Una tarda a urgències

Un dels llocs on el pas del temps diari es percep de manera molt diferent, potser oposada, segons el paper que hi fas, és a la sala d’urgències d’un hospital. Com a espai tancat i més aviat reduït, alhora que de pas i de tragí constant, sempre ple de gent, si el poguéssim veure en un picat panoràmic obtindríem la imatge exacta d’aquestes dues percepcions, delatades pels posats i les actituds de la gent que hi ha. Als malalts estesos a les lliteres, disposades als cubicles, separades o no per cortines o arrambades a les parets dels passadissos, el temps els passa lentament si estan conscients però tranquils; molt a poc a poc si esperen els resultats d’una prova o que els la vinguin a fer, o com si s’hagués aturat del tot si els tortura el dolor.

Als acompanyants els passa també a poc a poc. Per desesperació i nerviosisme si els sembla que no els atenen prou de pressa o prou bé, o per avorriment quan ja saben que qui acompanyen està estabilitzat i fora de cap perill greu i només s’hi ha de passar un temps (in)determinat. També per incomoditat, asseguts durant hores en un tamboret amb rodetes que no aconsegueixen mantenir quiet per poder arrepenjar l’esquena a la paret –si  n’hi ha—, procurant no barrar el pas al personal que no para de passar si és que al malalt que acompanyen li ha tocat un racó de passadís que alhora és un autèntic corredor al costat d’una porta batent que va d’urgències a les altres dependències de l’hospital. De tant en tant, aprofitant que el familiar s’endormisca, s’aixequen a estirar les cames, van fins a la porta d’entrada, surten a prendre l’aire un moment o a fumar si és que fumen, s’aturen a les màquines de begudes del vestíbul a comprar una aigua, un cafè…, van al lavabo o simplement van deambulant cap a la sortida fins al punt en què a la pantalla del mòbil hi surten dues ratlletes verticals.

Al personal, el temps els passa ràpid, a vegades veloç. Potser els passa més a poc a poc a la dona de la neteja que condueix com pot el carretó per anar buidant cubells i al vigilant de seguretat, que no para de furetejar arreu per controlar que no hi hagi més d'un acompanyant per malalt o que algú, malalt o acompanyant, no es posi una mica o molt violent. Metges i infermers van a bon ritme, no pas frenètic, que tampoc seria bo, però sí lleuger i eficient, i tenen tota l’aparença d’incansables. I si per sort ets allà només com a acompanyant i per més sort resulta que el teu acompanyat no té res greu, et vas adonant d’algunes coses. Mentre proves de travar el tamboret i que l’esquena no se’t faci un quatre; mentre mires primer amb impaciència i després amb resignació la gota de sèrum o de sang que va caient cap al tubet i penses que són gairebé dues hores per ampolla o bossa; mentre vas a demanar que sisplau et donin una ampolla per a l’orina; mentre aguantes la dona de la llitera contigua a la del teu acompanyat, només a dos pams justos, sense cortina (perquè al corredor no hi ha cortines, només els números enganxats a la paret amb aironfix que indiquen que amb provisionalitat permanent aquells tres metres de paret de llarg per dos d’ample fan les funcions de boxs definitius), i que no para de voler-te donar conversa mentre espera que li baixi el sucre, i penses que així potser no li baixarà mai; mentre deixes amb avorriment el llibre que fa una estona que llegies i ara només feies veure que llegies perquè la veïna callés i perquè trobes que al capdavall és més interessant aquesta vida entre encallada i febril que t’envolta; mentre sents que un metge amb armilla d’emergències ve a buscar un infermer també amb l’armilla posada i li diu: «Corre, Toni, un accident de trànsit amb un ferit greu, 'nem»; mentre veus sortir una noia plorant de darrere una cortina; mentre sents una dona vella que gemega rere la mascareta d’oxigen; mentre veus i sents un paio jove, alt i refet que plora com un nen de tres anys i com la infermera li diu que ja no li pot posar res més, que tingui paciència, que aviat li farà efecte el calmant, i que mentrestant li digui a qui pot avisar; mentre veus com el segurata corre darrere una noia que s’escapa amb la bata només mig lligada i un paquet de tabac a la mà i que crida que vol anar a fumar; mentre el metge d’una quasi bellesa quítxua, que acaba el torn, et ve a comentar el què del teu acompanyat i et diu que d’aquí a un parell d’hores com a màxim ja el deixaran marxar, recuperat, i comenta les últimes incidències a la metge de mitjana edat i amb cara de serenitat perpètua, que sembla que encara en té per hores; mentre una infermera et diu amablement que perquè el teu acompanyat es vesteixi podeu passar a un quartet de servei allà a tocar, tot disculpant-se per les condicions precàries, i li dius que només faltaria, que ho entens perfectament. 

Mentre fas i no fas, i veus i sents tot això, penses que aquests metges i infermers, siguin com siguin allà a fora, aquí dins són persones eficients i amables que per força han de fer aquesta feina per vocació, i que encara que hi hagi feines més dures, tu no t’hi veus fent-la, aquesta feina, que et sembla que cal ser d’una pasta especial. I que potser el temps els deu passar de pressa a tot arreu, no només dins d’aquest espai estrany i alhora tan normal. Tan normal però que a la gent normal sempre ens sembla que no ho és, perquè oblidem que la nostra vida és abans que res aquest cos que som. Que la vida és també malaltia i mort i que si no no seria.