El preu de la vida, el preu de la mort

No puc evitar de relacionar aquestes dues persones, que són notícia aquests dies: Guillermo Fariñas, que paga amb la seva vida, i Alicia Gámez, a qui hem pagat la seva. Sona cru? La veritat és crua.

Guillermo Fariñas
Després de cinquanta-un anys de totalitarisme castrista, potser resultarà que el principi del final serà gràcies a la generositat obstinada de dos negres cubans. Qui ens ho havia de dir: ni l’exili, ni els Estats Units, ni cap cop de mà interior, ni molt menys la impossible solidaritat dels països i els ciutadans occidentals... Dos negres (i és pertinent remarcar-ho, en una societat encara molt racista), només ajudats moralment per uns quants resistents més dins de Cuba, potser estan posant les bases de la llibertat futura. He escrit generositat, i sóc ben conscient de la consistència viscosa de la paraula. A mi també em fa una certa angúnia, i entenc els qui m’hi facin algun escarafall. Ho entenc perfectament. He dit més d’un cop que no comparteixo... (comparteixo?, què coi vull dir, amb això?), que no aprovo... aquestes actituds de màrtir... Però qui sóc jo per compartir o aprovar? Quines raons morals puc esgrimir, que no siguin pura entelèquia?, quin dret superior crec posseir, per jutjar-los? Cap ni un, com no en té ningú dels que aquests dies també s’han plantejat això mateix, cubans i no cubans, a Cuba i a fora. (Deixo de banda els miserables que a més se’n burlen, cubans i no cubans també, i a dins i a fora també, perquè no valen ni dues frases.) Així, puc no compartir ni aprovar i bla bla bla... Però ara puc dic que els entenc. Que entenc Orlando Zapata i Coco Fariñas. Que els entenc i els respecto, perquè jo mai no ho faria, perquè sóc molt més covarda i més dèbil i més tot. I és això el que no em dóna dret a jutjar-los. El que no ens dóna dret a ningú a jutjar-los. Només respecte i prou, ja que no som capaços de fer res més.

Alicia Gámez
Quan ahir vaig llegir el que havia dit en arribar a Barcelona vaig pensar el mateix que Jorge Ferrer d’aquesta frase que va dir: «Hemos sido bien tratados, con respeto, y nos han atendido bien dentro de las limitaciones propias y muy duras del desierto.» Segrestada per terroristas islàmics, que menyspreen les dones, i parla de les dures condicions del desert... No vaig poder reprimir un somriure (ho sento, la pietat també es pot manifestar, espontàniament, d’aquesta manera). Bé. M’alegro que l’hagin alliberada, només faltaria, com m’alegraré que alliberin els seus companys. Però no em puc estar de pensar que s’ho haurien pogut i ens ho haurien pogut estalviar si no haguessin anat a fer el pinxo travessant una zona de desert perillosa com qui va d’excursió a la Garrotxa. La paraula generositat, aplicada a aquests solidaris tan benintencionats com innocentons, no em produeix cap malestar; simplement em provoca entre indiferència i una certa –bastant—irritació. Ara diuen que la van alliberar per motius de salut (a les fotos es veu prou saludable, per venir d’un segrest, tot sigui dit) i perquè s’ha convertit a l’islam. Oh, Al·là, ja s’ho farà. I no m’interessa si és veritat o pur tactisme ni si a partir d’ara n’haurà de pagar el preu, com apunta sagaçment J. M. Guardia. El que em preocupa, i ens preocupa a uns quants (a més de Jorge Ferrer, també ho manifesta Arcadi Espada), és el preu que n’hem pagat tots i sobretot el que alguns pagaran molt car, sigui on sigui. La inquietud de pensar quantes morts haurem sufragat amb els diners que la senyora Fernández de la Vega diu que no hem pagat per alliberar tres aventurers (plens a vessar de bones intencions, això sí).