Addenda

Una mica en relació amb el post anterior, aquesta perla de carta apareguda a La Vanguardia de divendres (8.02.13):

 Sílvia Soler i la grua 
Llegeixo als diaris i veig per la televisió que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. No he llegit mai res de Sílvia Soler, però en canvi la sento, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la interpretació que va fer d’un poema de Salvat-Papasseit. La qüestió estava en la paraula grua (“Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua!”), sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Unagrua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgracia dament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la senyora Soler pretenia posar com a exemple. També es podria tractar de l’ocell, ja que hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Vés a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.

Jaume Molsosa 

Parlem de blat de moro

Dijous, abans que es fes públic el veredicte del premi literari Ramon Llull,  em vaig preguntar a Twitter què premiarien: dona?, home?, jove promesa?, novel·la històrica?, d’experiència, experimental? Una persona que havia sentit campanes va aventurar el nom de la guanyadora i va resultar que el so de les campanes era nítid i diàfan i es va lamentar dels premis literaris atorgats a periodistes més o menys mediàtics (més que menys tertulians, per exemple). Després vaig dir el que em sembla que se’m va acudir llavors mateix: que els premis haurien de ser a obra publicada, ja reconeguda pels lectors, i no el que són ara: muntatge de les grans editorials, endogàmia i amiguisme (avui jo faig de jurat i et premio; demà tu fas de jurat i em premies). Algunes persones s’hi van sumar i ja ens tens proposant una campanya per promoure els premis literaris només a obra publicada. Una periodista cultural (ho trobo molt graciós, això de «periodisme cultural»), que devia guaitar a tall de voyeur perquè va fer veure que parlava a l’àgora total sense respondre’ns directament, va dir que no era pas estrany que els periodistes escrivissin novel·les, ja que si fan de periodistes és justament perquè saben escriure. Aquí, com em sol passar, em vaig escalfar serenament (a vegades ho sé fer i tot) i li vaig dir que alguns periodistes saben escriure però no pas tots, i que per altra banda patim un excés de premis literaris que cap país normal no es permet. La seva resposta va ser molt sàvia, tal com li vaig manifestar com a punt final (ja no va piular més): «No tots els perruquers saben tallar els cabells. Però no ens estranyaria que un perruquer guanyés un premi de perruqueria.» Prou, no volia parlar d’això i n’he parlat; però ja està.

M’he llevat pensant que volia parlar de The Master, que vaig anar a veure ahir vespre i em va avorrir moltíssim. Bons actors, sí, però els mataries a tots perquè la pel·li s’acabés d’una vegada, i no s’acaba, no. I mira que pel tema podria haver estat una bona pel·lícula. M’hi vaig deixar enredar, què hi farem. Només pensava en les hores de son perdudes, que si vaig a dormir tard ja no recupero: a les set m’he despertat i ni la tècnica de cap master m’hauria fet adormir altra vegada. Justament avui que les nenes del pis de sota no bramaven de bon matí.

Ara he pensat que també pensava, mentre ja no sabia com posar-me a la butaca del cine, que podia estar llegint el que havia deixat de llegir per anar a veure aquella animalada: ara que han publicat aquí L’escombra del sistema de David Foster Wallace i que tothom en parla, resulta que fa dies que llegeixo Hablemos de langostas i alguns dels textos em fascinen. I tinc a punt les més de mil pàgines de La broma infinita, que diuen que és  millor que L’escombra..., que era la seva primera novel·la. I potser sí que passaré l’escombra abans, ja ho veurem.

Però ara jo volia parlar de blat de moro, que de fet és la imatge que he fet servir quan m’he despertat per allunyar la tertulieta tuitera i les cares de Philip Seymour Hoffman, que és un actor que m’agrada, i de Joaquin Phoenix, que és un actor que no m’agrada. Concretament una imatge del blat de moro que descriu DFW a ‘La vista desde la casa de la señora Thompson’ (traduït per Javier Calvo): «El viento también se oye en los campos de maíz que hay al sur; suena más o menos igual que suenan las olas sua­ves cuando uno está a dos dunas de distancia de la orilla del mar.» Em sembla una imatge rutilant, em va enlluernar, com m’enlluerna la seva prosa per moments. Potser perquè sempre m’han agradat els camps de blat de moro i el mar. Potser perquè em vaig criar enmig de camps, també algun de blat de moro, encara que d’extensions modestes, no com els que devia veure DFW. I també he pensat que volia parlar dels que parlen d’unes coses perquè no saben res d’altres coses, i no vull dir que les coses de què parlen siguin banals i les altres de les que no saben res siguin importants, no. Més aviat voldria poder dir que encara que parlis de banalitats hauries de ser conscient que ho són i parlar-ne, en tot cas, amb profunditat. I que et servissin per reflexionar que potser hi ha moltes altres coses banals però interessants i d’altres d’interessants però gens banals que et perds. Però suposo que en general la gent no es complica la vida, i no perquè a vegades no ho vulgui, sinó perquè no pot. I també suposo que ser o pretendre ser guai és molt més gratificant, en certa manera, que anar-se replantejant-s’ho tot cada moment. Perquè és molt guai ser guai, suposo. I ara no sé per què em ve al cap una anècdota de fa molts anys, quan era joveneta, d’un dia que una amiga que també era de poble però que no vivia enmig de camps em va dir que quan veia un camp de blat madur mogut pel vent li venien ganes de llançar-s’hi al damunt perquè s’imaginava que era flonjo com un matalàs immens, i que jo li vaig dir: «doncs t’hi hauries fomut [llavors encara parlava finament] una bona esclatarada». Potser llavors em va començar aquesta mena d’al·lèrgia a la lírica bucòlica que la gent més o menys urbana gasta sobre el camp (encara que també la gasten alguns que s’han criat al camp), els que de petits no s’havien esgarrinxat mai els turmells caminant per un rostoll (d’aquelles coses que fem a posta de petits), els que no havien tingut un cavall a l’estable que saludaven cada matí en marxar cap a l’escola, els que a l’estiu, tornant a casa, no corrien a ficar-se de peus al fang quan els grans regaven les tomaqueres, els que després no collien allà mateix un tomàquet madur i se’l menjaven com si fos un préssec i després no corrien cap a la prunera a collir prunes. Els que mai s’havien amagat en un camp de blat de moro i no sabien què era passar-s’hi una estona, movent-s’hi a poc a poc perquè si no les fulles et tallaven. Els que no sabien que podies caminar dins d’un camp de blat de moro i que l’únic que t’hi jugaves era que et busquessin i et renyessin una mica, però que no et podies ficar en un camp de blat perquè llavors te la jugaves de debò. (Uf, ja; tot aquest apunt nostàlgic també és fastigosament bucòlic. Val més que hi posi The End abans d’embolicar-me més i de no fer-me més llarga i pesada que The Master.)

Leonardo a Martorell

Mona Lisa Nat King Cole

Deia Josep Pla que des de la Torre de les Hores, la casa de Francesc Pujols a Martorell, es veia Montserrat com servit en una safata. I és ben cert; la safata és la plana de bona part del nord del Baix Llobregat i el massís hi queda al fons com posat al damunt. Fa unes setmanes, en acabar una reunió a la mateixa Torre de les Hores, Lluís Racionero em va explicar que el cap de setmana anterior havia vingut a Martorell d’excursió. «A Martorell d’excursió? --que li vaig dir--, però si per Martorell només s’hi passa». «No, no, vaig venir-hi expressament i vaig pujar a la serra de les Torretes, pel camí de la roca Dreta, per comprovar la teoria de José Luis Espejo sobre el paisatge de La Gioconda, i és cert; és el paisatge que es veu des d’allà, exacte!, tota la vall amb Montserrat al fons!» Suposo que em vaig quedar amb la boca oberta sense arribar a queixalar, de moment, el tros de coca d’escalivada que tenia a la mà, i per això em va dir: «sí, de debò, puja-hi un dia i comprova-ho tu mateixa». Juro que era al començament del piscolabis i que encara no havíem begut gaire.

No hi he pujat. Fa anys que no hi vaig, tot i que em consta que aquesta tardor s’hi han fet bons rovellons, que com tothom sap o hauria de saber són, com els de tota la serralada prelitoral, molt més gustosos que els d’altres bandes. Però deixem el que alguns diran erròniament que és xovinisme i tornem a Racionero. No sé si hi va trobar alguna altra mena de bolet, sota la roca Dreta, però ell està ben convençut que aquesta teoria és del tot plausible. Deu ser per això que va escriure el pròleg del llibre en qüestió, que va sortir fa dos anys i es veu que se n’ha parlat arreu, però jo no en sabia res fins ara. En aquesta entrevista Espejo esmenta que hi ha un observatori natural des d’on Leonardo hauria pres apunts del paisatge que va plantificar de fons de La Gioconda. En aquest vídeo ho precisa més. (Aquí teniu el primer dels tres de la sèrie.) Tampoc se’n desprèn, no ens féssim il·lusions, que the lady with the mystic smile fos una pageseta martorellenca en comptes de la dona del Giocondo, només que devia fer servir els apunts del paisatge local per al fons del quadre, i fins i tot això sembla bastant discutible a primer cop d’ull; vegeu la captura de pantalla de més amunt de la imatge que surt al vídeo esmentat. Trobo que cal posar-hi molta imaginació; deu ser que l’escepticisme ens priva de veure-hi més enllà o que a alguns la fe els obnubila, i ara busca qui té raó. 

De tot plegat, concloc que només m’interessa una mica la visió del Leonardo pintor, i artista en general, que dóna Espejo al tercer dels vídeos de la sèrie, en què el presenta com una mica tastaolletes i que trobo força enraonada o si més no estimulant. Sobre la resta, el meu escepticisme es manté ferm. El fet que el seu web l’encapçali un Historia oculta hi contribueix força. Però Racionero n’està ben convençut, ves què hi farem... Així que ja no és només Colom que podem reivindicar; d’alguna manera també Leonardo da Vinci, tant pels seus possibles orígens familiars a Vinçà com pels seus presumibles anys sabàtics al peu de Montserrat. D’entreteniment no ens en falta; i així anem, si és que anem enlloc. Però és Cap d’Any i he pensat que devíeu estar desvagats o endormiscats. O sigui que...

Traieu-me del dubte

Avui, quan plegava de la feina, m’he topat de morros amb aquesta exposició que han muntat aquest matí al vestíbul de l’edifici on treballo (a les vuit del matí no hi era i hi he entrat tan tranquil·la), una de les activitats de l'anomenat Dia internacional contra la violència vers les dones. Tot i que per fer-se’n càrrec de debò s’ha de veure a mida natural, amb els sis plafons immensos de què consta: 2,96 m d’amplada x 2,25 m d’altura, que ocupen tot l’espai del vestíbul, aquí us en podeu fer una idea.  A mi m’ha impactat fins al punt que m’ha fet l’efecte contrari del que suposo que pretenen causar els artífexs d’aquest muntatge: els tècnics que la van idear, els artistes que la van materialitzar i els polítics que l’han beneïda i sobretot pagada amb els nostres calés. Tots els que han tingut la... no sé si dir-ne barra o estupidesa (em sembla a mi, vaja) de fer-la possible. Fixeu-vos en el plafó (l’inicial en l’exposició, aquí no) que comença amb un joc tipogràfic amb les paraules Machista/Fascista i en el Heil, marit! del costat; fixeu-vos en els colors dominants i en les imatges triades pels artistes; penseu en les mides..., i digueu-me si és que sóc una llepafils i una retrògrada o és que això és fastigós de debò. 

Una tarda a urgències

Un dels llocs on el pas del temps diari es percep de manera molt diferent, potser oposada, segons el paper que hi fas, és a la sala d’urgències d’un hospital. Com a espai tancat i més aviat reduït, alhora que de pas i de tragí constant, sempre ple de gent, si el poguéssim veure en un picat panoràmic obtindríem la imatge exacta d’aquestes dues percepcions, delatades pels posats i les actituds de la gent que hi ha. Als malalts estesos a les lliteres, disposades als cubicles, separades o no per cortines o arrambades a les parets dels passadissos, el temps els passa lentament si estan conscients però tranquils; molt a poc a poc si esperen els resultats d’una prova o que els la vinguin a fer, o com si s’hagués aturat del tot si els tortura el dolor.

Als acompanyants els passa també a poc a poc. Per desesperació i nerviosisme si els sembla que no els atenen prou de pressa o prou bé, o per avorriment quan ja saben que qui acompanyen està estabilitzat i fora de cap perill greu i només s’hi ha de passar un temps (in)determinat. També per incomoditat, asseguts durant hores en un tamboret amb rodetes que no aconsegueixen mantenir quiet per poder arrepenjar l’esquena a la paret –si  n’hi ha—, procurant no barrar el pas al personal que no para de passar si és que al malalt que acompanyen li ha tocat un racó de passadís que alhora és un autèntic corredor al costat d’una porta batent que va d’urgències a les altres dependències de l’hospital. De tant en tant, aprofitant que el familiar s’endormisca, s’aixequen a estirar les cames, van fins a la porta d’entrada, surten a prendre l’aire un moment o a fumar si és que fumen, s’aturen a les màquines de begudes del vestíbul a comprar una aigua, un cafè…, van al lavabo o simplement van deambulant cap a la sortida fins al punt en què a la pantalla del mòbil hi surten dues ratlletes verticals.

Al personal, el temps els passa ràpid, a vegades veloç. Potser els passa més a poc a poc a la dona de la neteja que condueix com pot el carretó per anar buidant cubells i al vigilant de seguretat, que no para de furetejar arreu per controlar que no hi hagi més d'un acompanyant per malalt o que algú, malalt o acompanyant, no es posi una mica o molt violent. Metges i infermers van a bon ritme, no pas frenètic, que tampoc seria bo, però sí lleuger i eficient, i tenen tota l’aparença d’incansables. I si per sort ets allà només com a acompanyant i per més sort resulta que el teu acompanyat no té res greu, et vas adonant d’algunes coses. Mentre proves de travar el tamboret i que l’esquena no se’t faci un quatre; mentre mires primer amb impaciència i després amb resignació la gota de sèrum o de sang que va caient cap al tubet i penses que són gairebé dues hores per ampolla o bossa; mentre vas a demanar que sisplau et donin una ampolla per a l’orina; mentre aguantes la dona de la llitera contigua a la del teu acompanyat, només a dos pams justos, sense cortina (perquè al corredor no hi ha cortines, només els números enganxats a la paret amb aironfix que indiquen que amb provisionalitat permanent aquells tres metres de paret de llarg per dos d’ample fan les funcions de boxs definitius), i que no para de voler-te donar conversa mentre espera que li baixi el sucre, i penses que així potser no li baixarà mai; mentre deixes amb avorriment el llibre que fa una estona que llegies i ara només feies veure que llegies perquè la veïna callés i perquè trobes que al capdavall és més interessant aquesta vida entre encallada i febril que t’envolta; mentre sents que un metge amb armilla d’emergències ve a buscar un infermer també amb l’armilla posada i li diu: «Corre, Toni, un accident de trànsit amb un ferit greu, 'nem»; mentre veus sortir una noia plorant de darrere una cortina; mentre sents una dona vella que gemega rere la mascareta d’oxigen; mentre veus i sents un paio jove, alt i refet que plora com un nen de tres anys i com la infermera li diu que ja no li pot posar res més, que tingui paciència, que aviat li farà efecte el calmant, i que mentrestant li digui a qui pot avisar; mentre veus com el segurata corre darrere una noia que s’escapa amb la bata només mig lligada i un paquet de tabac a la mà i que crida que vol anar a fumar; mentre el metge d’una quasi bellesa quítxua, que acaba el torn, et ve a comentar el què del teu acompanyat i et diu que d’aquí a un parell d’hores com a màxim ja el deixaran marxar, recuperat, i comenta les últimes incidències a la metge de mitjana edat i amb cara de serenitat perpètua, que sembla que encara en té per hores; mentre una infermera et diu amablement que perquè el teu acompanyat es vesteixi podeu passar a un quartet de servei allà a tocar, tot disculpant-se per les condicions precàries, i li dius que només faltaria, que ho entens perfectament. 

Mentre fas i no fas, i veus i sents tot això, penses que aquests metges i infermers, siguin com siguin allà a fora, aquí dins són persones eficients i amables que per força han de fer aquesta feina per vocació, i que encara que hi hagi feines més dures, tu no t’hi veus fent-la, aquesta feina, que et sembla que cal ser d’una pasta especial. I que potser el temps els deu passar de pressa a tot arreu, no només dins d’aquest espai estrany i alhora tan normal. Tan normal però que a la gent normal sempre ens sembla que no ho és, perquè oblidem que la nostra vida és abans que res aquest cos que som. Que la vida és també malaltia i mort i que si no no seria.        

    

Eloy Gutiérrez Menoyo

En la mort d'Eloy Gutiérrez Menoyo, reprodueixo el fragment «Un tabú: la guerra civil cubana», del capítol «”Gusanos”, bandits i mercenaris» del meu llibre Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana (Edicions Proa, 2009): 

La resistència —que n’hi va haver, encara que ha estat un dels episodis més curosament manipulats i quasi silenciats pel règim de Castro— no va ser cosa de quatre rebels batistians aïllats. La historiografia té coses curioses (els historiadors, tenen coses curioses), i mentre resistències menors han estat mitificades i inflades, com és el cas del maquis francès durant l’ocupació alemanya, altres resistències de més abast, pel gruix i la durada, com és el cas de la cubana a la revolució castrista, han estat completament silenciades o, en el millor —?— dels casos falsejades i minimitzades per la mitografia historiogràfica occidental. Fins al punt que per aquí no s’ha sentit a parlar mai de guerra civil cubana. Cal consignar algunes honroses excepcions d’alguns historiadors, com per exemple Hugh Thomas, que en tot moment qualifica el procés de guerra civil. Però en l’àmbit hispànic, i almenys des d’aquí, es té la sensació que la revolució cubana s’ha entès estrictament com la lluita armada per derrocar Batista, i així ens ho hem empassat tots en cru, junt amb tots els altres tòpics i mites sobre el cas. La veritat és que Fidel Castro i els seus parlaven de guerra quan feien la campanya de la Sierra Maestra: estaven constituïts com a exèrcit rebel i per tant feien la guerra. Però ni l’han considerada mai una guerra civil ni per a ells va més enllà de 1959. Aquest és el relat històric que ens ha arribat. L’historiador i assagista cubà Rafael Rojas[1] ens dóna una perspectiva més ajustada de la història que demostra que la guerra de Cuba de meitat del segle XX va ser una guerra civil i que va durar deu anys, del 1957[2] al 1967:

La primera dificultad que ofrece el caso cubano a esta nueva narrativa histórica [es tracta d’un capítol on tracta de la narrativa literària cubana] es que la Revolución de Fidel Castro aún no se percibe como una guerra civil, en la que se enfrentaron rivales con la misma legitimidad o con la misma falta de legitimidad. De hecho, desde los dos primeros años de la guerra (1957-1959), la legitimidad estuvo definida en términos negativos: el gobierno de Batista era una dictadura, impuesta por un golpe de estado, mientras que la Revolución fue un movimiento popular y armado contra ese régimen de facto. Tras el triunfo del 1 de enero de 1959, el gobierno de Fidel Castro comenzó a ser percibido como ilegítimo, en la zona democrática del campo revolucionario, por su negativa a realizar las elecciones prometidas y, a partir de 1961, por la alianza con la URSS y el giro hacia el comunismo, que nunca fueron contemplados en el programa originario de la Revolución. Entre 1959 y 1967, la oposición armada contra el gobierno revolucionario, en las montañas del Escambray y en las principales ciudades de la isla, estuvo integrada, fundamentalmente, por excombatientes de la Revolución, que seguían siendo fieles al proyecto del Moncada.

Esa oposición, articulada nacionalmente por organizaciones como el Movimiento de Recuperación Revolucionaria y el Movimiento Revolucionario del Pueblo, y que tuviera su escenario de máxima confrontación en la primavera de 1961, con el desembarco de la Brigada 2506 en Playa Girón, ocupa, en la narrativa histórica y literaria de la Revolución cubana, el lugar del enemigo y el traidor. Un lugar que esos “contrarrevolucionarios”, “bandidos” o “mercenarios” (Manuel Artime, Tony Varona, José Miró Cardona, Eloy Gutiérrez Menoyo, Huber Matos...) comparten con los adversarios del antiguo régimen, los batistianos y los burgueses, y los rivales de hoy: el exilio y la disidencia. A pesar de que desde hace años la oposición política, dentro y fuera de la isla, reconoce la legitimidad del régimen, aboga por un cambio pacífico y no propone la destrucción, sinó la reforma del sistema, el gobierno de Fidel Castro sigue asumiéndose como una Revolución, en guerra perpetua frente a una Contrarrevolución que debe ser aniquilada.

La vigencia de esta polarización, en el aparato de legitimización simbólica del gobierno cubano, ha marcado el tratamiento literario de la guerra civil en los últimos cuarenta años. Los autores que escribieron novelas o cuentos sobre los años de la insurrección contra Batista (Guillermo Cabrera Infante, Lisandro Otero, Jaime Sarusky, Edmundo Desnoes, Noel Navarro, José Soler Puig, Humberto Arenal, César Leante, Hilda Perera...), en tanto colaboradores o simpatizantes del movimiento insurreccional, describieron con lujo de virtudes a los revolucionarios y con lujo de vicios a los batistianos. Sus discípulos, los jóvenes narradores que abordaron el tema de la guerra contra los opositores armados, en los años 60 y 70, difundido bajo el tópico de la “lucha contra bandidos” (David Buzzi, Norberto Fuentes, Jesús Díaz [...] retrataron, en la mayoría de los casos, a los rebeldes del Escambray como seres abominables, a medio camino entre el cuatrero y el cacique, desprovistos de ideas políticas y totalmente plegados a los interesses de Estados Unidos.

[...] Debido a que los mejores narradores cubanos apoyaron a la Revolución justo en aquellos diez años de la guerra civil (1957-1967), es dificil encontrar, salvo casos como los de Enterrado vivo (1960) de Andrés Rivero Collado o Ya el mundo oscurece (1961) de Salvador Díaz Versón, una sólida narrativa del exilio que defienda a los vencidos. La gran narrativa cubana del exilio es precisamente aquella que se asocia con autores ya consolidados antes del triunfo de la Revolución, como Lino Novás Calvo o Carlos Montenegro, o con los escritores que rompieron con el régimen en las décadas posteriores como Guillermo Cabrera Infante, Severo Sarduy o Reinaldo Arenas. En este sentido, en Cuba, a diferencia de España, puede afirmarse que la guerra literaria y la política la ganaron los revolucionarios.[3]

No obstant això, Rojas també apunta que als darrers anys han sorgit historiadors i narradors cubans, dins i fora de l’illa, que assumeixen la raó i la desraó en els dos bàndols en guerra (i el mateix fet de la guerra, doncs). Hi inclou les memòries d’Huber Matos (la citada Cómo llegó la noche) i les novel·les de les narradores Nivaria Tejera (Espero la noche para soñarte, Revolución) i Uva de Aragón (Memoria del silencio)  o la d’Osvaldo Navarro (Hijos de Saturno):

Al final de la novela, Navarro describe cómo el núcleo fundamental de los sediciosos que se alzaron en las montañas del Escambray, contra el gobierno de Fidel Castro, provenía del propio Ejército Rebelde, que había peleado contra la dictadura de Batista en esa zona del centro de la isla, y que, ahora, se oponía a la edificación de un régimen marxista-leninista. Las acusaciones de “comevacas” y “bandidos” contra esos milicianos desafectos, según Navarro, buscaba descalificar a unos opositores armados que no hacían más que continuar la sociabilidad revolucionaria generada por el movimiento antibatistiano.

Esta nueva narrativa histórica [...] establece una marcada tensión con el relato oficial de la historia cubana contemporánea, el cual se basa en la certeza de que la Revolución vive un “pasado continuo”. Como señala Avishai Margalit en su libro The Ethics of Memory, la actualización simbólica de los conflictos del pasado permite a los poderes autoritarios legitimarse desde la situación de una guerra perpetua contra un régimen transhistórico.[4]

Des del mateix 1 de gener de 1959 (abans, de fet, si comptem les accions  molt anteriors a l’entrada a l’Havana) els rebels, a les ordres directes dels germans Castro i el Che, van implantar els tribunals revolucionaris (un any abans, a la Sierra Maestra, van promulgar la primera llei: implantació de la pena de mort, que no figurava al codi penal des de la constitució de 1940, ni sota el règim de Batista d’aleshores —cosa que no vol dir que Batista no matés quan li va convenir—), que amb judicis sumaris i també sense, duien a terme les execucions expeditives (en les quals excel·lia el Che, com ja hem vist). Un cop a l’Havana, es va omplir de presos el castell de La Cabaña, a càrrec de Guevara per ordre de Castro, i se’ls anava executant, a centenars, sense gaires miraments. Entre aquests presos passats per les armes hi havia antics militars de Batista però també molts civils: catòlics, republicans demòcrates, liberals, empresaris i altres persones considerades desafectes o contrarevolucionàries (de seguida es va començar a implantar la figura), moltes per mor de les delacions pels odis i les revenges personals habituals en aquests casos. Això va provocar, lògicament, una resposta per part d’alguns grups de militars batistians dels que van poder fugir cap a les muntanyes o a l’estranger per evitar els tribunals revolucionaris, i que després van fer alguns intents d’organitzar la resistència armada, que no van ser ni gaire duradors ni gaire efectius. Per altra banda, tot i el gran suport que els revolucionaris van tenir de molta part de la població, il·lusionada per la fi del règim corrupte de Batista, ja des de les primeres setmanes la deriva comunista i la radicalització totalitària del règim implantat pels autoproclamats comandants (incompliment de la promesa de convocar eleccions, repressió i terror generalitzats amb les execucions, supressió de tota la premsa existent i control de les noves comunicacions...) van fer que molts dels que els havien donat suport, alguns d’ells al seu costat mateix, com alguns comandants, com hem vist en el cas de Matos i Cienfuegos, se n’anessin desmarcant, cosa que volia dir oposar-s’hi directament i acceptar-ne les conseqüències: judici per traïció i presó o execució. Uns altres —pocs— veient la sort dels que gosaven discrepar, van poder fugir a temps. En l’enfrontament, dins de la revolució, de radicals i reformistes, la victòria va ser clara des del començament. Mentrestant, Castro nomenava presidents al seu gust, prou dòcils per fer de mers figurants: primer Manuel Urrutia, que de seguida li va desagradar (va durar poc, com sabem: del 3 de gener al 17 juliol de 1959), i després Osvaldo Dorticós, que formalment —igual que l’anterior— ho va ser del 17 de juliol de 1959 al 2 de desembre de 1976, quan amb una nova constitució aprovada per l’assemblea comunista, Fidel Castro passa a ser president. (Dorticós va acabar suïcidant-se, segons la versió oficial perquè patia dolors físics i mentals insuportables.)

Així doncs, la resistència que es va anar organitzant —sobretot durant el 1960— va estar integrada bàsicament per elements que en principi havien donat suport als rebels i als ideals de llibertat i democràcia que prometien, per democràtes antics i nous i per estudiants (es van formar algunes federacions democràtiques d’estudiants en aquest període). Sectors socials molt amplis es van anar sumant a l’oposició, sobretot provinents de la classe mitjana, la mateixa que havia donat suport al Movimiento 26 de julio (nom al·lusiu a la data de l’assalt a la caserna de Moncada, a Santiago de Cuba, el 26 de juliol de 1953, per part de Castro i els seus homes) i a la revolució: professionals, tècnics, professors, membres dels partits polítics existents fins al 1959 i organitzacions cristianes, juntament amb alguns excol·laboradors directes de Castro, Guevara i el ja desaparegut Cienfuegos (desaparegut és la paraula, ja que les seves restes, després de l’accident d’avió, no es van trobar mai). El 1960 l’enfrontament entre la revolució radical del nacionalcomunisme i les diferents organitzacions que s’hi oposaven (diverses políticament però amb un mateix objectiu: el de la restauració de la democràcia, que és el que havien promès els rebels i que en canvi traïen, no solament en no complir-ho sinó en substituir una dictadura per una altra de més implacable) era clar i la situació d’autèntica guerra civil. O sigui que la resistència per força va ser resistència armada. S’organitzen grups guerrillers amb l’objectiu de lluitar a les ciutats i a l’interior de l’illa. L’abril de 1961 es constitueix el que és el primer intent ofensiu seriós: la brigada 2506, integrada per 1.200 homes entre soldats i oficials, que s’entrenen bàsicament a Guatemala. Preparaven una ofensiva forta, un desembarcament de tropes a Playa Girón (Bahía de Cochinos), comptant amb el suport de grups de militants i simpatitzants dins de les ciutats, però els serveis de la seguretat castrista n’estaven al cas i el fracàs va ser total: els esperava una força armada que en feia deu com la seva. Esperaven comptar amb el suport del govern Kennedy als Estats Units, que els va fallar a última hora (Kennedy va culpar la CIA del fracàs). Tot i així, la rendibilitat que va treure Castro de la famosa invasió frustrada de Bahía de Cochinos va ser tan gran que encara li genera interessos. Quinze caps de l’operació van ser afusellats a La Cabaña, juntament amb molts altres anticastristes de torna, aprofitant el fet. Així i tot, al cap d’un mes d’altres grups guerrillers continuen amb les accions, entre les quals la creació d’un front a la serra de l’Escambray. L’intent d’una gran operació urbana a l’Havana, amb atacs a casernes policials i un atemptat contra Castro, també va ser avortat i detinguts i executats els seus artífexs. Però sempre quedaven nous elements o alguns que havien pogut escapar-se, i van continuar els petits atacs i sabotatges.

L’octubre de 1962 es produeix la crisi dels míssils: els serveis secrets del Estats Units havien descobert que l’URSS de Kruixev enviava vaixells carregats de míssils nuclears cap a Cuba i que s’hi construïen instal·lacions militars; Kennedy va bloquejar l’entrada dels vaixells soviètics i al final el conflicte es va acabar al novembre amb la retirada dels míssils nuclears soviètics i el compromís dels Estats Units de no envair l’illa. Se sap que Castro i Guevara, que estaven junts quan van saber la notícia[5], van reaccionar amb ràbia ofesos per la negociació directa Kennedy-Kruixev: el primer va començar a renegar i en un accés de fúria va trencar un mirall de la paret (cosa que confirma que els supersticiosos s’erren en matèria de malastrugances provocades per miralls trencats), al segon li va agafar per disparar els míssils en direcció als Estats Units abans de la retirada, cosa que Castro, un cop més calmat després de la trencadissa, va impedir (li interessava mantenir els favors de Moscou). Així i tot, és ben conegut el fet que Fidel Castro, convidat a entrar a la base soviètica abans de la retirada, després de preguntar com s’accionava el mecanisme per destruir, en cas de guerra, els U-2 americans (que durant aquells dies del conflicte i les negociacions Kennedy-Kruixev sobrevolaven Cuba), davant de l’estupefacció dels soviètics va prémer el botó que va disparar el coet que va fer caure un U-2 que apareixia en pantalla en aquells moments; l’únic mort a conseqüència de la crisi va ser el pilot d’aquell avió, per un pur capritx de Castro[6]. Arran del conflicte, algunes fonts sostenen que Bob Kennedy, germà del president John Kennedy i fiscal general dels Estats Units, va contactar amb dirigents de la màfia per preparar l’assassinat de Castro, però que aquest se li va avançar: el 22 de novembre de 1963, al cap d’un any de la crisi dels míssils, John Kennedy és assassinat a Dallas per Lee Harvey Oswald, un comunista que havia viscut a Moscou i de qui es té constància que era simpatitzant de Castro, membre d’un comitè de solidaritat amb Cuba i a qui el règim cubà hauria contractat per al magnicidi. No s’ha pogut demostrar que Oswald fos un agent del règim cubà, però últimament la hipòtesi que la mà de Castro era al darrere de tot plegat ha pres cos, amb indicis molt clars, tot i que les proves directes es van destruir, segons aquestes fonts. Tot això s’ha fet públic en un documental del director alemany Wilfred Huismann: Rende-vouz mit dem Tod (Cita amb la mort), emès per la cadena pública alemanya ARD el mes de gener de 2006, on s’argumenta que agents cubans van planejar a Mèxic l’assassinat de Kennedy i es donen tota mena de detalls, entre ells que el president Johnson va fer aturar en sec les investigacions sobre la connexió cubana per por a desencadenar un conflicte mundial.

Mentrestant, la resistència es reorganitza altre cop, sobretot de cara a potenciar les guerrilles rurals ja existents, i es crea una mena de coalició anomenada Frente de Unidad. Nous atacs són avortats i les seves forces capturades o caigudes en combat. El mateix 1963 es crea l’organització Alpha 66, dirigida per Antonio Venciana i el comandant Eloy Gutiérrez Menoyo com a cap militar. Van muntar operacions de gran abast, com atacs marítims duts a terme amb una base d’operacions a les Bahames. El 1964 es proposen desembarcar a l’extrem oriental, a prop de Guantánamo, però un infiltrat de la seguretat castrista els delata i són capturats.[7] Però la resistència més important i duradora va ser la mantinguda a les zones muntanyenques, ja des de 1960, amb els camperols que també havien lluitat contra Batista com a principals protagonistes, units als exmilicians de l’exèrcit rebel que s’oposaven al rumb totalitari del règim. La serra de l’Escambray va ser el lloc de més activitat guerrillera, i els seus integrants, acostumats a la lluita allà mateix contra les tropes de Batista, tenien força experiència per lluitar contra el nou exèrcit opressor. I ho feien seguint el model de patrulles a les ordres d’un comandant, igual que havien fet abans a les ordres de Castro. Aquest llavors va reaccionar enviant-hi 50.000 milicians (Primera Limpia de Escambray, al gener de 1961)[8], cosa que va representar una carnisseria fàcil, ja que un decret del comandante establia la pena de mort sumària al lloc on es capturés un home armat (i desarmat també, tot i que no ho digués el decret). Tot i així, es calcula que prop de 200 guerrillers van sobreviure, van reorganitzar-se amb cautela i créixer altre cop fins a uns 500, i van començar a operar en grups més petits, que van dur a terme gairebé cent combats en dos mesos, en els quals van morir 150 homes, entre ells alguns comandants. Al juliol Castro fa la Segunda Limpia de Escambray, amb tropes especialitzades i guies de la zona. Però l’acció més radical, en el més pur estil soviètic, és la deportació de tots els pagesos de la regió, amb les seves famílies, la majoria famílies dels mateixos guerrillers, cap a camps de treball a centenars de quilòmetres del que eren les seves terres i casa seva des de sempre, totalment desposseïts de tot; una manera expeditiva d’acabar amb la insurrecció i que encara va tenir un pas de volta més subtil: es va procedir a un adoctrinament revolucionari, minuciós i programàtic, dels fills dels guerrillers i els pagesos deportats[9]. Els que van quedar, totalment residuals, amagats en coves i caus, sobrevivint com podien, van continuar lluitant fins a la mort, matant i morint, com en tota guerra civil, fins al 1967. 

---

[1] Nascut el 1965 a Cuba, viu exiliat a Mèxic des de 1991, on exerceix de professor universitari. Ha escrit més d’una dotzena d’assajos, i té un gran prestigi arreu com a estudiós de gran rigor. El març del 2006 va obtenir el XXXIV Premio Anagrama de Ensayo per Tumbas sin sosiego. Revolución, disidencia y exilio del intelectual cubano, op. cit.

[2] Batista ocupava el poder des de 1952, quan va fer el cop contra el govern de Carlos Prío Socarrás, en el que va ser el seu segon període dictatorial (el primer havia estat de 1933 a 1940, quan havia derrocat Céspedes i dirigia el poder com a cap de l’exèrcit, amb alguns presidents de palla, com Ramón Grau San Martín). Entremig, va governar en una etapa democràtica, sorgida de les urnes, quan va triomfar sobre Ramón Grau San Martín en les eleccions de 1940, amb el suport directe i decisiu dels comunistes, com a cap de la Coalición Socialista Democrática. La constitució de 1940, aprovada sota el seu mandat, prohibia la reelecció després dels quatre anys de govern, o sigui que va haver de deixar la presidència el 1944.

[3] Rafael Rojas, op. cit.

[4] Ibid.

[5] Fet narrat per Hugh Thomas, op. cit.

[6] Kruixev va retreure durament a Castro la seva acció en una de les cinc cartes creuades amb ell la setmana del 26 al 31 d’octubre de 1962, publicades íntegrament pel diari Le Monde el 1990, segons explica Carlos Franqui (op. cit.)

[7] Dades extretes de Raúl Soroa: “La resistencia armada contra el totalitarismo”, treball publicat a cubanet.org, 2006. 

[8] Raúl Soroa: “La insurrección campesina”, cubanet.org, març del 2006.

[9] Ibid.

Assenyem-nos

Tots tenim manies i fixacions sovint menys que més fonamentades. I més que menys nocives, sobretot per als que les han de patir, que solen ser els que tenim al voltant. Però quan el subjecte maniàtic és algú amb una certa presència pública, els afectats són, lògicament, molts més. Es pot donar el cas, per exemple, d’un columnista famós que cada dos per tres insisteix a fer-nos l’article de les tres o quatre obsessions que té més arrelades. Amb algunes hi pots estar d’acord, però arriba un moment que la recurrència te les fa tedioses i acabes dient prou.

No pretenc fer-me la misteriosa ni emboscar-me: parlo de Quim Monzó i ara em ve de gust (manies meves, que també en tinc tot un tou) comentar una de les seves fixacions, més que res perquè veig que a còpia de repetir-la ja ha fet escola; l’altre dia vaig sentir no sé quin tertulià, em sembla que a can Cuní, que deia: «ai, no, senyera no, bandera, que el Monzó em renyarà». 

Efectivament, a Monzó se li ha ficat al cap que dir senyera a la bandera catalana és una aberració. Ens instrueix de tant en tant, entre algunes coses força aciençades, que en té, i les seves altres fixacions (per exemple la dels guiris que emmerden Barcelona, que sí, que d’acord, però amb tanta recurrència sembla que molts barcelonins no l’emmerdin igual o més), sobre el fet que senyera vol dir estendard, cosa que ja sabíem, però obvia del tot l'extensió de significat que té, i no ve d’ara, equivalent a bandera. També ens ha explicat una pila de vegades que El cant de la senyera és l’himne de l’Orfeó Català en honor de la seva senyera o penó. D’acord, d’acord… Però amb tot això ja em perdonarà –o no-- si em permeto discrepar i esmenar-li la columna, ja que si la gent ja fa molt temps que ha tirat pel dret amb l’extensió de sentit i ha fet bandera de la senyera, o senyera de la bandera, em sembla del tot inútil i banal voler desembolicar en va una troca que prou que sabem ben embolicar per altres raons, no pas per aquesta tan menor. I va per llarg.

Pel meu bé

Calla, Teresa. Calla abans que no et facin una cara nova. Encara que et sembli que estàs carregada de raó, calla. Apunta’t a un curs de meditació, que potser et convindria, però calla. Sisplau.

Quina merda!

Feia anys que no ens vèiem. Durant molt temps, el seu lloc de treball i el meu eren a prop, i a part de trobar-nos sovint pel carrer de vegades ens havíem de posar en contacte per qüestions de feina. Després, deu fer uns set o vuit anys, van traslladar el meu, de lloc de treball, i ens hem vist molt poc. Només algun correu o alguna trucada de tant en tant. Sabia que havia estat de baixa una temporada per una depressió, però després em va dir que estava bé i me’n vaig alegrar. No havíem tingut una relació d’amistat, però sempre l’he tinguda per una persona agradable i cabal, discreta i bona, i em consta que molta altra gent del seu entorn també l’hi considera. Però tot i no haver-hi tingut cap relació estreta, sempre que la veia o sabia d’ella recordava un dia, fa dinou anys, que vaig anar al seu despatx per alguna cosa de feina i em vaig posar a plorar allà quan em va preguntar com estava. Sabia que feia poc el meu cunyat havia tingut un problema greu de salut i que aquells dies encara estava en perill de no sortir-se’n, i que li havia passat el mateix dia que naixia la seva segona filla, és a dir, el dia que ma germana estava parint, per això sé del cert això dels dinou anys. Em va abraçar i no ho he oblidat mai. No sé què em va dir exactament; recordo l’abraçada.

Avui l’he trobada pel carrer al meu barri; he vist d’un tros lluny algú que se m’acostava i em deia «Perdoni, sap on és el carrer tal?» Anàvem amb ulleres de sol, i de moment no ens hem reconegut. Quan li començava a dir: «Després de la primera rotonda...» m’ha dit: «Ets la Teresa, oi?». Llavors jo també me n’he adonat: «Dolors!». M’ha preguntat si encara feia vacances i li he dit que ja treballava, però avui no. «I tu?». «Jo estic de baixa.» «Ostres, però estàs bé?». «Estic fotuda, tinc lupus.» El seu marit l’esperava en doble fila dins el cotxe, no hi ha hagut temps de dir-nos gaire cosa més, i em sembla que ella tampoc podia dir gran cosa. «Estic en tractament, però estic fotuda, noia.» No deu arribar als cinquanta, em sembla. Recordo que té dos fills, recordo haver-la vist embarassada els dos cops. «Que tinguis sort!», només he mal encertat a dir-li mentre li feia dos petons i li premia un braç, sense poder-la abraçar del tot perquè érem al mig del carrer i perquè ja se m’esmunyia.

Conversa banal amb els meus pares

Mirem unes fotografies que surten publicades en uns fascicles que han de conformar un llibre d’imatges de Martorell i la seva gent des del 1894 fins al 1975. Una, a pàgina sencera, és aquesta: l’home vell és el meu besavi i el nen el meu pare. No sabem qui va fer la foto, però sí que va obtenir un premi a l’exposició del 1929 a Barcelona, i el meu pare la guarda com un tresor. La foto està presa davant de la la Torre de Santa Llúcia.

En el mateix fascicle hi surt el meu pare en una altra foto fent de capità de bandera en els Tres Tombs de l’any 1942, quan tenia vint anys, i en una altra del mateix any es veu la meva mare, que en tenia disset. Llavors veuen una foto de sis xicots també dalt d’un carro de Sant Antoni. La meva mare, diu:

—Mira, els ianquis!

—Qui? —dic jo.

—Hosti, sí, tots són de la meva quinta, menys el Llupià, un any més jove —diu el pare.

—És l’únic que he conegut, per la fesomia —dic jo.

—I goita el tal —diu la mare—, tan guapo que era, oh, i la MB el va deixar pel T i llavors ell es va embarcar.

—Sí, va anar a parar a Buenos Aires —diu el pare—, hi va muntar una empresa de fer camises i va guanyar molts calés. Ja no va tornar.

—Oh, els ianquis! —diu la mare admirada—, ja no me’n recordava.

—Voleu dir que no els deien «els dandis?» —dic jo.

—No, no!, —tots dos— «els ianquis».

—I per què els dèiem ianquis?, ara que hi penso —diu la mare. Si no van anar a Amèrica, només el tal, i va ser a Buenos Aires.

—Perquè eren molt moderns i sempre anaven arreglats, amb barrets i així —diu el pare.

—Sí, eren de la gente bien del poble —diu la mare. Ja deuen ser tots morts, ai Senyor!

—No ho sé, però encara vaig veure el J l’any passat per Sant Antoni, que va venir —contesta el pare.

—Ai, neu neu! —la mare sospirant: no sé a què treu cap, això de tantes fotos.

—Coi, i que no és bonic de veure? —diu el pare, mirant altre cop la foto amb son avi i sense poder evitar un sanglot i una llàgrima.