L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 24 gener de 2014

Grip A entre col·lapses

Cedeixo aquest espai a ma germana, que la setmana passada va patir la grip A i va estar ingressada quasi una setmana a l'Hospital Sant Joan de Déu de Martorell i hi va anar escrivint, a raig i a estones (i al mòbil, que ja té mèrit, amb aquell tecladet!), aquestes notes que em sembla que són interessants de llegir.

Dimecres 15 i dijous 16 de gener de 2014

Des de les quatre de la tarda en una llitera al passadís d'urgències. Em costava respirar, tenia molt mal de cap i febre, tossint al costat de tothom. A quarts d'una de la matinada em diuen que tinc la grip A. M'aïllen ràpidament en “una habitació...”, els metges i infermeres amb mascaretes, guants i bates verdes. "L'habitació" d'aïllament estava al mateix passadís d'urgències; a la porta corredissa li mancaven tres dits per tancar, no hi havia WC i quan necessitava anar-hi em posava jo la mascareta, agafava el pal amb rodes amb la medicació penjant i traspassava tot el passadís esquivant cadires de rodes i lliteres o m'esquivaven ells a mi ja que jo anava a pas de tortuga.

Una nit llarga, mascareta d'oxigen, sèrum, antibiòtics, cortisona, calmants i inhaladors de ventolín que em van provocar taquicàrdies. No vaig dormir gens, envoltada de soroll de telèfons, lliteres, nens plorant, gent queixant-se... Quan tot estava mes tranquil, el personal sanitari es va començar a queixar per l'ambient estressant de tot el dia i també per les retallades, una infermera va dir:  “No creieu que aquest aïllament d'avui és una mica patètic?, però esclar s'ha de seguir el protocol...”. Jo, que ho sentia tot, em vaig sentir una mica protagonista. Van estar tota la nit molt pendents de mi i controlant-me a cada moment, però vaig notar un descontrol en el mencionat protocol, primer em van posar una mascareta, als 10 minuts ve la cap d'infermeria i me la treu i diu que només me la posi per anar al lavabo. A mi no em feien posar guants i havia d’obrir i tancar portes, obrir i tancar la tapa del vàter, agafar paper higiènic, tirar la cadena del vàter públic...

Vaig ajudar una dona gran a cordar-li la bata blanca amb tres vetes (a la seva n’hi faltava una) que et donen en aquests llocs. Per davant sembla que vagis tota tapadeta, però per darrere, i si t’han deixat les calces posades, es l’únic que et queda tapadet.

Vaig estar en aquesta situació fins a les vuit del vespre del dia 16 (28 hores). No hi havia habitacions en tot l'hospital i a més jo en necessitava una d'individual per això de l’aïllament. Mitja hora abans treu el cap un metge i em diu que ha preparat el meu ingrés a planta i que ell mateix és el que em portarà i em controlarà durant tota la meva estada a l’hospital. Tot i que em trobava malament, em vaig animar mínimament. Volia estirar-me en un llit de veritat, tenir un coixí on recolzar el cap i no una tovallola enrotllada sota el clatell. Perdre de vista aquella “habitació” freda amb rajoletes blanques i que només tenia una “finestra” al sostre d’uns 20 cm. Amb un llençol lligat als vidres, potser algú encara va considerar que allà hi havia massa claror. Jo tenia febre i a estones al·lucinacions, però us asseguro que aquell metge el vaig veure i sentir; era alt, cabell llarg, de pell bronzejada, retirava a l’Antonio Banderas a la pel·li del Zorro (no m’agrada gens el Banderas), i amb una veu greu molt agradable, “estil Boixaderes”


Divendres 17 de gener

A la porta de l'entrada de l'habitació vaig veure que hi posava "zona restringida",  amb mascaretes, guants i bates que s'havien de posar les visites que em volien venir a veure. Jo tenia prohibit tocar i traspassar la porta.
Habitació petita, per la finestra veia un triangle de cel i les quatre parets del pati interior de l’hospital.

Em trobava millor, però molt esgotada. Durant tot el divendres no va passar cap metge a fer-me una visita. Em va trucar per telèfon al vespre una doctora i em va dir que tot ho tenien controlat i que a l’hospital estaven col·lapsats. També em va demanar disculpes de part del “Zorro–Boixaderes”, li havia passat per alt venir-me a veure. Veieu com no va ser una al·lucinació? Jo també estava saturada, col·lapsada i estressada i em trobava malament. Durant tot el dia vaig tenir la necessitat que em vingués a veure algun professional de l’hospital.
Aquella nit vaig descansar més.

Dissabte 18 de gener

Les visites que tenia entraven ja disfressats i se'ls notava la cara i els gestos d'angoixa de seguida, això que poca cara els quedava lliure perquè els veiés. M'agradava, esclar, que vinguessin a veure'm, i ho necessitava, però els deia aviat que marxessin; no m'hi trobava gaire còmoda, amb aquesta situació.
Com que era dissabte, només control de les infermeres i molt bon tracte i atenció. Bé, a tot arreu hi ha algú que el bon tracte i l’atenció l'entén d'una altra manera...

Diumenge 19 de gener

Tot igual.

L'habitació se'm feia més petita, deixava la porta del lavabo oberta per poder fixar la vista una mica més lluny del metre i mig de les parets que m'envoltaven.
Al vespre va passar la doctora i em va tornar a dir que estaven col·lapsats. A mi això m'hi va sobrar. Jo el que volia saber era si l'endemà me n’anava.

“Demà et farem una analítica i una radiografia i si tot esta bé et pautaré una medicació i cap a casa”, em va dir.

Dilluns 20 de gener

Sis de la matinada. Com cada matí, control: febre, oxigen, pressió, pipa inhaladora, antibiòtic.... Em vaig dutxar abans d'esmorzar per si venia el metge; jo tenia pressa. Quan esmorzava va entrar i em va dir que em feien l'analítica i més tard la placa i que quan ho tingués llest em venia a veure. Després de dinar cap a casa. Uè! vaig pensar.

Sí, sí... L'anàlisi me la van fer de seguida, però tot el matí escoltant si pel passadís se sentia arribar una cadira de rodes que em portés a raigs, i res. Les infermeres trucaven a RX perquè jo els insistia que ho fessin. Deien que ja em tenien en llista. A les tres de la tarda treu el cap per la porta la doctora i em diu que me la farien cap al tard, que els de  RX estaven COL·LAPSATS!: ho vàrem repetir quasi a l’uníson.

