Traieu-me del dubte

Avui, quan plegava de la feina, m’he topat de morros amb aquesta exposició que han muntat aquest matí al vestíbul de l’edifici on treballo (a les vuit del matí no hi era i hi he entrat tan tranquil·la), una de les activitats de l'anomenat Dia internacional contra la violència vers les dones. Tot i que per fer-se’n càrrec de debò s’ha de veure a mida natural, amb els sis plafons immensos de què consta: 2,96 m d’amplada x 2,25 m d’altura, que ocupen tot l’espai del vestíbul, aquí us en podeu fer una idea.  A mi m’ha impactat fins al punt que m’ha fet l’efecte contrari del que suposo que pretenen causar els artífexs d’aquest muntatge: els tècnics que la van idear, els artistes que la van materialitzar i els polítics que l’han beneïda i sobretot pagada amb els nostres calés. Tots els que han tingut la... no sé si dir-ne barra o estupidesa (em sembla a mi, vaja) de fer-la possible. Fixeu-vos en el plafó (l’inicial en l’exposició, aquí no) que comença amb un joc tipogràfic amb les paraules Machista/Fascista i en el Heil, marit! del costat; fixeu-vos en els colors dominants i en les imatges triades pels artistes; penseu en les mides..., i digueu-me si és que sóc una llepafils i una retrògrada o és que això és fastigós de debò.