L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 22 de novembre de 2009

The Green Leaves of Summer

Ahir vaig veure El Álamo, que passaven a TV3. Em sembla que només l’havia vist quan la van estrenar per aquí (si és del 1960, devia ser uns anys més tard), o sigui que era massa joveneta per entendre’n res; potser a les preadolescents només ens va servir per descobrir el Frankie Avalon, que després en va popularitzar el tema com a cantant.

Veient-la ara vaig comprovar que la pel·lícula s’aguanta força i, sobretot, que no hi domina pas tant el maniqueisme sempre atribuït, en general injustament, a John Wayne (aquí, també director). En l’èpica pertinent (es tracta d’un western, però a més del relat del setge i la derrota, el 1863, del texans per part de l’exèrcit mexicà, o sigui que l’èpica hi ha de dominar per força), Wayne hi va encabir ben explícitament el respecte per l’honorabilitat i el coratge dels mexicans. Per això em va semblar una pel·lícula en el fons antibel·licista, en sentit contrari del que en van dir i diuen encara molts il·luminats, com ara aquest: «Su espectacularidad se ve perjudicada por el afán derechista y conservador de Wayne en el tratamiento del guión» (Javier Ocaña, Cinemanía). L’escabetxinada final, amb la mort dels herois texans però també amb la de molts soldats mexicans, no té altra “lectura” possible, i els amants de fer “lectures” perspicaces potser també haurien de saber llegir això. Però esclar, Wayne era un conservador (segurament ho era, però no és cap delicte ser-ho, com tampoc ho és ser liberal o “progressita”) i un feixista (no ho era), com s’ha repetit fins al deliri, sobretot en un país on tenim la paraula “fatxa” a la punta de la llengua.

En tot cas, des de la meva afició al bon wenstern, la meva admiració per Wayne, la meva debilitat per un Richard Widmark esplèndid i la meva simpatia per l’encarcarament encantador de Laurence Harvey, em va agradar tornar-la a veure al cap de tants anys. La música de Tiomkin hi va ajudar, esclar. Tots sucumbim a la nostàlgia, i més en una tarda grisa de dissabte d’aquests desolats dies en què a les sis ja és fosc. A sota, la batalla final.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada