L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel·lectual del país encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell. El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.
Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col·legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals. Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns avui han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar Pixantó*). I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll. Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc atea)… I així ‘nar fent.
*Que consti que no és que ho busqui jo, això d’epitetejar-lo, és que m’ho posa en safata.
.jpg)
Trobo que Mark Knopfler encarna algunes qualitats estètiques que podrien ser ben bé bons desitjos per al 2010: austeritat, talent, elegància, antivedetisme… Sí, no només ens cal estètica, ja ho sé, però molts sabem que i alguns pagaríem perquè… Etcètera.
Salut i bon any (que ve a ser el mateix).
No crec en la sort; penso que el que en solem dir sort és simple i cec atzar, però l’atzar s’assembla a vegades a un personatge que es complau a fer-nos la guitza. Per altra banda, cada vegada m’agrada més la monotonia i el tedi i menys les sorpreses, més la rutina i menys les emocions inesperades —siguin com siguin. Per això em sembla massa carregós (fatigant i molest) que en el termini de dues setmanes exactes se m’hagi avariat el cotxe (450 euros la factura), se m’hagi espatllat la nevera (nevera nova, doncs), hagi tingut una crisi hipertensiva (“però si jo sempre he estat a 12/6!”; “sí, però és que mai havies tingut l’edat que tens, reina!” —m’ho dic tot jo—) i m’hagin robat el moneder (ahir mateix) després de tallar-me netament la bossa pel darrere amb un cúter i que, beneita de mi, ni me n’adonés (120 euros, tota la documentació, targetes diverses, etc.).
Bé, ja posada, potser que després d’aquesta ratxa comenci a creure en la bona sort i esperi que demà-passat em toqui la grossa (ni que fos una mica prima ja faria). I si no, sobretot, salut tinguem. Bones i monòtones festes a tothom!
Davant de les icones del martiri, hi ha dues reaccions instintives (o “emocions bàsiques”, per dir-ho en terminologia del gust actual): l’angúnia i el rebuig o la pietat més o menys impostada. Naturalment que tampoc són del tot instintives; totes dues, més enllà de la resposta visceral que provoquen, tenen una deriva racional: per una banda l’angúnia i el rebuig els generen la nostra oposició a l’irracional, i per l’altra la pietat no està gairebé mai exempta de l’imperatiu moral de fer —i pensar— el bé. Segurament n’hi ha una de tercera, que és la indiferència, però potser es limita a la gent indiferent a tot, amb un component de niciesa que els ve de fàbrica.
Confesso que davant les imatges de la dolorosa senyora sahrauí que ens serveixen cada dia els mitjans, les televisions sobretot, que ens aboquen pel broc gros, obscenament, la cara sofrent d’aquesta dona que se’ns està presumptament suïcidant dins de casa (dins del menjador o la sala de cadascun de nosaltres, vull dir), només sento angúnia i rebuig. Perquè ni el seu suposat sacrifici ni el sadisme que ens infligeixen els periodistes no té res a veure amb el dret del poble sahrauí ni tots els drets del món. Em nego que em vulguin vendre el martiri com una cosa positiva en nom d’això. Em nego que m’endossin pornografia emocional en nom d’un ideal o de la reivindicació justa del que sigui. Aquesta dona fa el xantatge a tothom, no només als inútils governs marroquí i espanyol, tots dos coberts de glòria. Per una banda em sembla que probablement té molt ben calculats els seus límits i els de tot plegat, però per l’altra penso que potser no, que realment no és tan “presumpta” ni “suposada”. Cosa que encara seria pitjor.
Ahir vaig veure El Álamo, que passaven a TV3. Em sembla que només l’havia vist quan la van estrenar per aquí (si és del 1960, devia ser uns anys més tard), o sigui que era massa joveneta per entendre’n res; potser a les preadolescents només ens va servir per descobrir el Frankie Avalon, que després en va popularitzar el tema com a cantant.
Veient-la ara vaig comprovar que la pel·lícula s’aguanta força i, sobretot, que no hi domina pas tant el maniqueisme sempre atribuït, en general injustament, a John Wayne (aquí, també director). En l’èpica pertinent (es tracta d’un western, però a més del relat del setge i la derrota, el 1863, del texans per part de l’exèrcit mexicà, o sigui que l’èpica hi ha de dominar per força), Wayne hi va encabir ben explícitament el respecte per l’honorabilitat i el coratge dels mexicans. Per això em va semblar una pel·lícula en el fons antibel·licista, en sentit contrari del que en van dir i diuen encara molts il·luminats, com ara aquest: «Su espectacularidad se ve perjudicada por el afán derechista y conservador de Wayne en el tratamiento del guión» (Javier Ocaña, Cinemanía). L’escabetxinada final, amb la mort dels herois texans però també amb la de molts soldats mexicans, no té altra “lectura” possible, i els amants de fer “lectures” perspicaces potser també haurien de saber llegir això. Però esclar, Wayne era un conservador (segurament ho era, però no és cap delicte ser-ho, com tampoc ho és ser liberal o “progressita”) i un feixista (no ho era), com s’ha repetit fins al deliri, sobretot en un país on tenim la paraula “fatxa” a la punta de la llengua.
En tot cas, des de la meva afició al bon wenstern, la meva admiració per Wayne, la meva debilitat per un Richard Widmark esplèndid i la meva simpatia per l’encarcarament encantador de Laurence Harvey, em va agradar tornar-la a veure al cap de tants anys. La música de Tiomkin hi va ajudar, esclar. Tots sucumbim a la nostàlgia, i més en una tarda grisa de dissabte d’aquests desolats dies en què a les sis ja és fosc. A sota, la batalla final.
Si enmig del sainet (sí, ho sento, i a més pagat per tots nosaltres, tant per la derrama que ens correspon de la pasta alfuixada com pel manteniment dels mitjans públics que ens fan el gran favor d'"informar-nos") de l'Alakrana els diaris, les ràdios i les televisions, a més d'embafar-nos amb la repetició delirant de les aparicions estelars de les dones, filles, germanes, tietes, cunyades i veïnes dels intrèpids segrestats (sí, sí, sabien perfectament que havien traspassat la línia de navegació, o no?, o sigui que intrèpids, i temeraris!) haguessin dedicat una desena o una vintena o tan sols una trentena part d'aquest temps "informatiu" al fet següent i no una simple noteta com aquesta (en el millor dels casos), potser, a alguns, no ens produirien tant de fàstic:
SOMALIA. Una mujer de 20 años, divorciada, ha sido lapidada -después de dar a luz a un bebé muerto- acusada de relaciones sexuales con un hombre soltero de 29 años, que fue castigado con cien latigazos. Un juez del islamista Al Shabab, afín a Al Qaeda, dictó la sentencia y miembros de este grupo apedrearon a la joven, enterrada hasta la cintura. Unas 200 personas presenciaron la ejecución en Elbon, en el sudoeste somalí, controlado por los radicales. Al parecer, otra mujer ya ha sido lapidada por adulterio y a una tercera se le ha aplazado el castigo por estar embarazada. / Efe
Total, els protas també eren somalis, home!
Escrits
Tots els comentaris
