dijous 4 de febrer de 2010

Mitjans de comunicació i llibertat d'expressió


L'institut Francesc Macià de Cornellà, en col·laboració amb el Laboratori Digital Citilab, organitza les jornades de debat Mitjans i veritat, dirigides als alumnes de batxillerat i al públic en general.

Dimarts, dia 9 de febrer, a les 10 del matí, participo en la taula rodona "Mitjans de comunicació i llibertat d'expressió", per exposar l'estat de la qüestió a Cuba.
(Si clicant no se us amplien les imatges, aneu a l'enllaç de l'IES Francesc Macià.)





dimecres 27 de gener de 2010

Sanament a la contra

El biòleg uruguaià Aramis Latchinian, “flagell” del medioambientalisme global, aquest dijous 28 de gener a Casa Amèrica Catalunya

dimarts 12 de gener de 2010

Can Pixa

L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel·lectual del país encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell. El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.

Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col·legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals. Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns avui han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar Pixantó*). I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll. Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc atea)… I així ‘nar fent.

*Que consti que no és que ho busqui jo, això d’
epitetejar-lo, és que m’ho posa en safata.

dissabte 9 de gener de 2010

Mirar bé per la nostra seguretat



En aquest tros de foto es pot apreciar l’efecte que amb aquestes ulleres té la lleugera desviació del meu pont nasal en l’ombrejat de la meva parpella esquerra (no m’havia posat ombra d’ulls). Cal dir que no m'havia passat mai amb cap altra muntura, que la cosa s'escorés tant. De fet, aquesta només la vaig dur uns dies, ja que per raons que no fan al cas me l’he haguda de tornar canviar. Bé, el cas és que vaig anar-me a fer un DNI nou —em van robar tota la documentació— amb aquesta foto feta expressament en un Fotoprix (aquí escanejada m'ha sortit més fosca del que és en l'original —aquest reflex vermell al front tampoc hi és, als "originals"—). L’amable funcionària de la comissaria del carrer Muntaner no me la va admetre de cap manera “perquè l’ombra de les ulleres li tapa l’ull, i això el fotògraf ja ho hauria de saber”. M’ho va dir i redir impertèrrita, i jo em vaig posar flamenca (i quan m’hi poso puc ser molt insolent, dintre d’un ordre que procuro que no em faci traspassar la ratlla de la mala educació). Em va ensenyar com resultava la foto a la pantalla i li vaig replicar que no podia ser que un cop desada a la meva fitxa i traspassada a la targeta sortís així, que devia quedar més clara. Però res. “Escolti, no té alguna mena de photoshop per retocar-la?” “No, vagi a fer-se'n una altra i li guardo la tanda; és tot el que puc fer”. "No em digui que no pot, simplement ho no vol fer, o és que faig cara de terrorista, jo?" "Ho sento, no; els ulls són bàsics i sagrats en el DNI. Aquestes les pot fer servir per al carnet de la piscina". "No vaig a la piscina". "Ja m’entén". "No, no l’entenc". "Ho sento". "D’acord, si me les faig sense ulleres me les acceptarà?" "Sí". "Sí? I si llavors un dia em posen pegues per no dur-ne a la foto?". "No, això no li passarà". "Molt bé; però ara digui’m si gosaria jurar que d’aquí a un temps no l'obligaran a acceptar fotos amb burca". “…” Sí, a vegades em passo, ja ho sé.

I bé, a part de la rebequeria per les molèsties; de la foto horrible que em va fer el pibe ("viste qué bien, sin lentes, ¿no es cierto?") del costat, que deu anar a mitges amb la senyoreta funcionària, i que un cop que em fou entregada per sa excel·lència la targeteta del DNI la foto va resultar ser una cosa grisblanquinosa imprecisa, en el fons vaig acceptar que el primer de tot és la meva mirada clara pel bé, més que res, de la meva seguretat. Com acceptaré de grat, i això no és broma, que m’escanegin als aeroports i em vegin fins als implants dentals. No protestaré ni mica, per això. Però el que no podré evitar és sentir bastant més que un calfred davant les ombres projectades en cadascun de nosaltres per un burca orgullós, que ens fa sentir com si tots en portéssim. Sí, orgullós; que no em vinguin amb més històries que se la posen per “cultura” o per imposició. Aquí, no.

divendres 1 de gener de 2010

Bon 2010 amb Knopfler

Trobo que Mark Knopfler encarna algunes qualitats estètiques que podrien ser ben bé bons desitjos per al 2010: austeritat, talent, elegància, antivedetisme… Sí, no només ens cal estètica, ja ho sé, però molts sabem que i alguns pagaríem perquè… Etcètera.

Salut i bon any (que ve a ser el mateix).


dimecres 23 de desembre de 2009

Bon Nadal!

I un millor 2010, sobretot a la gent del país dels invents.

Plaça de la Catedral de l'Havana, Nadal del 2005
(Foto: T. Amat)



dilluns 21 de desembre de 2009

"El país de los inventos"


En el meu llibre Castracions. Cinquamta anys de revolució cubana, descric com són de creatius els cubans (allò és creació i no les obres a què ens tenen acostumats els artistes dels nostres patiments) a l'hora d'inventar-se la subsistència quotidiana. Algun incrèdul s'ha pensat que exagerava. Com a prova que no exagerava gens ni mica, podeu llegir aquest article de La Vanguardia d'avui, del seu corresponsal a l'Havana, Fernando García (no us espanteu per la llargada, es llegeix com si res i val molt la pena):

"Los cubanos le encontramos arreglo a todo". La frase es de Carlos Rojas, un joven mecánico de La Habana. El suyo es el perfil idóneo para ilustrarnos sobre la que es ya una seña de identidad de Cuba: la capacidad para el invento cotidiano, la ingeniería precaria, la reparación inverosímil y eficaz con las que suplir la falta de casi todo.

El término Aurika 70 no dirá nada al lector. Pero todo cubano sabe que hablamos de una aportación clave de la Unión Soviética a su pueblo. No es un fusil, tanque o cazabombardero aunque suene a eso. La marca es, por el contrario, sinónimo de bienestar, pues designa un artilugio que lo mismo cura una lesión que alivia el calor. Eso además de limpiar la ropa, ya que la Aurika 70 no es sino una vieja lavadora-secadora rusa. De la importancia del electrodoméstico supimos en una casa particular (hostería) de Viñales. El dueño no salió a recibirnos porque estaba "dándose un hidromasaje". ¿En casa? "Sí, sí, pasen a verle", invitó la esposa. Y lo vimos. ¡El hombre tenía la mano izquierda metida en una lavadora! De carga superior, menos mal.

No era una ocurrencia. Como nos dijo el paciente, su fisioterapeuta le había prescrito "tres sesiones diarias de Aurika". Al parecer, el programa de lavado produce una marejada de prodigioso efecto rehabilitador en casos de fractura o desgarro. Más tarde comprobamos que la receta es común en Cuba, incluso para lesiones en los pies aunque haya que encaramarse a la máquina.

Había más. Como muchos otros cubanos, nuestro hospedero había cortado verticalmente su Aurika para separar la parte de la secadora, aquí prescindible, y convertir su motor en fuerza motriz de un ventilador. El ingenio producía "tremendo ciclón" - lo verificamos-,una vez acopladas las correspondientes aspas. "El problema es que, o pones un buen soporte, o el aparato echa a andar por la casa, así tenga cable", advirtió el hombre mientras mostraba la cubeta de la secadora transformada en maceta y un cenicero de pie hecho con un pistón de coche y un trípode.

Carlos, el mecánico, nos explicaría una aplicación más sofisticada del rústico ventilador: la de pieza central de un equipo de aire acondicionado, con un televisor Krim - también soviético-como carcasa. Para producir el frío, se coloca un bloque de hielo entre el ventilador y lo que fue la pantalla de la tele, y en esta se instala una rejilla que orienta el aire.

