L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 19 de novembre de 2010

Un minúscul accident còsmic

En aquest país tenim una propensió innata a fer el ridícul. D’aquella manera tan trista que ni tan sols a pilota passada som conscients que l’hem fet. Mai dels mais. Tant en l’àmbit públic com en el privat; tant els ciutadans normals en la nostra vida més o menys privada: laboral, social, familiar, com els ciutadans públics en la seva vida pública. Però encara tenim una altra pega més gran: no som gens conscients de les nostres limitacions mentals, dels nostres prejudicis, de la nostra mandra intel·lectual, de la nostra tirada gregària o expeditivament sectària… De la nostra limitació, en fi, quasi ontològica. Potser peco d’arrogant, em dic quasi preventivament, però tinc la sensació que som molt escassos els que almenys mirem d’escapar del ramat dels duts per l’estultícia –i tan crítics que es creuen els que el formen!-. Potser és que aquests dies em deceben/m'irriten més coses del que és habitual: per una banda gent del meu àmbit laboral que, davant d’un fet concret, se’m revelen com a persones mancades no ja de criteri sinó de capacitat per fer anàlisis elementals; gent que fa anys que coneixes i que de sobte tens la sensació d’allò que diu algú, arribat un cert moment, de la seva parella d’anys i panys: “em pensava que el/la coneixia bé, després de tant de temps junts, i mira!”. Per altra banda l’àmbit públic, aquests dies més insuportable que mai, si això és possible. I tot i que em vull convèncer que no sóc fàcil de decebre per la senzilla raó que ja estic bastant curada d’espants, comprovo, desolada, que la capacitat d’estupor -i d’indignació- la tinc sempre a punt de toc d’alarma, intacta, i ho lamento per la meva salut, però no hi puc fer més.

No explicaré la ruqueria immensa del meu succés particular en l’àmbit d’una feina merament alimentícia, on cada cop més o m’hi avorreixo o m’hi estresso, i que en el fons detesto per la manca del terme mitjà (allò que els cursis en diuen “motivació”). Ni cal que enumeri, a l’altra banda, la prou coneguda llista dels fets escandalosament ridículs de polítics, periodistes i altres animals (em surt sovint aquesta mena d’al·lusió al deliciós Gerald, el germà interessant de la família Durrell, ja em perdonareu). No cal. Em prenc aquesta anotació com una dosi farmacològica que voldria efectiva (no pas homeopàtica, doncs), a falta de poder fer el farcell i dir adéu per sempre a aquesta terra miserable (per les misèries de tots nosaltres). L’únic que lamento d’envellir és haver-me deixat perdre ja per sempre la possibilitat d’emigrar nord (oest) enllà (què coi hi feu, aquí, alguns joves?, em pregunto cada cop més sovint). Ja sé que sembla ingenu, avui dia, pensar en horitzons llunyans, amb la globalització que ens iguala i bla, bla, bla…, però em sembla encara més ingenu pretendre que arreu estan/són tan pringats com aquí. Ni de bon tros és igual arreu, encara. I que duri; almenys això.

Bé, sort de l’Spotify, aquesta tarda grisa i freda del sempre horrorós novembre. I d’aquesta i aquesta gran font de serenor còsmica (res em relaxa tant com llegir coses així). Perquè, al capdavall, què hi ha de més terapèutic que recordar tothora que som un minúscul accident còsmic? A mi em funciona. Consell de franc. I ja que hem acabat a l'espai..., the grapefruit moon, one star shining... diu en Tom:  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada