Per Cuba

Manifestació el dia 5 de desembre a Barcelona

També es fa en altres ciutats (per exemple a Madrid, davant l'Ambaixada de Cuba, on aniré jo ja que aquell dia seré allà). Però caldria que els que sigueu per aquí i us importi una mica Cuba i els cubans, anéssiu el 5 de desembre a les 12 davant del Consulat cubà al passeig de Gràcia, ja que els cubans convocants necessiten veure que no tothom de per aquí passa olímpicament de cinquanta anys de totalitarisme tolerat per estats com el nostre.

The Green Leaves of Summer

Ahir vaig veure El Álamo, que passaven a TV3. Em sembla que només l’havia vist quan la van estrenar per aquí (si és del 1960, devia ser uns anys més tard), o sigui que era massa joveneta per entendre’n res; potser a les preadolescents només ens va servir per descobrir el Frankie Avalon, que després en va popularitzar el tema com a cantant.

Veient-la ara vaig comprovar que la pel·lícula s’aguanta força i, sobretot, que no hi domina pas tant el maniqueisme sempre atribuït, en general injustament, a John Wayne (aquí, també director). En l’èpica pertinent (es tracta d’un western, però a més del relat del setge i la derrota, el 1863, del texans per part de l’exèrcit mexicà, o sigui que l’èpica hi ha de dominar per força), Wayne hi va encabir ben explícitament el respecte per l’honorabilitat i el coratge dels mexicans. Per això em va semblar una pel·lícula en el fons antibel·licista, en sentit contrari del que en van dir i diuen encara molts il·luminats, com ara aquest: «Su espectacularidad se ve perjudicada por el afán derechista y conservador de Wayne en el tratamiento del guión» (Javier Ocaña, Cinemanía). L’escabetxinada final, amb la mort dels herois texans però també amb la de molts soldats mexicans, no té altra “lectura” possible, i els amants de fer “lectures” perspicaces potser també haurien de saber llegir això. Però esclar, Wayne era un conservador (segurament ho era, però no és cap delicte ser-ho, com tampoc ho és ser liberal o “progressita”) i un feixista (no ho era), com s’ha repetit fins al deliri, sobretot en un país on tenim la paraula “fatxa” a la punta de la llengua.

En tot cas, des de la meva afició al bon wenstern, la meva admiració per Wayne, la meva debilitat per un Richard Widmark esplèndid i la meva simpatia per l’encarcarament encantador de Laurence Harvey, em va agradar tornar-la a veure al cap de tants anys. La música de Tiomkin hi va ajudar, esclar. Tots sucumbim a la nostàlgia, i més en una tarda grisa de dissabte d’aquests desolats dies en què a les sis ja és fosc. A sota, la batalla final.

Sense titular

Si enmig del sainet (sí, ho sento, i a més pagat per tots nosaltres, tant per la derrama que ens correspon de la pasta alfuixada com pel manteniment dels mitjans públics que ens fan el gran favor d'"informar-nos") de l'Alakrana els diaris, les ràdios i les televisions, a més d'embafar-nos amb la repetició delirant de les aparicions estelars de les dones, filles, germanes, tietes, cunyades i veïnes dels intrèpids segrestats (sí, sí, sabien perfectament que havien traspassat la línia de navegació, o no?, o sigui que intrèpids, i temeraris!) haguessin dedicat una desena o una vintena o tan sols una trentena part d'aquest temps "informatiu" al fet següent i no una simple noteta com aquesta (en el millor dels casos), potser, a alguns, no ens produirien tant de fàstic:

SOMALIA. Una mujer de 20 años, divorciada, ha sido lapidada -después de dar a luz a un bebé muerto- acusada de relaciones sexuales con un hombre soltero de 29 años, que fue castigado con cien latigazos. Un juez del islamista Al Shabab, afín a Al Qaeda, dictó la sentencia y miembros de este grupo apedrearon a la joven, enterrada hasta la cintura. Unas 200 personas presenciaron la ejecución en Elbon, en el sudoeste somalí, controlado por los radicales. Al parecer, otra mujer ya ha sido lapidada por adulterio y a una tercera se le ha aplazado el castigo por estar embarazada. / Efe

Total, els protas també eren somalis, home!

La detenció de Yoani Sánchez

"Secuestro estilo camorra".

I el vídeo amb l'àudio de les declaracions de Yoani, a Penúltimos días

Blue Bossa i Kenny Dorham

Música per celebrar aquest Tots Sants de temps benigne (al·leluia!) i per conjurar l’hivern inevitable que alguns detestem. (Sí, alguns encara no ens hem tornat uns refotuts esnobs, ja que només pot ser imputable a l’esnobisme que cada dia hi hagi més gent de per aquí que diu que li agrada el fred i l’hivern; quan ho sento se’m desperten uns preocupants instints soviètics: “a Sibèria!”.) Bé, tornant a la música… M’he topat casualment amb el Blue Bossa de Kenny Dorham en la versió de John Coltrane, guardada a l’ordinador no sé pas com (bé, ho devia fer ma filla fa un temps). Llavors, buscant, he trobat la també magnífica de Bobby McFerrin i Chick Corea:



Però també una d’esplèndida i més caribenya de Michel Camilo:



I ja de postres de luxe, senyores i senyors, els deixo amb el trompetista més elegant de tots els temps, Kenny Dorham (no pas amb el Blue Bossa, però és igual:



Bona tardor! (encara que sigui primavera d’hivern o sobretot per això).

GM sobre GGM (3/3)

“Siempre he creído que el poder absoluto es la realización más alta y compleja del ser humano.”

“No hay ninguna contradicción entre ser rico y ser revolucionario siempre que se sea sincero como revolucionario y no se sea sincero como rico.”

Gabriel García Márquez


Aquestes cites de GGM les extrec de l'article d'Enrique Krauze a l'últim número de Letras Libres, en què ressenya la biografia de García Márquez escrita per Gerald Martin: Gabriel García Márquez a la sombra del patriarca.

Per cloure aquesta sèrie sobre GM i GMM recomano la lectura atenta d'aquest llarg article (llarg però no pas feixuc, ja que es llegeix sense poder-lo deixar fins al final). Quan vaig escriure els dos apunts anteriors no l'havia llegit, o sigui que la meva sospita que Martin tirava cap a l'hagiografia era simple intuïció després de llegir algunes entrevistes que li havien fet alguns mitjans. Krauze m'ho confirma, però també m'ho confirmen les respostes irades, infantiloides i més que mediocres que el mateix Martin li dedica. Les trobareu aquí, juntament amb les escarides i elegants respostes, al seu torn, de Krauze. Elegància i flegma mexicanes versus barroeria i visceralitat britàniques; ves qui ens ho havia de dir...

GM sobre GGM (2/3)

GGM a Barcelona

J. A. Masoliver Ródenas, a Culturas de La Vanguardia de dijous passat, 7 d’octubre, diu que Martin és un bon coneixedor de la història i la realitat social de l’Amèrica Llatina, i hi afegeix en un parèntesi: «ignoro por qué no menciona a Cabrera Infante al hablar del boom».

Sergio Vila-Sanjuán diu, al mateix suplement de LV (“GGM en Barcelona”):
Gerald Martin dedica tres capítulos (17, 18 y 19, páginas 371 a 426) de su Gabriel García Márquez. Una vida, a relatar la larga estancia del futuro premio Nobel en Barcelona. A diferencia de Mario Vargas Llosa, con quien coincide en la ciudad en ese periodo, GGM no participó en la oposición al franquismo y algunos amigos de la época lo consideraban totalmente apolítico (con la excepción de Marsé, que lo retrata como un sectario de la revolución cubana). (…) Aunque valen como síntesis, los tres capítulos de Martin (…) no aportan demasiado sobre su relación con la ciudad que no se supiera por testimonios como el clásico de José Donoso o el más reciente De Gabo a Mario, de Ángel Esteban y Ana Gallego en Espasa. Sospecho que para saber cosas realmente nuevas sobre la estancia catalana de García Márquez tendremos que esperar el libro en el que trabaja desde hace años, y por fin está ultimando para RBA, mi colega Xavi Ayén sobre los años del boom en Barcelona.

En efecte, preguntat per M. J. Jordan en una entrevista a l’Avui (dijous 22 d'octubre, versió digital no disponible fins dijous 28 d'octubre) sobre el fet que «A Barcelona, Gabo va ser molt ben rebut per la gauche divine, però diu que no es va significar gaire políticament», Martin respon: «Tinc 200 pàgines fetes sobre Barcelona i Gabo, però el llibre és molt més sintètic. Només em centro en Gabo escrivint El otoño del patriarca. Estava molt concentrat en el llibre i no entrava en política fins al punt que molts es pensaven que era apolític. Fer-ho aquí als 60 hauria suposat estar tot el dia lluitant contra la dictadura, intensament. Per a Gabo Cuba era molt més important que Espanya.» Res a dir-hi, si no fos que sembla que aquesta és una veritat molt parcial (no que Cuba fos per a ell més important que Espanya, que això és evident).

Si Masoliver Ródenas s’estranya que Martin no esmenti Cabrera Infante en parlar del boom, jo també trobo estrany que Vila-Sanjuán no l’esmenti com a testimoni de l’estada de GGM a Barcelona (esperem que Xavi Ayén no l’oblidi), ja que en parla, entre altres llocs, a Mea Cuba i hi diu que el mateix GGM deia llavors que era a Espanya per estudiar l’agonia de Franco com a inspiració per a El otoño… Com tampoc esmenta Carlos Franqui, que a Cuba, la Revolución: ¿mito o realidad? Memorias de un fantasma socialista (Península, 2006) explica, després de referir les covardes escapades de GGM quan intuïa algun perill polític allà on fos que es trobés, com «No es la única vez que puso pies en polvorosa [per les mateixes raons, Cabrera Infante l’anomena “el de los pies alados”]. En Barcelona lo hizo tres veces, una cuando la protesta contra Franco, por la condena y muerte de Puig Antich, otra cuando artistas y escritores famosos se reunieron en Montserrat y pidieron su respaldo, sin que él lo hiciera, yéndose de Barcelona, y la otra vez cuando le llevaron el manuscrito de la Operación Ogro y su reacción fue abandonar la ciudad condal precipitadamente.»

Però potser tampoc és tan estrany que aquí ningú es recordi o ni hagi llegit aquest llibre o altres de Franqui, fins i tot, potser, el llegit Vila-Sanjuán.

(Aquests testimonis de Guillermo Cabrera Infante i Carlos Franqui els recullo al capítol que dedico a GGM a Castracions (Proa, 2009).

(Continuarà)

GM sobre GGM (1/3)

El motor d’arrencada d’un biògraf sol ser (si no es tracta d’un simple encàrrec, i encara) o bé l’admiració o bé les ganes de passar comptes amb el biografiat; comptes de qualsevol mena, en la majoria de casos manies personals ni que l’autor només conegui el personatge de lluny. Per això a vegades el resultat sol ser o l’hagiografia o l’acarnissament, amb totes les gradacions intermèdies possibles segons el caràcter (perquè en aquets casos es tracta més d’emocions que de raó) del biògraf.

No he llegit la biografia de García Márquez que acaba de publicar el britànic Gerald Martin, però sí que he seguit algunes de les ressenyes del llibre i alguna entrevista a l’autor que han aparegut aquests dies a la premsa, i arran d’això, i sense voler semblar arrogant ni passar-me de llesta, em sembla endevinar cap a quina banda es decanta el punt de vista de Martin sobre el seu biografiat. El fet que hi hagi dedicat disset anys i una feinada ingent també compta, i molt. Vull dir que potser no es tracta d’una hagiografia en sentit estricte, però ateses les informacions esmentades, és quasi segur que l’admiració de GM per GGM és al fons i sura a la superfície de les set-centes pàgines del llibre.

Passió i romanticisme

La passió ha estat sens subte el combustible que ha fet anar el motor de Martin durant aquests disset anys. Això també deu haver fet que tant el trajecte com el punt d’arribada, el resultat, estiguin impregnats d'un inevitable romanticisme. La passió li va sobrevenir després de llegir Cien años de soledad, que el va impulsar a conèixer l'autor, cosa que fa finalment en una situació molt romàntica: a l’Havana, «la directora de la fundació de cine de Gabo em va dur a casa d’ell i em va dir: “tens deu minuts”. Però ens vam caure molt bé de seguida, com si ens coneguéssim de sempre. Allò va durar hores, i Gabo em va convidar a tornar l’endemà». I si no és romanticisme anar a Aracateca (“Macondo”) i esperar que plogui a bots i barrals per entomar l’aiguat i “sentir” com se sentia GGM (o Aureliano Buendía) o anar a abeurar-se de rom als bordells amb la mateixa finalitat, ja em direu. I no té res de dolent com a mètode; només és una constatació del mètode. Com també és comprensible que algú subjugat pel realisme màgic, romanticisme en estat pur, ha de ser per força un romàntic.


(continuarà)

Simplement Yoani

Entreu, sisplau, a Generación Y i llegiu-ne l'últim post sobre Moratinos "en bolos" a Cuba (Foto de familia), però sobretot no us perdeu el vídeo de Yoani Sánchez cantant les quaranta a la funcionària de l'Oficina d'Immigració i Estrangeria cubana. Això és cantar i no el que van fer Juanes i Miguel Bosé fa unes setmanes a l'Havana.

Pobres cans eivissencs!

De La Vanguardia d'avui:

Nina Hagen se fuga del hotel

La rockera alemana Nina Hagen actuó anoche en la sala Razzmatazz, no sin antes haber causado algún contratiempo a los organizadores. El miércoles, día de su llegada, nada más personarse en su hotel, justo al lado del Razz, decidió que no le gustaba y, sin avisar, se fugó al Hilton Diagonal Mar. Al día siguiente, llegaron a su hotel abandonado los promotores y los periodistas. Les esperaba una gran sala, con todo preparado (sillas, megafonía, flores...) pero la madre del punk no apareció. Eso sí, informó de que quería "dar la rueda de prensa en la playa, cantando canciones cristianas con la guitarra". Al final, el encuentro con la prensa se realizó improvisadamente en la terraza de su nuevo hotel. Allí, Hagen, fiel a sí misma, explicó que jamás se haría la cirugía estética porque "eso quita expresividad facial y yo necesito hacer mis muecas y sacaros la lengua de esta manera". "Soy una perra ibicenca", exclamó, tras demostrar que, en efecto, sabe imitar el acelerado jadeo de un can.

Ja sé que a vegades em passo de sarcàstica, però en casos així no ho puc evitar: ja els està bé! (als organitzadors, periodistes i "fans" en general). ¿No són coses així el que haurien d'esperar d'aquests artistes? Espero que ni es queixin. Per altra banda, la meva solidaritat als de l'hotel abandonat.

El mundo (noruego) está loco, loco, loco...

Demano disculpes als noruecs (i de retruc als suecs), perquè òbviament em refereixo a uns pocs i selectes noruecs (i suecs). De fet, per a la resta del món racional és més definitori el títol en la versió original: It's a Mad, Mad, Mad, Mad World.

(El minut 1.20 d'aquests enginyosos crèdits té una certa gràcia especial.)

Benpensar i pensar bé

Dissabte passat vaig penjar l’entrada que es pot veure aquí a sota. No he rebut cap queixa directa (sospito que perquè em llegeixen quatre gats i mig si és que hi arriben), però vaig poder llegir en alguns blogs com molts feien escarafalls diversos per la “burla sagnant”, “gratuïta”, “de mal gust”, etcètera, dels que es (ens) vam abraonar en la famosa foto. Els benpensants es van escandalitzar, tot i que la majoria dels que ho feien deploraven en certa manera la foto i la (no) utilització que n’havia fet el mateix ZP i també les altres accions del president de les Espanyes. Bé, ja s’ho faran. No me’n desdic i reivindico el dret a utiltzar la sàtira en aquest cas concret.

No en volia ni parlar, però ahir vaig llegir l’articlet setmanat d’Imma Monsó a La Vanguardia en què es llançava a defensar les pobres nenes presidencials. Es lamenta dels que han criticat que les nenes deixessin uns dies l’escola per anar de bolos amb els pares i hi afegeix: «se habrán enterado a su tierna edad de que viven en un país de inquisidores redomados, pues aparte de las críticas sobre su ausencia del instituto, el ataque lanzado a su forma de vestir
resulta simplemente bochornoso». Més endavant diu que es continua penalitzant la manifestació de la “personalidad propia” com quan ella era jove, “la originalidad”: «ir de gótica en lugar de ir de pija, por ejemplo. (…) Lo que se penaliza, y mucho, es salir del rebaño. Lo sorprendente es que, por más que avanza la humanidad (es un decir), ausentarse del rebaño está cada vez más penalizado.» Bé, també s’ho farà. Només vull dir que té una certa disculpa: fa molts anys que fa de professora d’institut i estar en contacte permanent amb adolescents sense deixar-hi la pell comporta haver-s’hi d’identificar (i de retruc dubtar de l'avanç de la humanitat) per poder-ho resistir. Ho entenc perfectament.

Però ara voldria canviar d’esglaó, uns quants més amunt, i recomanar novament la lectura, també a La Vanguardia (en aquest cas la d’avui), del gran Enric Juliana, fi com sempre pensant bé. Inquietant de tan lúcid, això d’avui.