Alírica

Adéu, sínia, adéu

2012-02-02T20:21:00.000+01:00

Resposta, enviada i no publicada, a Magí Camps (La Vanguardia) i Albert Pla Nualart (Ara)

Aquests dies, Magí Camps a La Vanguardia i Albert Pla Nualart a l’Ara, ens han explicat per què la majoria de mitjans han optat per nòria en comptes de sínia per a la roda de fira (com en diu el Diec2) o roda (com diu el Termcat, amb sínia com a sinònim complementari.). Justifiquen l’ús del manlleu del castellà per establir una especialització: sínia per al giny que extreu aigua i nòria per a l’atracció (especialització fruit de l’«ús popular», Pla N. dixit). Tot i que aquí caldria definir bé aquest «ús popular», hi estaria d’acord amb alguns matisos, i potser si a partir d’ara em trobo la nòria en un text la deixaré rodar tranquil·la, com tantes coses entre la llengua viva i la normativa no sempre prou enraonada que els correctors ens anem trobant i (re)plantejant cada dia. Sovint les raons que ens empesquem els lingüistes per mirar d’apamar tot aquest món, a vegades fascinant, a vegades ple de tedi, tenen una base en bona part tan irracional, és a dir, sentimental, com la que tenen les fonts que han fet brollar l’«ús popular». Així, si bé potser deixaré que rodi la meva hipotètica nòria de segona mà, em sembla que no la faré rodar motu proprio perquè faré exactament el que diu Pla Nualart que fem (per les mateixes raons sentimentals però totalment legítimes): «dient-ne nòria i no roda de fira, donem per bo el que dèiem de petits…» A veure si em sé explicar: no, jo de petita no havia dit mai nòria. Quan vaig anar al Tibidabo amb mon pare, de paquet en una Vespa vermella, arribant a casa ell va dir a la mare: «hem pujat a la talaia i a la roda; sí, dona, la sínia aquella!». (Sí, me’n recordo com si fos ara, què voleu.) Anys més tard, vaig descobrir una roda més gran veient El tercer home, i en vaig continuar dient sínia. I doncs, què passa? Tres coses, a parer meu. Primera: el meu «de petits» queda més lluny que el de Pla i Camps. Segona: em vaig criar al camp, entre regadiu i secà, i veia cada dos per tres el pobre matxo de casa donant voltes a la sínia amb les ulleres posades (per als urbanites joves: no era masclista, pobret, i no duia ulleres de sol). Jo no vaig aprendre que sínia venia de noria perquè de petita no sabia què era una noria però sabia què era una sínia. Ergo: probablement els de la generació posterior a la meva no tenien «de petits» ni punyetera idea de què eren la sínia i la noria primigènies. I per això van aprendre a dir nòria del que per a ells només era una gran roda amb cistelles que girava amb gent a dins en un parc d’atraccions.

Que a què treu cap tot això? Doncs res; només volia dir que, molt a grans trets, estaria aproximadament d’acord amb els plantejaments de Camps i Pla Nualart si no fos que em sap molt greu que la sínia estigui ja a punt d’ensorrar-se per sempre entre terrossos. I de passada voldria apuntar que tot això ens planteja, un cop més, la qüestió apassionant de la definició, l’acotació, la fixació, l’abast i tot el que vulgueu de la noció «ús popular». I, ja que hi som, de les nocions «abans», «ara» i «quan érem petits». Fascinant. I després direm que els diaris només parlen de la crisi.

De Mòdena a Dublín, passant per Llofriu

2012-01-10T14:26:00.000+01:00

Hi ha gent que quan els dius que no t’agrada el vinagre de Mòdena et miren amb commiseració. N’hi ha d’altra que et mirarà amb displicència o directament amb menyspreu si els dius que no has pogut mai amb Ulisses. Alguns potser es pensaran que ho dius per épater, perquè hi vols encetar un combat de pedanteria, a veure qui pot més, però la majoria d’aquests lletraferits et prendrà per beneit i ignorant.

Així com amb el de Mòdena no vaig tenir manies per declarar-m’hi o obertament en contra quan el vaig tastar, durant anys vaig viure acomplexada –és un dir, però una mica sí— per la meva incapacitat de degustar el de Dublín (diguem que l’Ulisses, perquè Dublinesos i Retrat de l’artista adolescent recordo que em van agradar). Vaig comprar l’edició de Leteradura traduïda pel nostre heroi Mallafrè així que va sortir (1981). No sé què deu ser intentar-ho amb l’original perquè amb el meu nivell d’anglès ni m’ho plantejo, però deunidó l’esforç gairebé a repèl, per mi, d’emprendre la versió del de Reus (ja posada a rebregar el clixé fàcil, som-hi a fons). Un excurs: fa anys vaig sentir proferir a l’exquisida llengua viperina de Jordi Llovet que Mallafrè havia traduït Ulisses al reusenc.

Va haver d’arribar el feliç dia que vaig llegir les opinions sobre Ulisses d’alguns autors admirats per deixar-me de manies. Amb Gombrowicz em vaig animar: vegeu «Contra els poetes» al seu Diari, on ve a dir que és impossible de llegir perquè és massa «artístic» o «poètic», i que la seva «grandesa» es basteix sobre el buit. Després, topant amb això de Martin Amis a La guerra contra el cliché ja vaig fregar l’entusiasme: «Si ustedes, como yo, han intentado leer Ulises y no han podido pasar de la mitad (es su destino común en manos del comun de los lectores)...» Aaah! Jo vaig arribar, si he de fer cas del punt que encara hi tinc, a les pàgines 310-311 de les 728 de l’edició catalana. Ja veieu que per poc no em puc equiparar a Amis almenys en això. Però també podria ser que el punt vagi anar a petar més endavant del que tocava; fa anys, d’això, i ho he caigut mai en la temptació de reincidir-hi. I no dic que no sigui una tara meva, perquè potser si ho provava... Però em fa molta mandra, la veritat.

I vet aquí que un altre dia, també fa temps, llegint Notes del capvesprol de Pla em vaig trobar amb una sorpresa majúscula: a Pla li agradava l’Ulisses, que trobava «fabulós». Joyce li sembla també «un escriptor realista i poètic fabulós» i ens diu que el llegeix sovint. A pesar que Pla tenia quasi vuitanta anys quan escrivia això, diria que no podem pas atribuir-ho a cap repapieig. Li devia agradar de debò. També seria fàcil dir que la lectura d’Ulisses la va fer zapejant, però segur que se’l va llegir de cap a cap. Podem fantasiejar, això sí, imaginant que en alguns passatges movia el cap, tocava l’ase o deia «collonades!», però això només seria una gracieta per part nostra, encara que fos cert. El cas és que el trobava «fabulós», i «realista»! Però per què? Doncs perquè presumptament el divertien alguns fragments, com podem deduir dels que transcriu a Notes…, traduïts, si li hem de fer cas, per ell mateix. Alguns erudits i molts esnobs diuen que Ulisses és divertit, i segur que ho és a trossets, però em sembla que Pla el trobava divertit pels «seus» motius; devia trobar divertits alguns d’aquests trossets perquè s’avenien a alguna dèria seva. I a fe que és divertit veure què trobava divertit d’Ulisses. Un dels trossos que en transcriu és una mena de lletania de Bloom sobre l’aigua, una enumeració quasi tècnica, exhaustiva —i exhausta!— que li devia interessar pel que podem veure que té de «planiana» segons Pla. (Confrontant la traducció de Pla amb la de Mallafrè podríem dir, reduint-ho molt, que la de Pla és més «realista» i la de Mallafrè més «poètica». Ara caldria que algú que se n’hagi llegit l’original ens fes una mica de llum sobre qui s’hi acosta més.) L’altre passatge que Pla en tradueix –i que per cert no desmereix de la versió de Mallafrè— és un trosset d’aquell capítol en què figura que Bloom és en un bordell, una noia li regira els pantalons, hi troba una cosa dura, resulta que és una patata i, a partir d’aquí, li fa pronunciar un discurs electoral. Diu Pla que quan l’any 1976 tot de grups polítics el festejaven i li feien saber els seus programes, ell els va enviar aquest text de l’Ulisses com a proposta de possible programa electoral. No sé si algú ens podria dir si ho va fer de debò o si es tracta d’una altra facècia planiana, però si fos cert, chapeau pel de Llofriu –faltava aquest. El cas és que ara, rellegint la traducció de Pla, jo mateixa el trobo divertit i tot, aquest text. Ves quines coses. Esclar que no sóc la mateixa que ho va llegir tot plegat fa anys, i això hi fa molt.

Tota aquesta parrafada ve a tomb perquè aquestes festes passades vaig veure a Twitter que hi ha un grup de gent que es va posar a llegir l’Ulisses comunalment i es veu que anaven —o encara van— comentant la jugada. Res a dir-hi i m’admiro, de debò i sense ironia (coses molt pitjors faig jo). Tasca admirable, com hi ha món, i encomiable i tot. Només m’agradaria que ens expliquessin què n’han tret de tot plegat i, sobretot, si s’hi han divertit. Perquè el mínim que es pot esperar dels experiments és que siguin divertits, i no em refereixo només a l’experiment de llegir-lo.

Obra abandonada

2011-03-29T18:21:00.000+02:00

Aquesta. Definitivament o no. La crisi, ja ho sabeu.

Això sí, no deixeu d'escoltar en Tom, aquí al costat o allà on sigui.

Miguel Galbán, pres de la Primavera Negra, desterrat a Catalunya

2010-12-24T21:20:00.003+01:00

Fins fa poc més d'una setmana no sabia que un dels presos de la Primavera Negra cubana (2003), “alliberats” per mor del pacte Castro/ZP-Moratinos/cardenal Ortega (Església cubana) vivia desterrat a Sant Feliu de Llobregat, juntament amb deu familiars seus, acollits en dos pisos de la Creu Roja. La majoria de desterrats -o deportats- cubans trets de la presó i posats dalt d’un avió cap a Espanya els van descarregar a Madrid i els van dur a pisos de la perifèria de la capital, però Miguel Galbán i la seva família van arribar aquí.

A Galbán el va trucar un dia el cardenal Ortega a la presó i li va dir que l’endemà el ficaven en un avió cap a Espanya, que si volia es podia endur alguns familiars, però que havia de ser ja. Amb el que duien posat, com qui diu. El gran home de ZP a l’Havana no va negociar l’alliberament dels presos del castrisme perquè tornessin a casa seva amb la família i a la seva feina. Moratinos va aconseguir el que va aconseguir, i punt.

Galbán, periodista independent, és un dels 75 presos de la Primavera Negra. Condemnat per haver escrit alguns articles en mitjans alternatius als del règim. Ha passat set anys i mig a la presó (va arribar aquí a començaments d’octubre), com els altres alliberats, però encara queden onze condemnats a les presons de Cuba. Alguns cubans residents a Barcelona (assabentats per pura casualitat que Galbán i els seus eren aquí) s’han mobilitzat perquè puguin passar un Nadal una mica digne: la Creu Roja els proporciona aliments bàsics envasats i un mínim de roba d’abric, però tot molt just, com es pot comprendre. El govern espanyol, que va negociar acollir aquesta gent, no els està tractant a cos de rei, precisament; també els va incautar els passaports i circulen amb una mena de targeta identificativa provisional. Tot molt “humanitari”. Però passant una tarda amb Galbán i alguns familiars seus, t’adones d'on és la humanitat i la dignitat de debò.

Aquí podeu llegir una entrevista de Joan Antoni Guerrero a Miguel Galbán. A veure si això serveix perquè els mitjans se n'assabentin i s'hi interessin (és Nadal, deixeu-me ser una mica innocent).

Actualització (28-12-10): E. Hernández Busto a Penúltimos días.

Hitchens sobre Assange

2010-12-11T21:01:00.000+01:00

"The WikiLeaks founder is an unscrupulous megalomaniac with a political agenda"

(Via Penúltimos días)

Pobre Tolstoi!

2010-11-21T20:59:00.000+01:00

Tolstói, concluye la catedrática de Historia Medieval María Milagros Rivera, era una gran escritor pero hay que situarlo donde estaba: defendiendo el patriarcado. "No se ocupaba de la mujer, sino de sí mismo, dando un rodeo. El precio que paga Anna Karénina por vivir su vida es una fantasía masculina que fomenta la literatura masculina. Curiosamente, en la misma época, Elizabeth Gaskell describía en Ruth un amor libre mal visto por el patriarcado pero que no acababa en tragedia. ¿Por qué no se convirtió en un superventas?"

O més aviat pobres de nosaltres, per haver-nos tocat ser contemporanis d'aquestes ments prodigioses.

Repesca de paraules i dies

2010-11-20T21:44:00.001+01:00

M´he proposat ser més aplicada en la recuperació de textos del meu antic blog Les paraules i els dies (maig del 2002-juliol del 2005). A veure si aconsegueixo enllestir la feina abans d'acabar l'any. De moment, vaig per l'entrada del 13 de març del 2003, com podeu veure si us ve de gust. Com que vaig cometre l'error d'esborrar-lo (impulsiva com sóc a vegades, i sovint quan no ho hauria de ser), ara que me'n penedeixo tinc aquesta feinada de recuperació. Perquè vull, esclar, que ningú m'ho demana i potser ningú s'hi entretindrà gens, però suposo que ho faig per intentar recordar-me a mi mateixa què vaig arribar a escriure (que de la majoria de coses ni me'n recordava) i també per una certa vanitat, com és natural. N'excloc les anotacions totalment circumstancials i d'altres de totalment intranscendents o que simplement remetien a enllaços que ja no són operatius.

Un minúscul accident còsmic

2010-11-19T20:04:00.001+01:00

En aquest país tenim una propensió innata a fer el ridícul. D’aquella manera tan trista que ni tan sols a pilota passada som conscients que l’hem fet. Mai dels mais. Tant en l’àmbit públic com en el privat; tant els ciutadans normals en la nostra vida més o menys privada: laboral, social, familiar, com els ciutadans públics en la seva vida pública. Però encara tenim una altra pega més gran: no som gens conscients de les nostres limitacions mentals, dels nostres prejudicis, de la nostra mandra intel·lectual, de la nostra tirada gregària o expeditivament sectària… De la nostra limitació, en fi, quasi ontològica. Potser peco d’arrogant, em dic quasi preventivament, però tinc la sensació que som molt escassos els que almenys mirem d’escapar del ramat dels duts per l’estultícia –i tan crítics que es creuen els que el formen!-. Potser és que aquests dies em deceben/m'irriten més coses del que és habitual: per una banda gent del meu àmbit laboral que, davant d’un fet concret, se’m revelen com a persones mancades no ja de criteri sinó de capacitat per fer anàlisis elementals; gent que fa anys que coneixes i que de sobte tens la sensació d’allò que diu algú, arribat un cert moment, de la seva parella d’anys i panys: “em pensava que el/la coneixia bé, després de tant de temps junts, i mira!”. Per altra banda l’àmbit públic, aquests dies més insuportable que mai, si això és possible. I tot i que em vull convèncer que no sóc fàcil de decebre per la senzilla raó que ja estic bastant curada d’espants, comprovo, desolada, que la capacitat d’estupor -i d’indignació- la tinc sempre a punt de toc d’alarma, intacta, i ho lamento per la meva salut, però no hi puc fer més.

No explicaré la ruqueria immensa del meu succés particular en l’àmbit d’una feina merament alimentícia, on cada cop més o m’hi avorreixo o m’hi estresso, i que en el fons detesto per la manca del terme mitjà (allò que els cursis en diuen “motivació”). Ni cal que enumeri, a l’altra banda, la prou coneguda llista dels fets escandalosament ridículs de polítics, periodistes i altres animals (em surt sovint aquesta mena d’al·lusió al deliciós Gerald, el germà interessant de la família Durrell, ja em perdonareu). No cal. Em prenc aquesta anotació com una dosi farmacològica que voldria efectiva (no pas homeopàtica, doncs), a falta de poder fer el farcell i dir adéu per sempre a aquesta terra miserable (per les misèries de tots nosaltres). L’únic que lamento d’envellir és haver-me deixat perdre ja per sempre la possibilitat d’emigrar nord (oest) enllà (què coi hi feu, aquí, alguns joves?, em pregunto cada cop més sovint). Ja sé que sembla ingenu, avui dia, pensar en horitzons llunyans, amb la globalització que ens iguala i bla, bla, bla…, però em sembla encara més ingenu pretendre que arreu estan/són tan pringats com aquí. Ni de bon tros és igual arreu, encara. I que duri; almenys això.

Bé, sort de l’Spotify, aquesta tarda grisa i freda del sempre horrorós novembre. I d’aquesta i aquesta gran font de serenor còsmica (res em relaxa tant com llegir coses així). Perquè, al capdavall, què hi ha de més terapèutic que recordar tothora que som un minúscul accident còsmic? A mi em funciona. Consell de franc. I ja que hem acabat a l'espai..., the grapefruit moon, one star shining... diu en Tom:

Interessant

2010-11-07T20:09:00.000+01:00

Un punt de vista interessant: Té y antipatía, de Juan Carlos Castillón, a Penúltimos días.

Austerament

2010-11-01T15:08:00.000+01:00

He rebut un correu d’un amic que, entre altres coses, em diu això:

Fa dies vaig llegir una entrevista amb la senyora Hustwedt d’Auster, aquesta dona que sembla tan exquisidament neuròtica i que de fet no m’interessa gens, però vaig llegir l’entrevista per pura xafarderia, perquè el seu marit encara m’interessa menys. Bé, jo ja m’entenc i sé que tu també. Doncs la cosa és pura fullaraca, esclar, però conté una perla preciosa. Resulta que la dona diu que finalment ha aconseguit que el seu home llegeixi Henry James! Acollonant! Calen comentaris? Huà, huà. Què més no deu haver llegit, míster Auster? Suggeriment de treball d’investigació per a desvagats insulsos: llegir austerament l’Auster a la recerca dels autors no llegits, perduts per mai no trobats. Tampoc costaria tant i potser a alguns se’ns faria la llum del perquè aquest home escriu com escriu i el que escriu. Sobre el perquè de l’èxit dels seus llibres no cal amoinar-s’hi, és d’aquells autors que han agradat a quatre crítics que s’han encarregat de fer-lo agradar al munt d’esnobs que conformen el públic lector mundial, perquè ja saps que la majoria de lectors actuals són uns esnobs: si fins i tot els lectors de Larsson es pensen que són uns intel·lectuals! Apa, cuida’t molt.

Intento fer-li cas i em cuido; de fet, una de les coses que faig des de fa molt de temps és no llegir míster Auster.

60 anys!

2010-10-31T23:42:00.002+01:00

60 anys i tan joves!

Adéu-siau i gràcies, mestre Solà

2010-10-27T20:44:00.000+02:00

A vegades ens fa una mica d'angúnia això de veure com es tracta de mestre algun personatge savi, per més que ho sigui. Però avui, en el cas de Joan Solà, no és que jo no hi pugui fer més, és que no m'hi puc adreçar de cap altra manera. I ho faig, a més, amb l'emoció gens continguda. Vaig tenir el privilegi de tenir Solà de mestre, sí, però és que ho era per a molts sense que n'haguessin estat deixebles; i és que a més de professor excel·lent i gramàtic exemplar era un home bo, de la mena que escasseja (ara i sempre). Si a alguns el seu saber ens provocava admiració, el seu tarannà, la seva humanitat --si em permeteu el tòpic fàcil--, crec que ens provocava enveja pel fet de saber que mai hi estaríem a l'alçada.

El seu últim article, publicat a l'Avui dijous passat, va ser el seu comiat: "Adéu-siau i gràcies". Doncs això: adéu-siau i gràcies a vós, mestre.

PS: a manera de record, copio aquí aquest apunt del 18 de juny del 2002 al meu blog d'aleshores, Les paraules i els dies.

'nar-hi 'nant o les afèresis compensatòries
(18 de juny de 2002)

No voldria ser críptica d'entrada ni molt menys semblar pedant, però em permetreu una petita entremaliadura i, per tant, que el sentit del títol no es vegi una mica clar fins al final.

Ahir es va presentar a Palau la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà (perquè tot i que és fruit de la feina --immensa-- de més de cinquanta autors i de quatre directors, l'inspirador de tota aquesta immensitat és el mestre Joan Solà, i per sempre més aquesta gramàtica serà "la de Solà", com el DEcat és "el Coromines", encara que Solà no hi hagi treballat sol), editada per Empúries. De Solà, no només es pot parlar bé, sinó també --i encara més-- excel·lentment. I això inclou tant la seva faceta de gran savi de la llengua (deixeu-m'ho dir així, sisplau) com la seva humanitat, amarada d'intel·ligència, d'ironia, de lucidesa i, sobretot, de senzillesa de tracte. Dit això, evidentment que no parlaré de la Gcc, que encara no l'he vista, tot i que cal recomanar-ne l'adquisició immediata i la consulta assossegada.

Solà va estar brillant en la presentació de l'obra, no cal dir-ho. Didàctic, planer i divertit (les coses més serioses, si no són alhora divertides, malament), no s'està mai de proporcionar exemples diàfans. Entre moltes altres coses va parlar de la feinada titànica de planificació i elaboració d'una obra sortida de tantes mans, i de l'esforç de fer-ne una eina assequible per a qualsevol persona mitjanament culta, no especialitzada en llengua. Per això, va dir, s'hi ha cuidat molt la terminologia i s'ha intentat unificar i generalitzar l'ús de termes com més transparents millor, tot i que en algun cas s'ha mantingut una certa varietat que permeti remetre allà on calgui qualsevol lector que hi busqui el concepte a partir del terme més científic. I aquí va posar l'exemple de l'afèresi, i va dir que a tot arreu on hi apareixia el concepte van procurar fer servir 'supressió' en comptes d''afèresi'.

Bé, en l'acte en qüestió (recordem que era a Palau) hi havia el president --evidentment, presidint. Va arribar escopetejat com es veu que sempre arriba a tot arreu i una mica atabalat. Quan va presentar se'l veia molt atuït, cansat, i només va dir quatre paraules: va presentar primer l'editor Folch, que tenia a la dreta, mirant cap a la seva esquerra, on no s'havia fixat que hi tenia Joan Rigol, ¡ai! Però un descuit el té tothom. Mentre l'editor parlava vaig patir de valent, i suposo que tota la gentada que hi havia, també. I no pel que deia Folch, sinó per l'expressió de Jordi Pujol, perquè se'l veia literalment rebentat. Avui diuen els diaris que acabava d'arribar de Móra d'Ebre, on un cop més alguns el van escridassar. Ara s'entén més. Després va presentar Joan Solà, i va continuar aclucant els ulls per moments i emetent algun honorable esbufec escadusser. ¡Quin patir! Però a mesura que Solà animava la concurrència, el president també s'anava eixorivint, fins al punt que vam veure com xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella de Rigol. Sigui dit de passada, Rigol no va badar boca --ja tenen aquestes coses els protocols palatins-- però almenys va servir d'orella amatent de Pujol, que el pobre Lluís Jou, en un extrem de la taula, va fer tota l'estona de convidat de pedra autèntic.

Doncs estem que el president ja no aclucava els ulls, sinó que fins i tot prenia alguna nota amb el bic. Jo, tafanera de mena, penso: m'agradaria veure què escriu. ¡Fàcil!: ell mateix es va delatar al final --perquè hi va haver discurs presidencial final, ¿què us pensàveu? Segur que hi tenia una sola paraula anotada, al bloc: ¡AFÈRESI! L'home es va engrescar de debò, amb l'afèresi. Tan estimulant li va resultar que li va dir a Solà que era un home que disfrutava molt ("segons els dies", va respondre, murri, el gramàtic), i que era apassionant i ¡excitant! (bé, es va afanyar a matisar en anglès: exciting, per dissimular). Com us podeu imaginar, el president va aprofitar l'avinentesa per parlar d'ell, del país, etcètera, etcètera. Pensant-hi una mica, goso aventurar el perquè de la fixació per l'afèresi: el president, escurçant pel davant --l'afèresi és això-- deu compensar inconscientment la reducció per apòcope --escurçament pel darrere. Ja se sap que cap a les darreries les coses minven fatalment. "¡Estem amenaçats!" (paraula d'Honorable; us lloem, Senyor!).

Monet

2010-10-17T19:05:00.003+02:00

Feu-vos un regal per mitigar les amenaces de la tardor (o per celebrar-ne l'arribada, si sou dels que us agraden l'equinocci i el solstici minvants) i entreu en el web oficial de l'exposició Monet al Grand Palais de París. El regal gros teniu temps de fer-vos-el fins al 24 de gener. Sí, París ens espera un cop més. Però mentrestant, entreu a l'esfera del Voyage, realment une expérience digitale unique. El gran Monet, un dels que sempre ens reconciliaran amb l'art.

Ni Déu ni...

2010-09-25T21:53:00.002+02:00

Fa temps que considero que l’únic important de debò en aquest món, l’únic “transcendental”, és la ciència. Sí, les cometes volen dir alguna cosa, esclar. Per exemple, que m’alegro que algú tan lúcid i savi com Stephen Hawking hagi arribat a un punt culminant de lucidesa i saviesa superant, en el seu últim llibre (The Grand Desing), l’ambigüitat sobre la idea de Déu manifestada en els seus llibres anteriors. La prova que té tota la raó basada en la raó són les esquinçades de vestidures dels creients (de moment, dels cristians; d'altres estan massa capficats en altres coses, i no crec que gosin muntar-li una fàtua, ara).

Ara només espero que arran d’això que es veu que hi diu al pròleg (ho he llegit per via espadiana, però també en parlen aquí, per exemple): “Philosophy is dead”, comencin a esquinçar-se les túniques els filòsofs. Quin descans, finalment, un món sense Déu ni filòsofs!

"I a mi què m'expliques?"

2010-09-23T20:46:00.000+02:00

Sobre Sakineh Mohammadi (Nihil Obstat)

Sobre el bloguer Hussein Derajshan (La Vanguardia)

Aquí ens preocupen coses molt més importants, esclar.

9/11

2010-09-11T12:25:00.002+02:00

En record de l'11 de setembre de fa nou anys

Fa un mes vaig fer aquestes fotos.

Treballs a la zona adjacent (12.08.10)

Construcció de la Freedom Tower (12.08.10)

En els enllaços dels peus de foto hi ha informació sobre la reconstrucció de la Zona Zero. Esperem veure-ho així el 2018 (o abans, potser).

Summertime, encara

2010-08-30T21:13:00.003+02:00

Bé, molt bé per l’estiu. Al final s’ha comportat després d’un juny trampós. Celebro la calor, inclús (sí, sí, “inclús”, que el DIEC ja diu que no és pecat) la “infernal” de fa tres dies. Maleïu-me si voleu, els que sempre us queixeu de l’estiu (si és que em llegeix algú, per cert), però sóc un animal estiuenc i no hi puc fer més. Ja pateixo només de pensar que d’aquí a no res hauré de tornar a embolicar-me en un tou de capes de roba per no anar tot el dia arrupida, d’engegar la calefacció, de treure el nòrdic de l’armari, de llevar-me a les fosques i de remugar perquè es torna a fer fosc gairebé havent dinat (no exagero gaire; dino tard). Horrorós!

Ah, ara que hi sóc, ja que vinc poc, aprofito l’avinentesa (que diuen en cursi) i encara que no vingui a tomb us recomano una pel·li que he anat a veure (feia anys que no anava al cine, o sigui que perdoneu-me que gosi, per una vegada): Los mercenarios, d’Stallone. “Això vas a veure i recomanes?” (ja m’ho sento). Doncs sí. I per moltes raons (no sé què en diuen els crítics selectes –pleonasme viciós: tots els crítics són selectes- ni m’importa): el gran espectacle del cine d’acció més pur, amb les seves trampes i exageracions incloses, que celebro; els actors magnífics; la música grandiosa... Fantàstics Stallone i Rourke, en decadència gloriosa. Exacte el sempre elegant Willis, tot i que té una escena de no res. Genial el paperet de Schwarzenegger, arrodonit per la ironia del guió o del director Stallone: quan el personatge de Willis cita en una església els que interpreten Stallone i Schwarzenegger per encarregar-los una feina, el segon la rebutja amb displicència en favor del primer. Quan marxa (obre la porta de l’església i surt envoltat per un halo de claror rutilant), Willis pregunta què coi li passa, Stallone diu: “res, vol ser president”. Curiosament, míster Terminator no surt al cartell promocional, com sí que ho fa Willis, també amb paper menor. Potser forma part de la ironia (i autoironia) dels dos vells musculats, això d’aparèixer com de sorpresa i per fer un acudit molt encertat.

Bé, no n’explico res més. Només us poso aquesta foto del gran cartell que n’anunciava l’estrena el 13 d’agost a Nova York. Era a Times Square i feia les últimes fotos de record (també sóc un animal turístic, encara que exerceixi poc). I sí: m’hauria quedat a Manhattan una temporada, però això és un altre tema, que diríem.

Summertime

2010-06-27T17:59:00.003+02:00

Demano disculpes a algun possible despistat que els últims mesos hagi passat per aquí. I m’excuso també per no anunciar cap reaparició, de moment. Diguem, per fer-ho curt, que he arribat a una etapa en què em costa fer més de dues coses alhora, i ja en faig dues i mitja (la mitja és que mandrejo bastant, ho confesso).

Bé, només volia dir això. I aprofitar-ho per celebrar l’arribada de l’estiu. Summertime... Viure és tan fàcil com difícil; però per als qui detestem el fred i la pluja, aquest llarg hivern que ha quasi fagocitat la primavera ha estat molt dur, i en aquest sentit sí que trobem que ara és una mica més fàcil viure. Bon estiu a tothom, doncs (els amants de l’hivern inclosos, què caram --hi ha d'haver de tot, en aquest món--)! I, potser, a reveure.

El preu de la vida, el preu de la mort

2010-03-12T20:14:00.002+01:00

No puc evitar de relacionar aquestes dues persones, que són notícia aquests dies: Guillermo Fariñas, que paga amb la seva vida, i Alicia Gámez, a qui hem pagat la seva. Sona cru? La veritat és crua.

Guillermo Fariñas
Després de cinquanta-un anys de totalitarisme castrista, potser resultarà que el principi del final serà gràcies a la generositat obstinada de dos negres cubans. Qui ens ho havia de dir: ni l’exili, ni els Estats Units, ni cap cop de mà interior, ni molt menys la impossible solidaritat dels països i els ciutadans occidentals... Dos negres (i és pertinent remarcar-ho, en una societat encara molt racista), només ajudats moralment per uns quants resistents més dins de Cuba, potser estan posant les bases de la llibertat futura. He escrit generositat, i sóc ben conscient de la consistència viscosa de la paraula. A mi també em fa una certa angúnia, i entenc els qui m’hi facin algun escarafall. Ho entenc perfectament. He dit més d’un cop que no comparteixo... (comparteixo?, què coi vull dir, amb això?), que no aprovo... aquestes actituds de màrtir... Però qui sóc jo per compartir o aprovar? Quines raons morals puc esgrimir, que no siguin pura entelèquia?, quin dret superior crec posseir, per jutjar-los? Cap ni un, com no en té ningú dels que aquests dies també s’han plantejat això mateix, cubans i no cubans, a Cuba i a fora. (Deixo de banda els miserables que a més se’n burlen, cubans i no cubans també, i a dins i a fora també, perquè no valen ni dues frases.) Així, puc no compartir ni aprovar i bla bla bla... Però ara puc dic que els entenc. Que entenc Orlando Zapata i Coco Fariñas. Que els entenc i els respecto, perquè jo mai no ho faria, perquè sóc molt més covarda i més dèbil i més tot. I és això el que no em dóna dret a jutjar-los. El que no ens dóna dret a ningú a jutjar-los. Només respecte i prou, ja que no som capaços de fer res més.

Alicia Gámez
Quan ahir vaig llegir el que havia dit en arribar a Barcelona vaig pensar el mateix que Jorge Ferrer d’aquesta frase que va dir: «Hemos sido bien tratados, con respeto, y nos han atendido bien dentro de las limitaciones propias y muy duras del desierto.» Segrestada per terroristas islàmics, que menyspreen les dones, i parla de les dures condicions del desert... No vaig poder reprimir un somriure (ho sento, la pietat també es pot manifestar, espontàniament, d’aquesta manera). Bé. M’alegro que l’hagin alliberada, només faltaria, com m’alegraré que alliberin els seus companys. Però no em puc estar de pensar que s’ho haurien pogut i ens ho haurien pogut estalviar si no haguessin anat a fer el pinxo travessant una zona de desert perillosa com qui va d’excursió a la Garrotxa. La paraula generositat, aplicada a aquests solidaris tan benintencionats com innocentons, no em produeix cap malestar; simplement em provoca entre indiferència i una certa –bastant—irritació. Ara diuen que la van alliberar per motius de salut (a les fotos es veu prou saludable, per venir d’un segrest, tot sigui dit) i perquè s’ha convertit a l’islam. Oh, Al·là, ja s’ho farà. I no m’interessa si és veritat o pur tactisme ni si a partir d’ara n’haurà de pagar el preu, com apunta sagaçment J. M. Guardia. El que em preocupa, i ens preocupa a uns quants (a més de Jorge Ferrer, també ho manifesta Arcadi Espada), és el preu que n’hem pagat tots i sobretot el que alguns pagaran molt car, sigui on sigui. La inquietud de pensar quantes morts haurem sufragat amb els diners que la senyora Fernández de la Vega diu que no hem pagat per alliberar tres aventurers (plens a vessar de bones intencions, això sí).

La Pietà cubana

2010-03-12T18:00:00.003+01:00

Clara Pérez sostenint el seu marit, Guillermo Fariñas, de camí a l'hospital.

Foto: Rolando Pujol (EFE)

Ganas de gritar

2010-02-27T22:51:00.002+01:00

Ganas de gritar (Yoani Sánchez des de Cuba)

Qui era Orlando Zapata

2010-02-26T11:16:00.002+01:00

Per saber qui era Orlando Zapata: article d'Ernesto Hernández Busto a Penúltimos días, aparegut també al diari El País.

I per saber més de les infàmies col·laterals: Arcadi Espada.

Diumenge a les 12

2010-02-25T22:05:00.002+01:00

Diumenge, a les 12 del migdia, concentració davant del Consulat de Cuba a Barcelona (passeig de Gràcia, 34) en homenatge a Orlando Zapata i protesta pel règim castrista.
Vg. Penúltimos días

Consulat cubà a Barcelona

2010-02-25T13:10:00.002+01:00

Via: Penúltimos días

Indignació i vergonya aliena

2010-02-24T08:34:00.005+01:00

Ha mort el pres cubà Orlando Zapata, després d'una llarga vaga de fam.

La indignació s'entén, la vergonya aliena potser cal explicar-la: pel govern espanyol i el senyor Moratinos i ZP especialment, tan amics dels Castro i amb la poca vergonya que han tingut sempre de no protestar ni mica, entre altres coses, pels presos de la Primavera Negra cubana (2003). Però també pels periodistes i els protestaires professionals i amateurs espanyols i catalans en general, que ens van marejar fins al paroxisme quan una dona sahrauí feia una vaga de fam de pur espectacle en un aeroport canari. Llavors vaig dir que no estava d'acord amb aquestes actituds de màrtir, però és evident que la diferència és clara: no és el mateix ser una persona lliure i posar-se a fer vaga de fam que estar pres en condicions infrahumanes, en una condemna de 36 anys pel "delicte" de defensar els drets humans, sense esperances de cap mena que res canviï en el totalitarisme castrista.

Actualització a les 22 hores: he vist per casualitat (ja no miro les notícies a la tele) que al telenotícies de TV3 han donat la notícia immediatament després de la notícia ben amanida sobre la generositat espanyola d'acollir presos de "Guantánamo" (no de la Prisión Provincial de Guantánamo, evidentment) i l'inefable (he canviat l'adjectiu que havia escrit al primer impuls) del Ramon Pellicer ha dit que Orlando Zapata va ser condemnat a 3 anys! Recony, és que per no saber no saben ni comptar: què hi feia a la presó encara, doncs?

L'atzar

2010-02-23T13:25:00.001+01:00

Yoani Sánchez

Joycinita

2010-02-15T20:38:00.005+01:00

—Bona tarda, vostè dirà.
—Vinc perquè em fa mal el braç des de fa dies. Em ve d’aquí a l’espatlla i diria que és el rebrot d’una tendinitis subacromial antiga.
—De què treballa?
—Teclat, ratolí i pantalla. Força hores diàries.
—A veure, ho mirarem. Tregui’s el jersei, sisplau. El metge li va tocant alguns punts de l’espatlla i el braç i li fa fer alguns moviments suaus.
—Li demanaré una ecografia per veure si hi ha lesió, que no ho sembla, però així n’estarem més segurs. De moment, prengui’s això. És més efectiu que l’ibuprofè i no tan agressiu; de totes maneres prengui’s també un protector digestiu.
—Molt bé.
—De què m’ha dit que treballava?
—Faig de correctora, bàsicament.
El metge, un home d’uns cinquanta molt llargs, doblega una mica més l’esquena, que ja sembla una mica corvada de natural, repenja els braços sobre la taula mentre enretira una mica el teclat de l’ordinador i, amb un interès viu, li pregunta:
—Sap si hi ha alguna traducció de Finnegans Wake?
Podria semblar que la pacient hauria d’haver quedat tan astorada que el més normal és que hagués dit: “Perdó?” (A més, li ha dit “correctora”, i sense especificar res més.) Però sembla que la pregunta la diverteix tant que fins i tot la tendinitis se li calma pels efectes antiinflamatoris instantanis de la xutada de joycinita. O sigui que respon:
—En català em sembla que no, si no és que l’intrèpid del Mallafrè hi està treballant. En castellà diria que sí, però no sé on ni per qui*. Però ho miraré per curiositat; no pas perquè pretengui llegir-me’l. Sóc de la immensa majoria que no han acabat ni acabaran mai l’Ulisses, jo.
—Jo m’hi vaig posar fa tres setmanes, i ja vaig per la meitat.
—Carai! Jo em vaig quedar amb Dublinesos.
—Oh, Dublinesos! I Retrat de l’artista adolescent…
—Sí, aquest també, i quan jo encara era pràcticament adolescent, també.
—Sí, jo també fa molts anys que els vaig llegir. Però amb l’Ulisses m’hi he posat ara.
—Perdoni una pregunta: li agrada, l’Ulisses?
—Sí, sí, el trobo molt interessant. (Ella pensa que vés a saber què vol dir aquest home amb interessant…).
—Vaja, és admirable, de debò —dit quasi rient però sense burla.
…
...
—Bé, cuidi’s. Ja ens veurem quan tingui l’ecografia.

Sí, coses que et poden passar a la consulta del metge i que mai t’hauries imaginat que et passarien.

*Pel que he trobat, sembla que n’hi ha dues: de Víctor Pozanco (Lumen) i de F. García Tortosa (Cátedra).

Mitjans de comunicació i llibertat d'expressió

2010-02-04T20:32:00.005+01:00

L'institut Francesc Macià de Cornellà, en col·laboració amb el Laboratori Digital Citilab, organitza les jornades de debat Mitjans i veritat, dirigides als alumnes de batxillerat i al públic en general.

Dimarts, dia 9 de febrer, a les 10 del matí, participo en la taula rodona "Mitjans de comunicació i llibertat d'expressió", per exposar l'estat de la qüestió a Cuba.

(Si clicant no se us amplien les imatges, aneu a l'enllaç de l'IES Francesc Macià.)

Sanament a la contra

2010-01-27T19:47:00.001+01:00

El biòleg uruguaià Aramis Latchinian, “flagell” del medioambientalisme global, aquest dijous 28 de gener a Casa Amèrica Catalunya

Can Pixa

2010-01-12T18:49:00.004+01:00

L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel·lectual del país encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell. El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.

Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col·legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals. Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns avui han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar Pixantó*). I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll. Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc atea)… I així ‘nar fent.

*Que consti que no és que ho busqui jo, això d’epitetejar-lo, és que m’ho posa en safata.

Mirar bé per la nostra seguretat

2010-01-09T22:03:00.004+01:00

En aquest tros de foto es pot apreciar l’efecte que amb aquestes ulleres té la lleugera desviació del meu pont nasal en l’ombrejat de la meva parpella esquerra (no m’havia posat ombra d’ulls). Cal dir que no m'havia passat mai amb cap altra muntura, que la cosa s'escorés tant. De fet, aquesta només la vaig dur uns dies, ja que per raons que no fan al cas me l’he haguda de tornar canviar. Bé, el cas és que vaig anar-me a fer un DNI nou —em van robar tota la documentació— amb aquesta foto feta expressament en un Fotoprix (aquí escanejada m'ha sortit més fosca del que és en l'original —aquest reflex vermell al front tampoc hi és, als "originals"—). L’amable funcionària de la comissaria del carrer Muntaner no me la va admetre de cap manera “perquè l’ombra de les ulleres li tapa l’ull, i això el fotògraf ja ho hauria de saber”. M’ho va dir i redir impertèrrita, i jo em vaig posar flamenca (i quan m’hi poso puc ser molt insolent, dintre d’un ordre que procuro que no em faci traspassar la ratlla de la mala educació). Em va ensenyar com resultava la foto a la pantalla i li vaig replicar que no podia ser que un cop desada a la meva fitxa i traspassada a la targeta sortís així, que devia quedar més clara. Però res. “Escolti, no té alguna mena de photoshop per retocar-la?” “No, vagi a fer-se'n una altra i li guardo la tanda; és tot el que puc fer”. "No em digui que no pot, simplement ho no vol fer, o és que faig cara de terrorista, jo?" "Ho sento, no; els ulls són bàsics i sagrats en el DNI. Aquestes les pot fer servir per al carnet de la piscina". "No vaig a la piscina". "Ja m’entén". "No, no l’entenc". "Ho sento". "D’acord, si me les faig sense ulleres me les acceptarà?" "Sí". "Sí? I si llavors un dia em posen pegues per no dur-ne a la foto?". "No, això no li passarà". "Molt bé; però ara digui’m si gosaria jurar que d’aquí a un temps no l'obligaran a acceptar fotos amb burca". “…” Sí, a vegades em passo, ja ho sé.

I bé, a part de la rebequeria per les molèsties; de la foto horrible que em va fer el pibe ("viste qué bien, sin lentes, ¿no es cierto?") del costat, que deu anar a mitges amb la senyoreta funcionària, i que un cop que em fou entregada per sa excel·lència la targeteta del DNI la foto va resultar ser una cosa grisblanquinosa imprecisa, en el fons vaig acceptar que el primer de tot és la meva mirada clara pel bé, més que res, de la meva seguretat. Com acceptaré de grat, i això no és broma, que m’escanegin als aeroports i em vegin fins als implants dentals. No protestaré ni mica, per això. Però el que no podré evitar és sentir bastant més que un calfred davant les ombres projectades en cadascun de nosaltres per un burca orgullós, que ens fa sentir com si tots en portéssim. Sí, orgullós; que no em vinguin amb més històries que se la posen per “cultura” o per imposició. Aquí, no.

Bon 2010 amb Knopfler

2010-01-01T19:12:00.005+01:00

Trobo que Mark Knopfler encarna algunes qualitats estètiques que podrien ser ben bé bons desitjos per al 2010: austeritat, talent, elegància, antivedetisme… Sí, no només ens cal estètica, ja ho sé, però molts sabem que i alguns pagaríem perquè… Etcètera.

Salut i bon any (que ve a ser el mateix).

Bon Nadal!

2009-12-23T21:18:00.013+01:00

I un millor 2010, sobretot a la gent del país dels invents.

Plaça de la Catedral de l'Havana, Nadal del 2005

(Foto: T. Amat)

"El país de los inventos"

2009-12-21T20:52:00.006+01:00

En el meu llibre Castracions. Cinquamta anys de revolució cubana, descric com són de creatius els cubans (allò és creació i no les obres a què ens tenen acostumats els artistes dels nostres patiments) a l'hora d'inventar-se la subsistència quotidiana. Algun incrèdul s'ha pensat que exagerava. Com a prova que no exagerava gens ni mica, podeu llegir aquest article de La Vanguardia d'avui, del seu corresponsal a l'Havana, Fernando García (no us espanteu per la llargada, es llegeix com si res i val molt la pena):

"Los cubanos le encontramos arreglo a todo". La frase es de Carlos Rojas, un joven mecánico de La Habana. El suyo es el perfil idóneo para ilustrarnos sobre la que es ya una seña de identidad de Cuba: la capacidad para el invento cotidiano, la ingeniería precaria, la reparación inverosímil y eficaz con las que suplir la falta de casi todo.

El término Aurika 70 no dirá nada al lector. Pero todo cubano sabe que hablamos de una aportación clave de la Unión Soviética a su pueblo. No es un fusil, tanque o cazabombardero aunque suene a eso. La marca es, por el contrario, sinónimo de bienestar, pues designa un artilugio que lo mismo cura una lesión que alivia el calor. Eso además de limpiar la ropa, ya que la Aurika 70 no es sino una vieja lavadora-secadora rusa. De la importancia del electrodoméstico supimos en una casa particular (hostería) de Viñales. El dueño no salió a recibirnos porque estaba "dándose un hidromasaje". ¿En casa? "Sí, sí, pasen a verle", invitó la esposa. Y lo vimos. ¡El hombre tenía la mano izquierda metida en una lavadora! De carga superior, menos mal.

No era una ocurrencia. Como nos dijo el paciente, su fisioterapeuta le había prescrito "tres sesiones diarias de Aurika". Al parecer, el programa de lavado produce una marejada de prodigioso efecto rehabilitador en casos de fractura o desgarro. Más tarde comprobamos que la receta es común en Cuba, incluso para lesiones en los pies aunque haya que encaramarse a la máquina.

Había más. Como muchos otros cubanos, nuestro hospedero había cortado verticalmente su Aurika para separar la parte de la secadora, aquí prescindible, y convertir su motor en fuerza motriz de un ventilador. El ingenio producía "tremendo ciclón" - lo verificamos-,una vez acopladas las correspondientes aspas. "El problema es que, o pones un buen soporte, o el aparato echa a andar por la casa, así tenga cable", advirtió el hombre mientras mostraba la cubeta de la secadora transformada en maceta y un cenicero de pie hecho con un pistón de coche y un trípode.

Carlos, el mecánico, nos explicaría una aplicación más sofisticada del rústico ventilador: la de pieza central de un equipo de aire acondicionado, con un televisor Krim - también soviético-como carcasa. Para producir el frío, se coloca un bloque de hielo entre el ventilador y lo que fue la pantalla de la tele, y en esta se instala una rejilla que orienta el aire.

El último uso creativo de la Aurika del que tenemos noticia corresponde a la última y fructífera campaña del tomate. Los planes de incremento productivo desbordaron previsiones y capacidad de cosecha y explotación; en especial por falta de maquinaria para transformación y conserva. Campesinos y comerciantes de medio país volvieron a tirar de Aurika, esta vez como batidora gigante gracias a sus potentes aspas laterales. El tomate así triturado se introducía luego en botellas de cristal, se sellaba con cera y se pasaban al baño maría para una larga conservación.

La improvisada trituradora prestó un servicio al país, aunque no evitó que cientos de toneladas de tomate se pudrieran en el campo. El "tremendo ciclón" con motor de secadora es en cambio un objeto prohibido desde que, en el 2005, Fidel Castro salió en la tele para lanzar una amplia campaña de ahorro energético que implicaría la caza y captura de aparatos artesanales, en particular los ventiladores Aurika, esos "devoradores de electricidad", dijo. Su orden no siempre se cumpliría, como se ve, aunque un año después anunciara la sustitución de un millón de ventiladores clandestinos por otros "ahorradores".

El Gobierno también distribuyó jarras eléctricas de bajo consumo para hervir agua. Pero la operación se paró en meses, cuando la autoridad detectó su uso "en fines no previstos que generan consumos por encima de lo calculado". ¿Que pasó? Muchos cubanos habían convertido la jarra en calentador para la ducha. Las instalaciones son dignas de ver. La jarra aparece conectada al enchufe más cercano y acoplada al último tramo de la tubería. El agua corriente entra fría en el recipiente para, una vez mezclada con el que hierve dentro, retornar al tubo ya templadita antes de llegar a la pera.

Ventilador y trituradora Aurika o ducha eléctrica forman parte de un repertorio inconmensurable de chapuzas y apaños creados en la Cuba de los últimos años bajo el triste estímulo de las privaciones. Unas carencias que afectan sobremanera al transporte.

No en vano la crisis sobrevenida con el fin de la URSS y el endurecimiento del embargo tiene como símbolo el camello: monstruo del transporte colectivo consistente en una cabina y dos contenedores de camión acoplados.

El camello, ya en vías de extinción, fue una creación oficial. Pero no así el popular rikimbili,blanco de frecuentes batidas policiales. Se trata de una bicicleta enriquecida con el motor sustraído a una mochila de fumigar. Estas bicis empezaron a volar tan a sus anchas como los insectos indebidamente salvados por el robo de fumigadoras. Las redadas casi las erradicaron, pero aún quedan.

A medio camino entre camellos y rikimbilis,entre lo legal y lo furtivo, los coches son el máximo exponente de la ingeniería popular cubana. Ahí nunca hubo guerra fría. Imponentes automóviles del imperio tipo Buick, Dodge o Chevrolet de los 50 sobreviven gracias a un continuo trasplante de piezas extirpadas a los Lada, Mosckvich o Volga rusos. El promiscuo tráfico de recambios alcanza ya a carros europeos y asiáticos que tampoco escapan del canibaleo (despiece) al que todo vehículo es sometido en Cuba cuando por robo o siniestro total queda fuera de circulación.

Todo lo que rueda en la isla es carne de cirugía mecánica. Y eso también incluye bicitaxis, carros de compra, calesas... Y carromatos cuya fabricación con ruedas arrancadas a contenedores de basura tiene sucias consecuencias.

Otra rama de la subrepticia artesanía local son las antenas de radio y televisión para captar señales prohibidas. Cientos, quizá miles de terrazas de La Habana acogen las más extravagantes formas de disidencia tecnológica. Destacan las parabólicas hechas con sartenes, bandejas de aluminio o sombrillas, así como las antenas radiofónicas a base de perchas o agujas de coser que desde los 90 traen aquí el rap o el reguetón de las emisoras de Florida.

También la alimentación y la cosmética dan cuenta del ingenio doméstico a la cubana. La utilización de químicas golfas e ingredientes bastardos en la gastronomía y el aseo fue práctica extendida en los 90, y ya casi erradicada. Pero en confección y peluquería todavía se ven creaciones y aditamentos curiosos y más inocuos. Zapatos de hojas de planta y bolsos fabricados con abridores de latas son ejemplos de reciclaje y uso de materias naturales que tal vez una pasarela europea exhibiría como piezas de vanguardia, pero aquí son hijas de la escasez... Como de manera más tosca lo atestiguan, con glamur cero y ternura infinita, los rulos para el pelo que muchas mujeres se hacen con los cilindros de cartón del papel higiénico o hasta con trozos de tubería de PVC.

Los cubanos carecen de casi todo, pero casi todo se lo inventan. Menos la comida, claro está.

Foto: Bicitaxi a Centro Habana (Teresa Amat, desembre 2005). Cliqueu-hi per veure'n els detalls.

Bones i monòtones festes

2009-12-20T17:19:00.003+01:00

No crec en la sort; penso que el que en solem dir sort és simple i cec atzar, però l’atzar s’assembla a vegades a un personatge que es complau a fer-nos la guitza. Per altra banda, cada vegada m’agrada més la monotonia i el tedi i menys les sorpreses, més la rutina i menys les emocions inesperades —siguin com siguin. Per això em sembla massa carregós (fatigant i molest) que en el termini de dues setmanes exactes se m’hagi avariat el cotxe (450 euros la factura), se m’hagi espatllat la nevera (nevera nova, doncs), hagi tingut una crisi hipertensiva (“però si jo sempre he estat a 12/6!”; “sí, però és que mai havies tingut l’edat que tens, reina!” —m’ho dic tot jo—) i m’hagin robat el moneder (ahir mateix) després de tallar-me netament la bossa pel darrere amb un cúter i que, beneita de mi, ni me n’adonés (120 euros, tota la documentació, targetes diverses, etc.).

Bé, ja posada, potser que després d’aquesta ratxa comenci a creure en la bona sort i esperi que demà-passat em toqui la grossa (ni que fos una mica prima ja faria). I si no, sobretot, salut tinguem. Bones i monòtones festes a tothom!

Me la poden alimentar com sigui, sisplau?

2009-12-12T17:10:00.003+01:00

Davant de les icones del martiri, hi ha dues reaccions instintives (o “emocions bàsiques”, per dir-ho en terminologia del gust actual): l’angúnia i el rebuig o la pietat més o menys impostada. Naturalment que tampoc són del tot instintives; totes dues, més enllà de la resposta visceral que provoquen, tenen una deriva racional: per una banda l’angúnia i el rebuig els generen la nostra oposició a l’irracional, i per l’altra la pietat no està gairebé mai exempta de l’imperatiu moral de fer —i pensar— el bé. Segurament n’hi ha una de tercera, que és la indiferència, però potser es limita a la gent indiferent a tot, amb un component de niciesa que els ve de fàbrica.

Confesso que davant les imatges de la dolorosa senyora sahrauí que ens serveixen cada dia els mitjans, les televisions sobretot, que ens aboquen pel broc gros, obscenament, la cara sofrent d’aquesta dona que se’ns està presumptament suïcidant dins de casa (dins del menjador o la sala de cadascun de nosaltres, vull dir), només sento angúnia i rebuig. Perquè ni el seu suposat sacrifici ni el sadisme que ens infligeixen els periodistes no té res a veure amb el dret del poble sahrauí ni tots els drets del món. Em nego que em vulguin vendre el martiri com una cosa positiva en nom d’això. Em nego que m’endossin pornografia emocional en nom d’un ideal o de la reivindicació justa del que sigui. Aquesta dona fa el xantatge a tothom, no només als inútils governs marroquí i espanyol, tots dos coberts de glòria. Per una banda em sembla que probablement té molt ben calculats els seus límits i els de tot plegat, però per l’altra penso que potser no, que realment no és tan “presumpta” ni “suposada”. Cosa que encara seria pitjor.

Per Cuba

2009-11-25T20:47:00.002+01:00

Manifestació el dia 5 de desembre a Barcelona

També es fa en altres ciutats (per exemple a Madrid, davant l'Ambaixada de Cuba, on aniré jo ja que aquell dia seré allà). Però caldria que els que sigueu per aquí i us importi una mica Cuba i els cubans, anéssiu el 5 de desembre a les 12 davant del Consulat cubà al passeig de Gràcia, ja que els cubans convocants necessiten veure que no tothom de per aquí passa olímpicament de cinquanta anys de totalitarisme tolerat per estats com el nostre.

The Green Leaves of Summer

2009-11-22T12:36:00.003+01:00

Ahir vaig veure El Álamo, que passaven a TV3. Em sembla que només l’havia vist quan la van estrenar per aquí (si és del 1960, devia ser uns anys més tard), o sigui que era massa joveneta per entendre’n res; potser a les preadolescents només ens va servir per descobrir el Frankie Avalon, que després en va popularitzar el tema com a cantant.

Veient-la ara vaig comprovar que la pel·lícula s’aguanta força i, sobretot, que no hi domina pas tant el maniqueisme sempre atribuït, en general injustament, a John Wayne (aquí, també director). En l’èpica pertinent (es tracta d’un western, però a més del relat del setge i la derrota, el 1863, del texans per part de l’exèrcit mexicà, o sigui que l’èpica hi ha de dominar per força), Wayne hi va encabir ben explícitament el respecte per l’honorabilitat i el coratge dels mexicans. Per això em va semblar una pel·lícula en el fons antibel·licista, en sentit contrari del que en van dir i diuen encara molts il·luminats, com ara aquest: «Su espectacularidad se ve perjudicada por el afán derechista y conservador de Wayne en el tratamiento del guión» (Javier Ocaña, Cinemanía). L’escabetxinada final, amb la mort dels herois texans però també amb la de molts soldats mexicans, no té altra “lectura” possible, i els amants de fer “lectures” perspicaces potser també haurien de saber llegir això. Però esclar, Wayne era un conservador (segurament ho era, però no és cap delicte ser-ho, com tampoc ho és ser liberal o “progressita”) i un feixista (no ho era), com s’ha repetit fins al deliri, sobretot en un país on tenim la paraula “fatxa” a la punta de la llengua.

En tot cas, des de la meva afició al bon wenstern, la meva admiració per Wayne, la meva debilitat per un Richard Widmark esplèndid i la meva simpatia per l’encarcarament encantador de Laurence Harvey, em va agradar tornar-la a veure al cap de tants anys. La música de Tiomkin hi va ajudar, esclar. Tots sucumbim a la nostàlgia, i més en una tarda grisa de dissabte d’aquests desolats dies en què a les sis ja és fosc. A sota, la batalla final.

Sense titular

2009-11-21T19:41:00.005+01:00

Si enmig del sainet (sí, ho sento, i a més pagat per tots nosaltres, tant per la derrama que ens correspon de la pasta alfuixada com pel manteniment dels mitjans públics que ens fan el gran favor d'"informar-nos") de l'Alakrana els diaris, les ràdios i les televisions, a més d'embafar-nos amb la repetició delirant de les aparicions estelars de les dones, filles, germanes, tietes, cunyades i veïnes dels intrèpids segrestats (sí, sí, sabien perfectament que havien traspassat la línia de navegació, o no?, o sigui que intrèpids, i temeraris!) haguessin dedicat una desena o una vintena o tan sols una trentena part d'aquest temps "informatiu" al fet següent i no una simple noteta com aquesta (en el millor dels casos), potser, a alguns, no ens produirien tant de fàstic:

SOMALIA. Una mujer de 20 años, divorciada, ha sido lapidada -después de dar a luz a un bebé muerto- acusada de relaciones sexuales con un hombre soltero de 29 años, que fue castigado con cien latigazos. Un juez del islamista Al Shabab, afín a Al Qaeda, dictó la sentencia y miembros de este grupo apedrearon a la joven, enterrada hasta la cintura. Unas 200 personas presenciaron la ejecución en Elbon, en el sudoeste somalí, controlado por los radicales. Al parecer, otra mujer ya ha sido lapidada por adulterio y a una tercera se le ha aplazado el castigo por estar embarazada. / Efe

Total, els protas també eren somalis, home!

La detenció de Yoani Sánchez

2009-11-08T13:52:00.003+01:00

"Secuestro estilo camorra".

I el vídeo amb l'àudio de les declaracions de Yoani, a Penúltimos días

Blue Bossa i Kenny Dorham

2009-11-01T18:14:00.002+01:00

Música per celebrar aquest Tots Sants de temps benigne (al·leluia!) i per conjurar l’hivern inevitable que alguns detestem. (Sí, alguns encara no ens hem tornat uns refotuts esnobs, ja que només pot ser imputable a l’esnobisme que cada dia hi hagi més gent de per aquí que diu que li agrada el fred i l’hivern; quan ho sento se’m desperten uns preocupants instints soviètics: “a Sibèria!”.) Bé, tornant a la música… M’he topat casualment amb el Blue Bossa de Kenny Dorham en la versió de John Coltrane, guardada a l’ordinador no sé pas com (bé, ho devia fer ma filla fa un temps). Llavors, buscant, he trobat la també magnífica de Bobby McFerrin i Chick Corea:

Però també una d’esplèndida i més caribenya de Michel Camilo:

I ja de postres de luxe, senyores i senyors, els deixo amb el trompetista més elegant de tots els temps, Kenny Dorham (no pas amb el Blue Bossa, però és igual:

Bona tardor! (encara que sigui primavera d’hivern o sobretot per això).

GM sobre GGM (3/3)

2009-10-31T18:44:00.004+01:00

“Siempre he creído que el poder absoluto es la realización más alta y compleja del ser humano.”

“No hay ninguna contradicción entre ser rico y ser revolucionario siempre que se sea sincero como revolucionario y no se sea sincero como rico.”

Gabriel García Márquez

Aquestes cites de GGM les extrec de l'article d'Enrique Krauze a l'últim número de Letras Libres, en què ressenya la biografia de García Márquez escrita per Gerald Martin: Gabriel García Márquez a la sombra del patriarca.

Per cloure aquesta sèrie sobre GM i GMM recomano la lectura atenta d'aquest llarg article (llarg però no pas feixuc, ja que es llegeix sense poder-lo deixar fins al final). Quan vaig escriure els dos apunts anteriors no l'havia llegit, o sigui que la meva sospita que Martin tirava cap a l'hagiografia era simple intuïció després de llegir algunes entrevistes que li havien fet alguns mitjans. Krauze m'ho confirma, però també m'ho confirmen les respostes irades, infantiloides i més que mediocres que el mateix Martin li dedica. Les trobareu aquí, juntament amb les escarides i elegants respostes, al seu torn, de Krauze. Elegància i flegma mexicanes versus barroeria i visceralitat britàniques; ves qui ens ho havia de dir...

GM sobre GGM (2/3)

2009-10-25T20:16:00.004+01:00

GGM a Barcelona

J. A. Masoliver Ródenas, a Culturas de La Vanguardia de dijous passat, 7 d’octubre, diu que Martin és un bon coneixedor de la història i la realitat social de l’Amèrica Llatina, i hi afegeix en un parèntesi: «ignoro por qué no menciona a Cabrera Infante al hablar del boom».

Sergio Vila-Sanjuán diu, al mateix suplement de LV (“GGM en Barcelona”):
Gerald Martin dedica tres capítulos (17, 18 y 19, páginas 371 a 426) de su Gabriel García Márquez. Una vida, a relatar la larga estancia del futuro premio Nobel en Barcelona. A diferencia de Mario Vargas Llosa, con quien coincide en la ciudad en ese periodo, GGM no participó en la oposición al franquismo y algunos amigos de la época lo consideraban totalmente apolítico (con la excepción de Marsé, que lo retrata como un sectario de la revolución cubana). (…) Aunque valen como síntesis, los tres capítulos de Martin (…) no aportan demasiado sobre su relación con la ciudad que no se supiera por testimonios como el clásico de José Donoso o el más reciente De Gabo a Mario, de Ángel Esteban y Ana Gallego en Espasa. Sospecho que para saber cosas realmente nuevas sobre la estancia catalana de García Márquez tendremos que esperar el libro en el que trabaja desde hace años, y por fin está ultimando para RBA, mi colega Xavi Ayén sobre los años del boom en Barcelona.

En efecte, preguntat per M. J. Jordan en una entrevista a l’Avui (dijous 22 d'octubre, versió digital no disponible fins dijous 28 d'octubre) sobre el fet que «A Barcelona, Gabo va ser molt ben rebut per la gauche divine, però diu que no es va significar gaire políticament», Martin respon: «Tinc 200 pàgines fetes sobre Barcelona i Gabo, però el llibre és molt més sintètic. Només em centro en Gabo escrivint El otoño del patriarca. Estava molt concentrat en el llibre i no entrava en política fins al punt que molts es pensaven que era apolític. Fer-ho aquí als 60 hauria suposat estar tot el dia lluitant contra la dictadura, intensament. Per a Gabo Cuba era molt més important que Espanya.» Res a dir-hi, si no fos que sembla que aquesta és una veritat molt parcial (no que Cuba fos per a ell més important que Espanya, que això és evident).

Si Masoliver Ródenas s’estranya que Martin no esmenti Cabrera Infante en parlar del boom, jo també trobo estrany que Vila-Sanjuán no l’esmenti com a testimoni de l’estada de GGM a Barcelona (esperem que Xavi Ayén no l’oblidi), ja que en parla, entre altres llocs, a Mea Cuba i hi diu que el mateix GGM deia llavors que era a Espanya per estudiar l’agonia de Franco com a inspiració per a El otoño… Com tampoc esmenta Carlos Franqui, que a Cuba, la Revolución: ¿mito o realidad? Memorias de un fantasma socialista (Península, 2006) explica, després de referir les covardes escapades de GGM quan intuïa algun perill polític allà on fos que es trobés, com «No es la única vez que puso pies en polvorosa [per les mateixes raons, Cabrera Infante l’anomena “el de los pies alados”]. En Barcelona lo hizo tres veces, una cuando la protesta contra Franco, por la condena y muerte de Puig Antich, otra cuando artistas y escritores famosos se reunieron en Montserrat y pidieron su respaldo, sin que él lo hiciera, yéndose de Barcelona, y la otra vez cuando le llevaron el manuscrito de la Operación Ogro y su reacción fue abandonar la ciudad condal precipitadamente.»

Però potser tampoc és tan estrany que aquí ningú es recordi o ni hagi llegit aquest llibre o altres de Franqui, fins i tot, potser, el llegit Vila-Sanjuán.

(Aquests testimonis de Guillermo Cabrera Infante i Carlos Franqui els recullo al capítol que dedico a GGM a Castracions (Proa, 2009).

(Continuarà)

GM sobre GGM (1/3)

2009-10-25T14:34:00.005+01:00

El motor d’arrencada d’un biògraf sol ser (si no es tracta d’un simple encàrrec, i encara) o bé l’admiració o bé les ganes de passar comptes amb el biografiat; comptes de qualsevol mena, en la majoria de casos manies personals ni que l’autor només conegui el personatge de lluny. Per això a vegades el resultat sol ser o l’hagiografia o l’acarnissament, amb totes les gradacions intermèdies possibles segons el caràcter (perquè en aquets casos es tracta més d’emocions que de raó) del biògraf.

No he llegit la biografia de García Márquez que acaba de publicar el britànic Gerald Martin, però sí que he seguit algunes de les ressenyes del llibre i alguna entrevista a l’autor que han aparegut aquests dies a la premsa, i arran d’això, i sense voler semblar arrogant ni passar-me de llesta, em sembla endevinar cap a quina banda es decanta el punt de vista de Martin sobre el seu biografiat. El fet que hi hagi dedicat disset anys i una feinada ingent també compta, i molt. Vull dir que potser no es tracta d’una hagiografia en sentit estricte, però ateses les informacions esmentades, és quasi segur que l’admiració de GM per GGM és al fons i sura a la superfície de les set-centes pàgines del llibre.

Passió i romanticisme

La passió ha estat sens subte el combustible que ha fet anar el motor de Martin durant aquests disset anys. Això també deu haver fet que tant el trajecte com el punt d’arribada, el resultat, estiguin impregnats d'un inevitable romanticisme. La passió li va sobrevenir després de llegir Cien años de soledad, que el va impulsar a conèixer l'autor, cosa que fa finalment en una situació molt romàntica: a l’Havana, «la directora de la fundació de cine de Gabo em va dur a casa d’ell i em va dir: “tens deu minuts”. Però ens vam caure molt bé de seguida, com si ens coneguéssim de sempre. Allò va durar hores, i Gabo em va convidar a tornar l’endemà». I si no és romanticisme anar a Aracateca (“Macondo”) i esperar que plogui a bots i barrals per entomar l’aiguat i “sentir” com se sentia GGM (o Aureliano Buendía) o anar a abeurar-se de rom als bordells amb la mateixa finalitat, ja em direu. I no té res de dolent com a mètode; només és una constatació del mètode. Com també és comprensible que algú subjugat pel realisme màgic, romanticisme en estat pur, ha de ser per força un romàntic.

(continuarà)

Simplement Yoani

2009-10-18T13:41:00.003+02:00

Entreu, sisplau, a Generación Y i llegiu-ne l'últim post sobre Moratinos "en bolos" a Cuba (Foto de familia), però sobretot no us perdeu el vídeo de Yoani Sánchez cantant les quaranta a la funcionària de l'Oficina d'Immigració i Estrangeria cubana. Això és cantar i no el que van fer Juanes i Miguel Bosé fa unes setmanes a l'Havana.

Pobres cans eivissencs!

2009-10-10T14:45:00.002+02:00

De La Vanguardia d'avui:

Nina Hagen se fuga del hotel

La rockera alemana Nina Hagen actuó anoche en la sala Razzmatazz, no sin antes haber causado algún contratiempo a los organizadores. El miércoles, día de su llegada, nada más personarse en su hotel, justo al lado del Razz, decidió que no le gustaba y, sin avisar, se fugó al Hilton Diagonal Mar. Al día siguiente, llegaron a su hotel abandonado los promotores y los periodistas. Les esperaba una gran sala, con todo preparado (sillas, megafonía, flores...) pero la madre del punk no apareció. Eso sí, informó de que quería "dar la rueda de prensa en la playa, cantando canciones cristianas con la guitarra". Al final, el encuentro con la prensa se realizó improvisadamente en la terraza de su nuevo hotel. Allí, Hagen, fiel a sí misma, explicó que jamás se haría la cirugía estética porque "eso quita expresividad facial y yo necesito hacer mis muecas y sacaros la lengua de esta manera". "Soy una perra ibicenca", exclamó, tras demostrar que, en efecto, sabe imitar el acelerado jadeo de un can.

Ja sé que a vegades em passo de sarcàstica, però en casos així no ho puc evitar: ja els està bé! (als organitzadors, periodistes i "fans" en general). ¿No són coses així el que haurien d'esperar d'aquests artistes? Espero que ni es queixin. Per altra banda, la meva solidaritat als de l'hotel abandonat.

El mundo (noruego) está loco, loco, loco...

2009-10-09T17:00:00.004+02:00

Demano disculpes als noruecs (i de retruc als suecs), perquè òbviament em refereixo a uns pocs i selectes noruecs (i suecs). De fet, per a la resta del món racional és més definitori el títol en la versió original: It's a Mad, Mad, Mad, Mad World.

(El minut 1.20 d'aquests enginyosos crèdits té una certa gràcia especial.)

Benpensar i pensar bé

2009-10-04T19:37:00.004+02:00

Dissabte passat vaig penjar l’entrada que es pot veure aquí a sota. No he rebut cap queixa directa (sospito que perquè em llegeixen quatre gats i mig si és que hi arriben), però vaig poder llegir en alguns blogs com molts feien escarafalls diversos per la “burla sagnant”, “gratuïta”, “de mal gust”, etcètera, dels que es (ens) vam abraonar en la famosa foto. Els benpensants es van escandalitzar, tot i que la majoria dels que ho feien deploraven en certa manera la foto i la (no) utilització que n’havia fet el mateix ZP i també les altres accions del president de les Espanyes. Bé, ja s’ho faran. No me’n desdic i reivindico el dret a utiltzar la sàtira en aquest cas concret.

No en volia ni parlar, però ahir vaig llegir l’articlet setmanat d’Imma Monsó a La Vanguardia en què es llançava a defensar les pobres nenes presidencials. Es lamenta dels que han criticat que les nenes deixessin uns dies l’escola per anar de bolos amb els pares i hi afegeix: «se habrán enterado a su tierna edad de que viven en un país de inquisidores redomados, pues aparte de las críticas sobre su ausencia del instituto, el ataque lanzado a su forma de vestir
resulta simplemente bochornoso». Més endavant diu que es continua penalitzant la manifestació de la “personalidad propia” com quan ella era jove, “la originalidad”: «ir de gótica en lugar de ir de pija, por ejemplo. (…) Lo que se penaliza, y mucho, es salir del rebaño. Lo sorprendente es que, por más que avanza la humanidad (es un decir), ausentarse del rebaño está cada vez más penalizado.» Bé, també s’ho farà. Només vull dir que té una certa disculpa: fa molts anys que fa de professora d’institut i estar en contacte permanent amb adolescents sense deixar-hi la pell comporta haver-s’hi d’identificar (i de retruc dubtar de l'avanç de la humanitat) per poder-ho resistir. Ho entenc perfectament.

Però ara voldria canviar d’esglaó, uns quants més amunt, i recomanar novament la lectura, també a La Vanguardia (en aquest cas la d’avui), del gran Enric Juliana, fi com sempre pensant bé. Inquietant de tan lúcid, això d’avui.

Monsters Family

2009-09-26T23:10:00.010+02:00

Es van vestir tots de negre per fer joc amb els Obama? Són tan... que els en crec ben capaços.

La foto, amb aquestes nenes, fa por de debò (i encara més amb les cares pixelades); tanta por, que ZP l'ha feta retirar de l'àlbum de la Casa Blanca i tot (on encara se'n fan creus gòtiques) i els diaris de tot Espanya, "respectuosos" com són, les han retirat, pixelat o ni tan sols les han publicat. La pregunta: per què se les endú de viatge oficial si no les vol "ensenyar"? La resposta: és tan...

Trobo que aquest altre retoc encara les hauria dissimulat més bé que la pixelació.

(Extreta d'aquí, on també es pot veure l'original i d'altres muntatges.)

Per cert que una de les nenes, "amb dret a la intimitat com a menor" (paraules dels seus pares), ja pot avortar amb tanta intimitat, arribat el cas, que no els haurà ni d'informar. I és que el dret a la intimitat té unes coses, en aquest país...

Que bonica que és la pau!

2009-09-23T20:58:00.004+02:00

No crec que a Miguel Bosé i a Juanes, aquests bons nois (i precisament perquè ho són tan), els serveixi de gaire el que van viure a Cuba abans de consumar el seu desig imperiós d'anar-hi a cantar per la pau al món, però vaja...

La transcripció de la seva bronca amb uns "segurosos" transcrita (i també en àudio) a Penúltimos días.

Actualització (24.09.2009): apunt imprescindible de Juan Abreu

Digueu-me sentimental i l'encertareu

2009-09-19T21:25:00.006+02:00

La pel·lícula no em va agradar, no tant per carrinclona ni per la denostada Demi Moore (que no trobo pas tan dolenta com alguns diuen) com perquè detesto la fantasia en cine i literatura. (En canvi, com que no suporto la Whoopi Goldberg, això va acabar d'arrodonir-ho.) Patrick Swayze potser no era un gran actor, però ell salvava la pel·lícula. Ell i aquesta cançó.

M'he passat la tarda veient a T5 el fluixet remake de Las minas del rey Salomón només perquè hi sortia Swayze, com una mena d'homenatge. Un Swayze ja madur però que era massa jove per morir.

Racó d'estètica (frívola i no tant)

2009-09-13T11:56:00.006+02:00

Abans-d’ahir, uns amics amb qui compartia sopar parlaven de la senyoreta Leire Pajín (no sé si a algú més li passa que aquest nom li estimula la tirada a l’acudit): la foto amb el puny alçat al costat de ZP (i l’encara incombustible Alfonso Guerra!) i les seves trifulgues politicofamiliars. Érem en una taula rectangular de vuit: 3+3+1+1 i servidora era un u, i passava allò que totohm ha d’anar preguntant “perdona, què has dit”?, sobretot en un restaurant bastant gran i ple de gent. Jo els sentia i de sobte vaig dir l’únic que em seblava pertinent, a aquelles alçades, sobre la Pajín, i que sempre he pensat des que va aparèixer a l’escenari d'aquest trist país: que s’hauria de rentar el cap cada dia i comprar-se uns wonderbra. (Puc ser molt frívola, a vegades, però qui arrufi el nas hauria de saber que la frivolitat pot ser molt saludable.) Curiosament (anàvem pel segon plat i el vi ja havia fet el seu fet) tothom hi va estar d’acord: «tens raó!, aquesta noia té el cabell greixós i se’l deu rentar, com a màxim, dia sí dia no, i no s’adona de com “bruteja”, a les fotos». Quan a la imperiosa necessitat dels wonderbra, els senyors de la taula ho van corroborar rotundament.

Segurament no hauria escrit res d'això, però acabo de llegir el mai prou lloat Enric Juliana, que m’ha recordat l’anècdota del sopar i que evidentment compensa de sobres la meva frivolitat:

...Sin necesidad de leer a Lakoff, ni de teorizar sobre la política-yoga, la pregunta es simple: ¿se puede gobernar el duodécimo país más rico del mundo, en caída libre, desde la foto de Rodiezmo? Recordemos la imagen de hace una semana en la popular fiesta minera: el presidente del Gobierno, el secretario de la UGT (el cuarto vicepresidente, dicen en Madrid, por su gran influencia en la Moncloa), Alfonso Guerra y dos señoritas con el puño en alto, con ese aire falsamente amenazador que adoptan algunos socialistas modernos cuando saludan a la antigua, como si quisiesen golpear el cielo. En los años veinte y treinta del siglo pasado, las izquierdas levantaban el puño de una manera mucho más contenida, inquietante y severa: el codo recogido y la mano sin sobrepasar nunca la sien. Sin amenazar a las nubes y advirtiendo, en serio, de la posibilidad de un movimiento fulgurante, o de un vendaval histórico (que acabó mal). Era un saludo hegeliano. Lo de las señoritas de Rodiezmo es una pantomima, que la prensa más espabilada de Madrid ha pretendido que se tomaba a pecho. ¡Hay tanto teatro en la capital de España!

¿Se puede gobernar España con el puño en alto - con ese puño que amenaza sin amenazar y transforma en triste parodia la evocación del pasado? ¿Se puede gobernar España con el único apoyo parlamentario de Joan Herrera, ideólogo del delirante intento de boicot a la cantante israelí Noa en la Diada catalana; con la Esquerra Republicana que, en boca de Joan Puigcercós, acaba de calificar de "banda de corruptos" a los ministros; con los canarios saltarines; con un nacionalista gallego sumido en la melancolía y un diputado del Requeté navarro? ¿Se puede volar alto con el PSOE hundido en Madrid, irremediablemente sepultado en Valencia por el gran espectáculo que se prepara en Benidorm y en gradual retroceso en todo el noroeste?...

Llegiu-ho sencer (i mireu les fotos amb què il·lustra això que diu dels punys alçats als anys vint i trenta).

PS: comprovo, ingènua de mi, que l'acudit sobre el nom és massa fàcil, però també per les coses que pot arribar a dir el personatge:

2009-09-11T15:12:00.002+02:00

Noa

2009-09-11T13:14:00.002+02:00

Entrevista a La vanguardia d'avui.

La grossa, aquí!!!

2009-09-07T19:40:00.007+02:00

Fixeu-vos en aquest tros de vidriera, corresponent a una administració de loteria... perdó: seu local del PSC-PSOE. Fa uns dos o tres mesos que hi tenen penjats aquests retalls bastant malforjats (em refereixo a la forma, esclar), però fa uns quants dies (hi passo sovint pel davant) m'he adonat del canvi que hi han fet respecte a la versió original: a la tercera tira de paper de les enganxades sota la xifra 3.855, on ara hi diu "seriositat del PSC" abans hi deia "generositat de ZP". Us asseguro que no ho he somiat i que les vacances no m'han afectat tant com per imaginar-m'ho.

Anotació lectora

2009-08-30T21:27:00.010+02:00

Estic llegint les més que recomanbles memòries de Jean-Françoise Revel*. Una de les anècdotes que hi explica és de l’any 1953. Tornant de Mèxic, on havia viscut un temps, va quedar per dinar amb Maurice Schérer, germà del seu amic René Schérer i amb qui també tenia una bona relació de feia anys. Mentre dinaven, Revel, que acabava de llegir la crítica elogiosa i pomposa d’una pel·lícula nord-americana que havien estrenat feia poc a París i que ell havia vist a Nova York (on havia recalat uns dies abans de tornar a França) i li havia semblat molt fluixa, li pregunta a Schérer: «¿Conoces a un peligro público, a un pedante de siete suelas llamado Éric Rhomer?». Schérer es va acalorar i li va engegar una defensa abrandada de la pel·lícula i la crítica en qüestió, sense dir-li, però, que des de feia un temps firmava les seves crítiques cinematogràfiques amb el pseudònim Éric Rhomer, igual com firmaria les seves futures pel·lícules. «A partir de entonces dejamos de vernos», diu Revel.

L’anècdota li serveix per parlar de cine, que llavors era una de les seves passions. I són interessants algunes coses que diu: «Precisamente porque el cine es reciente, los escritos estéticos y críticos que le conciernen a menudo son más pedantes, escolásticos, dogmáticos y quisquillosos que la crítica literaria más formalista.» I continua deliciosament: «No tardé en adquirir la erudición maniática del cinéfilo puntilloso que siempre tiene algo que decir sobre la historia, las virtudes y los abusos del travelling en Hitchcock, sobre la profundidad de campo en Intolerancia de Griffith, la poesía sonora de los ruidos no musicales en La diligencia de John Ford, la elipse en Howard Hawks, el virtuosismo nervioso y suave de las transiciones y el montaje en René Clair. Los cinéfilos hacen concursos de a ver quién es más pedante y se sienten deshonrados si no son capaces de evocar con la máxima precisión el gesto de tal actor en tal escena de tal película, dirigida por Fulano, su tercera obra rodada en tales circunstancias y con tal éxito.»

*Memorias. El ladrón en la casa vacía. Gota a gota. Faes. Madrid, 2007.

(Fotograma: The Big Sleep, de Hawks)

Cuba vista des de Prada (2)

2009-08-26T17:52:00.008+02:00

Aquest text és el que vaig "declamar" al debat sobre Cuba a l'UCE:

Celebrar (o commemorar) els 50 anys d’una revolució que representa que encara dura és una cosa molt xocant. Xocant perquè una revolució, per definició, hauria de ser una cosa de curta durada, una transició per evolucionar cap una situació nova i canviant. Si no és així, si s’enroca per convertir-se en permanent, es torna, inevitablement, un fòssil. Així, la revolució cubana ja fa molts anys que és una mena de fòssil, pura reacció immobilista. La pretesa revolució, per mantenir-se, es va convertir per força, ja des del principi, en una dictadura totalitària que ,com a tal, és ultraconservadora i reaccionària. Reaccionària amb totes les lletres; no tan sols una simple anacronia. I això és lamentable i trist pel fet que aquesta anomalia històrica té captiu tot un poble d’11 milions d’habitants. I no m’agrada usar grans paraules, però en aquest cas la realitat és aquesta, i em sembla que cap altra adjectiu que aquest: “captiu”, defineix amb més exactitud la situació que pateixen els cubans sota el règim reaccionari castrista.

Per això s’entendrà que jo no puc “celebrar” aquests 50 anys anòmals, aquests 50 anys de reaccionarisme polític, i si sóc aquí és precisament per explicar per què no puc fer-ho. No puc fer-ho perquè he estat a Cuba i he vist com és la vida allà. I després de ser-hi vaig tenir la necessitat d’explicar-ho aquí. Per això vaig escriure un llibre, Castracions, per intentar descriure, documentadament, al més exactament possible, la realitat cubana, la vida de la gent que vaig veure i que viu sota un règim opressiu i opressor. Hi descric el que vaig veure sense cap mena de prejudici ideològic previ ni posterior, simplement a base de fer servir el raonament, la documentació contrastada, les lectures profitoses i la meva posició ferma, això sí, a favor de la llibertat i la democràcia, les que vull per mi i per al meu país i que per això mateix també vull per a l’altra gent i els altres països.

Crec que ningú que visqui en democràcia (que amb tot els defectes que ja sabem, és el millor que tenim) pot defensar, encara avui dia, un règim totalitari que, entre altres coses, es manté a base de la repressió i el control estricte de la població. Un règim que des del primer moment, en la persona de Fidel Castro, va tenir la intenció de perpetuar-se a còpia de saber aprofitar i saber aplicar molt bé uns quants factors fonamentals: 1r. el prestigi d’haver derrocat el dictador Batista; 2n. el terror inherent a la consolidació del procés revolucionari; 3r. l’aprofitament del moment històric de la guerra freda (no es pot negar que Castro és un home de sort) amb la seva alienació amb la Unió Soviètica; 4t. el victimisme (contínuament sobrealimentat per Castro) enfront dels Estats Units i alguns dels seus errors respecte a Cuba, i 5è. l’esplèndid suport ideològic i pràctic de l’esquerra internacional, que des del primer moment va quedar obnuvilada per Castro i el seu carisma (un altre dels factors fonamentals del triomf de la revolució: el sex-appeal de Castro): gran part de la intelligentsia internacional (un concepte que s’ha ampliat generosament a gent de les arts i la faràndula), continua vivint als llimbs de la ignorància més o menys culpable pel que fa a aquest assumpte.

I ningú, repeteixo, crec que no hauria de poder ni voler defensar un règim amb aquestes característiques, i n’enumero les principals:

1. Govern únic des de fa 50 anys sense cap convocatòria d’eleccions lliures.

2. Carència total de llibertat de premsa, d’expressió i associació: tot el país només té una televisió i un diari, un de sol!, que són els òrgans del poder i el partit.

3. Cap mena de llibertat sindical.

4. Cap reconeixement de les plataformes opositores i dels partits (partits de diverses tendències: des de socialistes i comunistes dissidents fins a democratacristians, passant per socialdemocràtes, liberals i fins i tot grups anarquistes; no tots són “de dretes”, com sol propagar el règim i els seus corifeus externs, com tampoc ho són els nombrosos exiliats, per cert, tampoc els de Miami).

5. Repressió i persecució contínua de qualsevol persona per la mera dissidència pacífica.

6. Més de 200 presos polítics, entre ells la majoria dels 75 condemnats la primavera del 2003, alguns fins a 28 anys de presó, per simple dissidència, res de terroristes perillosos, sinó periodistes independents i tota mena de professionals, etc.

7. Estat lamentable de les presons: cel·les de càstig (les famoses “cajas tapiadas” sense cap condició higiènica) per als presos polítics considerats “perillosos”, o la tàctica de barrejar-los amb els presos criminals autèntics perquè “se n’encarreguin”.

8. Activitat intensa i continuada dels Comités de Defensa de la Revolución i les Brigadas de Respuesta Rápida amb els seus “actos de repudio”.

9. Persecució de tota activitat econòmica lliure, per petita i insignificant que sigui.

10. Prohibició total de l’accés a Internet.

11. Instauració vergonyant de la doble moneda.

12. Doble línia sanitària: hospitals ben dotats i medicaments a l’abast dels estrangers i dels membres de l’aparell, no pas del poble en general. Un dels “grandes logros”, no ho oblidem.

13. Instrucció pública totalment mediatitzada per la ideologia comunista: mer adoctrinament. Accés a la universitat dels afectes al règim (o que ho han de simular). Racisme també en això: només menys d’una cinquena part dels d’universitaris són negres.

14. Parlant de racisme, la població negra és la més controlada.

15. Homofòbia i persecució dels homosexuals (encara ara, tot i el “canvi de formes” de la fillíssima Mariela Castro).

16. Presons especials per als malalts de sida; en realitat centres concentracionaris per esperar que es morin, sense tractaments mèdics específics.

17. Prohibició de la sortida del país a la gran majoria de la població.

18. Mobilització dels metges, obligats a anar a “missions humanitàries” (a Veneçuela a canvi de barrils de petroli, per exemple).

19. Sous de misèria (15-17 CUC/euros de mitjana) que obliguen la gent a “inventar”, a buscar-se la vida com sigui.

20. Prostitució obligada, permesa i fins i tot promoguda, sota una façana de persecució que no és més que corrupció per part de la policia. Prostitució infantil a l’engròs.

Etcètera…

Tot això em va dur a intentar explicar el castrisme en el llibre, i és el que també m’ha dut avui aquí. Cal desfer els tòpics i per fer-ho res millor que la descripció de la realitat enfront de la idealització. Cal veure la realitat sense els filtres de la ideologia.Perquè la realitat sol ser complexa, però mai és relativa. Cal informar-se i analitzar-la per contrarestar la propaganda i la demagògia i les reaccions irracionals i viscerals que sovint volen passar per opinió. Per altra banda, no tot és opinable, i l’única opinió vàlida és fruit de la reflexió i la informació. Per poder tenir una postura realment crítica cal molt i molt bon coneixement previ, i sovint s’opina i es critica tan sols “d’oïda” o simplement perquè se segueixen tòpics preestablerts i consignes fàcils. La ignorància i el clixé són més fàcils que el pensament articulat i lliure.

I parlant de clixés, una mena de clixé molt en voga és que per poc que qüestionis les tesis progres a l’ús (els tòpics) t’acusin automàticament de ser “de dretes” (si no directament de “fatxa”). A la que exposes punts de vista que matisen o esmenen les tesis superficials i maniquees del pensament únic políticament correcte t’has de justificar automàticament i aclarir que no ets “de dretes”, i no n’hi ha prou que presentis els teus raonaments a partir de les anàlisis estrictes dels fets i de la reflexió. Se suposa que el més important és la ideologia i que les anàlisis de la realitat s’hi han de supeditar.

L’autojustificació constant és terriblement esgotadora: és allò d’aclarir, perquè no et malinterpretin, que si dius que el Gulag va ser terrible no vol dir que justifiquis el nazisme, etc., etc., i de de posar, per si de cas, tots els exemples que calgui per aclarir bé que no ets l’encarnació del reaccionarisme polític (i ja hem parlat de quin és l’autèntic reaccionarisme, per cert). Ha arribat un moment que ja no val servir-se de l’esquematisme simplista dretes-esquerres, si tenim, per exemple, que postures que es tenen per radicalment esquerranoses presenten unes tesis i una praxi del tot reaccionàries i profundament conservadores en el sentit de contràries, en molts aspectes, al progrés autèntic. Aquesta és una paradoxa tremenda de la qual encara som molt poc conscients.

I cal esmentar, sobretot, la gran paradoxa d’alguna gent d’esquerres, sobretot de l’esquerra comunista més residual, que tot i creient-se que són els progressistes més purs, paradoxalment són els més ultraconservadors i reaccionaris en la seva visió de la societat actual, i el cas de Cuba n’és un exemple preclar: defensen el que actualment no és res més que un capitalisme d’estat que detenta el control total de l’economia, amb guanys milionaris per al règim i una població en la pura la misèria, on l’exèrcit gestiona tots els sectors econòmics. Un autèntic capitalismocomunista, contrari a tota llibertat i alhora a la idea mateixa de socialisme de les socialdemocràcies occidentals. Segons aquests seus esquemes tradicionals, amb tota conseqüència haurien de definir el castrisme, per la seva actitud, com un règim “de dretes”.

Per això són tan reaccionàries algunes actituds d’esquerres, repeteixo. I per això apunto aquesta reflexió que em faig ben sincerament: crec que tots ens hauríem de replantejar la vigència actual de parlar en termes de blocs ideològics tan marcats i tan estancs davant de segons quines qüestions. Com el fet de defensar un megaloman grotesc, Fidel Castro (i també el seu successor, Raúl Castro), que en realitat ha desfet un país en comptes de refer-lo, pel sol fet que el considerem “d’esquerres”. Una dictadura i un totalitarisme són una dictadura i un totalitarisme, sigui quina sigui la ideologia aparent amb què es mostrin: la ideologia radical és la mateixa i els mètodes que usen són idèntics: anar contra la llibertat de les persones i els pobles pel seu únic deliri de grandesa i les ànsies de domini absolut. Res més que això.

Així doncs, i ja per acabar, demanaria sincerament a tots els que encara no volen saber fins a quin punt és necessari el canvi total a Cuba, que s’aturessin a pensar, amb tota honestedat, només una cosa: si ells voldrien viure en les condicions que viuen els cubans. I és molt fàcil saber-les, aquestes condicions, creguin-me.

(Foto meva: l'Havana, gener de 2006)

Actualització (28 d'agost) d'agraïments: El Tono de la voz, Nihil Obstat i Penúltimos días

Cuba vista des de Prada (1)

2009-08-25T13:24:00.004+02:00

El nou rector de la Universitat Catalana d’Estiu (Prada de Conflent), Jaume Sobrequés, va voler incloure una àrea nova en les activitats d’aquest any, centrada en el que han etiquetat com a “grans temes” amb motiu dels seus aniversaris: els 50 d’ETA, els 50 de la nova cançó (tants?) i els 50 de la revolució cubana, entre d’altres de més de 50. El debat sobre Cuba el va encarregar a Casa Amèrica Catalunya, representada per Marc Caellas, amb el suggeriment, suposo, d’agrupar (dit a l’engròs per mi) un procastrista, un anticastrista i un mig mig però que hi tingués alguna mena de relació. Així, el pro era Antoni Barberà, presentat com a metge però que també és militant d’EUiA i encarregat de les seves relacions internacionals (això ell no ho va esmentar a l’acte, només va dir que hi era en qualitat de la seva solidaritat amb Cuba); el mig mig, Alfons González, documentalista i professor de la UAB i autor d’una propera exposició sobre la propaganda mural castrista titulada “Vaya valla”, i la contra una servidora com a autora de Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana. Marc Caellas hi va actuar de presentador i moderador, però la presidència de l’acte va anar a càrrec del rector Sobrequés, abillat per a l’ocasió amb una samarreta vermell intens amb la cara estampada en negre del Che (sota una americana negligée, val a dir).

L’acte es va preveure al gimnàs, l’espai amb més cabuda, sense tenir en compte que a causa de la (des)organització mateixa de l’UCE n’hi hauria hagut ben bé prou i de sobres amb una aula normal. Una cinquantena de persones (una per any revolucionari, mira) ocupaven una quarta part de les cadires disponibles. La (des)organització(*) va anar des de no anunciar amb eficàcia l’acte (per exemple, només consignant els noms dels “ponents”, sense esmentar en qualitat de què hi érem, sobretot tenint en compte que no som gens “mediàtics”); d’organitzar actes paral·lels que potser s’haurien pogut programar millor; de no anunciar-ho degudament al primer número del “Diari de l’UCE”; de no enviar-hi els de Ràdio Arrels, que suposadament hi eren per enregistrar els actes principals o entrevistar els participants, fins a no enviar-hi tampoc ni un trist fotògraf… Tampoc es va preveure (però això ja no és potser tan atribuïble a l’organitzaciò de l’UCE) que a la immensa majoria de la gent que era (que va) a Prada, i sobretot, diria, als professors de cursos diversos (algun historiador-polític i algun escriptor nordcatalà hi vaig veure suant la cansalada —la calor hi era tan sufocant com aquí baix— sota els tendals improvisats en terrassa de bar mentre eren entrevistats, aquests sí, per uns xicots amb càmeres de televisió) no els interessa per res ni Cuba ni els cubans; prou feina tenen a mirar-se el melic (encara que alguns se l’hagin de buscar amb dificultat entre els sacsons).

Com que vaig intuir que estaria en minoria (el dos contra un es va confirmar quan Alfons González es va destapar del mig mig al “tot és culpa del bloqueig dels Estats Units!”), vaig acceptar de ser la primera a intervenir. Barberà, després de sentir el que vaig dir jo, va afirmar que canviava tot el que duia preparat i va engegar l’aparat previsible, tot basat en el gran argument que deia que jo només havia esmentat desgràcies i que no havia parlat de com eren de bons i alegres i generosos els cubans, ni de la exuberància i la sensualitat caribenya, etc. González va dir, per començar, que s’havia llegit el meu llibre i que li havia agradat molt, però que a parer seu hi consignava moltes “anècdotes” i no hi parlava del principal: “el bloqueig”.

Després, poc temps hi va haver per al debat i les respostes creuades entre tots tres i els aclariments pertinents (no vaig poder respondre a tot, però vaig capejar el més evident). Malgrat tot, algunes persones del públic hi van intervenir i van mostrar amb molta intel·ligència (pocs, però selectes) haver entès bastant bé per on anava cadascú.

Fins aquí la “nota de societat”. Per no allargar-me, deixo el text de la meva intervenció per a una segona part.

(*) Marc Caellas se’n va sorprendre una mica, jo potser no tant.

Estiuejant...

2009-08-22T21:07:00.006+02:00

Mentre rumio com us puc explicar, si trobo l'esma de fer-ho, com va ser que em vaig embolicar a anar dilluns passat a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent (allò tan pintoresc que també compleix 50 anys) a "debatre" sobre els cinquanta anys de la revolució cubana, us convido a llegir això de Juan Abreu.

Bé, almenys l'excursió pradenca em va servir d'excusa, ja que estava a menys de mig camí, d'escapar-me tres dies a Seta, que tot i que estava ple de gent per les festes, i que la calor que hi feia era com la d'aquí, va valer la pena. La visió de l'aigua dels canals, del mar obert i del cel clar des del cementiri marí i disfrutar de les platges tranquil·les més allunyades de la ciutat és tot plegat molt sedant. (Per cert, al Museu Paul Valéry hi ha una molt interessant exposició d'André Blondel. I també s'hi pot descobrir --almenys la meva ignorància ho va fer-- que Valéry era un excel·lent dibuixant-pintor.)

Amis sobre "El Quixote"

2009-08-08T20:08:00.008+02:00

Ja se sap que el llegir fa perdre l’escriure (per sort!, la majoria de vegades), i com que estic llegint no us atabalo gaire explicant-vos què llegeixo.

Però com que un dels llibres que he acabat de llegir, i per segon cop (ja sé que podria haver dit “rellegir”, però tinc moltes manies), i ho volia fer constar perquè és absolutament recomanable, és La guerra contra el cliché. Escritos sobre literatura, de Martin Amis (Anagrama, 2003), aprofito la cosa (cosa, cosa, sí, no en direm pas notícia) que vaig llegir ahir en algun lloc, i que avui també comenta Salvador Macip, per enganxar-vos el primer paràgraf d’un dels apartats del capítol “Grandes libros”: “La lanza rota”. Per mandra de teclejar, l’he escanejat. Si hi cliqueu a sobre em sembla que el podreu llegir sense problemes (demano disculpes per l'ombrejat). Si algun mitòman cervantí ho troba irreverent, abans d’excomunicar Amis li demanaria que almenys es llegís la ressenya sencera. (Per altra banda, potser algun dels encebats a demostrar que Cervantes era català encara s'hi repensa...)

Aquest llibre d’Amis és dels que no es paguen amb diners; tot sencer val molt la pena. Però els altres quatre comentaris del mateix capítol “Grandes libros”, sobre Orgull i prejudici de Jane Austen, Ulisses de Joyce, Las aventuras de Augie March de Saul Bellow i Lolita de Nabokov són imprescindibles (de debò, no és cap clixé).

PS: si algú sap com ho puc fer per modificar l'html del blog perquè els comentaris es visualitzin directament a sota de les entrades, li agrairé molt que m'ho digui. Al començament vaig potinejar no sé què i ara, per més que ho intento, no hi ha manera que me'n surti. Gràcies per endavant.

Lectures d'estiu (amb perdó)

2009-08-05T21:25:00.004+02:00

Em sap greu, però em feia una certa vergonya titular el post “Lectures d’estiu”, per allò que se sol fer (que jo faig, almenys) de fugir de pedanteries d’aquesta mena, i també perquè no crec que hi hagi lectures “de temporada”. Per això demano disculpes, i qui avisa…

El cas és que fa una setmana que tinc vacances i ja uns dies abans em vaig dir que si tanta gent, alguns amics inclosos, benparlava tant d’Incerta glòria de Joan Sales, potser que ja era hora que em decidís a llegir del tot d’una vegada aquest llibre gruixut. Fa anys el vaig començar i el vaig abandonar (i mireu que sóc lectora aplicada, d’aquelles que abandonen pocs llibres; un gran defecte que em fa molta ràbia tenir perquè fins ara m’ha fet perdre molt temps); en aquest sentit, mireu quines coses, l’obra magna de Sales, dins del meu cànon particular, està a l’alçada d'Ulisses de Joyce…

Resultat d’aquest segon intent: totalment fallit. No penso fer-ne cap ressenya, esclar. Només apunto que l’intent fallit (i ara em refereixo al de Sales) va per la banda de l’estil, no pas per la del tema, l’assumpte, la història i tota la pesca (perdoneu-me la lleugeresa, som a l’agost). Em sembla un text ple de clixés, d’exabruptes o imatges que volen ser “contundents” i efectistes i que només produeixen desconcert, amb una prosa eixarreïda i maldestra que causa estupor perquè et fa dir a cada moment: “on és la literatura?” I ja m’enteneu, no em refereixo a cap preciosisme estilístic o lingüístic… En fi, que em faig creus que algú seriós (d’altres no em sorprèn gens) com el professor, i així i tot bon crític, Xavier Pla n’hagi cantat les excel·lències d’una manera tan desmesurada, que ratlla la ridiculesa.

Punt i final a les glòries incertes, doncs. Però això ja s’ha allargat massa i ja continuaré demà o demà-passat explicant per on les he enfilat, les lectures agostines.

Article a "Lluc"

2009-08-02T21:26:00.004+02:00

La revista Lluc de Mallorca, al seu últim número (868) publica un article meu: "Revolució rima amb ficció. La revolució cubana, encara".

L'índex del número aquí.

Lluc només es publica en paper. La podreu trobar a les llibreries on solen vendre, també, revistes culturals.

D'altres aniversaris

2009-08-01T11:19:00.003+02:00

Una recomanació per saber d'altres aniversaris que aquí, comme d'habitude, no recordem.

PS: Una altra recomanació a propòsit d'uns altres cinquanta anys miserables.

Sunday's Men: James Stewart

2009-07-26T12:46:00.001+02:00

Una abraçadabra, Llullu

2009-07-25T10:48:00.005+02:00

Mentre maleeixo un nen de l'edifici del davant, que des que el Barça va guanyar la primera copa el seu estimat pare li va comprar una mena de megàfon amb bateria o piles (ja que du la música de l'himne del Barça incorporada de fons) perquè de tant en tant surt al balcó (el nen) a fer-lo anar a tot drap, amb predilecció per les hores de més tranquil·litat al barri, com és aquest dissabte a les nou del matí, i em pregunto per què nen i pare i la mare que els va parir a tots no se saben estar en silenci i quiets d'una punyetera vegada, m'arriba un sms del Guillem que diu: "a la ràdio acaben de dir que s'ha mort el Llullu". I ara, amb la música del Barça, Barça, Barça! dels pebrots, ja no sé si maleir encara més o una mica menys els inquiets (però emprenyadors, això sí) veïns.

Una abraçadabra, Màrius!

Collonuts!

2009-07-23T09:51:00.004+02:00

Entreu a La Vanguardia digital i cliqueu a la galeria de fotos que hi ha de l'incendi d'Horta de Sant Joan. Veureu quina és la primera fotografia de la sèrie, la que s'obre automàticament, la que deuen considerar més representativa, doncs.

Són collonuts, aquests periodistes, collonuts de debò!

Actualització: potser algú altre s'ha queixat o bé han tingut un instant de lucidesa. Ara la primera foto ja no és la del trio Carod-Montilla-Baltasar arribant amb aires gairebé triomfals "al lloc dels fets", que ha passat a ocupar la segona posició. (Gràcies, Ferran.)

Destination Moon

2009-07-20T23:17:00.002+02:00

Sunday's Men: Robert Mitchum

2009-07-19T11:53:00.002+02:00

Bravo!

2009-07-17T20:04:00.005+02:00

Cliqueu-hi a sobre per ampliar-ho.

Sunday's Men: Cary Grant

2009-07-12T20:10:00.001+02:00

Carta oberta al vicepresident Carod-Rovira

2009-07-07T11:53:00.002+02:00

Vaig enviar aquest text a dos diaris amb la pretensió que me'l publiquessin. Com calia preveure, no ho han fet (no és que sigui gaire ingènua, però un defecte meu és l'obstinació: per provar-ho que no quedi, em vaig dir). Doncs bé, encara que aquí només el llegeixin quatre persones, el penjo. Amb l'esperança que, per una via o altra --ingènua, tanmateix-- arribi al seu destinatari principal.

Em permeto adreçar-me públicament a vós arran del viatge a Cuba que teniu previst fer durant els propers dies. Sembla que el motiu del viatge és participar en els actes del programa La petjada catalana al Carib (que ja s’ha presentat a la República Dominicana i també es farà a Puerto Rico), organitzat per l’Institut Ramon Llull, Casa Amèrica Catalunya, Casa de las Américas de Cuba, el Govern Provincial de Matanzas (Cuba) i l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Segons la nota informativa de l’Avui, el viatge inclourà una reunió vostra amb la comunitat catalana i “amb autoritats polítiques a l’illa”. En canvi, a La Vanguardia només es diu que el viatge tindrà caràcter cultural.

Sigui com sigui, és evident que amb alguna autoritat política us haureu d’entrevistar, ni que siguin només les autoritats locals de Matanzas. Però així i tot, no dubto que trobareu la manera d’exposar-los el que fa al cas perquè ho elevin als seus caps suprems. Així, aprofitant l’avinentesa de l’excursió cubana, estic segura que teniu previst plantejar-los algunes qüestions que sé que creieu que teniu el deure moral de plantejar-los, atesa la vostra representació d’un govern (ni que sigui el nostre petit govern) d’un país democràtic. No tinc cap dubte, repeteixo, per la vostra trajectòria política i la vostra posició democràtica a favor de les llibertats, que a banda de dedicar-vos a inaugurar l’exposició sobre l’arquitectura catalana a Cuba, d’assistir a la presentació del llibre La saga de los catalanes en Cuba, de presenciar els actes poètics que sembla que hi haurà, de participar en l’aplec a l’ermita de Montserrat o de rememorar la constitució catalana de l’Havana de 1928, sabreu aprofitar l’ocasió (ja que potser en algun altre viatge anterior que heu fet a l’illa no heu tingut temps de fer-ho) d’expressar públicament als representants del govern castrista la vostra preocupació per la situació dels més de dos-cents presos polítics que viuen en condicions pèssimes en les nombroses presons cubanes i pels periodistes i altres professionals també empresonats des de la primavera del 2003 només per intentar publicar alguna notícia sobre la realitat cubana; de preguntar-los per què la premsa cubana es limita a un sol diari (Granma), l’organ del Partit Comunista i del règim, o per què els cubans no tenen accés a Internet; de manifestar-los el vostre estupor per l’existència de les Brigadas de Respuesta Rápida i els Comités de Defensa de la Revolución, que espien i agredeixen qualsevol persona sospitosa de desafecció al règim i als Castro; de demanar-los per la gent a qui no permeten sortir del país; de preguntar-los pel racionament i per la misèria perpètua del poble “alliberat” fa cinquanta anys mentre que als integrants de l’aparell no els falta de res i els Castro tenen fortunes a l’estranger; de plantejar-los la fal·làcia dels “grandes logros” i el perquè de la ruïna de tota la indústria, el fracàs de la planificació agrària i la degradació urbanística i constructiva de pobles i ciutats (és d’una ironia finíssima, això d’anar-hi a parlar de l’arquitectura d’arrels catalanes), i de dir-los, en definitiva, que és fer trampa donar les culpes de tot al “bloqueig” nord-americà.

Ja em dispensareu si us recordo coses que per a vós han de ser tan evidents i que estic segura que tindreu en compte i fareu servir en el moment oportú durant la vostra visita, entre celebracions, recepcions i àpats als millors hotels. (No sé si sou bevedor i fumador, per això no esmento el rom i els havans.) Bon viatge!

Teresa Amat
Autora del llibre Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana (Proa, 2009).

Sunday's Men: Lee Marvin

2009-07-05T12:24:00.002+02:00

Les paraules i els dies

2009-07-05T12:17:00.002+02:00

Actualització recent

Paquito D'Rivera i Chano Domínguez

2009-07-04T17:48:00.003+02:00

Avui al ViJazz de Vilafranca. Però no hi aneu tots, que no hi cabrem!

Com més xarxes cales, més peix pots agafar*

2009-07-03T20:56:00.002+02:00

Dedicat a J. P. Quiñonero, en la memòria de Baltasar Porcel

Sóc dels que llegeixen amb un llapis a mà, tot i que acostumo a subratllar i anotar més els llibres d’assaig que les novel·les. Potser la prova que una novel·la m’interessa de debò és que la vagi marcant i anotant tot llegint-la, i la prova que em segueixi interessant al cap dels anys és tornar-la a agafar i comprovar que, tot i que ja no sóc pas la mateixa, les coses marcades continuen funcionant i les notes continuen tenint un cert sentit.

He agafat avui Les primaveres i les tardors perquè recordava que m’havia agradat molt (de les novel·les que m’han agradat més de Porcel, com després El cor del senglar), i després de la sorpresa de veure que la dedicatòria que m’hi va escriure (no hi tinc gaire afició, a fer-me firmar llibres, però en tinc alguns) està datada el 30 de gener del 1992 —disset anys i no m’ho semblava pas—, un dia que va venir a Martorell a fer-hi una xerrada, també m’he sorprès de trobar-la amb força trossos subratllats i amb força notes al marge.

En copio aquest fragment. Parla Bernat Taltavull, pur vitalisme porcelià:

—La curiositat et pot fer caure en un parany, la claredat pot ser la causa que l’enemic et descobreixi millor… —somreia Bernat, i va vacil·lar—: D’altra banda…, d’altra banda t’asseguro que anar per les ombres lleus, a l’hora de l’alba o a la del crepuscle, fa que el món perdi les arestes i els perfils que separen les coses, que tot més o menys enllaci amb suavitat. Com si hi hagués un misteri que no hi fos, com si sentissis un bategar càlid i molt proper, una energia semblant a la que saps que tens dintre teu, encara que no la puguis explicar.

*Ambròs, personatge de Les primaveres i les tardors.

Fins al capdamunt...

2009-06-28T21:16:00.002+02:00

…de moralistes a l’engròs i gent pagadament honrada. Cansen molt, de veritat. Per exemple els que amb la mort de Michael Jackson gosen despatxar el personatge amb una displicència i un menyspreu immorals en nom, precisament, de la Moral. Els únics comentaris que he llegit amb un mínim de cara i ulls —d’honestedat— són els d’algun músic i alguns crítics musicals, els únics que sembla que han estat capaços de superar el complex de déu justicier i implacable de la majoria de ciutadans de per aquí; molts periodistes inclosos, no cal dir-ho, aquests deuets superiors que sempre estan a punt de rabejar-se amb les preses fàcils, però que van amb tant de compte a l’hora d’abordar (què dic, d’abordar: d’eludir) les actuacions de personatges i situacions de debò nefastos, que tracten sovint amb respecte, per més crims de debò que causin. He sentit gent alegrar-se de la mort de Jackson, dient que ja estava bé que es morís relativament jove “aquest desgraciat” i “abusador de menors”. Molts, només pel fet que no els agradava la seva música i tot el que representava (cultivadors que es creuen, d’una manera o altra, de la veritable cultura), s’han abonat a aquesta “línia de pensament” elaborada per les vísceres, ni que fos expressada amb termes més suaus com “extravagant”, “estrafolari” o “friqui”.

La pietat humana —és a dir, una certa lucidesa— hauria de venir de la comprensió de qui som, de com som, els humans. Tots molt més semblants a Michael Jackson del que volem pensar. Bé, en general no tant: almenys ell va ser gran en el que feia. I aquesta, ens agradi més o menys, és la realitat. La resta, prejudicis i la ràbia habitual contra… Contra i prou.

Agraïments

2009-06-18T19:38:00.002+02:00

Juan Pedro Quiñonero

Hi ha poques coses tan serioses...

2009-05-23T15:46:00.003+02:00

...com l'humor.

També a Zoé Valdés. I a El Tono de la Voz

El fòrum oblidat

2009-05-18T20:11:00.005+02:00

Avui m'ha vingut al cap que ara fa just cinc anys que el senyor Joan Clos ens va perpetrar el Fòrum. I també he recordat --i de debò que feia molt temps que no hi pensava-- que això em va dur a fer una petita trapelleria (o gamberrada, com preferiu) sota pseudònim, cosa que no solc fer (ni gamberrades així i encara menys emboscada). He buscat i... voilà, resulta que encara està enxarxada. I jo que ja ni hi pensava...!

Com que segons quins petits delictes prescriuen al cap de cinc anys (m'ho invento, però tant és), us ho penjo aquí per si hi voleu fer un cop d'ull: Desclossari d'en D'Oros. Aviso que tot plegat era molt "conjuntural", o sigui que qui no tingui força presents algunes coses concretes del Fòrum ditxós potser es perdrà una mica. Però aquesta no és l'única causa de la pèrdua de "frescor" (si és que mai en va tenir), esclar; el temps no passa en va i tot es va pansint...

(A més de les bestieses meves, ja veureu que hi ha altres coses d'alguns col·laboradors espontanis que me les van fer arribar.)

Això són paisatges!

2009-05-16T14:45:00.004+02:00

Quedareu fascinats (espero). Via Barcepundit. Gràcies, JMG.

Ressenya de "Castracions"

2009-05-13T09:09:00.002+02:00

Ressenya de Jorge Ferrer, publicada a l'últim número (33) de la Revista Hispano Cubana, i que reprodueix al seu blog El tono de la voz d'avui: Castracions de Teresa Amat

Sant Larsson que estàs en el cel

2009-04-26T00:52:00.003+02:00

Ja gairebé no ens sorprenem de la capacitat inventiva dels periodistes (“polítics”, “esportius”, “culturals”, etc.) a l’hora, posem per cas, de titular un article, una entrevista o un reportatge, però jo encara ho faig. O almenys encara m’hi fixo.

Així, no he pogut menys que aturar-me en un títol de La Vanguardia en què Xavi Ayén fa així: «Las leyes que no amaban a la mujer de Larsson». La manera més estimulant —sense ironia— de convidar-nos a continuar llegint, sobretot si no som seguidors de Larsson perquè ni tan sols n’hem llegit res, com és el meu cas. I la lectura no decep. No decep, suposo, els larssonians, ni m’ha decebut a mi, encara que les raons siguin segurament oposades. A mi no m’ha incitat a llegir Larsson però m’ha excitat la capacitat d’escàndol que, per bé i per mal, encara em queda.

Es veu que a la dona de Larsson, Eva Gabrielsson, que no hi estava legalment casada (ni estaven registrats com a convivents de fet), la llei sueca li nega, per aquest fet, el dret a percebre els sucosos drets d’autor de les dues (per ara) novel·les de Larsson, que cobren els molt contents pare i germà de l’escriptor. Tot el text es porta l’oli i gairebé cap frase té desperdici:

El gran triunfador de la Diada de Sant Jordi —tanto en catalán como en castellano— ha sido Larsson. Desde Estocolmo, la que fue su pareja durante sus últimos 30 años de vida, agradece, en conversación con este diario, el fervor de los lectores: «Me siento muy honrada y a la vez muy sorprendida, percibo que Stieg se ha convertido en alguien muy querido, ya no sólo por mí y los que le conocieron personalmente, sino también, en este caso, por el público catalán. Quiero destacar que, más allá del mero entretenimiento que otros productos culturales suponen, en el caso de Stieg, lo básico es la afinidad que mucha gente en todo el mundo siente con sus ideas, con su coraje y con su combate contra la injusticia y la discriminación, tan evidentes en toda la serie Millennium. Los sucesos, lugares y personas que se mencionan en sus páginas no son mera ficción. En honor de este Sant Jordi, me tomaré un café con leche sin azúcar, como los que le gustaban a él, e invito a sus lectores a hacer lo mismo».

Bé, a mi el cafè amb llet m’agrada amb una mica de sucre. Passo, doncs. Ayén continua explicant-nos això de la marginació de la viuda i les males relacions que té amb la família del seu home, i ens diu, de passada, sense que vingui gens a tomb, incrustat com un pegat en el text, que es van conèixer «en un mitin contra la guerra de Vietnam en 1972». Però de seguida entra en matèria, la matèria interessant —que interessa, vull dir— de debò:

La injusticia que ello supone [que la dona s’hagi quedat sense els drets] ha irritado a lectores de todo el mundo, y un grupo de ellos ha creado una web de ayuda a la viuda: www.supporteva.com. Según nos explica Gabrielsson, «la iniciativa es totalmente ajena a mí. Ha surgido en Noruega, pero tiene ya páginas en Gran Bretaña, EE. UU. y Suecia, y pronto van a aparecer las versiones francesa y española». Justo el día previo a Sant Jordi, se lanzó esta web creada por cuatro lectores noruegos, a los que la prensa nórdica ya ha bautizado como los cuatro mosqueteros. La gente puede efectuar donativos para costear la batalla legal de Gabrielsson así como para darle una especie de royalties morales por el éxito. La propuesta de sus promotores es simple: piden a cada lector de la serie Millennium que, si le ha gustado el libro, efectúe un donativo a Eva si consideran que la situación que vive es injusta. Se sugiere que los lectores enfadados paguen unos 2,26 euros por cada libro o película que hayan leído o visto, pues esa cantidad equivale a la mitad de los derechos de autor por cada libro vendido. Dependiendo del grado de indignación, la cosa varía. Si el lector está ofendido, se sugieren 5,28 euros, y si el lector se siente realmente furioso, entonces puede donar lo que quiera a partir de la cantidad mínima de 11,32 euros. (Negretes meves.)

Cal dir que la senyora Grabrielsson-Larsson sembla que té una feina i per tant no deu estar pas necessitada: Gabrielsson nos recuerda que, dados los escasos ingresos de Larsson —que trabajaba en la voluntariosa revista Expo, dedicada a combatir la extrema derecha—«fue mi sueldo como arquitecta en un despacho el que nos permitía vivir y a él dedicarse a escribir los libros, para los que también realicé trabajos de documentación». Potser és ben lícit que vulgui cobrar-se, ara, els sacrificis fets, però el que trobo sensacional és que els lectors li vulguin pagar el compte pendent.

Més coses interessants, senzilles i tendres:

Asimismo, Gabrielsson nos cuenta: «Ahora estoy escribiendo un libro en el que cuento todas las cosas que han sucedido tras la muerte de Stieg, pero no tengo fecha de publicación» [la tindrà aviat, no en dubtem]. Sobre la existencia o no de una cuarta novela de Blomkvist y Salander escrita por Larsson, afirma que «sí, empezó una cuarta entrega, de la que hay unas 200 páginas escritas», lo que supondría una quinta parte del total. La viuda de Larsson destaca que «Stieg jamás buscó la atención del público hacia su persona. Habíamos hablado de la posibilidad de que se convirtiera en una celebridad, lo que suponía para él una pesadilla. Lo que le motivaba era la búsqueda de un mundo justo, la colaboración igualitaria de gentes de diferentes culturas, religiones, ideas, edades, procedencia social y profesiones. Es por eso que, cuando se dan noticias positivas como la de este Sant Jordi, todo este asunto de la herencia me deja un mal sabor de boca. Es algo tan contrario a lo que las novelas dicen... y a todo lo que Stieg —un feminista convencido— defendió. Es una paradoja que yo sufra esto».

I una mica més de sentimentalisme per al final:

«Stieg —prosigue— era muy especial. Tuvo una gran confianza en sí mismo para luchar contra la injusticia. No sólo hablando o escribiendo, sino también actuando. Por ejemplo, fue un activista contra el franquismo que sufrían ustedes en España, e intervino personalmente a favor de las mujeres víctimas de la violencia doméstica. Consiguió que muchas personas pasaran a la acción, que decidieran hacer algo útil con sus vidas. Esa es la lección que me dio».

«El derecho de sangre manda en la “avanzada” Suecia», diu Ayén en un requadre on la viuda conclou:

...No hizo testamento porque sólo teníamos un piso de 56 metros cuadrados. ¿Quién iba a imaginar su éxito como escritor? O que se muriera ya... (Negretes meves.)

Ah, si s’ho hagués imaginat!, com hauria corregut cap al registre! No se li pot negar claredat, a la senyora. Una senyora que d’aquí a un temps, entre les donacions dels generosos lectors (i encara millors persones), les vendes del llibre dels fets que està enllestint i els drets del quart volum de Millennium del qual escriurà les quatre cinquenes parts que li falten, aviat serà més rica que la Rowling. I sense gastar-hi gaire més imaginació que la que aquí demostra. Brava!

Besses?

2009-04-19T21:38:00.003+02:00

Poques veces deuen haver donat als coloms, els redactors d'alguns diaris digitals, i per això no saben ni com se n'escriu el nom: tant l'e-noticies com El singular digital diuen en titular que Pujol ha dit que "no acceptarem quatre besses". És que aquest home sempre surt amb ciris trencats, recony! I la canalla, ja se sap: veces són vegades i avall.

Praga

2009-04-12T21:42:00.019+02:00

Confesso públicament que formo part del mig milió de catalans que encara no havien estat mai a Praga i s’han decidit a anar-hi, tots alhora, aquests dies, sumats al parell de milions d’espanyols que també han fet el mateix cop de cap. (I encara sort d’haver-hi anat i haver-ne tornat abans dels dies forts!). Caminar pel centre de Praga aquests dies era com fer-ho per Barcelona o Madrid o… l’Hospitalet, tret que el paisatge ho desmentia, incloent en el paisatge les botigues de cristall de Bohèmia, les fires de Pasqua a les places, la Pilsner Urquell i sobretot el bellíssim i "comodíssim" empedrat sense solució de continuïtat (rodolí pertinent) de tot el sòl públic transitable: veure en directe els empleats municipals col·locant amb gran ofici files i files de pedres ben tallades de 7 x 7 cm en voreres noves o en les antigues que n’han perdut unes quantes, és una de les coses dignes de ser vistes a Praga. En fi, que si els barcelonins es queixen del turisme excessiu que pateixen, no em vull ni imaginar com es deuen queixar els praguesos que no viuen directament del turisme del que pateixen ells, que allò sí que ha de ser desesperant de debò. L'únic consol que els deu quedar és veure les torçades de peu dels turistes inexperts a caminar sobre sòls rigorosament empedrats.

Ironies a banda, Praga bé val una visita (i dues i tres, potser), i personalment agraeixo als sants Venceslau i Nicolau —és un dir— el temps que m’hi he trobat: sol i calor en comparació amb les pluges i les fresques primaverals tan empipadores d’aquí. A Praga val la pena veure-hi tot el que cal veure-hi; però a mi, que el barroc m’embafa de seguida i només el paeixo a dosis homeopàtiques (i el gòtic en dosis no gaire més generoses), m’ha tirat molt més tota l’arquitectura noucentista o modernista, des de l’esplendor de la Casa Municipal (visita obligada a tot l’interior, i aquests dies amb exposició de Ràfols Casamada inclosa) fins als molts edificis representatius d’aquest estil, amb les seves façanes intercalades entre les renaixentistes o purament neoclàssiques, i també la racionalista i la cubista. O les arts decoratives, des de l’art nouveau fins al mateix cubisme o el disseny més avantguardista. També s’hi percep l’esforç endreçador que s’hi ha fet després del 1989 amb l’acció del vellut suau però resistent de Václav Havel. Tot i que, per ser francs, hi queda encara molt per netejar, cosa que bé podria fer el Václav actual, Klaus, si no tingués aquesta vena anti Unió Europea, justament ara que paradoxalment n’ostenta la presidència i la podria aprofitar almenys per a això: les estàtues del pont de Carles (i tot el pont sencer!), per exemple, clamen al cel no per les ànimes dels mortals sinó per una bona ensabonada. I les torres, i les façanes de catedrals i esglésies, i…

Però si cal destacar una sola cosa per la qual cal anar a Praga és per veure el conjunt que s’hi conserva de la ciutat jueva: les sinagogues restaurades i el museu que inclouen, més el vell cementiri jueu. Visita obligada pel profit que se’n treu. Recés estètitc i ètic entre tanta església goticobarroca farcida de la morbosa imatgeria cristiana catòlica. Estètica i ètica diria que més sorprenent i profitosa per a un ateu, com ara jo, que no pas, potser, per a un jueu creient o que no pas, segur, per a un creient cristià. Només cal sentir, encara que no els vulguis escoltar, els comentaris dels catòlics més o menys creients —se suposa—, decebuts per la “sobrietat” de les sinagogues (tot i que alguns es tranquil·litzen al veure que la sinagoga espanyola sí que és rica ornamentalment parlant). Pocs, però, semblen interessar-se pel ric fons museístic sobre la història dels jueus de Bohèmia i Moràvia, impecablement didàctic i precís, un recorregut que requereix gairebé un dia sencer per treure’n profit. Pocs catalans i espanyols, tants que n’hi havia pels carrers, s’aturaven gaire, si és que ho feien gens, davant les vitrines per veure i llegir el material de primera que s’hi exposa, i no crec pas que fos només perquè els textos són únicament en txec i anglès: la formació i la tradició marquen i la deformació a dosis regulars i constants remarquen; d’això segon en són un petit exemple aquestes edificants notes escrites per uns preadolescents amb passaport espanyol en el llibre de visites d’una de les sinagogues (la foto és dolenta, però ampliant-la es poden llegir els textos). En la mateixa línia, una altra cosa a destacar és que en tots aquests recintes hi vaig trobar grups d’escolars adolescents francesos i italians acompanyats de professors que els feien les explicacions pertinents, però cap d’espanyol o català. Els nostres professors estan per altres tasques, i més en Setmana Santa, esclar. I encara que la naturalesa profanadora adolescent s’imposava fins i tot entre les pedres de l’antic cementiri, les rialletes s’esfumaven quasi completament a les sales de la sinagoga Pinkas, on s’exposen permanentment els dibuixos (i alguns poemes) d’alguns dels 15.000 nens deportats al camp-gueto de Terezín —avantsala dels camps d’extermini— i morts posteriorment a Auschwitz, menys un centenar que en van tornar. Aquests nens van rebre classes clandestines de dibuix de la pintora Friedl Dicker-Brandejs, també deportada a Terezín, que abans que la duguessin a Auschwitz, on també va morir, va aconseguir amagar els dibuixos, trobats després de la guerra.

Si no es té prou estómac per visitar Terezín, n’hi ha prou de passejar la vista atentament per tots aquests dibuixos (molts d’una qualitat que ja voldrien alguns artistes, per alguna raó la professora va ser alumna de Paul Klee, entre altres, a la Bauhaus) per commoure fins i tot el cínic més valent i gairebé el més ben cisellat cretí. O així m’agrada pensar-ho.

Dibuix de Margit Gerstmannová (Bohèmia, 1931-Auschwitz, 1944)

Pla i les dones

2009-04-01T19:27:00.004+02:00

Fa molts anys vaig començar (o em vaig proposar començar, més pròpiament) una de les tantes coses que han quedat per sempre més en els llimbs dels propòsits (tenir un propòsit no és fer feina, deia el poeta amb tota la raó). Es tractava o s’havia de tractar de Pla i les dones (de les dones en l’obra de Pla, s'entén). La cosa sempre m’ha fascinat. I noteu que dic fascinat, no pas ni intrigat ni interessat (ni molt menys escandalitzat, com se suposa que seria pertinent, perquè dec ser una dona una mica desnaturalitzada en alguns aspectes), ja que si bé la fascinació implica interès, a la inversa no té perquè ser així.

Tot va arrencar de la lectura d’El quadern gris, i va continuar amb els altres volums de Pla, esquitxats de tant en tant, com de passada però bastant profusament, de les seves observacions sobre les dones, sovint molt més punyents i amargues —per a ell— i molt menys misògines del que se sol dir que no pas alegres o festives o ni tan sols displicents (tant que ho podrien semblar a algú... sobretot a algú que no se l’ha llegit).

Avui, llegint l’entrada de l’1 d’abril d’El quadern gris, m’ha vingut tot això al cap. És un dels apunts més esplèndits del llibre:

1 d'abril. Pluja. Temps magnífic per l'endemà d'una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s'aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

Un moment a l'Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m'enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses --quatre siluetes--, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d'aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no... Sensació de gana. La temptació s'esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l'hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda --arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades-- dins d'un aire saturat d'olor de taronges. En passar per davant de l'església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que
és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d'Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s'esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

Que el país que tenim sigui tan escanyolit té els seus avantatges: ens estalvia, per pur desmenjament, que cap senyoreta —o senyoret— es posi a passar Pla pel sedàs de la censura feminista. O que més expeditivament l’intenti proscriure per incitació a la pedofília. Però pensant-hi bé, potser ens perdem una bona diversió.

Lucidesa juliana

2009-03-26T13:35:00.005+01:00

Enric Juliana: "Lakoff será su perdición"

Es posible que se esté dramatizando en exceso el enfado de la OTAN y del Pentágono por la decisión española de anunciar la retirada de Kosovo, apenas dos semanas antes de la primera visita de Barack Obama a Europa. En la Liga de los Aqueos, frente a las murallas de Troya, esas cosas ya pasaban.

Kosovo no es Iraq, la emergencia en los Balcanes va de baja y una vez concluida la carnicería yugoslava, los frutos sangrantes del despiece ya están repartidos: Eslovenia y Croacia, en la órbita germánica; Albania y Kosovo (la Gran Albania nunca del todo realizada), pista de aterrizaje de Estados Unidos y patio trasero de los italianos; Montenegro, colonia mediterránea de los nuevos millonarios rusos (central del contrabando de tabaco y Arcadia del soberanismo catalán despistado); Serbia, quebrada, orgullosamente derrotada, amarrada para siempre a Rusia y protegida por Francia (como en 1914); Bosnia, troceada, repleta de tumbas, islamizada y auxiliada desde lejos por Turquía; y Macedonia, ahí en medio, excitando el nacionalismo griego… Continuació

Sant Petersburg torna a dir-se Leningrad?

2009-03-16T21:41:00.004+01:00

Ordenen l’ingrés en un psiquiàtric d’un internauta crític

Vadim Txaruixev, un internauta rus crític amb el govern, ha estat internat contra la seva voluntat en un hospital psiquiàtric de Sant Petersburg, segons va denunciar ahir el moviment opositor Front Cívic Unit, liderat per Garri Kaspàrov. Txaruixev, que va crear diversos grups de discussió a internet contraris al primer ministre Putin i al president Medviédiev, és el primer internauta víctima política d’una pràctica habitual a l’antiga Unió Soviètica.

(Avui, 16.06.2009)

El bosó de Higgs

2009-03-14T22:09:00.003+01:00

Des de la meva gran ignorància científica, la física en particular em produeix un vertigen prodigiós, per incomprensible i també per fascinant. Quan sigui gran vull dedicar-me a la física, dic encara irònicament per intentar mitigar la frustració d’una vida malmenada; per això ho celebro cada cop que faig “un descobriment” que em permet una mitigació certament més realista. Així, avui he descobert que hi ha unes quantes persones en aquest món, de les preocupades i ocupades per coses i reptes realment importants (ho dic sense gota d’ironia, això), que estan capficades a atrapar el bosó de Higgs, que es veu que ser-hi, hi és, però que no és deixa caçar, el molt astut.

"Los físicos estrechan el cerco a la partícula que origina la masa", he llegit a La Vanguardia, i m’ha semblat la notícia més fantàstica, en el sentit de colossal i estimulant, que he llegit en molt de temps. Fins i tot s’agraeix —cas excepcional— la literatura que hi posa el cronista, que em sembla perfectament fresca i gens retòrica.

Presentació

2009-03-06T14:29:00.004+01:00

Presentació de Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana

A càrrec de Carles Llorens, autor dels llibres

La guerra de Cuba (Proa, 1998)

i Dissidents (Dèria-La Magrana, 2007).

Dijous, 12 de març, a les 19.30 h
Biblioteca Francesc Pujols (Centre Cultural)
Plaça de les Cultures, s/n
Martorell

Fent piletes

2009-03-05T14:27:00.007+01:00

Ara que és moda parlar de metàfores a tort i a dret (deu ser la crisi, que té la culpa de tot; qui o què té la culpa de la crisi ja és una altra qüestió), no em puc estar de ficar-hi cullerada, aficionada innata com sóc a la cosa metafòrica.

Fa temps que em té meravellada la tendència (una altra paraula de moda) de la cuina o de la gastronomia nostrada (suposo que copiada d’on calgui copiar) de presentar els plats amb els continguts separats i apiladets, en encantador equilibri inestable, al mig del plat tipus palangana més o menys fonda i més o menys quadrada que també fa temps que és moda. (Tant de moda, tot plegat, que ja gairebé ni és fashion perquè ha derivat en una generalització esparverant que inunda taules i barres de restaurants de tota condició.) A l’hora de dinar a casa entre setmana, menjant per exemple un fricandó deliciós fet el dissabte o el diumenge anterior o l’altre o l’altre i degudament racionat, congelat, descongelat i a punt de passar pel microones, me’l menjo encara més de gust si alhora em miro la pacient construcció del plat de torn al “Cuines” de TV3, on invariablement preparen tots els ingredients estrictament per separt i després, un cop cuinats (o confitats o marinats, ep) els van posant al plat apilats l’un sobre l’altre, més col·locats en forma vertical com més gran és el plat, i no hi fa res si s’aguanten precàriament a causa de l’heterogeneïtat corpòria dels elements, ans al contrari, això es veu que confereix caràcter a la pileta. Tot amb la incorporació final, això sí, d’un rajolinet de salsa fent un regalim supremament minimalista al voltant de la base de la piràmide o columna alimentària (què en fan, en època d’estalvi i preceptiu reciclatge, del bol ben ple que n’han preparat i que no fan servir per res, és un altre misteri que m’intriga) i la rematada finalíssima de dos brins de cebollí, una branqueta de romaní florit o una floreta de borratja, d’aquelles que en la meva època d’infància ja ens menjàvem mentre corríem per camps i marges, atrets com insectes per la seva dolçor. (Per als qui no vau poder gaudir d’una aital infància i no sabeu què coi era això de collir flors de borratja pels marges camperols, aquí en teniu una.)

Doncs... ai sí, que us volia colar una metàfora: res, que això d’anar fent piletes ens agrada molt, sobretot si són ben “creatives” i com més inestables i efimères millor. Bé, jo ja m’entenc.

(De totes maneres, i sense ironies, reconec la bellesa que tenen aquestes imatges de la (des)construcció de l'escudella, la truita de patates, la paella i el pa amb tomàquet que us he posat aquí ben apiladetes.)

Dalt del tram (copiant Subirana)

2009-02-25T20:46:00.002+01:00

Dec a Jaume Subirana el descobriment d'aquesta joia. Dediqueu-hi set minuts; no val la pena sinó el goig.

Paper de Vidre

2009-02-23T17:49:00.003+01:00

"La robolución"

Pròleg a Paper de Vidre núm. 51

Aniversaris

2009-02-16T19:17:00.002+01:00

M’he despertat amb el Je t’aime... moi non plus de Jane Birkin, que feia de fons de la veu de Jordi Duran a la COM (la veu més escoltable dels matins) recordant-nos (a alguns, fent-los saber) que d’això ja feia quaranta anys. I ara hauria de dir allò de “com passa el temps!”, “sembla que era ahir!”… O bé que “quaranta anys no són res” (però resulta que sí que són; són molts). I també tocaria dir que mal anem si recordem que quan la cançó va fer forat —i quin forat!— érem ja uns joves, tot i que acabats de sortir de l’ou. Però m’hi nego. Potser perquè cada dia molts d’aquells joves —jo també, alguns dies— s’entesten a lamentar que això corri tan de pressa (com si el temps no corregués o no “no corregués” com sempre ha fet), i també perquè els més vells de vuitanta (l’edat dels nostres pares, per entendre’ns) ens treuen de polleguera quan un dia es queixen que els fa mal el genoll i l’endemà que els ha pujat una mica el sucre, i no volen recordar que estan molt millor del que havien estat mai els seus pares i els pares dels seus pares i fins i tot que molts del seus fills ara. M’hi nego en nom de molta gent jove per qui el temps ja no passa o li passa malament de debò. Afortunadament ens fem vells. I si ens hi fem amb només petites xacres és que ens ha tocat la loteria. I per molts anys!

Convocatòria dels exiliats cubans a Barcelona

2009-01-26T17:06:00.002+01:00

El passat 1 de gener de 2009 es van complir cinquanta anys de règim castrista. Un aniversari tancat que no hauria de ser motiu de celebració per als qui defensem els drets humans i les llibertats polítiques fonamentals.
Al llarg de l’últim mig segle, els cubans hem conegut un sol govern, un sol partit, un sol discurs oficial. Més del 10 per cent de la població de l’illa ha marxat a l’exili fugint de la manca d’oportunitats, la repressió de la diferència i la desraó d’un país governat per Fidel Castro —i ara pel seu germà Raúl— amb mà fèrria i dogmatisme militant.
El cinquantenari de la Revolució cubana no ha de ser, per tant, motiu de celebració.
Al contrari, es tracta d’una magnífica ocasió per mostrar la nostra solidaritat amb tot el poble de Cuba, que mereix poder decidir el seu propi destí, gaudir de llibertats d’associació i expressió, manifestar el seu dret a dissentir i donar curs a la iniciativa empresarial dels seus ciutadans sense témer la repressió d’un estat policial.
Mitjançant aquest comunicat, un grup d’exiliats cubans a Catalunya convida a una manifestació reivindicativa i pacífica davant les portes del Consolat de Cuba a Barcelona (Passeig de Gràcia, 34) diumenge que ve, 1 de febrer, a les 12.00 hores.
Els ciutadans amants de la llibertat no hem de romandre impassibles davant un règim que fa ufana de la seva immobilitat i menysprea totes les demandes d’impulsar una transició cap a la democràcia.

Via Penúltimos días

"Castracions" als mitjans

2009-01-18T20:12:00.006+01:00

Si voleu sentir (i escoltar) la tertúlia del programa L'oracle de Catalunya Ràdio de dijous passat, on vaig ser convidada a parlar de Castracions (que, per cert, ja és a les llibreries), ho podeu fer aquí.

A Vilaweb també podeu llegir una ressenya de la roda de premsa del mateix dijous.

Aquí la notícia difosa per EFE.

I aquí, si voleu, també hi podeu dir la vostra, si us ve de gust llegir el llibre.

A la venda el 15 de gener

2008-12-23T16:56:00.002+01:00

Entrevista a Gorki Águila

2008-08-31T14:49:00.003+02:00

Entrevista d'El País a Gorki Águila. (Via Penúltimos días.)

Porno para Ricardo

2008-08-29T20:46:00.006+02:00

Com que per aquí ni se'n parla ni se sap...

Free Gorki!

PD: tota la informació actualitzada

Un article de Raúl Rivero

Zoé Valdés al seu blog

El Cake

El General

Adàmic Sánchez Piñol

2008-07-03T10:26:00.006+02:00

Ahir a primera hora vaig sentir per la ràdio que Sánchez Piñol havia tret nou llibre: Tretze tristos tràngols. Tot i que la notícia em servia de despertador, vaig reaccionar pensant el que deu pensar qualsevol aquests dies en sentir o llegir el títol: que feia una referència del tot explícita a Cabrera Infante, fos quina fos la intenció de l’autor.

Doncs resulta que no, si és que ens volem creure Sánchez Piñol (que jo no me’l crec, ni que em posés l’excusa de l’inconscient o de qualsevol altra bestiesa per l’estil). En una entrevista d’ahir mateix a La Vanguardia, l’home responia a la inevitable primera pregunta de Rosa Maria Piñol (la Piñol és una entrevistadora intel·ligent):

El título de su libro evoca los Tres tristes tigres de Cabrera Infante. ¿Es un homenaje?

La verdad es que ni me acordé del libro de Cabrera. Pero en uno de los cuentos, "El Rei de Reis i les dues ciutats", sí hago un homenaje a Borges y su relato "Los dos reyes y el laberinto", que me parece perfecto, imposible de mejorar.

Doncs molt bé, home. I què més? No és que em sembli malament que no vulgui fer cap homenatge a Cabrera ni que no em sembli bé que el vulgui fer a Borges, però recoi Sánchez...!

Per curiositat vaig llegir una altra entrevista que, també ahir, li feia Ada Castells a l’Avui. Aquesta periodista no li preguntava per CI (¿ella tampoc hi va caure o és que la pregunta va caure després, en l’edició de l’entrevista?; curiositats que a vegades m’intriguen, ja veieu quina tonteria). En canvi, hi vaig trobar aquesta afirmació de SP que gairebé me’l redimeix del pecat de la mentida o la displicència o digueu-ne com vulgueu de les (no) al·lusions caïnites del seu títol:

Els escriptors surrealistes van inventar un instrument i no el van saber fer servir. No es pot trencar el significat en literatura sinó que el surrealisme ha de servir per donar-li altres formes.

No havia sentit mai una afirmació tan encertada sobre els escriptors surrealistes. Al marge que ho faci servir per parlar del component fantàstic de la seva literatura (estic d’acord amb ell que no fa pas ciència ficció), trobo que el que diu té molt de sentit (ens agradi més o menys la cosa fantàstica en literatura).

Ah, una altra d’aquelles curiositats beneites meves: ¿l’editora tampoc va pensar immediatament en Cabrera Infante, quan va rebre l’original sanchezpiñolià?

Dia d'Internet

2008-05-17T19:00:00.008+02:00

Autora: Aguaya Berlín