L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dijous, 5 de març de 2009

Fent piletes




Ara que és moda parlar de metàfores a tort i a dret (deu ser la crisi, que té la culpa de tot; qui o què té la culpa de la crisi ja és una altra qüestió), no em puc estar de ficar-hi cullerada, aficionada innata com sóc a la cosa metafòrica.

Fa temps que em té meravellada la tendència (una altra paraula de moda) de la cuina o de la gastronomia nostrada (suposo que copiada d’on calgui copiar) de presentar els plats amb els continguts separats i apiladets, en encantador equilibri inestable, al mig del plat tipus palangana més o menys fonda i més o menys quadrada que també fa temps que és moda. (Tant de moda, tot plegat, que ja gairebé ni és fashion perquè ha derivat en una generalització esparverant que inunda taules i barres de restaurants de tota condició.) A l’hora de dinar a casa entre setmana, menjant per exemple un fricandó deliciós fet el dissabte o el diumenge anterior o l’altre o l’altre i degudament racionat, congelat, descongelat i a punt de passar pel microones, me’l menjo encara més de gust si alhora em miro la pacient construcció del plat de torn al “Cuines” de TV3, on invariablement preparen tots els ingredients estrictament per separt i després, un cop cuinats (o confitats o marinats, ep) els van posant al plat apilats l’un sobre l’altre, més col·locats en forma vertical com més gran és el plat, i no hi fa res si s’aguanten precàriament a causa de l’heterogeneïtat corpòria dels elements, ans al contrari, això es veu que confereix caràcter a la pileta. Tot amb la incorporació final, això sí, d’un rajolinet de salsa fent un regalim supremament minimalista al voltant de la base de la piràmide o columna alimentària (què en fan, en època d’estalvi i preceptiu reciclatge, del bol ben ple que n’han preparat i que no fan servir per res, és un altre misteri que m’intriga) i la rematada finalíssima de dos brins de cebollí, una branqueta de romaní florit o una floreta de borratja, d’aquelles que en la meva època d’infància ja ens menjàvem mentre corríem per camps i marges, atrets com insectes per la seva dolçor. (Per als qui no vau poder gaudir d’una aital infància i no sabeu què coi era això de collir flors de borratja pels marges camperols, aquí en teniu una.)

Doncs... ai sí, que us volia colar una metàfora: res, que això d’anar fent piletes ens agrada molt, sobretot si són ben “creatives” i com més inestables i efimères millor. Bé, jo ja m’entenc.

(De totes maneres, i sense ironies, reconec la bellesa que tenen aquestes imatges de la (des)construcció de l'escudella, la truita de patates, la paella i el pa amb tomàquet que us he posat aquí ben apiladetes.)