Hi ha moltes maneres de
classificar la gent. Tots classifiquem i som classificats. Últimament constato
que hi ha tres tipus de persones en funció de com et tracten quan saben que
tens o has tingut una malaltia greu. Com que em va donar per explicar a parents
segons i tercers, amics, coneguts i algun saludat i tot, depenent de com anava
d’ànims, que m’havien trobat un càncer de pit, que me l’operaven i que després
em tocaria fer radioteràpia per rematar alguna hipotètica cèl·lula maligna que pogués
quedar emboscada, em vaig trobant gent que em pregunta com estic. I d’aquí ve
el treball de camp, com si diguéssim, del qual es desprèn la taxonomia pedestre
que m’he muntat. I si penseu que tot plegat no passa de ser res més que teràpia
i més catarsi casolanes, l’encertareu de ple, esclar.
Però abans cal que faci la
classificació prèvia de dos tipus de persones, parlant molt a l’engròs, segons
les dues reaccions bàsiques que van tenir quan els ho vaig anunciar. Hi va haver
qui de seguida em va voler confortar, i ho va aconseguir, amb paraules ànim:
«Te’n sortiràs, el pronòstic és bastant bo, tal com t’han dit, i sóc aquí pel
que calgui.» És el que t’esperes. I no ho saps del tot fins que t’hi trobes,
que això és el que t’esperes, encara que, en el meu cas, també es correspon amb
el que diria, i he dit algun cop, en casos més o menys equiparables. Després em
vaig trobar amb la gent que no sap què dir-te, que no li surt ni una paraula,
que queden tan estupefactes com si els anunciessis que aquest matí t’has
despertat de color verd. Són gent espantadissa i pusil·lànime, en general; gent
que no vol pensar ni en malalties ni en la mort; gent (parlo, en general, de
gent de la meva edat, d’una certíssima edat) que encara viu ancorada en els
temps que la paraula càncer era tabú, gent que parlava de mal lleig. Gent que encara no gosa dir-la en veu alta. Tinc una
cosina que el dia que me la vaig trobar pel carrer i em va preguntar pel pare també
li vaig explicar que el dia abans m’havien diagnosticat un càncer al pit; es va
quedar tan astorada que no va saber què dir. Bé, alguna cosa va dir, però res
de coherent ni de gaire adequat, pel
que recordo. L’endemà, quan ho va haver paït, em va trucar per disculpar-se de
no haver estat a l’alçada: «Em vaig quedar tan parada que no vaig saber què
dir-te.» Bé. Un altre cas: grup de whatsap (sí, allò) d’amigues del poble de tota la vida; aniversari d’una
l’endemà, amb berenar de celebració; missatgets amunt i avall, i llavors em va
sortir de natural dir-los-ho. Totes van contestar-me alguna cosa: missatges
d’ànim i d’«Ostres, amb ton pare així, a més...». Totes menys una, que no deia
res, i era la que ja sabia que si no deia res era perquè no sabia què dir.
L’endemà, en persona, m’ho va confirmar: «Em vaig quedar tan parada que no vaig
saber què dir-te.» Llavors és quan penses: «Coi de bleda, com quan érem petites!;
¿no podies dir simplement “em sap greu”, “ànims!” o alguna cosa per l’estil?».
Bé, no cal estendre-s’hi més.
Passem a la classificació dels
tres grups que deia abans. Primer, les persones que et pregunten i t’animen, ni
que sigui amb quatre paraules amistoses i sinceres, però que no hi posen salsa sobrera
que enfarfega. I en aquest grup he d’incloure algunes persones que ni tan sols
conec personalment, que conec només
de Twitter, cosa que em conforta de debò perquè em confirma que hi ha bona gent
arreu.
Segon, les persones que et
volen animar de cor i que no són conscients que afegint-hi una mica de salsa
espatllen la recepta. Ho fan de bona fe, ja ho sé, i al principi m’ho agafava
amb paciència i bonhomia, però ara ja m’atabalen una mica i ja començo a
contestar-los amb un to un pèl irònic, i espero que la meva misantropia latent
no em traeixi i aviat no em surti un moc incontrolable, d’aquells de què
després em penedeixo de per vida. Són els que et diuen: «Oh, però et veig molt
bé!»; «Oh, fas molt bona cara!», fins i tot: «Oh, però estàs molt guapa!». Dia
pacient: els dius que esclar, que per sort no et fan químio sinó ràdio, que no
et deixa grogui (m’he trobat amb més d’un cas que no saben quina diferència hi
ha entre els dos tractaments!). Dia irònic: «Home, encara no estic a les
últimes!». Dia misantròpic: espero que no arribi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada