Adéu-siau i gràcies, mestre Solà

A vegades ens fa una mica d'angúnia això de veure com es tracta de mestre algun personatge savi, per més que ho sigui. Però avui, en el cas de Joan Solà, no és que jo no hi pugui fer més, és que no m'hi puc adreçar de cap altra manera. I ho faig, a més, amb l'emoció gens continguda. Vaig tenir el privilegi de tenir Solà de mestre, sí, però és que ho era per a molts sense que n'haguessin estat deixebles; i és que a més de professor excel·lent i gramàtic exemplar era un home bo, de la mena que escasseja (ara i sempre). Si a alguns el seu saber ens provocava admiració, el seu tarannà, la seva humanitat --si em permeteu el tòpic fàcil--, crec que ens provocava enveja pel fet de saber que mai hi estaríem a l'alçada.

El seu últim article, publicat a l'Avui dijous passat, va ser el seu comiat: "Adéu-siau i gràcies". Doncs això: adéu-siau i gràcies a vós, mestre.

PS: a manera de record, copio aquí aquest apunt del 18 de juny del 2002 al meu blog d'aleshores, Les paraules i els dies. 


'nar-hi 'nant o les afèresis compensatòries
(18 de juny de 2002)



No voldria ser críptica d'entrada ni molt menys semblar pedant, però em permetreu una petita entremaliadura i, per tant, que el sentit del títol no es vegi una mica clar fins al final.


Ahir es va presentar a Palau la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà (perquè tot i que és fruit de la feina --immensa-- de més de cinquanta autors i de quatre directors, l'inspirador de tota aquesta immensitat és el mestre Joan Solà, i per sempre més aquesta gramàtica serà "la de Solà", com el DEcat és "el Coromines", encara que Solà no hi hagi treballat sol), editada per Empúries. De Solà, no només es pot parlar bé, sinó també --i encara més-- excel·lentment. I això inclou tant la seva faceta de gran savi de la llengua (deixeu-m'ho dir així, sisplau) com la seva humanitat, amarada d'intel·ligència, d'ironia, de lucidesa i, sobretot, de senzillesa de tracte. Dit això, evidentment que no parlaré de la Gcc, que encara no l'he vista, tot i que cal recomanar-ne l'adquisició immediata i la consulta assossegada.


Solà va estar brillant en la presentació de l'obra, no cal dir-ho. Didàctic, planer i divertit (les coses més serioses, si no són alhora divertides, malament), no s'està mai de proporcionar exemples diàfans. Entre moltes altres coses va parlar de la feinada titànica de planificació i elaboració d'una obra sortida de tantes mans, i de l'esforç de fer-ne una eina assequible per a qualsevol persona mitjanament culta, no especialitzada en llengua. Per això, va dir, s'hi ha cuidat molt la terminologia i s'ha intentat unificar i generalitzar l'ús de termes com més transparents millor, tot i que en algun cas s'ha mantingut una certa varietat que permeti remetre allà on calgui qualsevol lector que hi busqui el concepte a partir del terme més científic. I aquí va posar l'exemple de l'afèresi, i va dir que a tot arreu on hi apareixia el concepte van procurar fer servir 'supressió' en comptes d''afèresi'.


Bé, en l'acte en qüestió (recordem que era a Palau) hi havia el president --evidentment, presidint. Va arribar escopetejat com es veu que sempre arriba a tot arreu i una mica atabalat. Quan va presentar se'l veia molt atuït, cansat, i només va dir quatre paraules: va presentar primer l'editor Folch, que tenia a la dreta, mirant cap a la seva esquerra, on no s'havia fixat que hi tenia Joan Rigol, ¡ai! Però un descuit el té tothom. Mentre l'editor parlava vaig patir de valent, i suposo que tota la gentada que hi havia, també. I no pel que deia Folch, sinó per l'expressió de Jordi Pujol, perquè se'l veia literalment rebentat. Avui diuen els diaris que acabava d'arribar de Móra d'Ebre, on un cop més alguns el van escridassar. Ara s'entén més. Després va presentar Joan Solà, i va continuar aclucant els ulls per moments i emetent algun honorable esbufec escadusser. ¡Quin patir! Però a mesura que Solà animava la concurrència, el president també s'anava eixorivint, fins al punt que vam veure com xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella de Rigol. Sigui dit de passada, Rigol no va badar boca --ja tenen aquestes coses els protocols palatins-- però almenys va servir d'orella amatent de Pujol, que el pobre Lluís Jou, en un extrem de la taula, va fer tota l'estona de convidat de pedra autèntic.


Doncs estem que el president ja no aclucava els ulls, sinó que fins i tot prenia alguna nota amb el bic. Jo, tafanera de mena, penso: m'agradaria veure què escriu. ¡Fàcil!: ell mateix es va delatar al final --perquè hi va haver discurs presidencial final, ¿què us pensàveu? Segur que hi tenia una sola paraula anotada, al bloc: ¡AFÈRESI! L'home es va engrescar de debò, amb l'afèresi. Tan estimulant li va resultar que li va dir a Solà que era un home que disfrutava molt ("segons els dies", va respondre, murri, el gramàtic), i que era apassionant i ¡excitant! (bé, es va afanyar a matisar en anglès: exciting, per dissimular). Com us podeu imaginar, el president va aprofitar l'avinentesa per parlar d'ell, del país, etcètera, etcètera. Pensant-hi una mica, goso aventurar el perquè de la fixació per l'afèresi: el president, escurçant pel davant --l'afèresi és això-- deu compensar inconscientment la reducció per apòcope --escurçament pel darrere. Ja se sap que cap a les darreries les coses minven fatalment. "¡Estem amenaçats!" (paraula d'Honorable; us lloem, Senyor!).