La resistència —que n’hi va haver, encara que ha estat un dels episodis més curosament manipulats i quasi silenciats pel règim de Castro— no va ser cosa de quatre rebels batistians aïllats. La historiografia té coses curioses (els historiadors, tenen coses curioses), i mentre resistències menors han estat mitificades i inflades, com és el cas del maquis francès durant l’ocupació alemanya, altres resistències de més abast, pel gruix i la durada, com és el cas de la cubana a la revolució castrista, han estat completament silenciades o, en el millor —?— dels casos falsejades i minimitzades per la mitografia historiogràfica occidental. Fins al punt que per aquí no s’ha sentit a parlar mai de guerra civil cubana. Cal consignar algunes honroses excepcions d’alguns historiadors, com per exemple Hugh Thomas, que en tot moment qualifica el procés de guerra civil. Però en l’àmbit hispànic, i almenys des d’aquí, es té la sensació que la revolució cubana s’ha entès estrictament com la lluita armada per derrocar Batista, i així ens ho hem empassat tots en cru, junt amb tots els altres tòpics i mites sobre el cas. La veritat és que Fidel Castro i els seus parlaven de guerra quan feien la campanya de la Sierra Maestra: estaven constituïts com a exèrcit rebel i per tant feien la guerra. Però ni l’han considerada mai una guerra civil ni per a ells va més enllà de 1959. Aquest és el relat històric que ens ha arribat. L’historiador i assagista cubà Rafael Rojas[1] ens dóna una perspectiva més ajustada de la història que demostra que la guerra de Cuba de meitat del segle XX va ser una guerra civil i que va durar deu anys, del 1957[2] al 1967:
La primera dificultad que
ofrece el caso cubano a esta nueva narrativa histórica [es tracta d’un capítol
on tracta de la narrativa literària cubana] es que la Revolución de Fidel
Castro aún no se percibe como una guerra civil, en la que se enfrentaron
rivales con la misma legitimidad o con la misma falta de legitimidad. De hecho,
desde los dos primeros años de la guerra (1957-1959), la legitimidad estuvo
definida en términos negativos: el gobierno de Batista era una dictadura,
impuesta por un golpe de estado, mientras que la Revolución fue un movimiento
popular y armado contra ese régimen de facto. Tras el triunfo del 1 de enero de
1959, el gobierno de Fidel Castro comenzó a ser percibido como ilegítimo, en la
zona democrática del campo revolucionario, por su negativa a realizar las
elecciones prometidas y, a partir de 1961, por la alianza con la URSS y el giro
hacia el comunismo, que nunca fueron contemplados en el programa originario de
la Revolución. Entre 1959 y 1967, la oposición armada contra el gobierno
revolucionario, en las montañas del Escambray y en las principales ciudades de
la isla, estuvo integrada, fundamentalmente, por excombatientes de la
Revolución, que seguían siendo fieles al proyecto del Moncada.
Esa oposición, articulada
nacionalmente por organizaciones como el Movimiento de Recuperación
Revolucionaria y el Movimiento Revolucionario del Pueblo, y que tuviera su
escenario de máxima confrontación en la primavera de 1961, con el desembarco de
la Brigada 2506 en Playa Girón, ocupa, en la narrativa histórica y literaria de
la Revolución cubana, el lugar del enemigo y el traidor. Un lugar que esos
“contrarrevolucionarios”, “bandidos” o “mercenarios” (Manuel Artime, Tony
Varona, José Miró Cardona, Eloy
Gutiérrez Menoyo, Huber Matos...) comparten con los adversarios del antiguo
régimen, los batistianos y los burgueses, y los rivales de hoy: el exilio y la
disidencia. A pesar de que desde hace años la oposición política, dentro y
fuera de la isla, reconoce la legitimidad del régimen, aboga por un cambio
pacífico y no propone la destrucción, sinó la reforma del sistema, el gobierno
de Fidel Castro sigue asumiéndose como una Revolución, en guerra
perpetua frente a una Contrarrevolución que debe ser aniquilada.
La vigencia de esta
polarización, en el aparato de legitimización simbólica del gobierno cubano, ha
marcado el tratamiento literario de la guerra civil en los últimos cuarenta
años. Los autores que escribieron novelas o cuentos sobre los años de la
insurrección contra Batista (Guillermo Cabrera Infante, Lisandro Otero, Jaime
Sarusky, Edmundo Desnoes, Noel Navarro, José Soler Puig, Humberto Arenal, César
Leante, Hilda Perera...), en tanto colaboradores o simpatizantes del movimiento
insurreccional, describieron con lujo de virtudes a los revolucionarios y con
lujo de vicios a los batistianos. Sus discípulos, los jóvenes narradores que
abordaron el tema de la guerra contra los opositores armados, en los años 60 y
70, difundido bajo el tópico de la “lucha contra bandidos” (David Buzzi,
Norberto Fuentes, Jesús Díaz [...] retrataron, en la mayoría de los casos, a
los rebeldes del Escambray como seres abominables, a medio camino entre el
cuatrero y el cacique, desprovistos de ideas políticas y totalmente plegados a
los interesses de Estados Unidos.
[...] Debido a que los mejores
narradores cubanos apoyaron a la Revolución justo en aquellos diez años de la
guerra civil (1957-1967), es dificil encontrar, salvo casos como los de Enterrado
vivo (1960) de Andrés Rivero Collado o Ya el mundo oscurece (1961)
de Salvador Díaz Versón, una sólida narrativa del exilio que defienda a los
vencidos. La gran narrativa cubana del exilio es precisamente aquella que se
asocia con autores ya consolidados antes del triunfo de la Revolución, como
Lino Novás Calvo o Carlos Montenegro, o con los escritores que rompieron con el
régimen en las décadas posteriores como Guillermo Cabrera Infante, Severo
Sarduy o Reinaldo Arenas. En este sentido, en Cuba, a diferencia de España,
puede afirmarse que la guerra literaria y la política la ganaron los
revolucionarios.[3]
No obstant això, Rojas també apunta que als darrers anys han
sorgit historiadors i narradors cubans, dins i fora de l’illa, que assumeixen
la raó i la desraó en els dos bàndols en guerra (i el mateix fet de la guerra,
doncs). Hi inclou les memòries d’Huber Matos (la citada Cómo llegó la noche)
i les novel·les de les narradores Nivaria Tejera (Espero la noche para
soñarte, Revolución) i Uva de Aragón (Memoria del silencio) o la d’Osvaldo Navarro (Hijos de Saturno):
Al final de la novela, Navarro
describe cómo el núcleo fundamental de los sediciosos que se alzaron en las
montañas del Escambray, contra el gobierno de Fidel Castro, provenía del propio
Ejército Rebelde, que había peleado contra la dictadura de Batista en esa zona
del centro de la isla, y que, ahora, se oponía a la edificación de un régimen
marxista-leninista. Las acusaciones de “comevacas” y “bandidos” contra esos
milicianos desafectos, según Navarro, buscaba descalificar a unos opositores
armados que no hacían más que continuar la sociabilidad revolucionaria generada
por el movimiento antibatistiano.
Esta nueva narrativa histórica
[...] establece una marcada tensión con el relato oficial de la historia cubana
contemporánea, el cual se basa en la certeza de que la Revolución vive un
“pasado continuo”. Como señala Avishai Margalit en su libro The Ethics of
Memory, la actualización simbólica de los conflictos del pasado permite a
los poderes autoritarios legitimarse desde la situación de una guerra perpetua
contra un régimen transhistórico.[4]
Des del mateix 1 de gener de 1959 (abans, de fet, si comptem les
accions molt anteriors a l’entrada a
l’Havana) els rebels, a les ordres directes dels germans Castro i el Che, van
implantar els tribunals revolucionaris (un any abans, a la Sierra Maestra, van
promulgar la primera llei: implantació de la pena de mort, que no figurava al
codi penal des de la constitució de 1940, ni sota el règim de Batista
d’aleshores —cosa que no vol dir que Batista no matés quan li va convenir—),
que amb judicis sumaris i també sense, duien a terme les execucions expeditives
(en les quals excel·lia el Che, com ja hem vist). Un cop a l’Havana, es va
omplir de presos el castell de La Cabaña, a càrrec de Guevara per ordre de
Castro, i se’ls anava executant, a centenars, sense gaires miraments. Entre
aquests presos passats per les armes hi havia antics militars de Batista però
també molts civils: catòlics, republicans demòcrates, liberals, empresaris i
altres persones considerades desafectes o contrarevolucionàries (de seguida es
va començar a implantar la figura), moltes per mor de les delacions pels odis i
les revenges personals habituals en aquests casos. Això va provocar, lògicament,
una resposta per part d’alguns grups de militars batistians dels que van poder
fugir cap a les muntanyes o a l’estranger per evitar els tribunals
revolucionaris, i que després van fer alguns intents d’organitzar la
resistència armada, que no van ser ni gaire duradors ni gaire efectius. Per
altra banda, tot i el gran suport que els revolucionaris van tenir de molta
part de la població, il·lusionada per la fi del règim corrupte de Batista, ja
des de les primeres setmanes la deriva comunista i la radicalització
totalitària del règim implantat pels autoproclamats comandants (incompliment de
la promesa de convocar eleccions, repressió i terror generalitzats amb les
execucions, supressió de tota la premsa existent i control de les noves
comunicacions...) van fer que molts dels que els havien donat suport, alguns
d’ells al seu costat mateix, com alguns comandants, com hem vist en el cas de
Matos i Cienfuegos, se n’anessin desmarcant, cosa que volia dir oposar-s’hi
directament i acceptar-ne les conseqüències: judici per traïció i presó o
execució. Uns altres —pocs— veient la sort dels que gosaven discrepar, van
poder fugir a temps. En l’enfrontament, dins de la revolució, de radicals i
reformistes, la victòria va ser clara des del començament. Mentrestant, Castro
nomenava presidents al seu gust, prou dòcils per fer de mers figurants: primer
Manuel Urrutia, que de seguida li va desagradar (va durar poc, com sabem: del 3
de gener al 17 juliol de 1959), i després Osvaldo Dorticós, que formalment
—igual que l’anterior— ho va ser del 17 de juliol de 1959 al 2 de desembre de
1976, quan amb una nova constitució aprovada per l’assemblea comunista, Fidel
Castro passa a ser president. (Dorticós va acabar suïcidant-se, segons la
versió oficial perquè patia dolors físics i mentals insuportables.)
Així doncs, la resistència que es va anar organitzant —sobretot
durant el 1960— va estar integrada bàsicament per elements que en principi
havien donat suport als rebels i als ideals de llibertat i democràcia que
prometien, per democràtes antics i nous i per estudiants (es van formar algunes
federacions democràtiques d’estudiants en aquest període). Sectors socials molt
amplis es van anar sumant a l’oposició, sobretot provinents de la classe
mitjana, la mateixa que havia donat suport al Movimiento 26 de julio (nom
al·lusiu a la data de l’assalt a la caserna de Moncada, a Santiago de Cuba, el
26 de juliol de 1953, per part de Castro i els seus homes) i a la revolució:
professionals, tècnics, professors, membres dels partits polítics existents
fins al 1959 i organitzacions cristianes, juntament amb alguns excol·laboradors
directes de Castro, Guevara i el ja desaparegut Cienfuegos (desaparegut és la
paraula, ja que les seves restes, després de l’accident d’avió, no es van
trobar mai). El 1960 l’enfrontament entre la revolució radical del
nacionalcomunisme i les diferents organitzacions que s’hi oposaven (diverses
políticament però amb un mateix objectiu: el de la restauració de la
democràcia, que és el que havien promès els rebels i que en canvi traïen, no
solament en no complir-ho sinó en substituir una dictadura per una altra de més
implacable) era clar i la situació d’autèntica guerra civil. O sigui que la
resistència per força va ser resistència armada. S’organitzen grups guerrillers
amb l’objectiu de lluitar a les ciutats i a l’interior de l’illa. L’abril de
1961 es constitueix el que és el primer intent ofensiu seriós: la brigada 2506,
integrada per 1.200 homes entre soldats i oficials, que s’entrenen bàsicament a
Guatemala. Preparaven una ofensiva forta, un desembarcament de tropes a Playa
Girón (Bahía de Cochinos), comptant amb el suport de grups de militants i
simpatitzants dins de les ciutats, però els serveis de la seguretat castrista
n’estaven al cas i el fracàs va ser total: els esperava una força armada que en
feia deu com la seva. Esperaven comptar amb el suport del govern Kennedy als
Estats Units, que els va fallar a última hora (Kennedy va culpar la CIA del
fracàs). Tot i així, la rendibilitat que va treure Castro de la famosa invasió
frustrada de Bahía de Cochinos va ser tan gran que encara li genera interessos.
Quinze caps de l’operació van ser afusellats a La Cabaña, juntament amb molts
altres anticastristes de torna, aprofitant el fet. Així i tot, al cap d’un mes
d’altres grups guerrillers continuen amb les accions, entre les quals la
creació d’un front a la serra de l’Escambray. L’intent d’una gran operació
urbana a l’Havana, amb atacs a casernes policials i un atemptat contra Castro,
també va ser avortat i detinguts i executats els seus artífexs. Però sempre
quedaven nous elements o alguns que havien pogut escapar-se, i van continuar
els petits atacs i sabotatges.
L’octubre de 1962 es produeix la crisi dels míssils: els serveis
secrets del Estats Units havien descobert que l’URSS de Kruixev enviava
vaixells carregats de míssils nuclears cap a Cuba i que s’hi construïen
instal·lacions militars; Kennedy va bloquejar l’entrada dels vaixells soviètics
i al final el conflicte es va acabar al novembre amb la retirada dels míssils
nuclears soviètics i el compromís dels Estats Units de no envair l’illa. Se sap
que Castro i Guevara, que estaven junts quan van saber la notícia[5], van reaccionar amb ràbia
ofesos per la negociació directa Kennedy-Kruixev: el primer va començar a renegar
i en un accés de fúria va trencar un mirall de la paret (cosa que confirma que
els supersticiosos s’erren en matèria de malastrugances provocades per miralls
trencats), al segon li va agafar per disparar els míssils en direcció als
Estats Units abans de la retirada, cosa que Castro, un cop més calmat després
de la trencadissa, va impedir (li interessava mantenir els favors de Moscou).
Així i tot, és ben conegut el fet que Fidel Castro, convidat a entrar a la base
soviètica abans de la retirada, després de preguntar com s’accionava el
mecanisme per destruir, en cas de guerra, els U-2 americans (que durant aquells
dies del conflicte i les negociacions Kennedy-Kruixev sobrevolaven Cuba),
davant de l’estupefacció dels soviètics va prémer el botó que va disparar el
coet que va fer caure un U-2 que apareixia en pantalla en aquells moments;
l’únic mort a conseqüència de la crisi va ser el pilot d’aquell avió, per un
pur capritx de Castro[6]. Arran del conflicte, algunes
fonts sostenen que Bob Kennedy, germà del president John Kennedy i fiscal
general dels Estats Units, va contactar amb dirigents de la màfia per preparar
l’assassinat de Castro, però que aquest se li va avançar: el 22 de novembre de
1963, al cap d’un any de la crisi dels míssils, John Kennedy és assassinat a
Dallas per Lee Harvey Oswald, un comunista que havia viscut a Moscou i de qui
es té constància que era simpatitzant de Castro, membre d’un comitè de
solidaritat amb Cuba i a qui el règim cubà hauria contractat per al magnicidi.
No s’ha pogut demostrar que Oswald fos un agent del règim cubà, però últimament
la hipòtesi que la mà de Castro era al darrere de tot plegat ha pres cos, amb
indicis molt clars, tot i que les proves directes es van destruir, segons
aquestes fonts. Tot això s’ha fet públic en un documental del director alemany
Wilfred Huismann: Rende-vouz mit dem Tod (Cita amb la mort), emès per la
cadena pública alemanya ARD el mes de gener de 2006, on s’argumenta que agents
cubans van planejar a Mèxic l’assassinat de Kennedy i es donen tota mena de
detalls, entre ells que el president Johnson va fer aturar en sec les
investigacions sobre la connexió cubana per por a desencadenar un conflicte
mundial.
Mentrestant, la resistència es reorganitza altre cop, sobretot de
cara a potenciar les guerrilles rurals ja existents, i es crea una mena de
coalició anomenada Frente de Unidad. Nous atacs són avortats i les seves forces
capturades o caigudes en combat. El mateix 1963 es crea l’organització Alpha
66, dirigida per Antonio Venciana i el
comandant Eloy Gutiérrez Menoyo com a cap militar. Van muntar operacions de
gran abast, com atacs marítims duts a terme amb una base d’operacions a les
Bahames. El 1964 es proposen desembarcar a l’extrem oriental, a prop de
Guantánamo, però un infiltrat de la seguretat castrista els delata i són
capturats.[7] Però
la resistència més important i duradora va ser la mantinguda a les zones
muntanyenques, ja des de 1960, amb els camperols que també havien lluitat
contra Batista com a principals protagonistes, units als exmilicians de
l’exèrcit rebel que s’oposaven al rumb totalitari del règim. La serra de
l’Escambray va ser el lloc de més activitat guerrillera, i els seus integrants,
acostumats a la lluita allà mateix contra les tropes de Batista, tenien força
experiència per lluitar contra el nou exèrcit opressor. I ho feien seguint el
model de patrulles a les ordres d’un comandant, igual que havien fet abans a
les ordres de Castro. Aquest llavors va reaccionar enviant-hi 50.000 milicians
(Primera Limpia de Escambray, al gener de 1961)[8], cosa que va representar una carnisseria fàcil, ja que
un decret del comandante establia la pena de mort sumària al lloc on es
capturés un home armat (i desarmat també, tot i que no ho digués el decret).
Tot i així, es calcula que prop de 200 guerrillers van sobreviure, van
reorganitzar-se amb cautela i créixer altre cop fins a uns 500, i van començar
a operar en grups més petits, que van dur a terme gairebé cent combats en dos
mesos, en els quals van morir 150 homes, entre ells alguns comandants. Al
juliol Castro fa la Segunda Limpia de Escambray, amb tropes especialitzades i
guies de la zona. Però l’acció més radical, en el més pur estil soviètic, és la
deportació de tots els pagesos de la regió, amb les seves famílies, la majoria
famílies dels mateixos guerrillers, cap a camps de treball a centenars de
quilòmetres del que eren les seves terres i casa seva des de sempre, totalment
desposseïts de tot; una manera expeditiva d’acabar amb la insurrecció i que
encara va tenir un pas de volta més subtil: es va procedir a un adoctrinament
revolucionari, minuciós i programàtic, dels fills dels guerrillers i els
pagesos deportats[9]. Els que van quedar, totalment residuals, amagats en
coves i caus, sobrevivint com podien, van continuar lluitant fins a la mort,
matant i morint, com en tota guerra civil, fins al 1967.
[1] Nascut el
1965 a Cuba, viu exiliat a Mèxic des de 1991, on exerceix de professor
universitari. Ha escrit més d’una dotzena d’assajos, i té un gran prestigi
arreu com a estudiós de gran rigor. El març del 2006 va obtenir el XXXIV Premio Anagrama de Ensayo per Tumbas
sin sosiego. Revolución, disidencia y exilio
del intelectual cubano, op. cit.
[2] Batista ocupava el poder des de
1952, quan va fer el cop contra el govern de Carlos Prío Socarrás, en el que va
ser el seu segon període dictatorial (el primer havia estat de 1933 a 1940,
quan havia derrocat Céspedes i dirigia el poder com a cap de l’exèrcit, amb
alguns presidents de palla, com Ramón Grau San Martín). Entremig, va governar
en una etapa democràtica, sorgida de les urnes, quan va triomfar sobre Ramón Grau
San Martín en les eleccions de 1940, amb el suport directe i decisiu dels
comunistes, com a cap de la Coalición Socialista Democrática. La constitució de
1940, aprovada sota el seu mandat, prohibia la reelecció després dels quatre anys de govern, o sigui que va haver
de deixar la presidència el 1944.
[3] Rafael
Rojas, op. cit.
[4]
Ibid.
[5]
Fet narrat per Hugh
Thomas, op. cit.
[6] Kruixev va
retreure durament a Castro la seva acció en una de les cinc cartes creuades amb
ell la setmana del 26 al 31 d’octubre de 1962, publicades íntegrament pel diari
Le Monde el 1990, segons explica Carlos Franqui (op. cit.)
[7] Dades
extretes de Raúl Soroa: “La resistencia armada contra el totalitarismo”,
treball publicat a cubanet.org, 2006.
[8] Raúl Soroa:
“La insurrección campesina”, cubanet.org, març del 2006.
[9] Ibid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada