Dia d'Internet

Autora: Aguaya Berlín

Fa 40 anys (també)

Avís per a joves navegants: molts diuen que aquesta és la persecució automobilística més famosa del cine. Bullit (1968), dirigida per Peter Yates i amb un insuperable Steve McQueen, que hi conduïa de veritat el Ford Mustang GT-390 (que ara han tret en una sèrie limitada: “Bullit”). Diuen que el sempre imprevisible Wolfgang Petersen en prepara un remake amb Brad Pitt en el paper de Frank Bullit. Esperem, almenys, que el de Jacqueline Bisset no el donin a la senyora Pitt. I de passada: per què tenen aquesta dèria a fer remakes?

El laogai, el gulag xinès

Segur que la majoria de la gent que diu que va quedar embadalida per la “frapant” exposició "Bodies", que per aquí també va fer furor entre les petites masses sempre disposades a l’oci culturalista, no arribarà a saber mai d’on provenien aquells cossos de carn autèntica sotmesa a plastificació. I és una llàstima.

En una entrevista d’ahir a La Vanguardia, aquí i aquí (cal estar-hi subscrit però és fàcil de trobar), Harry Wu, arran de la publicació en castellà del seu llibre de memòries, Vientos amargos (Laogai: The Chinese Gulag), editat per Libros del Asteroide, explica què eren i són (tres milions de presoners encara avui dia, entre 40 i 50 milions al llarg dels anys) els laogai, els camps de treball i confinament xinesos equiparables als del gulag soviètic. Un cop més algú ens posa davant del nas, si ho volem veure, que per més que la Xina actual hagi evolucionat cap a la lliure economia, la situació política no ha canviat gairebé gens, i hi continua campant la repressió neomaoista i el menyspreu pels drets humans. També diu que últimament es parla molt del Tibet però que ningú gosa esmentar el gulag xinès. No espantéssim pas el gran monstre que ha d’acabar dominant l’economia mundial.

Doncs bé, entre altres coses, hi explica això:

-Hablemos de lo que se produce en los laogai. Usted denuncia que sus productos se venden también en Occidente.

-El laogai es parte de la economía china, infinito trabajo gratis. La mayor fuerza esclava del mundo. Además de construir carreteras, venden todo tipo de productos al mercado, incluida ropa y juguetes. EE. UU. prohibió que se pudieran vender en su territorio los productos procedentes de estos campos y algunas compañías han sido sancionadas por importarlos. Pero hoy son más listos y los laogai venden sus productos a otras compañías chinas de comercio que sí que los exportan como si fueran de fábricas normales. Los productos chinos que compre pueden tener sangre de presos.

-Entre esos productos se incluyen órganos.

-En los laogai hay sentencias de muerte y el hecho es que China es el segundo país donde hay más trasplantes en el mundo. En el 2006 el Ministerio de Salud admitió que el 95% de los órganos procedía de prisioneros ejecutados.

-Y también afirma que muchos de los cuerpos de la exitosa exposición Bodies provienen del laogai.

-Es un nuevo desarrollo. Desde que un doctor alemán inventó la técnica de la plastinación, un profesor chino lo copió y se ha creado una minindustria para mostrarlos gracias al dinero de una empresa americana, Premier. Es evidente al ver los cuerpos que muchos de los hombres y las mujeres son chinos, cuerpos no reclamados que deben proceder de los laogai, desde los que no se ha informado a las familias de la muerte.

Desafinada

La vida és també, i sobretot, allò que (ens) passa fora dels blogs, i per això a vegades hem de deixar de dir moltes coses que voldríem dir afinadament.
Però Ella no desafina gens:

"Lágrimas negras" per Cachao

El 23 de febrer vaig penjar aquest vídeo d'homenatge a Israel López Cachao i Bebo Valdés. Cachao acaba de morir. Nou homenatge a Cachao i llarga vida a Bebo. Dissabte de glòria i de pena. Llàgrimes negres.

I tant, si suem! (i 2)

Bé, de fet la idea d’aquesta mena de segona part va sorgir abans que l’altra, però aquella em va venir rodada: actualitat obliga, quan et fiques on ningú et mana ficar-te però ho fas amb una certa i idealista dignitat de “servei públic”, per més que ningú te l’hagi demanat, etcètera.

Va passar que vaig somriure un pèl sorneguerament —els que em coneixen ja saben que és un defecte que tinc (i ho dic sense gota de coqueteria, ja que massa sovint és cosa que em sol dur problemes)— quan vaig llegir en alguns diaris, cap a finals de febrer, que en una illa d’un arxipèlag noruec (un moment, que busco el nom... ah sí: Illa d’Spitsbergen, arxipèlag d’Svalvard) havien creat (deien ”creat”, ho juro per la meva fe atea) un refugi de llavors de tot el planeta. “Una immensa nevera amb baix consum energètic”. “Faltaria plus”, dit en castís. Va, em trec la mandra de sobre i us busco una pàgina amb fotos i tot (si us descarregueu el pdf, millor). De fet, això de treure’m la mandra és un dir, perquè així me n’estalvio la glossa (massa) fàcil: el text ja es porta l’oli tot solet. (M’acabo d’adonar que l’autor del reportatge també és Elcacho, esmentat a "I tant, si suem! 1". Aviso que no el conec de res ni li tinc cap mania.)

No comment, doncs, per part meva. Però sí que vull dir que això em va recordar vagament (tinc unes estranyes associacions d’idees, a vegades) allò del disc fonogràfic inclòs en la sonda espacial Voyager 2, llançada a l’espai el 1977 (i que ja fa anys que ha ultrapassat Neptú) per si un dia, dins la infinita nit de l’univers, algun ésser fet més o menys a la nostra imatge i semblança hi ensopega. Ja ho sabeu, allò que van preparar amb l’assessorament —del tot seriós, per altra banda— de Carl Sagan, i que incloïa, entre altres coses, gravacions tals com salutacions en 55 llengües humanes i una en llengua balenera (!), el so d’un petó (!!) i el d’un nen plorant, l’electroencefalograma —pla?— de les meditacions d’una dona enamorada (!!!) i música de tots els estils, des de mariachis fins a Bach, passant per Beethoven, Mozart, Stravinsky, Louis Armstrong i... Chuck Berry, amb el seu “Johnny B. Goode”. Steven Pinker (que també ho cita a Cómo funciona la mente (1)), explica que un humorista, en el seu moment, va dir que la resposta més probable si fos possible que algú es trobés la tal gravació en algun racó de galàxia fos: “Sisplau, enviïn més Chuck Berry”. I no, no me'n puc estar; tant per als carrosses que potser fa anys que no la senten com per als possibles jovenets que hagin caigut aquí com volant per l’espai sideral i que ni saben de qui parlo, aquí us ho penjo.

No sé pas, però, si veient ballar aquestes gogós se’ls acudiria dir ni mu, des d’algun racó d’aquest ampli univers en expansió contínua —o és ja en contracció?—. No ho acabo de saber mai. Una de les meves grans frustracions, aquesta tremenda falta de formació científica que tinc.



(1) Ed. Destino. Barcelona, 2001 i 2007.

Daisy, Daisy...

—Escolta, Dave —va dir Hal al cap d’una estona—. Has trobat el problema?

[...]

—Crec que hi ha hagut una avaria a les portes de la bodega de les càpsules —va comentar Hal animadament—. És una sort que tu no hagis resultat mort.

«Som-hi —va pensar Bowman—. Mai no m’hauria imaginat que seria un neurocirurgià amateur... i que realitzaria una lobotomia més enllà de l’òrbita de Júpiter.»

Va retirar el passador de la secció etiquetada “feedback cognititu” i va treure el primer bloc de memòria. La xarxa tridimensional, meravellosament complexa, que podia cabre còmodament dins la mà d’un home però que contenia milions d’elements, va flotar per la cambra.

—Ei, Dave —va dir Hal—. Què fas?

«Deu sentir dolor? —va pensar Bowman breument—. Probablement no —es va dir—, no hi ha òrgans de sentits en el còrtex humà, al capdavall. Es pot operar el cervell humà sense anestèsia.»

—Mira, Dave —va dir Hal—, tinc anys d’experiència de servei dintre meu. Una quantitat insubstituïble d’esforç ha estat dedicada a fer-me el que sóc.

[...]

—Dave —va dir Hal—, no entenc per què em fas això... Jo tinc el màxim entusiasme en la missió... Estàs destruint la meva ment... No ho entens?... Em tornaré infantil... Em tornaré no res...

[...]

—Sóc un Ordinador Hal Nou Mil, número de producció 3. Vaig esdevenir operatiu a la factoria Hal d’Urbana, Illinois, el 12 de gener de 1977. [...] Dave... encara ets aquí? Sabies que l’arrel quadrada de 10 és 3 coma 162277660168379...? El logaritme 10 base E és zero coma 434294481903252..., correcció, això és el logaritme E base 10... [...] Em sembla que tinc algun problema... El meu primer professor va ser el doctor Chandra... em va ensenyar una cançó... fa així... «Daisy, Daisy, dóna’m la teva resposta, estic mig boig d’amor per tu...».

[...]

—Bon... dia... doctor... Chandra... Sóc... en... Hal. Estic... preparat... per... a... la... meva... primera classe... avui...

Bowman no ho podia suportar més. Va arrencar l’última unitat, i Hal va callar per sempre.

Arthur C. Clarke (1917-2008). 2001: A Space Odyssey, 1968. Traducció catalana de Eduard Castanyo. Edicions Pleniluni, 1991.

Daisy, Daisy,

Give me your answer do

I'm half crazy,

All for the love of you

It won't be a stylish marriage,

I can't afford a carriage

But you'll look sweet upon the seat

Of a bicycle built for two...