Bé, molt bé per l’estiu. Al final s’ha comportat després d’un juny trampós. Celebro la calor, inclús (sí, sí, “inclús”, que el DIEC ja diu que no és pecat) la “infernal” de fa tres dies. Maleïu-me si voleu, els que sempre us queixeu de l’estiu (si és que em llegeix algú, per cert), però sóc un animal estiuenc i no hi puc fer més. Ja pateixo només de pensar que d’aquí a no res hauré de tornar a embolicar-me en un tou de capes de roba per no anar tot el dia arrupida, d’engegar la calefacció, de treure el nòrdic de l’armari, de llevar-me a les fosques i de remugar perquè es torna a fer fosc gairebé havent dinat (no exagero gaire; dino tard). Horrorós!
Ah, ara que hi sóc, ja que vinc poc, aprofito l’avinentesa (que diuen en cursi) i encara que no vingui a tomb us recomano una pel·li que he anat a veure (feia anys que no anava al cine, o sigui que perdoneu-me que gosi, per una vegada): Los mercenarios, d’Stallone. “Això vas a veure i recomanes?” (ja m’ho sento). Doncs sí. I per moltes raons (no sé què en diuen els crítics selectes –pleonasme viciós: tots els crítics són selectes- ni m’importa): el gran espectacle del cine d’acció més pur, amb les seves trampes i exageracions incloses, que celebro; els actors magnífics; la música grandiosa... Fantàstics Stallone i Rourke, en decadència gloriosa. Exacte el sempre elegant Willis, tot i que té una escena de no res. Genial el paperet de Schwarzenegger, arrodonit per la ironia del guió o del director Stallone: quan el personatge de Willis cita en una església els que interpreten Stallone i Schwarzenegger per encarregar-los una feina, el segon la rebutja amb displicència en favor del primer. Quan marxa (obre la porta de l’església i surt envoltat per un halo de claror rutilant), Willis pregunta què coi li passa, Stallone diu: “res, vol ser president”. Curiosament, míster Terminator no surt al cartell promocional, com sí que ho fa Willis, també amb paper menor. Potser forma part de la ironia (i autoironia) dels dos vells musculats, això d’aparèixer com de sorpresa i per fer un acudit molt encertat.
Bé, no n’explico res més. Només us poso aquesta foto del gran cartell que n’anunciava l’estrena el 13 d’agost a Nova York. Era a Times Square i feia les últimes fotos de record (també sóc un animal turístic, encara que exerceixi poc). I sí: m’hauria quedat a Manhattan una temporada, però això és un altre tema, que diríem.
Ah, ara que hi sóc, ja que vinc poc, aprofito l’avinentesa (que diuen en cursi) i encara que no vingui a tomb us recomano una pel·li que he anat a veure (feia anys que no anava al cine, o sigui que perdoneu-me que gosi, per una vegada): Los mercenarios, d’Stallone. “Això vas a veure i recomanes?” (ja m’ho sento). Doncs sí. I per moltes raons (no sé què en diuen els crítics selectes –pleonasme viciós: tots els crítics són selectes- ni m’importa): el gran espectacle del cine d’acció més pur, amb les seves trampes i exageracions incloses, que celebro; els actors magnífics; la música grandiosa... Fantàstics Stallone i Rourke, en decadència gloriosa. Exacte el sempre elegant Willis, tot i que té una escena de no res. Genial el paperet de Schwarzenegger, arrodonit per la ironia del guió o del director Stallone: quan el personatge de Willis cita en una església els que interpreten Stallone i Schwarzenegger per encarregar-los una feina, el segon la rebutja amb displicència en favor del primer. Quan marxa (obre la porta de l’església i surt envoltat per un halo de claror rutilant), Willis pregunta què coi li passa, Stallone diu: “res, vol ser president”. Curiosament, míster Terminator no surt al cartell promocional, com sí que ho fa Willis, també amb paper menor. Potser forma part de la ironia (i autoironia) dels dos vells musculats, això d’aparèixer com de sorpresa i per fer un acudit molt encertat.
Bé, no n’explico res més. Només us poso aquesta foto del gran cartell que n’anunciava l’estrena el 13 d’agost a Nova York. Era a Times Square i feia les últimes fotos de record (també sóc un animal turístic, encara que exerceixi poc). I sí: m’hauria quedat a Manhattan una temporada, però això és un altre tema, que diríem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada