L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 31 de juliol de 2015

Ets valenta

Hi ha moltes maneres de classificar la gent. Tots classifiquem i som classificats. Últimament constato que hi ha tres tipus de persones en funció de com et tracten quan saben que tens o has tingut una malaltia greu. Com que em va donar per explicar a parents segons i tercers, amics, coneguts i algun saludat i tot, depenent de com anava d’ànims, que m’havien trobat un càncer de pit, que me l’operaven i que després em tocaria fer radioteràpia per rematar alguna hipotètica cèl·lula maligna que pogués quedar emboscada, em vaig trobant gent que em pregunta com estic. I d’aquí ve el treball de camp, com si diguéssim, del qual es desprèn la taxonomia pedestre que m’he muntat. I si penseu que tot plegat no passa de ser res més que teràpia i més catarsi casolanes, l’encertareu de ple, esclar.

Però abans cal que faci la classificació prèvia de dos tipus de persones, parlant molt a l’engròs, segons les dues reaccions bàsiques que van tenir quan els ho vaig anunciar. Hi va haver qui de seguida em va voler confortar, i ho va aconseguir, amb paraules ànim: «Te’n sortiràs, el pronòstic és bastant bo, tal com t’han dit, i sóc aquí pel que calgui.» És el que t’esperes. I no ho saps del tot fins que t’hi trobes, que això és el que t’esperes, encara que, en el meu cas, també es correspon amb el que diria, i he dit algun cop, en casos més o menys equiparables. Després em vaig trobar amb la gent que no sap què dir-te, que no li surt ni una paraula, que queden tan estupefactes com si els anunciessis que aquest matí t’has despertat de color verd. Són gent espantadissa i pusil·lànime, en general; gent que no vol pensar ni en malalties ni en la mort; gent (parlo, en general, de gent de la meva edat, d’una certíssima edat) que encara viu ancorada en els temps que la paraula càncer era tabú, gent que parlava de mal lleig. Gent que encara no gosa dir-la en veu alta. Tinc una cosina que el dia que me la vaig trobar pel carrer i em va preguntar pel pare també li vaig explicar que el dia abans m’havien diagnosticat un càncer al pit; es va quedar tan astorada que no va saber què dir. Bé, alguna cosa va dir, però res de coherent ni de gaire adequat, pel que recordo. L’endemà, quan ho va haver paït, em va trucar per disculpar-se de no haver estat a l’alçada: «Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir-te.» Bé. Un altre cas: grup de whatsap (sí, allò) d’amigues del poble de tota la vida; aniversari d’una l’endemà, amb berenar de celebració; missatgets amunt i avall, i llavors em va sortir de natural dir-los-ho. Totes van contestar-me alguna cosa: missatges d’ànim i d’«Ostres, amb ton pare així, a més...». Totes menys una, que no deia res, i era la que ja sabia que si no deia res era perquè no sabia què dir. L’endemà, en persona, m’ho va confirmar: «Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què dir-te.» Llavors és quan penses: «Coi de bleda, com quan érem petites!; ¿no podies dir simplement “em sap greu”, “ànims!” o alguna cosa per l’estil?». Bé, no cal estendre-s’hi més.

Passem a la classificació dels tres grups que deia abans. Primer, les persones que et pregunten i t’animen, ni que sigui amb quatre paraules amistoses i sinceres, però que no hi posen salsa sobrera que enfarfega. I en aquest grup he d’incloure algunes persones que ni tan sols conec personalment, que conec només de Twitter, cosa que em conforta de debò perquè em confirma que hi ha bona gent arreu.

Segon, les persones que et volen animar de cor i que no són conscients que afegint-hi una mica de salsa espatllen la recepta. Ho fan de bona fe, ja ho sé, i al principi m’ho agafava amb paciència i bonhomia, però ara ja m’atabalen una mica i ja començo a contestar-los amb un to un pèl irònic, i espero que la meva misantropia latent no em traeixi i aviat no em surti un moc incontrolable, d’aquells de què després em penedeixo de per vida. Són els que et diuen: «Oh, però et veig molt bé!»; «Oh, fas molt bona cara!», fins i tot: «Oh, però estàs molt guapa!». Dia pacient: els dius que esclar, que per sort no et fan químio sinó ràdio, que no et deixa grogui (m’he trobat amb més d’un cas que no saben quina diferència hi ha entre els dos tractaments!). Dia irònic: «Home, encara no estic a les últimes!». Dia misantròpic: espero que no arribi.

Tercer, i aquest és el que em posa més nerviosa i no sé ben bé per què, almenys no ho sé del tot. Els que em diuen: «Ets valenta.» I de fet hauria de dir les que em diuen, ja que totes les que m’ho han dit són dones, i no és tan curiós o rar com sembla, aviam si després m’explico. M’ho diuen quan saben que vaig cada dia a Barcelona sola, amb cotxe, a fer-me la ràdioteràpia. I les que m’ho diuen són les que sospito que elles serien incapaces de fer-ho, que necessitarien que algú les acompanyés. No vull dir que les dones en general... No, només dic que aquestes que m’ho diuen no ho farien o, si ho haguessin de fer, els costaria molt. M’emprenya molt, aquest grup. Potser perquè sempre m’he sabut espavilar tota sola, encara que tingui gent al costat, i per això no suporto aquest bledisme, aquesta minusvalidesa emocional. I no vull dir que jo sigui cap heroïna; em vaig acollonir quan ho vagi saber i tinc moments fluixos com tothom, però quan ets al ball balles encara que la ballis i t’aguantes la por de caure; procures de totes totes fermar-la curta, la por, i quan no ho aconsegueixes del tot, te l’empasses. Recordo que un dia, ja fa uns anys, a la sala d’espera de l’hospital on jo acompanyava el pare, que li havien de fer una colonoscòpia, hi havia una dona que va estar-se quasi una hora, mentre esperava que la cridessin (i em consta, pel que deien, que no tenia res greu), amb el cap arrepenjat sobre l’espatlla del marit i ben arrapada al seu braç, com una nena petita desemparada. La vaig menysprear a l’acte, i algun cop que els he vist pel carrer, ella o el seu home, em ve al cap aquella imatge depriment. Una imatge que mai no he vist que donés cap home (vet aquí l’explicació que he anunciat abans, i tant me fa si a algú això li sembla masclista). Per això, quan molts, sobretot dones, diuen que les dones són més valentes que els homes, dic que depèn, que hi ha valentes i covardes i covards i valents (m’estalvio dir que covardia i valentia no són valors absoluts, etcètera). Potser sí que som, en general, més comunicatives (més empàtiques, que es diu ara; més xerraires, que s’ha dit sempre), cosa molt positiva en aquesta vida ─i això potser em serveix de contrapès de l’explicació anterior─, però sempre tinc una mica de por d’esgarrinxar-me amb els tòpics. I no, jo no sóc valenta, els contesto quan em diuen «Ets valenta.» «¿Què vols que faci, soca?, que em quedi arrupida en un racó o que doni cops de cap a la paret?». Els ho dic així menys això de soca, esclar, que només penso per desfogar-me: «Com es pot ser tan beneit?», penso. Sí, ho fan de bona fe. Però la bona fe, ja dic, a vegades enfarfega. O és que tinc un païdor delicat, que segons com, també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada