadrada de 10 és 3 coma 162277660168379...? El logaritme 10 base E és zero coma 434294481903252..., correcció, això és el logaritme E base 10... [...] Em sembla que tinc algun problema... El meu primer professor va ser el doctor Chandra... em va ensenyar una cançó... fa així... «Daisy, Daisy, dóna’m la teva resposta, estic mig boig d’amor per tu...».
[...]
—Bon... dia... doctor... Chandra... Sóc... en... Hal. Estic... preparat... per... a... la... meva... primera classe... avui...
Bowman no ho podia suportar més. Va arrencar l’última unitat, i Hal va callar per sempre.
Arthur C. Clarke (1917-2008). 2001: A Space Odyssey, 1968. Traducció catalana de Eduard Castanyo. Edicions Pleniluni, 1991.
Arthur C. Clarke (1917-2008). 2001: A Space Odyssey, 1968. Traducció catalana de Eduard Castanyo. Edicions Pleniluni, 1991.
Daisy, Daisy,
Give me your answer do
I'm half crazy,
All for the love of you
It won't be a stylish marriage,
I can't afford a carriage
But you'll look sweet upon the seat
Of a bicycle built for two...
dissabte, 15 de març del 2008
I tant, si suem! (1)
Ramon Folch passa per ser un dels científics prestigiosos d’aquest racó de món. Més ben dit: és un dels científicis més prestigiosos d’aquest racó de món i vol passar per ser un cientític prestigiós –i rigorós– més enllà d’aquest racó de món. Divendres li feien una entrevista al diari Avui (reconec ser encara tan masoca per no poder deixar de fullejar diaris i fins i tot a vegades llegir-los a trossos) sota un titular que retrata bastant fidelment el barbut doctor Folch: “Negar el canvi climàtic és ridícul”. Entesos, sóc ridicula. «Si algú, avui en dia, diu que no es creu l'existència del canvi climàtic li diré que em sap greu que sigui tan ignorant.» Entesos, sóc una ignorant.
L’entrevistador Joaquim Elcacho, naturalment gens ridícul ni ignorant, ens informa que «Ramon Folch, Oriol Lladó, Lídia Hervàs i un equip format per una desena més de científics i divulgadors acaben de publicar Suarem! (editat per L'Arquer-Mina), un llibre que fa servir una original estructura redaccional -un intercanvi d'e-mails amb documents adjunts- per exposar els dubtes, reptes i contradiccions dels ciutadans davant el canvi del clima.»
Que bé!!! I això de l’estructura redaccional a base d’emails amb documents adjunts, que modern! I no s’hi posen per poc: «Volem pensar que hem fet un bon llibre que ajudarà els lectors a reflexionar; un llibre que vol ser, respecte al canvi climàtic, el mateix que va ser El món de Sofia [ha!] respecte a la filosofia. No hem volgut fer un llibre magistral, entre cometes [ha, ha!], sinó un intent de reproduir les inquietuds, les angúnies i els anhels de diferents actors; personatges que representen situacions de la vida real. No és una homilia, sinó un drama de la realitat quotidiana. Qualsevol lector és pot sentir identificat amb algun dels personatges del llibre.» Gràcies, eminències! I gràcies per haver pensat a treure’l tan desinteressadament quan s’acosta Sant Jordi! «...No és una novel·la clàssica amb un desenllaç, sinó un fragment de la realitat [que cultes, si s’han llegit Zola i tot!, encara que han tingut la delicadesa de no dir-ne “tranche de vie”] que ni comença ni acaba. No té un final típic, però en les últimes pàgines, la protagonista, Laia -una metge-, entén de què va el problema del canvi climàtic. Entén la complexitat de la seva gestió i entén també que, faci el que faci, ella no canviarà la realitat, però descobreix que la suma de totes les coses que fem els humans, aparentment irrellevants, acabarà canviant la realitat.»
Guai, no? (No demano excuses per l’expressió, perquè és la que hi escau.)
Només un apunt al marge: obviar l’existència i els arguments dels centenars i centenars de científics (quasi tan eminents com Folch i companyia, goso dir fluixet fluixet) que neguen això del canvi climàtic en els termes amb què ho fan aquests catastrofistes, posant-los al sac dels ridículs i ignorants, ho trobo realment molt científic —entre cometes, per no desentonar del seu estil redaccional. Dir que «el responsable d'un celler de Catalunya [...] ha comprat terres al pre-Pirineu perquè s'ha adonat que si vol continuar fent vi d'aquí a 50 anys probablement tindrà més bones condicions a la conca de Tremp que al Baix Penedès, per posar un exemple», sense dir que durant anys i panys de l’edat mitjana tota l’Europa septentrional estava plantada de vinya i fruiterars esponerosos i que la gent no s’hi pelava de fred a ple hivern, també per posar un exemple, ho trobo tan, però tan científic, que només puc fer una genuflexió d’agraïment per un tan subtil homenatge a la veritat científica (les cometes, aquí, a discreció de cadascú).
L’entrevistador Joaquim Elcacho, naturalment gens ridícul ni ignorant, ens informa que «Ramon Folch, Oriol Lladó, Lídia Hervàs i un equip format per una desena més de científics i divulgadors acaben de publicar Suarem! (editat per L'Arquer-Mina), un llibre que fa servir una original estructura redaccional -un intercanvi d'e-mails amb documents adjunts- per exposar els dubtes, reptes i contradiccions dels ciutadans davant el canvi del clima.»
Que bé!!! I això de l’estructura redaccional a base d’emails amb documents adjunts, que modern! I no s’hi posen per poc: «Volem pensar que hem fet un bon llibre que ajudarà els lectors a reflexionar; un llibre que vol ser, respecte al canvi climàtic, el mateix que va ser El món de Sofia [ha!] respecte a la filosofia. No hem volgut fer un llibre magistral, entre cometes [ha, ha!], sinó un intent de reproduir les inquietuds, les angúnies i els anhels de diferents actors; personatges que representen situacions de la vida real. No és una homilia, sinó un drama de la realitat quotidiana. Qualsevol lector és pot sentir identificat amb algun dels personatges del llibre.» Gràcies, eminències! I gràcies per haver pensat a treure’l tan desinteressadament quan s’acosta Sant Jordi! «...No és una novel·la clàssica amb un desenllaç, sinó un fragment de la realitat [que cultes, si s’han llegit Zola i tot!, encara que han tingut la delicadesa de no dir-ne “tranche de vie”] que ni comença ni acaba. No té un final típic, però en les últimes pàgines, la protagonista, Laia -una metge-, entén de què va el problema del canvi climàtic. Entén la complexitat de la seva gestió i entén també que, faci el que faci, ella no canviarà la realitat, però descobreix que la suma de totes les coses que fem els humans, aparentment irrellevants, acabarà canviant la realitat.»
Guai, no? (No demano excuses per l’expressió, perquè és la que hi escau.)
Només un apunt al marge: obviar l’existència i els arguments dels centenars i centenars de científics (quasi tan eminents com Folch i companyia, goso dir fluixet fluixet) que neguen això del canvi climàtic en els termes amb què ho fan aquests catastrofistes, posant-los al sac dels ridículs i ignorants, ho trobo realment molt científic —entre cometes, per no desentonar del seu estil redaccional. Dir que «el responsable d'un celler de Catalunya [...] ha comprat terres al pre-Pirineu perquè s'ha adonat que si vol continuar fent vi d'aquí a 50 anys probablement tindrà més bones condicions a la conca de Tremp que al Baix Penedès, per posar un exemple», sense dir que durant anys i panys de l’edat mitjana tota l’Europa septentrional estava plantada de vinya i fruiterars esponerosos i que la gent no s’hi pelava de fred a ple hivern, també per posar un exemple, ho trobo tan, però tan científic, que només puc fer una genuflexió d’agraïment per un tan subtil homenatge a la veritat científica (les cometes, aquí, a discreció de cadascú).
divendres, 7 de març del 2008
Suicidios y otras muertes
Així va titular Alfonso Costafreda (1926-1974) el seu últim poemari (1), publicat uns mesos després del seu, de suïcidi. Amb tot el respecte per la seva memòria, em permeto manllevar-li el títol, que m’ha vingut al cap de sobte després de perdre l’oremus un cop més al sentir i llegir allò d’”atemptat suïcida”, que repeteixen arreu com cotorres els periodistes de tots el mitjans. M’ha vingut al cap com a perfectament descriptiu i precís del fet que apunto, no cal dir que ben al marge del sentit que hi va donar Costafreda.
Atemptat suïcida. Té pebrots. Més exactament: no tenen pebrots de dir les coses pel seu nom. Anem —almenys jo hi vaig— de basca en basca de tanta pudor com fan els tòpics i els eufemismes que gasten els professionals del ram, que després es queixen que els critiquem i els ataquem, pobrets. No ho faríem si s’esforcessin a ser una mica més intel·ligents (no costa tant, incentivar mínimament la proliferació de noves connexions neuronals), una mica més cultes (no costa tant, triar lectures profitoses) o almenys prou humils (això potser ja costa més) per deixar-ho i dedicar-se a alguna cosa més a l’abast de les seves capacitats.
Encara que procurem fugir-ne escaldats, de notes d’agència, cròniques, articles, comentaris, etc., amb aquest tuf insuportable, se’ns colen arreu en qualsevol moment. Només una mostra, real, entre el munt que ens aclapara cada dia, sobre la qüestió dels “suïcides”: «Una suicida que llevaba un cinturón de explosivos atacó el miércoles un control de patrullas vecinales en Baquba, capital de la volátil provincia iraquí de Diyala, y causó 10 muertos y 8 heridos, dijo la policía.» (Aquesta és de Reuters, del 02.01.08, però cada dia, en cada diari, en cada televisió, en cada ràdio, n’hi ha de quasi idèntiques en la forma i d’idèntiques en la intenció.) Deixo de banda el to líric de la volàtil província. Centrem-nos en “una suïcida”, “va atacar” i “va causar”. Suïcida? Sí, esclar, el cinturó la va fer xixina. Que va atacar és clar del tot. I evidentment que va causar. Però quanta bestiesa o quanta vilesa (o totes dues coses) no hi ha per no dir la veritat: que una assassina va matar deu persones. O que uns altres assassins, cada dia, maten desenes o centenars de persones. Que en els seus assassinats també hi morin ells només és rellevant com a símptoma gravíssim del fet cabdal, que per cert sembla preocupar ben poc aquests tarambanes, quasi commoguts pels pobres “suïcides”: tinguem pietat, que no saben el que es fan. Suïcidis i altres morts; aquestes, quasi pura elisió: ni entitat de víctimes, arriben a tenir, massa sovint, en la prosa subtil d’aquests redactors “a l’encalç de la notícia”.
Encara un altre exemple: «Mueren dos supuestos suicidas al detonar de forma prematura la bomba que transportaban en Pakistán: dos suicidas sospechosos murieron hoy al detonar de forma prematura la bomba que transportaban». (La Vanguardia, 30.12.07). Fixeu-vos en els aquí ja subtilíssims detalls: com que en l’accident només van morir els “suïcides” abans que poguessin perpetrar l'atac, naturalment es converteixen en “suposats” i en “sospitosos” ja que la bomba “va detonar prematurament” (tota soleta, pobra bomba innocent, i això és el que justifica el “suposats”, of course). No em direu que la subtilesa és tal que frega la sublimitat poètica. Deu seu per això que cada cop abjuro més de la poesia.
(1) Barral Editores. Barcelona, 1974, pròleg de Vicente Aleixandre.
Atemptat suïcida. Té pebrots. Més exactament: no tenen pebrots de dir les coses pel seu nom. Anem —almenys jo hi vaig— de basca en basca de tanta pudor com fan els tòpics i els eufemismes que gasten els professionals del ram, que després es queixen que els critiquem i els ataquem, pobrets. No ho faríem si s’esforcessin a ser una mica més intel·ligents (no costa tant, incentivar mínimament la proliferació de noves connexions neuronals), una mica més cultes (no costa tant, triar lectures profitoses) o almenys prou humils (això potser ja costa més) per deixar-ho i dedicar-se a alguna cosa més a l’abast de les seves capacitats.
Encara que procurem fugir-ne escaldats, de notes d’agència, cròniques, articles, comentaris, etc., amb aquest tuf insuportable, se’ns colen arreu en qualsevol moment. Només una mostra, real, entre el munt que ens aclapara cada dia, sobre la qüestió dels “suïcides”: «Una suicida que llevaba un cinturón de explosivos atacó el miércoles un control de patrullas vecinales en Baquba, capital de la volátil provincia iraquí de Diyala, y causó 10 muertos y 8 heridos, dijo la policía.» (Aquesta és de Reuters, del 02.01.08, però cada dia, en cada diari, en cada televisió, en cada ràdio, n’hi ha de quasi idèntiques en la forma i d’idèntiques en la intenció.) Deixo de banda el to líric de la volàtil província. Centrem-nos en “una suïcida”, “va atacar” i “va causar”. Suïcida? Sí, esclar, el cinturó la va fer xixina. Que va atacar és clar del tot. I evidentment que va causar. Però quanta bestiesa o quanta vilesa (o totes dues coses) no hi ha per no dir la veritat: que una assassina va matar deu persones. O que uns altres assassins, cada dia, maten desenes o centenars de persones. Que en els seus assassinats també hi morin ells només és rellevant com a símptoma gravíssim del fet cabdal, que per cert sembla preocupar ben poc aquests tarambanes, quasi commoguts pels pobres “suïcides”: tinguem pietat, que no saben el que es fan. Suïcidis i altres morts; aquestes, quasi pura elisió: ni entitat de víctimes, arriben a tenir, massa sovint, en la prosa subtil d’aquests redactors “a l’encalç de la notícia”.
Encara un altre exemple: «Mueren dos supuestos suicidas al detonar de forma prematura la bomba que transportaban en Pakistán: dos suicidas sospechosos murieron hoy al detonar de forma prematura la bomba que transportaban». (La Vanguardia, 30.12.07). Fixeu-vos en els aquí ja subtilíssims detalls: com que en l’accident només van morir els “suïcides” abans que poguessin perpetrar l'atac, naturalment es converteixen en “suposats” i en “sospitosos” ja que la bomba “va detonar prematurament” (tota soleta, pobra bomba innocent, i això és el que justifica el “suposats”, of course). No em direu que la subtilesa és tal que frega la sublimitat poètica. Deu seu per això que cada cop abjuro més de la poesia.
(1) Barral Editores. Barcelona, 1974, pròleg de Vicente Aleixandre.
dissabte, 1 de març del 2008
Llibres, no entrevistes
Que ser un magnífic escriptor no eximeix de pensar alguna estupidesa i d’expressar-la, és cosa que alguns donem per sabuda de fa temps. Així i tot, que et trobis que un dels teus escriptors preferits en deixa anar alguna no deixa de ser momentàniament decebedor. En una entrevista publicada a Der Spiegel i traduïda avui a La Vanguardia, Philip Roth patina alegrement (i temeràriament —o no— als seus respectables 75 anys): «Creo que votaré a Obama. Me interesa que sea negro. La cuestión racial es más importante en este país que la feminista. Su victoria diría algo fantástico sobre este país», diu. No em refereixo a la seva intenció de votar Obama (o Clinton o McCain) sinó a les raons que dóna. Si una de les ments preclares creu que un bon president ho ha de ser en funció de la seva raça o del seu sexe, anem bé... Ve a dir, sense gaire subtilesa, que considera que els candidats són idiotes, ja que que bàsicament ho serien, de bons (en els casos dels candidats democràtes), per la seva condició de negre o de dona. Ben poca categoria els atorga, certament. I ben poca credibilitat al sistema polític i ben poca maduresa als electors. A ell mateix. I no se n’adona, Roth, d’això? Se’m fa difícil de creure, la veritat. Sobretot després de llegir molts dels seus llibres, ell que ha corroït de forma magistral tants tòpics del pensament (passeu-me l’oxímoron) políticament correcte, discriminació positiva racial i feminista incloses.
No em puc creure que comenci a repapiejar. Més aviat deu ser (i és un bon motiu de reflexió) que tendim molt fàcilment a magnificar la persona a través de l’obra, simplistes i també dogmàtics que som, malgré tous nos efforts. Però no he pogut evitar un arrufament de nas, ho confesso. També en veure que no es pot estar d’esmentar, lateralment, “l’escalfament global”, uf! Estem ben bé perduts, quan gent com Roth (o Amis, my God!, que també va caure en el tòpic d’esmentar —també de passada, sí— “el canvi climàtic” en la seva intervenció de dilluns a Barcelona, en conversa amb Rodrigo Fresán) s'afegeix a la cantarella fàcil. Una plaga, això del clima escalfat i reescalfat. No la cosa en si, sinó perquè el virus ataca fins i tot els cervells més ben posats.
Malgrat tot, tinc a punt de llegir, un al costat de l’altre, Exit Ghost i House of Meetings. I sé que no em decebran. Llibres, no entrevistes.
No em puc creure que comenci a repapiejar. Més aviat deu ser (i és un bon motiu de reflexió) que tendim molt fàcilment a magnificar la persona a través de l’obra, simplistes i també dogmàtics que som, malgré tous nos efforts. Però no he pogut evitar un arrufament de nas, ho confesso. També en veure que no es pot estar d’esmentar, lateralment, “l’escalfament global”, uf! Estem ben bé perduts, quan gent com Roth (o Amis, my God!, que també va caure en el tòpic d’esmentar —també de passada, sí— “el canvi climàtic” en la seva intervenció de dilluns a Barcelona, en conversa amb Rodrigo Fresán) s'afegeix a la cantarella fàcil. Una plaga, això del clima escalfat i reescalfat. No la cosa en si, sinó perquè el virus ataca fins i tot els cervells més ben posats.
Malgrat tot, tinc a punt de llegir, un al costat de l’altre, Exit Ghost i House of Meetings. I sé que no em decebran. Llibres, no entrevistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)