L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 1 de desembre de 2013

Hi ha moltes vides terribles, amigues meves, i no totes se'n surten

De tant en tant, a Twitter, si segueixes prou gent que no digui només banalitats ─i tots en diem algunes cada dia, jo la primera, en aquell divan confortable i gratuït─ es produeixen discussions interessants. Interessants i una mica demencials perquè els cent-quaranta caràcters i la velocitat, si hi intervenen més de dues persones, t’obliguen tant a ser sintètic com a dir mal dit el que voldries dir amb precisió diàfana. Venia de veure Blue Jasmine i vaig abordar tres de les meves conegudes tuiteres que em sonava que havien vingut a dir que trobaven la pel·lícula tristíssima, nihilista i desesperançada. Els vaig dir que a mi no m’havia semblat cap d’aquestes coses. A tot estirar, i sent condescendent, una mica amarga, com la vida mateixa, però en cap cas li aplicaria cap d’aquests adjectius. A la matinada m’he desvetllat i he pensat més en la pel·lícula i en la discussió, i ara no m’he pogut estar d’aquests apunts en brut, precipitats i desgavellats. Perquè els lectors se situïn, suposant que això interessi algú, enllaço parts de la conversa (alguns tuits s’hi repeteixen i d’altres em sembla que s’han perdut en la immensitat de l’espai): 1, 2 i 3.

Aviso que no vaig trobar la película especialment brillant; de fet, després de veure Match Point i sortir-ne irritada, no havia vist cap de les últimes que ha fet Allen. Tampoc he vist totes les anteriors. Vull dir que no sóc especialment woodyalleniana, però el que sí vull dir és que no em va desagradar del tot i que, sobretot, no la vaig trobar ni desesperançada ni nihilista ni trista. Ni, molt menys, tramposa. A part que em van agradar molt les dues actrius, sobretot la Blanchett.

Una pel·lícula d’Allen es deia Hollywood Ending. Ahir, en alguns moments de la batussa, em va semblar que les meves contertulianes, sobretot l’Anna i la Lola, haurien volgut, sinó un final hollywoodià prototípic, alguna cosa que si li assemblés, amb una pàtina cultureta, això sí, perquè no vull dir que haguessin volgut que la Jasmine [atenció: spoiler] es casés amb el segon milionari, enganyat o no, però sí que s’hagués redimit i alliberat, finalment lúcida i emancipada, i que sa germana hagués engegat el nòvio simple i ordinari i la feina de caixera i s’hagués apuntat a una escola d’adults per formar-se i refinar-se per poder aspirar a una feina millor, i arribar a ser menys ordinària ella també. El que per als espectadors massius seria allò de van-ser-feliços-i-van-menjar-anissos, per als cultivats seria allò de l’heroi (millor si és heroïna, esclar) esdevé lúcid, més intel·ligent i independent i afronta amb valentia el seu futur, lluitant com un tità per ser millor persona. Simplifico, però la idea em sembla aquesta. Aviam, senyores, llavors ¿què en fem, de la vida real? Perquè al món real hi ha moltes vides terribles de gent que, sigui pel que sigui, mai se n’arriben a sortir. Ens escandalitzem quan l’art (no m’agrada usar aquesta paraula, però així se m’entén, suposo): literatura, cinema, etc., no reflecteix la realitat, però quan ho fa ─amb més o menys fortuna, aquí no es tracta tant d’això, diria─ voldríem que a més el creador moralitzés, pontifiqués i redimís els seus personatges: demiürg o mistificador. ¿Paternalisme, dieu? Em sembla que Allen ni el practica ni apel·la al nostre d’espectadors formats i il·lustrats; en tot cas som nosaltres que, per mor dels nostres immensos prejudicis de genteta cultivada, exsudem aquest paternalisme si no estem prou alerta de no deixar-nos dur pel nostre pilot automàtic i autosuficient, tan ben muntat a base de treballar-nos el nostre món de gent moralment superior. És la nostra mirada, doncs, i no pas atiada pel director, la que actua, amb un cert biaix elitista; la mirada estràbica dels que som una mica il·lustrats en comparació amb la gent poc formada que hi surt. I un quinqui no és això, Anna: això és un bon jan una mica primitiu (si la màxima violència que perpetra és arrencar un telèfon en un rampell, per l’amor de Déu; jo he vist arrencar un telèfon a un professional molt ben instruït, per cert) que es guanya la vida sense fotre ningú i és feliç cardant amb la parella ─que estima, ep─ i fent unes cerveses amb els amics mentre mira beisbol. Com ara la immensa majoria ─i no dic tots perquè tinc por que m’allisin─ dels seguidors del Barça; il·lustrats o no, que devem ser l’únic país del món amb un índex més alt d’intel·lectuals hooligans d’un equip esportiu, cosa per mi del tot incomprensible (o massa comprensible, si hi penso bé).

L’art, entre d’altres coses, ens mostra com és el món i ens en descobreix aspectes i matisos que no coneixíem o que només intuíem o que, cosa més destacable, sovint no veiem o no volem veure en nosaltres mateixos. Per això el bon art ens pot fer millors persones, i tant. I com que el que fa eficaç el que ens mostra és la manera de mostrar-ho, la forma, el creador se la juga sempre en la ficció que ens proposa. I si és hàbil i honest, sovint aconsegueix guanyar-nos. Però sovint passa que si el que hi trobem no ens agrada (el gust personal és un component molt important en la recepció de l’art, sempre subjectiu, compost de múltiples factors racionals i irracionals), no s’adiu amb els nostres plantejaments conscients i els nostres impulsos insconcients, concloem que allò és fals, menor, intranscendent o trampós: l’artista ens vol vendre una moto esgavellada. Passa moltes vegades, que ens la vol col·locar de debò, sí, però no em sembla pas que sigui el cas d’Allen amb Blue Jasmine.

I ja paro d’embastar collonades. No se m’enfadin, senyores. Espero que es mantingui la trobada cervesera per continuar parlant-ne. Només m’agradaria que si algun desvagat despistat ha arribat fins aquí i està, ni que sigui una mica remotament, de la meva banda, s’hi volgués apuntar. Si és així, que m’avisi, sisplau. 

Cap comentari:

Publica un comentari