El último uso creativo de la Aurika del que tenemos noticia corresponde a la última y fructífera campaña del tomate. Los planes de incremento productivo desbordaron previsiones y capacidad de cosecha y explotación; en especial por falta de maquinaria para transformación y conserva. Campesinos y comerciantes de medio país volvieron a tirar de Aurika, esta vez como batidora gigante gracias a sus potentes aspas laterales. El tomate así triturado se introducía luego en botellas de cristal, se sellaba con cera y se pasaban al baño maría para una larga conservación.

La improvisada trituradora prestó un servicio al país, aunque no evitó que cientos de toneladas de tomate se pudrieran en el campo. El "tremendo ciclón" con motor de secadora es en cambio un objeto prohibido desde que, en el 2005, Fidel Castro salió en la tele para lanzar una amplia campaña de ahorro energético que implicaría la caza y captura de aparatos artesanales, en particular los ventiladores Aurika, esos "devoradores de electricidad", dijo. Su orden no siempre se cumpliría, como se ve, aunque un año después anunciara la sustitución de un millón de ventiladores clandestinos por otros "ahorradores".

El Gobierno también distribuyó jarras eléctricas de bajo consumo para hervir agua. Pero la operación se paró en meses, cuando la autoridad detectó su uso "en fines no previstos que generan consumos por encima de lo calculado". ¿Que pasó? Muchos cubanos habían convertido la jarra en calentador para la ducha. Las instalaciones son dignas de ver. La jarra aparece conectada al enchufe más cercano y acoplada al último tramo de la tubería. El agua corriente entra fría en el recipiente para, una vez mezclada con el que hierve dentro, retornar al tubo ya templadita antes de llegar a la pera.

Ventilador y trituradora Aurika o ducha eléctrica forman parte de un repertorio inconmensurable de chapuzas y apaños creados en la Cuba de los últimos años bajo el triste estímulo de las privaciones. Unas carencias que afectan sobremanera al transporte.

No en vano la crisis sobrevenida con el fin de la URSS y el endurecimiento del embargo tiene como símbolo el camello: monstruo del transporte colectivo consistente en una cabina y dos contenedores de camión acoplados.

El camello, ya en vías de extinción, fue una creación oficial. Pero no así el popular rikimbili,blanco de frecuentes batidas policiales. Se trata de una bicicleta enriquecida con el motor sustraído a una mochila de fumigar. Estas bicis empezaron a volar tan a sus anchas como los insectos indebidamente salvados por el robo de fumigadoras. Las redadas casi las erradicaron, pero aún quedan.

A medio camino entre camellos y rikimbilis,entre lo legal y lo furtivo, los coches son el máximo exponente de la ingeniería popular cubana. Ahí nunca hubo guerra fría. Imponentes automóviles del imperio tipo Buick, Dodge o Chevrolet de los 50 sobreviven gracias a un continuo trasplante de piezas extirpadas a los Lada, Mosckvich o Volga rusos. El promiscuo tráfico de recambios alcanza ya a carros europeos y asiáticos que tampoco escapan del canibaleo (despiece) al que todo vehículo es sometido en Cuba cuando por robo o siniestro total queda fuera de circulación.

Todo lo que rueda en la isla es carne de cirugía mecánica. Y eso también incluye bicitaxis, carros de compra, calesas... Y carromatos cuya fabricación con ruedas arrancadas a contenedores de basura tiene sucias consecuencias.

Otra rama de la subrepticia artesanía local son las antenas de radio y televisión para captar señales prohibidas. Cientos, quizá miles de terrazas de La Habana acogen las más extravagantes formas de disidencia tecnológica. Destacan las parabólicas hechas con sartenes, bandejas de aluminio o sombrillas, así como las antenas radiofónicas a base de perchas o agujas de coser que desde los 90 traen aquí el rap o el reguetón de las emisoras de Florida.

También la alimentación y la cosmética dan cuenta del ingenio doméstico a la cubana. La utilización de químicas golfas e ingredientes bastardos en la gastronomía y el aseo fue práctica extendida en los 90, y ya casi erradicada. Pero en confección y peluquería todavía se ven creaciones y aditamentos curiosos y más inocuos. Zapatos de hojas de planta y bolsos fabricados con abridores de latas son ejemplos de reciclaje y uso de materias naturales que tal vez una pasarela europea exhibiría como piezas de vanguardia, pero aquí son hijas de la escasez... Como de manera más tosca lo atestiguan, con glamur cero y ternura infinita, los rulos para el pelo que muchas mujeres se hacen con los cilindros de cartón del papel higiénico o hasta con trozos de tubería de PVC.

Los cubanos carecen de casi todo, pero casi todo se lo inventan. Menos la comida, claro está.

Foto: Bicitaxi a Centro Habana (Teresa Amat, desembre 2005). Cliqueu-hi per veure'n els detalls.

diumenge 20 de desembre de 2009

Bones i monòtones festes

No crec en la sort; penso que el que en solem dir sort és simple i cec atzar, però l’atzar s’assembla a vegades a un personatge que es complau a fer-nos la guitza. Per altra banda, cada vegada m’agrada més la monotonia i el tedi i menys les sorpreses, més la rutina i menys les emocions inesperades —siguin com siguin. Per això em sembla massa carregós (fatigant i molest) que en el termini de dues setmanes exactes se m’hagi avariat el cotxe (450 euros la factura), se m’hagi espatllat la nevera (nevera nova, doncs), hagi tingut una crisi hipertensiva (“però si jo sempre he estat a 12/6!”; “sí, però és que mai havies tingut l’edat que tens, reina!” —m’ho dic tot jo—) i m’hagin robat el moneder (ahir mateix) després de tallar-me netament la bossa pel darrere amb un cúter i que, beneita de mi, ni me n’adonés (120 euros, tota la documentació, targetes diverses, etc.).

Bé, ja posada, potser que després d’aquesta ratxa comenci a creure en la bona sort i esperi que demà-passat em toqui la grossa (ni que fos una mica prima ja faria). I si no, sobretot, salut tinguem. Bones i monòtones festes a tothom!

dissabte 12 de desembre de 2009

Me la poden alimentar com sigui, sisplau?

Davant de les icones del martiri, hi ha dues reaccions instintives (o “emocions bàsiques”, per dir-ho en terminologia del gust actual): l’angúnia i el rebuig o la pietat més o menys impostada. Naturalment que tampoc són del tot instintives; totes dues, més enllà de la resposta visceral que provoquen, tenen una deriva racional: per una banda l’angúnia i el rebuig els generen la nostra oposició a l’irracional, i per l’altra la pietat no està gairebé mai exempta de l’imperatiu moral de fer —i pensar— el bé. Segurament n’hi ha una de tercera, que és la indiferència, però potser es limita a la gent indiferent a tot, amb un component de niciesa que els ve de fàbrica.

Confesso que davant les imatges de la dolorosa senyora sahrauí que ens serveixen cada dia els mitjans, les televisions sobretot, que ens aboquen pel broc gros, obscenament, la cara sofrent d’aquesta dona que se’ns està presumptament suïcidant dins de casa (dins del menjador o la sala de cadascun de nosaltres, vull dir), només sento angúnia i rebuig. Perquè ni el seu suposat sacrifici ni el sadisme que ens infligeixen els periodistes no té res a veure amb el dret del poble sahrauí ni tots els drets del món. Em nego que em vulguin vendre el martiri com una cosa positiva en nom d’això. Em nego que m’endossin pornografia emocional en nom d’un ideal o de la reivindicació justa del que sigui. Aquesta dona fa el xantatge a tothom, no només als inútils governs marroquí i espanyol, tots dos coberts de glòria.
Per una banda em sembla que probablement té molt ben calculats els seus límits i els de tot plegat, però per l’altra penso que potser no, que realment no és tan “presumpta” ni “suposada”. Cosa que encara seria pitjor.

dimecres 25 de novembre de 2009

Per Cuba


També es fa en altres ciutats (per exemple a Madrid, davant l'Ambaixada de Cuba, on aniré jo ja que aquell dia seré allà). Però caldria que els que sigueu per aquí i us importi una mica Cuba i els cubans, anéssiu el 5 de desembre a les 12 davant del Consulat cubà al passeig de Gràcia, ja que els cubans convocants necessiten veure que no tothom de per aquí passa olímpicament de cinquanta anys de totalitarisme tolerat per estats com el nostre.

diumenge 22 de novembre de 2009

The Green Leaves of Summer



Ahir vaig veure El Álamo, que passaven a TV3. Em sembla que només l’havia vist quan la van estrenar per aquí (si és del 1960, devia ser uns anys més tard), o sigui que era massa joveneta per entendre’n res; potser a les preadolescents només ens va servir per descobrir el Frankie Avalon, que després en va popularitzar el tema com a cantant.

Veient-la ara vaig comprovar que la pel·lícula s’aguanta força i, sobretot, que no hi domina pas tant el maniqueisme sempre atribuït, en general injustament, a John Wayne (aquí, també director). En l’èpica pertinent (es tracta d’un western, però a més del relat del setge i la derrota, el 1863, del texans per part de l’exèrcit mexicà, o sigui que l’èpica hi ha de dominar per força), Wayne hi va encabir ben explícitament el respecte per l’honorabilitat i el coratge dels mexicans. Per això em va semblar una pel·lícula en el fons antibel·licista, en sentit contrari del que en van dir i diuen encara molts il·luminats, com ara aquest: «Su espectacularidad se ve perjudicada por el afán derechista y conservador de Wayne en el tratamiento del guión» (Javier Ocaña, Cinemanía). L’escabetxinada final, amb la mort dels herois texans però també amb la de molts soldats mexicans, no té altra “lectura” possible, i els amants de fer “lectures” perspicaces potser també haurien de saber llegir això. Però esclar, Wayne era un conservador (segurament ho era, però no és cap delicte ser-ho, com tampoc ho és ser liberal o “progressita”) i un feixista (no ho era), com s’ha repetit fins al deliri, sobretot en un país on tenim la paraula “fatxa” a la punta de la llengua.

En tot cas, des de la meva afició al bon wenstern, la meva admiració per Wayne, la meva debilitat per un Richard Widmark esplèndid i la meva simpatia per l’encarcarament encantador de Laurence Harvey, em va agradar tornar-la a veure al cap de tants anys. La música de Tiomkin hi va ajudar, esclar. Tots sucumbim a la nostàlgia, i més en una tarda grisa de dissabte d’aquests desolats dies en què a les sis ja és fosc. A sota, la batalla final.


dissabte 21 de novembre de 2009

Sense titular

Si enmig del sainet (sí, ho sento, i a més pagat per tots nosaltres, tant per la derrama que ens correspon de la pasta alfuixada com pel manteniment dels mitjans públics que ens fan el gran favor d'"informar-nos") de l'Alakrana els diaris, les ràdios i les televisions, a més d'embafar-nos amb la repetició delirant de les aparicions estelars de les dones, filles, germanes, tietes, cunyades i veïnes dels intrèpids segrestats (sí, sí, sabien perfectament que havien traspassat la línia de navegació, o no?, o sigui que intrèpids, i temeraris!) haguessin dedicat una desena o una vintena o tan sols una trentena part d'aquest temps "informatiu" al fet següent i no una simple noteta com aquesta (en el millor dels casos), potser, a alguns, no ens produirien tant de fàstic:

SOMALIA. Una mujer de 20 años, divorciada, ha sido lapidada -después de dar a luz a un bebé muerto- acusada de relaciones sexuales con un hombre soltero de 29 años, que fue castigado con cien latigazos. Un juez del islamista Al Shabab, afín a Al Qaeda, dictó la sentencia y miembros de este grupo apedrearon a la joven, enterrada hasta la cintura. Unas 200 personas presenciaron la ejecución en Elbon, en el sudoeste somalí, controlado por los radicales. Al parecer, otra mujer ya ha sido lapidada por adulterio y a una tercera se le ha aplazado el castigo por estar embarazada. / Efe

Total, els protas també eren somalis, home!