Ella m'havia dit que plegava a aquella hora. Em vaig estirar al llit i em vaig cagar en l'hospital "col·lapsat" dels collons.

Mentre sopava em van venir a buscar per fer-me les plaques. A RX em va semblar tot tranquil, dos de xerrera, un grupet en un quartet que es menjaven un entrepà... La noia que em va fer les radiografies anava amb 2 mascaretes, una sobre l'altra, guants i una bata cordada fins al coll. Si hagués tingut el casc de la moto també se l’hauria posat.

Dimarts 21 de gener

Són les deu del matí, ja estic dutxada i esmorzada i també esgotada, quasi no he dormit i continuo esperant.

A les 10.30 apareix la doctora amb tota la paperassa. Tots els resultats estaven bé... Però m’esperava un mes més de medicació des de casa.
  
* Aquests dies vaig sentir: saturat, col·lapsat, manca de llits, manca de recursos, manca de personal, personal estressat, personal “agobiat”...

* Aquests dies vaig notar: manca d'organització, manca d'atenció i suport en molt personal sanitari i en alguns casos manca de professionalitat.

* Aquests dies em vaig endur: una experiència bastant fotuda, bona atenció i suport en molt personal sanitari, i també vaig tenir bons professionals al meu costat.

El millor és que vaig deixar la grip A pel camí.

Anna Amat


dimarts, 24 desembre de 2013

Sol solet, nadala

Com que sembla que aquest Nadal no en farà, em fa il·lusió compartir aquest Sol solet, cantat a cappella per la meva mare fa tres anys, quan en tenia vuitanta-cinc. Una neboda meva la va gravar i ara l'hem recuperat. Bon Nadal!

Maria Canals: Sol solet

divendres, 13 desembre de 2013

Santa Llúcia

El 26 d'agost del 2012 vaig penjar aquest text que segueix amb el títol Santa Llúcia ha perdut la vista. Com que avui és Santa Llúcia i el més calent és a l'aigüera (la santa continua orba, pobreta) el reprodueixo tal qual.

A tall d’informació essencial prèvia, remeto a aquest text de l’arquitecte Rafa Díez i meu, publicat l’any 2003 en el butlletí de l'entitat Martorell Viu.

Potser també cal que expliqui que el meu interès per la Torre de Santa Llúcia, semblant al que puguin tenir altres martorellencs per un edifici històric singular, també té per a mi un component sentimental que no té per a d’altres tret de la meva família directa: vaig néixer en aquesta casa, mena de palau masia envoltada de camps, horts i vinyes, i hi vaig viure els meus primers vint-i-quatre anys. Els meus besavis per la banda de l’àvia paterna hi van fer de masovers des de finals del XIX, després ho van continuar fent els avis i finalment els pares, que hi van viure fins l’any 1981, quan al voltant ja no hi quedaven terres per cultivar sinó asfalt, totxanes, formigó i uralita de les indústries del polígon que es va construir als industriosos seixanta, amb l’expropiació facilitada per l’alcalde Bonastre, gran quefe camisat de blau, feta a molt bon preu per als promotors i amb unes indemnitzacions de tómbola benèfica per a masovers i parcers, una bona colla de gent que vivia de treballar aquelles terres fèrtils que anaven del marge dret del Llobregat a la carretera de Montserrat (l’antiga NII) i un bon tros a l’altra banda de carretera i tot, i de Can Bros al torrent de Llops, tot plegat uns quants centenars d’hectàrees.


L'edifici c. 1912

Des d’aquell article del 2003 ha plogut força, malauradament per a l’estat d’aquest edifici, i tot plegat no ha fet res més que empitjorar, sobretot si tenim en compte que la titularitat de la Torre ja és municipal des de l’any 2007 i que un cop salvada aquesta qüestió, que semblava que era l’impediment principal per actuar-hi, encara no s’hi ha fet res, a part d’un estudi planimètric dels serveis tècnics municipals per comprovar-ne l’estat dels fonaments. Caldria, com a mínim, fer-hi una actuació d’urgència d’apuntalament i de cobriment de la teulada esfondrada ara fa dos anys, l’agost del 2010: article a Regió7.


Ara, amb aquest estat de coses, hem sabut que al voltant de l’edifici hi estan abocant les terres que extreuen des de fa dies de la llera de l’Anoia. Ens ho va dir el meu pare la setmana passada i n’està ben esparverat, tot i que no ha gosat anar-ho a veure. Jo tampoc, però ma germana hi ha anat en un atac d’intrepidesa i n’ha fet fotos. En poso un parell, en què es veuen les piles de terra que contribueixen a donar un aspecte més lamentable de l’edifici (també s’hi veu l’estat de degradació de la façana) i de tot l’entorn i acaben d’ofegar la vegetació i les poques i velles acàcies que encara queden vives davant de la casa. Vist en directe tot plegat encara fa més pena, com és comprensible. No em ser estar, com a intent de descompressió, de fer-hi una mica de broma i preguntar si és que això és una forma alternativa i barata d’apuntalament o si és una preparació de materials per a la segura i imminent intervenció —aquest cop sí. No deixaria de tenir interès que es volgués aprofitar la sorra, un cop la terra garbellada, per fer-ne un morter resistent.


Però bromes a banda, em permeto preguntar ben seriosament al regidor d’Urbanisme, senyor Xavier Fonollosa; a la regidora de Patrimoni, senyora Maria Hinojo, i a l’alcalde i president de la Diputació de Barcelona, senyor Salvador Esteve, per què ara s’hi aboquen aquestes terres de la llera de l’Anoia. Ja em perdonaran si en van informar en un ple o per alguna altra via i nosaltres no ens n’hem assabentat. Però sobretot voldria preguntar públicament (privadament ho he fet més d’un cop) què tenen previst fer amb la Torre de Santa Llúcia després que fa quasi deu anys que va començar a esfondrar-se'n la teulada, en fa cinc que és propietat municipal i en fa dos que quasi no en queda, de teulada. Que costaria uns cinc milions rehabilitar tot l'edifici, com em van dir? Ja. Que els temps no estan per alegries? També. Però tampoc cal fer-ho tot de cop, només començar pel més urgent per evitar-ne la degradació total. A més, tots sabem que la crisi no ve d’ara i bé que hem fet i fem coses que paguem entre tots i que potser no tots hi estan d’acord però ho donen per ben fet, no? Doncs ja està. Només demanem un pla d’actuació clar i que anem per feina, que a banda que ja fa temps que toca, com que el meu pare ja té noranta anys em faria il·lusió que veiés com ens arremanguem per evitar que desaparegui la casa on va néixer la seva mare, ell, el seu germà i les seves filles. I que no és una casa qualsevol, renoi.

diumenge, 1 desembre de 2013

Hi ha moltes vides terribles, amigues meves, i no totes se'n surten

De tant en tant, a Twitter, si segueixes prou gent que no digui només banalitats ─i tots en diem algunes cada dia, jo la primera, en aquell divan confortable i gratuït─ es produeixen discussions interessants. Interessants i una mica demencials perquè els cent-quaranta caràcters i la velocitat, si hi intervenen més de dues persones, t’obliguen tant a ser sintètic com a dir mal dit el que voldries dir amb precisió diàfana. Venia de veure Blue Jasmine i vaig abordar tres de les meves conegudes tuiteres que em sonava que havien vingut a dir que trobaven la pel·lícula tristíssima, nihilista i desesperançada. Els vaig dir que a mi no m’havia semblat cap d’aquestes coses. A tot estirar, i sent condescendent, una mica amarga, com la vida mateixa, però en cap cas li aplicaria cap d’aquests adjectius. A la matinada m’he desvetllat i he pensat més en la pel·lícula i en la discussió, i ara no m’he pogut estar d’aquests apunts en brut, precipitats i desgavellats. Perquè els lectors se situïn, suposant que això interessi algú, enllaço parts de la conversa (alguns tuits s’hi repeteixen i d’altres em sembla que s’han perdut en la immensitat de l’espai): 1, 2 i 3.

Aviso que no vaig trobar la película especialment brillant; de fet, després de veure Match Point i sortir-ne irritada, no havia vist cap de les últimes que ha fet Allen. Tampoc he vist totes les anteriors. Vull dir que no sóc especialment woodyalleniana, però el que sí vull dir és que no em va desagradar del tot i que, sobretot, no la vaig trobar ni desesperançada ni nihilista ni trista. Ni, molt menys, tramposa. A part que em van agradar molt les dues actrius, sobretot la Blanchett.

Una pel·lícula d’Allen es deia Hollywood Ending. Ahir, en alguns moments de la batussa, em va semblar que les meves contertulianes, sobretot l’Anna i la Lola, haurien volgut, sinó un final hollywoodià prototípic, alguna cosa que si li assemblés, amb una pàtina cultureta, això sí, perquè no vull dir que haguessin volgut que la Jasmine [atenció: spoiler] es casés amb el segon milionari, enganyat o no, però sí que s’hagués redimit i alliberat, finalment lúcida i emancipada, i que sa germana hagués engegat el nòvio simple i ordinari i la feina de caixera i s’hagués apuntat a una escola d’adults per formar-se i refinar-se per poder aspirar a una feina millor, i arribar a ser menys ordinària ella també. El que per als espectadors massius seria allò de van-ser-feliços-i-van-menjar-anissos, per als cultivats seria allò de l’heroi (millor si és heroïna, esclar) esdevé lúcid, més intel·ligent i independent i afronta amb valentia el seu futur, lluitant com un tità per ser millor persona. Simplifico, però la idea em sembla aquesta. Aviam, senyores, llavors ¿què en fem, de la vida real? Perquè al món real hi ha moltes vides terribles de gent que, sigui pel que sigui, mai se n’arriben a sortir. Ens escandalitzem quan l’art (no m’agrada usar aquesta paraula, però així se m’entén, suposo): literatura, cinema, etc., no reflecteix la realitat, però quan ho fa ─amb més o menys fortuna, aquí no es tracta tant d’això, diria─ voldríem que a més el creador moralitzés, pontifiqués i redimís els seus personatges: demiürg o mistificador. ¿Paternalisme, dieu? Em sembla que Allen ni el practica ni apel·la al nostre d’espectadors formats i il·lustrats; en tot cas som nosaltres que, per mor dels nostres immensos prejudicis de genteta cultivada, exsudem aquest paternalisme si no estem prou alerta de no deixar-nos dur pel nostre pilot automàtic i autosuficient, tan ben muntat a base de treballar-nos el nostre món de gent moralment superior. És la nostra mirada, doncs, i no pas atiada pel director, la que actua, amb un cert biaix elitista; la mirada estràbica dels que som una mica il·lustrats en comparació amb la gent poc formada que hi surt. I un quinqui no és això, Anna: això és un bon jan una mica primitiu (si la màxima violència que perpetra és arrencar un telèfon en un rampell, per l’amor de Déu; jo he vist arrencar un telèfon a un professional molt ben instruït, per cert) que es guanya la vida sense fotre ningú i és feliç cardant amb la parella ─que estima, ep─ i fent unes cerveses amb els amics mentre mira beisbol. Com ara la immensa majoria ─i no dic tots perquè tinc por que m’allisin─ dels seguidors del Barça; il·lustrats o no, que devem ser l’únic país del món amb un índex més alt d’intel·lectuals hooligans d’un equip esportiu, cosa per mi del tot incomprensible (o massa comprensible, si hi penso bé).

L’art, entre d’altres coses, ens mostra com és el món i ens en descobreix aspectes i matisos que no coneixíem o que només intuíem o que, cosa més destacable, sovint no veiem o no volem veure en nosaltres mateixos. Per això el bon art ens pot fer millors persones, i tant. I com que el que fa eficaç el que ens mostra és la manera de mostrar-ho, la forma, el creador se la juga sempre en la ficció que ens proposa. I si és hàbil i honest, sovint aconsegueix guanyar-nos. Però sovint passa que si el que hi trobem no ens agrada (el gust personal és un component molt important en la recepció de l’art, sempre subjectiu, compost de múltiples factors racionals i irracionals), no s’adiu amb els nostres plantejaments conscients i els nostres impulsos insconcients, concloem que allò és fals, menor, intranscendent o trampós: l’artista ens vol vendre una moto esgavellada. Passa moltes vegades, que ens la vol col·locar de debò, sí, però no em sembla pas que sigui el cas d’Allen amb Blue Jasmine.

