Joycinita

—Bona tarda, vostè dirà.
—Vinc perquè em fa mal el braç des de fa dies. Em ve d’aquí a l’espatlla i diria que és el rebrot d’una tendinitis subacromial antiga.
—De què treballa?
—Teclat, ratolí i pantalla. Força hores diàries.
—A veure, ho mirarem. Tregui’s el jersei, sisplau. El metge li va tocant alguns punts de l’espatlla i el braç i li fa fer alguns moviments suaus.
—Li demanaré una ecografia per veure si hi ha lesió, que no ho sembla, però així n’estarem més segurs. De moment, prengui’s això. És més efectiu que l’ibuprofè i no tan agressiu; de totes maneres prengui’s també un protector digestiu.
—Molt bé.
—De què m’ha dit que treballava?
—Faig de correctora, bàsicament.
El metge, un home d’uns cinquanta molt llargs, doblega una mica més l’esquena, que ja sembla una mica corvada de natural, repenja els braços sobre la taula mentre enretira una mica el teclat de l’ordinador i, amb un interès viu, li pregunta:
—Sap si hi ha alguna traducció de Finnegans Wake?
Podria semblar que la pacient hauria d’haver quedat tan astorada que el més normal és que hagués dit: “Perdó?” (A més, li ha dit “correctora”, i sense especificar res més.) Però sembla que la pregunta la diverteix tant que fins i tot la tendinitis se li calma pels efectes antiinflamatoris instantanis de la xutada de joycinita. O sigui que respon:
—En català em sembla que no, si no és que l’intrèpid del Mallafrè hi està treballant. En castellà diria que sí, però no sé on ni per qui*. Però ho miraré per curiositat; no pas perquè pretengui llegir-me’l. Sóc de la immensa majoria que no han acabat ni acabaran mai l’Ulisses, jo.
—Jo m’hi vaig posar fa tres setmanes, i ja vaig per la meitat.
—Carai! Jo em vaig quedar amb Dublinesos.
—Oh, Dublinesos! I Retrat de l’artista adolescent…
—Sí, aquest també, i quan jo encara era pràcticament adolescent, també.
—Sí, jo també fa molts anys que els vaig llegir. Però amb l’Ulisses m’hi he posat ara.
—Perdoni una pregunta: li agrada, l’Ulisses?
—Sí, sí, el trobo molt interessant. (Ella pensa que vés a saber què vol dir aquest home amb interessant…).
—Vaja, és admirable, de debò —dit quasi rient però sense burla.
…
...
—Bé, cuidi’s. Ja ens veurem quan tingui l’ecografia.

Sí, coses que et poden passar a la consulta del metge i que mai t’hauries imaginat que et passarien.


*Pel que he trobat, sembla que n’hi ha dues: de Víctor Pozanco (Lumen) i de F. García Tortosa (Cátedra).