Ahir a primera hora vaig sentir per la ràdio que Sánchez Piñol havia tret nou llibre: Tretze tristos tràngols. Tot i que la notícia em servia de despertador, vaig reaccionar pensant el que deu pensar qualsevol aquests dies en sentir o llegir el títol: que feia una referència del tot explícita a Cabrera Infante, fos quina fos la intenció de l’autor.
Doncs resulta que no, si és que ens volem creure Sánchez Piñol (que jo no me’l crec, ni que em posés l’excusa de l’inconscient o de qualsevol altra bestiesa per l’estil). En una entrevista d’ahir mateix a La Vanguardia, l’home responia a la inevitable primera pregunta de Rosa Maria Piñol (la Piñol és una entrevistadora intel·ligent):
El título de su libro evoca los Tres tristes tigres de Cabrera Infante. ¿Es un homenaje?
La verdad es que ni me acordé del libro de Cabrera. Pero en uno de los cuentos, "El Rei de Reis i les dues ciutats", sí hago un homenaje a Borges y su relato "Los dos reyes y el laberinto", que me parece perfecto, imposible de mejorar.
Doncs molt bé, home. I què més? No és que em sembli malament que no vulgui fer cap homenatge a Cabrera ni que no em sembli bé que el vulgui fer a Borges, però recoi Sánchez...!
Per curiositat vaig llegir una altra entrevista que, també ahir, li feia Ada Castells a l’Avui. Aquesta periodista no li preguntava per CI (¿ella tampoc hi va caure o és que la pregunta va caure després, en l’edició de l’entrevista?; curiositats que a vegades m’intriguen, ja veieu quina tonteria). En canvi, hi vaig trobar aquesta afirmació de SP que gairebé me’l redimeix del pecat de la mentida o la displicència o digueu-ne com vulgueu de les (no) al·lusions caïnites del seu títol:
Els escriptors surrealistes van inventar un instrument i no el van saber fer servir. No es pot trencar el significat en literatura sinó que el surrealisme ha de servir per donar-li altres formes.
No havia sentit mai una afirmació tan encertada sobre els escriptors surrealistes. Al marge que ho faci servir per parlar del component fantàstic de la seva literatura (estic d’acord amb ell que no fa pas ciència ficció), trobo que el que diu té molt de sentit (ens agradi més o menys la cosa fantàstica en literatura).
Ah, una altra d’aquelles curiositats beneites meves: ¿l’editora tampoc va pensar immediatament en Cabrera Infante, quan va rebre l’original sanchezpiñolià?