I ja paro d’embastar collonades. No se m’enfadin, senyores. Espero que es mantingui la trobada cervesera per continuar parlant-ne. Només m’agradaria que si algun desvagat despistat ha arribat fins aquí i està, ni que sigui una mica remotament, de la meva banda, s’hi volgués apuntar. Si és així, que m’avisi, sisplau. 

dissabte, 23 novembre de 2013

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP. Conte amb final obert

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP està una mica mosca perquè s’ensuma, pel que li van dir a ell per telèfon, que l’han citat per fer-lo servir d’objecte d’estudi per cuinar una estadística d’aquelles que van bé per omplir un full de diari. Amb tot, a quarts de deu va a buscar el seu pare i a les 9.55 ja són davant del consultori 20 del CAP, que per cert no és l’ambulatori on visita el metge del pare, sinó un altre d’un altre barri. L’han citat a les 10.00 però dins del consultori 20 no es veu cap llum encès. Disciplinats com són el pare i la filla (el pare a més de disciplinat és pacient), esperen que passi un minut de l’hora en punt. Llavors la dona truca a la porta i dos segons després l’obre i crida, en un volum i un to de veu correcte: «bon dia!». D’un despatx interior que es comunica amb el consultori apareix una infermera ─o una auxiliar─; la dona diu que són allà perquè han citat el seu pare i la infermera o auxiliar diu que sí, que s’esperin un moment que ja el cridaran. Esperen molts moments, deu minuts llargs, concretament, fins que els criden. Però ja hem dit que tots dos són disciplinats i ell, a més, pacient; ella ha tingut temps de sobres de rondinar, posem que bastant.

A dins hi ha no una sinó TRES infermeres o auxiliars a la total disposició del pare de la dona ─bé, potser és a l’inrevés. La dona ─i també el seu pare, segons parlen després─ pensa: «goita, aquí no han arribat les retallades», però calla, de moment. De seguida, el trio complet comença a parlar a l’home amb aquell to condescendent i idiota que solen gastar els del gremi quan parlen amb un vell. Perquè el pare de la dona, dada molt rellevant, té noranta-un anys i nou mesos, i encara que no sembli que els tingui, no es pot negar que és vell:

─Estiri's, senyor A; només cal que es tregui les sabates i els mitjons.

─Perdoni, un moment ─diu la dona─ primer ens agradaria que ens expliquessin per què l’han fet venir, ja que per telèfon em sembla que no l’hi van explicar bé. Que, per cert ─s’embala─, també tenen els telèfons meus i els de la meva germana, i potser podien haver-nos trucat; de fet un dia em van deixar un missatge i em van dir que em tornarien a trucar, però no ho van fer i al cap d’uns dies vaig trucar jo i em van dir que aquí no en sabien res i que no m’hi amoïnés, que ja avisarien, si havien dit que ho tornarien a fer, i llavors li van trucar a ell i...

─Ja l’hi vaig explicar, al seu pare (sóc la Susanna, la que li va trucar), que fèiem un seguiment de tots els pacients del Dr. P que tenen insuficiència venosa perifèrica; només és això.

─I passaran l’informe al metge, suposo ─diu la dona. Vull dir que això no és per a una qüestió estadística i prou.

─No, no. Bé, sí que forma part d’un estudi més ampli, però quan vagi al metge ell ja l’hi comentarà, si cal.

─Si cal... Vol dir que potser ha de servir per revisar la medicació que es pren per a això?

─Sí, això mateix.

La filla de l’home s’asseu, encara malfiada, disposada a imitar la paciència del seu pare (per què no n’hi va transmetre una mica?, pensa), mentre a ell ja li arremanguen els camals dels pantalons i dues de les senyoretes ─bé, posem-hi «noies», que si no això semblarà una altra cosa─: dues de les noies li comencen a prendre la pressió de cames i peus i dits dels peus. Li posen el maneguí ─sí, sembla el mateix que es fa servir per als braços─ i comencen a manxar i a controlar amb una mena de punxó, però com que no paren de xerrar entre elles sovint no senten els batecs que es veu que han de sentir i que la filla de l’home també sent quan les cotorres callen: «L’hem perdut», diu una, i si la dona no s’esglaia és perquè veu que el seu pare encara és allà, ben viu. «Tornem-hi», diu l’altra. La tercera noia, que és ─s’està, seria més adequat─ darrere la taula apuntant en un bloc el que li van dient les altres dues, diu: «què m’heu dit: catorze o quinze?» i «què és, esquerra o dreta?». I la filla de l’home es mossega la llengua per no dir: «que no ho veus, beneita del cabàs?» (perquè ho veu de sobres, des d’on és). «Mira aquest senyor, que bé que ens ho posa, tan quietet!», diu la Susanna. «Home, tampoc estic per saltar d’aquí i marxar corrents!», diu el pare de la dona, el pacient pacient. «A quina hora tenim l’últim?», pregunta la Susanna a la segona de bord. «A les dotze.» «Ah, em podràs acompanyar a buscar el cotxe al taller?» «Que no et va bé?» «Sí, només és la ràdio.» «Ah, he dut macarrons; ara els posaré a la nevera.»

«Nevera? ─pensa la filla de l’home─, això de davant meu sembla una nevera, però no en serà capaç, deu voler dir la nevera que deuen tenir en una dependència de personal.» Però ca: la segona, amb tota la catxassa, treu un tàper amb macarrons d’una bossa de súper que hi ha sobre el taulell i el posa a la nevera per al material sanitari que s’ha de mantenir en fresc.

Bé, ho farem curt tot i que hi podríem afegir més teca (ai, això dels macarrons ens ha condicionat); ens acostem al final i ja hem apuntat que aquest conte el té obert, que no és un conte dels que alguns en diuen de forma tancada, vaja, que sembla que això ja no agrada. Tot i així, acabar amb una petita pirotècnia sempre queda bé, per més que apel·lem a la imaginació del lector perquè tanqui la història. O sigui que posem que quan el pare de la dona baixa de la llitera i es calça, la Susanna diu:

─Ara només li hem de fer un parell de preguntes. La primera és: l’han operat algun cop de les cames?

«Que no ho tens a la pantalla, bleda, si hi tens l’historial com sembla que l’hi tens?», pensa la filla de l’home.

─No, només estic operat d’una hèrnia, diu l’home.

─Molt bé. I la segona pregunta és: té disfunció erèctil?

dissabte, 9 novembre de 2013

Flors, llibres, música

Pocs trossets d’Eixample hi deu haver, ara, que siguin tan agradables de trepitjar com el tram València entre Bruc i Llúria, costat mar. M’he anat adonant, perquè hi ha coses que les anem percebent en gradació, que l’Eixample, com tants altres llocs de Barcelona, se m’ha anat fent lleig, si és que mai ha sigut el contrari de lleig o, per no ser del tot injusta, si no ha estat sempre instal·lat en un estadi intermedi entre la lletjor i la bellesa, que ja deu ser això. Però segur que sóc jo i que ni abans (ai, i què és això d’abans?: doncs el meu abans, posem que vint o trenta o quaranta anys enrere) era més bonic que ara ni ara és més lleig que abans, tant actua sempre en nosaltres la fal·làcia patètica segons canvien els nostres estats d’ànim, que són com els de l’aigua: sòlids, líquids i gasosos. O sigui: que l’edat ens torna més sensibles a la malaltia aquella que els esnobs i pedants en diuen ennui, i fins i tot esplín, i que per als que som simples no és res més que pura mala jeia: arriba un moment que sempre voldries ser en una altra banda impossible. Amb tot, hi ha també sempre l’estadi objectiu de les coses, i doncs... En fi, no cal; només apuntaré que en algunes coses sí que ‘abans’ l’Eixample i tot Barcelona era pitjor: els que ara es queixen de la contaminació atmosfèrica barcelonina o és que són molt joves o uns desmemoriats voluntaris: recordo com a la Barcelona dels setanta acabaves el dia que et mocaves i et quedava el mocador negre, i el fum i els gasos els assabories quan te’ls empassaves, perquè allò no era respirar-ho, era empassar-s’ho.
Deixo el preàmbul i torno al born del principi per recomanar-vos un intinerari urbà, ara que són moda els itineraris culturals per a desvagats: agafeu València a l’alçada de Bruc en direcció Llúria, costat mar (encara millor si veniu des de Bailèn o del passeig de Sant Joan, que caminareu una mica més i passareu pel mercat de la Concepció), i a prop del xamfrà ja sentireu la flaire intensa del bé de Déu de les flors de Navarro i, mentre badeu, ja sereu davant de la nova Jaimes, i mentre torneu a badar davant dels aparadors de llibres, ja sentireu algun músic que prova instruments just al costat, a ca n’Audenis. Tot un plaer en aquesta ciutat que només dues travessies més enllà ja no té més que plaers per a la turistada luxosa i, unes quantes tot baixant, que després s’obren en ventall ─del fashion Born al romàntic Raval─ d’altres per a la turistada no tan luxosa i la més de patacada i també per als modernets nostrats. I, ep!, això només és una constatació: no sóc dels que remuguen constantment contra la turistada perquè jo també he fet de turista, com quasi tothom, exquisits inclosos, per més que aquests estiguin tan pagats i convençuts d’haver fet sempre de viatgers, byrons i chatwins de fireta, com ja he dit en algun lloc. Quant a l’aire taujà dels modernets, en els meus millors dies em pot arribar a provocar sentiments quasi maternals, ves quines coses.

Vet aquí l’itinerari. Disfruteu-lo o gaudiu-lo; al vostre gust. I en aquest novembre esplèndid, si pot ser.

diumenge, 14 juliol de 2013

Miserable i ridícula

El passat u de maig vaig dur el meu pare i el meu oncle d’excursió a Badalona, on viu una cosina seva que feia temps que no veien. Quan passàvem pels túnels de la ronda de Dalt, el meu pare va tornar a explicar, aquest cop amb més detalls, les vegades que havia anat amb carro amb son pare, durant la guerra, de Martorell a Badalona a portar avituallaments del camp a la família; cinc hores de viatge d’anada i cinc de tornada. Quan ja érem al carrer de Mar, ens va ensenyar el carreró travesser, que no ha canviat gaire, diu, on aparcaven carro i haca mentre ells dinaven a ca l’oncle, un germà de l’àvia.

Va dir que recordava el dia (li sembla que de l’any 1938) que, passat Sant Adrià i ja a la Gran Via, de tornada a casa, van començar a sentir el soroll de les bombes. Suposava que alguna devia caure a la fàbrica Elizalde, al passeig de Sant Joan, bombardejada diversos cops per l’aviació italiana després del primer atac des del creuer Savoia. Va dir que l’haca es va mig esvalotar i anava esperitada a tota ferradura, com aquell qui diu; segur que aquell dia devien trigar menys de cinc hores a fer el trajecte. Si era al 38, el pare tenia setze anys. Després va dir, i jo me’l mirava de cua d’ull tot conduint perquè sabia que posava aquella cara de petarrell que posa quan s’emociona, que el 24 de gener del 1939 va arribar a la masia un soldat en retirada que, buscant una bicicleta per fugir, i en dir-li ell que no en tenien (estava sol en aquell moment, fent d’home de la casa) li va requisar l’haca, «i vés a saber quina fi va arribar a fer, pobra bèstia!», va dir en un mig singlot, i que per postres l’endemà hi va fer cap un escamot dels moros del Franco, ja instal·lats al poble, i a l’avi, son pare, li van prendre el cavall, o sigui que es van quedar sense les dues bèsties de feina que tenien.


De tornada de Badalona aquest primer de maig, per un error d’una mil·lèsima de segon, per sortir de Badalona vaig agafar l’autopista en comptes d’enfilar la ronda de Dalt. Per tant, per la meva imperícia ens vam trobar dins de Barcelona. Quan vaig veure la Monumental em vaig fer un ràpid plànol mental del possible trajecte (segurament me n’hauria pogut fer un de més fàcil, però és el que em devia resultar més familiar) per sortir-ne: pujar per Marina fins a agafar Aragó i llavors tirar per Urgell fins a l’avinguda de Sarrià per sortir a la Diagonal. Però de seguida em vaig trobar dins d’un embús: a Aragó-Balmes la Urbana ens va fer baixar perquè venia una mani per dalt («no era al matí, la mani, cagundena?», vaig començar a rondinar). El meu oncle em deia: «tranquil·la, així veiem Barcelona, que feia temps que no hi venia». Vaig tombar per Diputació i llavors em vaig trobar entrampada enmig de cotxes amb banderes del Barça que feien que semblés que els semàfors no es posessin mai en verd. Vaig començar a renegar dels de la mani i sobretot dels del Barça, perquè el que també em posava nerviosa és que semblés que jo anava amb aquell ramat de xais, i pare i oncle m’anaven repetint «tranquil·la, dona». Eren quarts de vuit i jo deia que ja fórem a casa si no m’hagués embolicat, burra de mi. No em vaig tranquil·litzar fins que no érem a la B23, a la sortida de la Diagonal. Llavors em va passar allò que em passa sovint quan m’he irritat per una cosa banal i m’adono de com he fet el ridícul: em vaig començar a sentir miserable per rondinar després del bon dia passat a Badalona, un dia que potser ells dos ja no tornaran a viure. Miserable per no haver heretat els gens de paciència dels Amat. Miserable per lamentar una tornada plàcida, malgrat tot, dins d’un cotxe còmode i climatitzat en comptes de celebrar que no l’haguéssim de fer dins d’una tartana tirada per una haca esvalotada per les bombes i fent el cor fort a dins, com havien fet el meu pare i el meu avi feia setanta-cinc anys. Miserable i ridícula.

dissabte, 9 febrer de 2013

Addenda

Una mica en relació amb el post anterior, aquesta perla de carta apareguda a La Vanguardia de divendres (8.02.13):

 Sílvia Soler i la grua 
Llegeixo als diaris i veig per la televisió que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. No he llegit mai res de Sílvia Soler, però en canvi la sento, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la interpretació que va fer d’un poema de Salvat-Papasseit. La qüestió estava en la paraula grua (“Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua!”), sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Unagrua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgracia dament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la senyora Soler pretenia posar com a exemple. També es podria tractar de l’ocell, ja que hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Vés a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.
Jaume Molsosa 

diumenge, 3 febrer de 2013

Parlem de blat de moro


Dijous, abans que es fes públic el veredicte del premi literari Ramon Llull,  em vaig preguntar a Twitter què premiarien: dona?, home?, jove promesa?, novel·la històrica?, d’experiència, experimental? Una persona que havia sentit campanes va aventurar el nom de la guanyadora i va resultar que el so de les campanes era nítid i diàfan i es va lamentar dels premis literaris atorgats a periodistes més o menys mediàtics (més que menys tertulians, per exemple). Després vaig dir el que em sembla que se’m va acudir llavors mateix: que els premis haurien de ser a obra publicada, ja reconeguda pels lectors, i no el que són ara: muntatge de les grans editorials, endogàmia i amiguisme (avui jo faig de jurat i et premio; demà tu fas de jurat i em premies). Algunes persones s’hi van sumar i ja ens tens proposant una campanya per promoure els premis literaris només a obra publicada. Una periodista cultural (ho trobo molt graciós, això de «periodisme cultural»), que devia guaitar a tall de voyeur perquè va fer veure que parlava a l’àgora total sense respondre’ns directament, va dir que no era pas estrany que els periodistes escrivissin novel·les, ja que si fan de periodistes és justament perquè saben escriure. Aquí, com em sol passar, em vaig escalfar serenament (a vegades ho sé fer i tot) i li vaig dir que alguns periodistes saben escriure però no pas tots, i que per altra banda patim un excés de premis literaris que cap país normal no es permet. La seva resposta va ser molt sàvia, tal com li vaig manifestar com a punt final (ja no va piular més): «No tots els perruquers saben tallar els cabells. Però no ens estranyaria que un perruquer guanyés un premi de perruqueria.» Prou, no volia parlar d’això i n’he parlat; però ja està.

M’he llevat pensant que volia parlar de The Master, que vaig anar a veure ahir vespre i em va avorrir moltíssim. Bons actors, sí, però els mataries a tots perquè la pel·li s’acabés d’una vegada, i no s’acaba, no. I mira que pel tema podria haver estat una bona pel·lícula. M’hi vaig deixar enredar, què hi farem. Només pensava en les hores de son perdudes, que si vaig a dormir tard ja no recupero: a les set m’he despertat i ni la tècnica de cap master m’hauria fet adormir altra vegada. Justament avui que les nenes del pis de sota no bramaven de bon matí.

Ara he pensat que també pensava, mentre ja no sabia com posar-me a la butaca del cine, que podia estar llegint el que havia deixat de llegir per anar a veure aquella animalada: ara que han publicat aquí L’escombra del sistema de David Foster Wallace i que tothom en parla, resulta que fa dies que llegeixo Hablemos de langostas i alguns dels textos em fascinen. I tinc a punt les més de mil pàgines de La broma infinita, que diuen que és  millor que L’escombra..., que era la seva primera novel·la. I potser sí que passaré l’escombra abans, ja ho veurem.

Però ara jo volia parlar de blat de moro, que de fet és la imatge que he fet servir quan m’he despertat per allunyar la tertulieta tuitera i les cares de Philip Seymour Hoffman, que és un actor que m’agrada, i de Joaquin Phoenix, que és un actor que no m’agrada. Concretament una imatge del blat de moro que descriu DFW a ‘La vista desde la casa de la señora Thompson’ (traduït per Javier Calvo): «El viento también se oye en los campos de maíz que hay al sur; suena más o menos igual que suenan las olas sua­ves cuando uno está a dos dunas de distancia de la orilla del mar.» Em sembla una imatge rutilant, em va enlluernar, com m’enlluerna la seva prosa per moments. Potser perquè sempre m’han agradat els camps de blat de moro i el mar. Potser perquè em vaig criar enmig de camps, també algun de blat de moro, encara que d’extensions modestes, no com els que devia veure DFW. I també he pensat que volia parlar dels que parlen d’unes coses perquè no saben res d’altres coses, i no vull dir que les coses de què parlen siguin banals i les altres de les que no saben res siguin importants, no. Més aviat voldria poder dir que encara que parlis de banalitats hauries de ser conscient que ho són i parlar-ne, en tot cas, amb profunditat. I que et servissin per reflexionar que potser hi ha moltes altres coses banals però interessants i d’altres d’interessants però gens banals que et perds. Però suposo que en general la gent no es complica la vida, i no perquè a vegades no ho vulgui, sinó perquè no pot. I també suposo que ser o pretendre ser guai és molt més gratificant, en certa manera, que anar-se replantejant-s’ho tot cada moment. Perquè és molt guai ser guai, suposo. I ara no sé per què em ve al cap una anècdota de fa molts anys, quan era joveneta, d’un dia que una amiga que també era de poble però que no vivia enmig de camps em va dir que quan veia un camp de blat madur mogut pel vent li venien ganes de llançar-s’hi al damunt perquè s’imaginava que era flonjo com un matalàs immens, i que jo li vaig dir: «doncs t’hi hauries fomut [llavors encara parlava finament] una bona esclatarada». Potser llavors em va començar aquesta mena d’al·lèrgia a la lírica bucòlica que la gent més o menys urbana gasta sobre el camp (encara que també la gasten alguns que s’han criat al camp), els que de petits no s’havien esgarrinxat mai els turmells caminant per un rostoll (d’aquelles coses que fem a posta de petits), els que no havien tingut un cavall a l’estable que saludaven cada matí en marxar cap a l’escola, els que a l’estiu, tornant a casa, no corrien a ficar-se de peus al fang quan els grans regaven les tomaqueres, els que després no collien allà mateix un tomàquet madur i se’l menjaven com si fos un préssec i després no corrien cap a la prunera a collir prunes. Els que mai s’havien amagat en un camp de blat de moro i no sabien què era passar-s’hi una estona, movent-s’hi a poc a poc perquè si no les fulles et tallaven. Els que no sabien que podies caminar dins d’un camp de blat de moro i que l’únic que t’hi jugaves era que et busquessin i et renyessin una mica, però que no et podies ficar en un camp de blat perquè llavors te la jugaves de debò. (Uf, ja; tot aquest apunt nostàlgic també és fastigosament bucòlic. Val més que hi posi The End abans d’embolicar-me més i de no fer-me més llarga i pesada que The Master.)


dimarts, 1 gener de 2013

Leonardo a Martorell



Deia Josep Pla que des de la Torre de les Hores, la casa de Francesc Pujols a Martorell, es veia Montserrat com servit en una safata. I és ben cert; la safata és la plana de bona part del nord del Baix Llobregat i el massís hi queda al fons com posat al damunt. Fa unes setmanes, en acabar una reunió a la mateixa Torre de les Hores, Lluís Racionero em va explicar que el cap de setmana anterior havia vingut a Martorell d’excursió. «A Martorell d’excursió? --que li vaig dir--, però si per Martorell només s’hi passa». «No, no, vaig venir-hi expressament i vaig pujar a la serra de les Torretes, pel camí de la roca Dreta, per comprovar la teoria de José Luis Espejo sobre el paisatge de La Gioconda, i és cert; és el paisatge que es veu des d’allà, exacte!, tota la vall amb Montserrat al fons!» Suposo que em vaig quedar amb la boca oberta sense arribar a queixalar, de moment, el tros de coca d’escalivada que tenia a la mà, i per això em va dir: «sí, de debò, puja-hi un dia i comprova-ho tu mateixa». Juro que era al començament del piscolabis i que encara no havíem begut gaire.

No hi he pujat. Fa anys que no hi vaig, tot i que em consta que aquesta tardor s’hi han fet bons rovellons, que com tothom sap o hauria de saber són, com els de tota la serralada prelitoral, molt més gustosos que els d’altres bandes. Però deixem el que alguns diran erròniament que és xovinisme i tornem a Racionero. No sé si hi va trobar alguna altra mena de bolet, sota la roca Dreta, però ell està ben convençut que aquesta teoria és del tot plausible. Deu ser per això que va escriure el pròleg del llibre en qüestió, que va sortir fa dos anys i es veu que se n’ha parlat arreu, però jo no en sabia res fins ara. En aquesta entrevista Espejo esmenta que hi ha un observatori natural des d’on Leonardo hauria pres apunts del paisatge que va plantificar de fons de La Gioconda. En aquest vídeo ho precisa més. (Aquí teniu el primer dels tres de la sèrie.) Tampoc se’n desprèn, no ens féssim il·lusions, que the lady with the mystic smile fos una pageseta martorellenca en comptes de la dona del Giocondo, només que devia fer servir els apunts del paisatge local per al fons del quadre, i fins i tot això sembla bastant discutible a primer cop d’ull; vegeu la captura de pantalla de més amunt de la imatge que surt al vídeo esmentat. Trobo que cal posar-hi molta imaginació; deu ser que l’escepticisme ens priva de veure-hi més enllà o que a alguns la fe els obnubila, i ara busca qui té raó. 

De tot plegat, concloc que només m’interessa una mica la visió del Leonardo pintor, i artista en general, que dóna Espejo al tercer dels vídeos de la sèrie, en què el presenta com una mica tastaolletes i que trobo força enraonada o si més no estimulant. Sobre la resta, el meu escepticisme es manté ferm. El fet que el seu web l’encapçali un Historia oculta hi contribueix força. Però Racionero n’està ben convençut, ves què hi farem... Així que ja no és només Colom que podem reivindicar; d’alguna manera també Leonardo da Vinci, tant pels seus possibles orígens familiars a Vinçà com pels seus presumibles anys sabàtics al peu de Montserrat. D’entreteniment no ens en falta; i així anem, si és que anem enlloc. Però és Cap d’Any i he pensat que devíeu estar desvagats o endormiscats. O sigui que...

dilluns, 19 novembre de 2012

Traieu-me del dubte


Avui, quan plegava de la feina, m’he topat de morros amb aquesta exposició que han muntat aquest matí al vestíbul de l’edifici on treballo (a les vuit del matí no hi era i hi he entrat tan tranquil·la), una de les activitats de l'anomenat Dia internacional contra la violència vers les dones. Tot i que per fer-se’n càrrec de debò s’ha de veure a mida natural, amb els sis plafons immensos de què consta: 2,96 m d’amplada x 2,25 m d’altura, que ocupen tot l’espai del vestíbul, aquí us en podeu fer una idea.  A mi m’ha impactat fins al punt que m’ha fet l’efecte contrari del que suposo que pretenen causar els artífexs d’aquest muntatge: els tècnics que la van idear, els artistes que la van materialitzar i els polítics que l’han beneïda i sobretot pagada amb els nostres calés. Tots els que han tingut la... no sé si dir-ne barra o estupidesa (em sembla a mi, vaja) de fer-la possible. Fixeu-vos en el plafó (l’inicial en l’exposició, aquí no) que comença amb un joc tipogràfic amb les paraules Machista/Fascista i en el Heil, marit! del costat; fixeu-vos en els colors dominants i en les imatges triades pels artistes; penseu en les mides..., i digueu-me si és que sóc una llepafils i una retrògrada o és que això és fastigós de debò. 

dimecres, 14 novembre de 2012

Una tarda a urgències


Un dels llocs on el pas del temps diari es percep de manera molt diferent, potser oposada, segons el paper que hi fas, és a la sala d’urgències d’un hospital. Com a espai tancat i més aviat reduït, alhora que de pas i de tragí constant, sempre ple de gent, si el poguéssim veure en un picat panoràmic obtindríem la imatge exacta d’aquestes dues percepcions, delatades pels posats i les actituds de la gent que hi ha. Als malalts estesos a les lliteres, disposades als cubicles, separades o no per cortines o arrambades a les parets dels passadissos, el temps els passa lentament si estan conscients però tranquils; molt a poc a poc si esperen els resultats d’una prova o que els la vinguin a fer, o com si s’hagués aturat del tot si els tortura el dolor.

Als acompanyants els passa també a poc a poc. Per desesperació i nerviosisme si els sembla que no els atenen prou de pressa o prou bé, o per avorriment quan ja saben que qui acompanyen està estabilitzat i fora de cap perill greu i només s’hi ha de passar un temps (in)determinat. També per incomoditat, asseguts durant hores en un tamboret amb rodetes que no aconsegueixen mantenir quiet per poder arrepenjar l’esquena a la paret –si  n’hi ha—, procurant no barrar el pas al personal que no para de passar si és que al malalt que acompanyen li ha tocat un racó de passadís que alhora és un autèntic corredor al costat d’una porta batent que va d’urgències a les altres dependències de l’hospital. De tant en tant, aprofitant que el familiar s’endormisca, s’aixequen a estirar les cames, van fins a la porta d’entrada, surten a prendre l’aire un moment o a fumar si és que fumen, s’aturen a les màquines de begudes del vestíbul a comprar una aigua, un cafè…, van al lavabo o simplement van deambulant cap a la sortida fins al punt en què a la pantalla del mòbil hi surten dues ratlletes verticals.

Al personal, el temps els passa ràpid, a vegades veloç. Potser els passa més a poc a poc a la dona de la neteja que condueix com pot el carretó per anar buidant cubells i al vigilant de seguretat, que no para de furetejar arreu per controlar que no hi hagi més d'un acompanyant per malalt o que algú, malalt o acompanyant, no es posi una mica o molt violent. Metges i infermers van a bon ritme, no pas frenètic, que tampoc seria bo, però sí lleuger i eficient, i tenen tota l’aparença d’incansables. I si per sort ets allà només com a acompanyant i per més sort resulta que el teu acompanyat no té res greu, et vas adonant d’algunes coses. Mentre proves de travar el tamboret i que l’esquena no se’t faci un quatre; mentre mires primer amb impaciència i després amb resignació la gota de sèrum o de sang que va caient cap al tubet i penses que són gairebé dues hores per ampolla o bossa; mentre vas a demanar que sisplau et donin una ampolla per a l’orina; mentre aguantes la dona de la llitera contigua a la del teu acompanyat, només a dos pams justos, sense cortina (perquè al corredor no hi ha cortines, només els números enganxats a la paret amb aironfix que indiquen que amb provisionalitat permanent aquells tres metres de paret de llarg per dos d’ample fan les funcions de boxs definitius), i que no para de voler-te donar conversa mentre espera que li baixi el sucre, i penses que així potser no li baixarà mai; mentre deixes amb avorriment el llibre que fa una estona que llegies i ara només feies veure que llegies perquè la veïna callés i perquè trobes que al capdavall és més interessant aquesta vida entre encallada i febril que t’envolta; mentre sents que un metge amb armilla d’emergències ve a buscar un infermer també amb l’armilla posada i li diu: «Corre, Toni, un accident de trànsit amb un ferit greu, 'nem»; mentre veus sortir una noia plorant de darrere una cortina; mentre sents una dona vella que gemega rere la mascareta d’oxigen; mentre veus i sents un paio jove, alt i refet que plora com un nen de tres anys i com la infermera li diu que ja no li pot posar res més, que tingui paciència, que aviat li farà efecte el calmant, i que mentrestant li digui a qui pot avisar; mentre veus com el segurata corre darrere una noia que s’escapa amb la bata només mig lligada i un paquet de tabac a la mà i que crida que vol anar a fumar; mentre el metge d’una quasi bellesa quítxua, que acaba el torn, et ve a comentar el què del teu acompanyat i et diu que d’aquí a un parell d’hores com a màxim ja el deixaran marxar, recuperat, i comenta les últimes incidències a la metge de mitjana edat i amb cara de serenitat perpètua, que sembla que encara en té per hores; mentre una infermera et diu amablement que perquè el teu acompanyat es vesteixi podeu passar a un quartet de servei allà a tocar, tot disculpant-se per les condicions precàries, i li dius que només faltaria, que ho entens perfectament. 

Mentre fas i no fas, i veus i sents tot això, penses que aquests metges i infermers, siguin com siguin allà a fora, aquí dins són persones eficients i amables que per força han de fer aquesta feina per vocació, i que encara que hi hagi feines més dures, tu no t’hi veus fent-la, aquesta feina, que et sembla que cal ser d’una pasta especial. I que potser el temps els deu passar de pressa a tot arreu, no només dins d’aquest espai estrany i alhora tan normal. Tan normal però que a la gent normal sempre ens sembla que no ho és, perquè oblidem que la nostra vida és abans que res aquest cos que som. Que la vida és també malaltia i mort i que si no no seria.