L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 24 de gener de 2014

Grip A entre col·lapses

Cedeixo aquest espai a ma germana, que la setmana passada va patir la grip A i va estar ingressada quasi una setmana a l'Hospital Sant Joan de Déu de Martorell i hi va anar escrivint, a raig i a estones (i al mòbil, que ja té mèrit, amb aquell tecladet!), aquestes notes que em sembla que són interessants de llegir.

Dimecres 15 i dijous 16 de gener de 2014

Des de les quatre de la tarda en una llitera al passadís d'urgències. Em costava respirar, tenia molt mal de cap i febre, tossint al costat de tothom. A quarts d'una de la matinada em diuen que tinc la grip A. M'aïllen ràpidament en “una habitació...”, els metges i infermeres amb mascaretes, guants i bates verdes. "L'habitació" d'aïllament estava al mateix passadís d'urgències; a la porta corredissa li mancaven tres dits per tancar, no hi havia WC i quan necessitava anar-hi em posava jo la mascareta, agafava el pal amb rodes amb la medicació penjant i traspassava tot el passadís esquivant cadires de rodes i lliteres o m'esquivaven ells a mi ja que jo anava a pas de tortuga.

Una nit llarga, mascareta d'oxigen, sèrum, antibiòtics, cortisona, calmants i inhaladors de ventolín que em van provocar taquicàrdies. No vaig dormir gens, envoltada de soroll de telèfons, lliteres, nens plorant, gent queixant-se... Quan tot estava mes tranquil, el personal sanitari es va començar a queixar per l'ambient estressant de tot el dia i també per les retallades, una infermera va dir:  “No creieu que aquest aïllament d'avui és una mica patètic?, però esclar s'ha de seguir el protocol...”. Jo, que ho sentia tot, em vaig sentir una mica protagonista. Van estar tota la nit molt pendents de mi i controlant-me a cada moment, però vaig notar un descontrol en el mencionat protocol, primer em van posar una mascareta, als 10 minuts ve la cap d'infermeria i me la treu i diu que només me la posi per anar al lavabo. A mi no em feien posar guants i havia d’obrir i tancar portes, obrir i tancar la tapa del vàter, agafar paper higiènic, tirar la cadena del vàter públic...

Vaig ajudar una dona gran a cordar-li la bata blanca amb tres vetes (a la seva n’hi faltava una) que et donen en aquests llocs. Per davant sembla que vagis tota tapadeta, però per darrere, i si t’han deixat les calces posades, es l’únic que et queda tapadet.

Vaig estar en aquesta situació fins a les vuit del vespre del dia 16 (28 hores). No hi havia habitacions en tot l'hospital i a més jo en necessitava una d'individual per això de l’aïllament. Mitja hora abans treu el cap un metge i em diu que ha preparat el meu ingrés a planta i que ell mateix és el que em portarà i em controlarà durant tota la meva estada a l’hospital. Tot i que em trobava malament, em vaig animar mínimament. Volia estirar-me en un llit de veritat, tenir un coixí on recolzar el cap i no una tovallola enrotllada sota el clatell. Perdre de vista aquella “habitació” freda amb rajoletes blanques i que només tenia una “finestra” al sostre d’uns 20 cm. Amb un llençol lligat als vidres, potser algú encara va considerar que allà hi havia massa claror. Jo tenia febre i a estones al·lucinacions, però us asseguro que aquell metge el vaig veure i sentir; era alt, cabell llarg, de pell bronzejada, retirava a l’Antonio Banderas a la pel·li del Zorro (no m’agrada gens el Banderas), i amb una veu greu molt agradable, “estil Boixaderes”


Divendres 17 de gener

A la porta de l'entrada de l'habitació vaig veure que hi posava "zona restringida",  amb mascaretes, guants i bates que s'havien de posar les visites que em volien venir a veure. Jo tenia prohibit tocar i traspassar la porta.
Habitació petita, per la finestra veia un triangle de cel i les quatre parets del pati interior de l’hospital.

Em trobava millor, però molt esgotada. Durant tot el divendres no va passar cap metge a fer-me una visita. Em va trucar per telèfon al vespre una doctora i em va dir que tot ho tenien controlat i que a l’hospital estaven col·lapsats. També em va demanar disculpes de part del “Zorro–Boixaderes”, li havia passat per alt venir-me a veure. Veieu com no va ser una al·lucinació? Jo també estava saturada, col·lapsada i estressada i em trobava malament. Durant tot el dia vaig tenir la necessitat que em vingués a veure algun professional de l’hospital.
Aquella nit vaig descansar més.

Dissabte 18 de gener

Les visites que tenia entraven ja disfressats i se'ls notava la cara i els gestos d'angoixa de seguida, això que poca cara els quedava lliure perquè els veiés. M'agradava, esclar, que vinguessin a veure'm, i ho necessitava, però els deia aviat que marxessin; no m'hi trobava gaire còmoda, amb aquesta situació.
Com que era dissabte, només control de les infermeres i molt bon tracte i atenció. Bé, a tot arreu hi ha algú que el bon tracte i l’atenció l'entén d'una altra manera...

Diumenge 19 de gener

Tot igual.

L'habitació se'm feia més petita, deixava la porta del lavabo oberta per poder fixar la vista una mica més lluny del metre i mig de les parets que m'envoltaven.
Al vespre va passar la doctora i em va tornar a dir que estaven col·lapsats. A mi això m'hi va sobrar. Jo el que volia saber era si l'endemà me n’anava.

“Demà et farem una analítica i una radiografia i si tot esta bé et pautaré una medicació i cap a casa”, em va dir.

Dilluns 20 de gener

Sis de la matinada. Com cada matí, control: febre, oxigen, pressió, pipa inhaladora, antibiòtic.... Em vaig dutxar abans d'esmorzar per si venia el metge; jo tenia pressa. Quan esmorzava va entrar i em va dir que em feien l'analítica i més tard la placa i que quan ho tingués llest em venia a veure. Després de dinar cap a casa. Uè! vaig pensar.

Sí, sí... L'anàlisi me la van fer de seguida, però tot el matí escoltant si pel passadís se sentia arribar una cadira de rodes que em portés a raigs, i res. Les infermeres trucaven a RX perquè jo els insistia que ho fessin. Deien que ja em tenien en llista. A les tres de la tarda treu el cap per la porta la doctora i em diu que me la farien cap al tard, que els de  RX estaven COL·LAPSATS!: ho vàrem repetir quasi a l’uníson.

Ella m'havia dit que plegava a aquella hora. Em vaig estirar al llit i em vaig cagar en l'hospital "col·lapsat" dels collons.

Mentre sopava em van venir a buscar per fer-me les plaques. A RX em va semblar tot tranquil, dos de xerrera, un grupet en un quartet que es menjaven un entrepà... La noia que em va fer les radiografies anava amb 2 mascaretes, una sobre l'altra, guants i una bata cordada fins al coll. Si hagués tingut el casc de la moto també se l’hauria posat.

Dimarts 21 de gener

Són les deu del matí, ja estic dutxada i esmorzada i també esgotada, quasi no he dormit i continuo esperant.

A les 10.30 apareix la doctora amb tota la paperassa. Tots els resultats estaven bé... Però m’esperava un mes més de medicació des de casa.
  
* Aquests dies vaig sentir: saturat, col·lapsat, manca de llits, manca de recursos, manca de personal, personal estressat, personal “agobiat”...

* Aquests dies vaig notar: manca d'organització, manca d'atenció i suport en molt personal sanitari i en alguns casos manca de professionalitat.

* Aquests dies em vaig endur: una experiència bastant fotuda, bona atenció i suport en molt personal sanitari, i també vaig tenir bons professionals al meu costat.

El millor és que vaig deixar la grip A pel camí.

Anna Amat


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada