L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 1 de maig de 2015

Catarsi

Aviso que això no és res més que un desfogament terapèutic escrit a raig. Re de literatura, doncs. Qui pretengui trobar-n’hi, que no passi d’aquí.

Des del 16 de juliol passat he anat escrivint una mena de diari, jo que mai de la vida n’he fet cap. No hi he anotat coses cada dia, però gairebé.

El 16 de juliol passat vam ingressar el pare a l’hospital per una hematúria urinària que va resultar ser símptoma clar d’un càncer de bufeta. Llavors tenia noranta-dos anys i el 5 de febrer passat en va fer noranta-tres. I ara, havent-hi posat de moment el punt final el dia 27 d’abril, dia en què el vam enterrar, m’adono que el text té exactament noranta-tres pàgines en total. Això no és rellevant ni vol dir res, ja ho sé, però simplement m’hi he fixat. El pare tenia noranta-tres anys, però tan físicament com mentalment semblava que en tingués vuitanta. Després de la intervenció per cistoscòpia, com que per l’edat no li podien fer cap tractament agressiu posterior, no li vam dir res del que tenia mentre estigués prou bé per fer la seva vida normal, que consistia, entre altres coses, a anar a comprar cada cop que la mare s’adonava que havia de menester alguna cosa, a anar a una tertúlia en una plaça amb quatre o cinc o sis homes i dones de més o menys la seva edat, a anar els dissabtes al matí al casal d’avis al costat del mercat ambulant a fer-la petar amb tres o quatre amics més dels pocs que li quedaven i també per fer un volt pel mercat, a escapar-se a l’estanc a comprar tabac i a anar a fer el cafè després de dinar al bar del seu mateix carrer, uns quants metres més enllà. Tot això, tret dels cafès al bar, ho feia o bé amb el cotxe, un vell Peugeot cuidadíssim, o bé amb una Vespino vermella, també vella i cuidadíssima. Al poble molta gent el coneixia i alguns ─hi ha torracollons arreu─ ens deien, a ma germana i a mi, que com era que el deixàvem anar amb moto. Jo, si estava de bon humor, els deia que el pare tenia més bons reflexos que jo. Si no ho estava, no els engegava per pietat o per educació, que encara me’n queda, però me’ls espolsava com a mosques colloneres.

M’estalvio tots els detalls del seu últim mes i mig, des del dia de Sant Josep que va ingressar per una complicació de la bronquitis que tenia i on va ser fins l’1 dabril, i les cures pal·liatives posteriors a casa; les atencions constants; el nostre esgotament, augmentat per les atencions que també requeria la mare; el seu ànim de refer-se durant els primers dies; la seva bonhomiosa paciència; el seu agraïment, que ens trencava el cor quan ens el manifestava, cada dia. Tot això i més. I ara despotricaria de gust contra els membres del PADES que ens van tocar, tan bé que ens havien dit que funcionaven arreu (no dubto que n’hi deu haver que funcionen, però els de Martorell no són d’aquests, i això que només els vam donar “feina” una setmana, l’última), però deixem-ho córrer. O no, no em dóna la gana; almenys diré que treballant de dilluns a divendres com només treballen i havent mort el pare dissabte 25 al vespre i havent-lo enterrat dilluns 27, dimarts 28 (dilluns era festiu a Martorell i no hi eren) vaig trucar-hi per dir-los que el pare havia mort; l’administrativa en va prendre nota i em va dir que el metge o la infermera ens trucarien. Encara els esperem. Ni el condol. I a casa els pares encara hi ha unes quantes dosis de morfina i calmants que... Prou. El pare no es mereix que maleeixi, perquè era un home bo i pacífic que no engegava mai ni el més imbècil dels imbècils. Vull dir, això sí, que el metge de capçalera i els infermers del CAP, en canvi, van comportar-se de primera. Però el protocol és el protocol i, després d’ells, “el cas” passava al PADES.

El fet és que el pare ja no hi és i que ens ha deixat un buit immens. Perquè era el pare i perquè era com era. Un buit que no podrem omplir amb res. Em sento òrfena a les portes de la meva vellesa. Allò que va dir Martin Amis quan es va morir son pare: «La figura mediadora, el pare, l'home que hi ha entre el fill i la mort, ja no hi és; i ja res tornarà a ser el mateix», és exacte. Almenys per a mi. La vida és tan curta, joves amics meus que em pugueu llegir, que potser no en teniu ni idea, de com passa, tot això, i sapigueu que no és gens ridícul sentir-se òrfena a la seixantena. I que vosaltres i aquesta canalla que molts ara pugeu un dia també sereu i seran vells desvalguts. Memento mori, amics meus. Així em sento. I se me’n refot que algú ─molts─ pensin i diguin que ves, que ja era gran, que ja li tocava. Estúpids! Era el pare. I si qui ho diu encara no s’hi ha trobat, per sort seva, que hi pensi quan li arribi l’hora. I si algú s’hi ha trobat i ho diu és que és un pobre d’esperit que no em mereix cap respecte. M’ho deia ma filla ahir: «M’emprenya molt que alguns amics em diguin que em consoli pensant que l’avi ja era vell, que em vulguin consolar dient-me que no plori, que em calmi. Què coi m’he de calmar! El dol s’ha de viure i el plor ha de sortir. I si els dic que haver estat al seu costat, tots plegats en l’agonia final, eixugant-li les glopades que expulsava, prenent-li el pols, acariciant-li el front i les galtes, fent-li petons, va ser dur però alhora una experiència que m’hauria sabut molt greu perdre’m, sé que a alguns els costa d’entendre.» Perquè la mort fa por, però ja no la pròpia sinó viure i veure la d’algú. El tabú. La vida vista com una beneiteria perpètua. La vida banal. La no complicació. Per això tanta gent mor als hospitals quan ja no caldria perquè els hospitals ja no hi poden fer res més. Perquè no ho volen veure. Perquè és més fàcil, més net, que s’enduguin el cos de l’habitació de l’hospital (sovint compartida, quina intimitat, pobre moribund!), i portar al tanatori la roba perquè vesteixin aquell cos, aquell cadàver, que ja molts ni anomenen pare o mare o avi o germà, que ja prou tràngol és haver de fer els tràmits burocràtics en calent, contra rellotge, perquè no et donen ni temps perquè surtis una mica de l’estaborniment i del dolor. ¿Per què complicar-ho més, fer-ho més cru, volent que mori a casa? Ens hem tornat molt nets, molt polits, molt tous. Molt covards.

I sí, escric això trista i exhausta. I l’atzar, tan juganer, resulta que no em permet ni viure el dol amb la serenitat ni el recolliment que caldria. Per això també aquest meu desfogament impúdic i també una mica, una mica de res, enrabiat. El dia 20 d’abril, cinc dies abans de morir el pare, em van diagnosticar un càncer de mama. (Sí, potser ho sóc massa, d’impúdica, proclamant això, ho sé, però m’ha donat per explicar-ho a molta gent: més catarsi, no per despertar compassió.) Detectat amb la revisió rutinària anual, diuen que petit i tractable sense gaire problemes. Ja ho veurem, però hi confio. ¿Sabeu què és viure tot això de cop? El dolor per la mort del pare i els tràmits burocràtics inevitables, així en calent i com un calbot inesperat, i per altra banda (no, tot junt) visites mèdiques i proves i més proves per preparar la intervenció com més aviat millor. De traca. Però em refaig físicament com puc, em desfogo anímicament plorant com una magdalena pel pare quan em desperto al cap de tres hores d’adormir-me i encaro amb un coratge que em desconexia el que ara em ve a sobre. Jo, una hipocondríaca de manual que de sobte descobreix que pot treure forces de flaquesa. Pit i fora, i ni em disculpo pel sarcasme. Només per aquest desfogament tan desgavellat i llarg amb qui hagi pogut arribar fins aquí.

7 comentaris:

  1. Teresa: les coses s’han d’ encarà de front i deixar-nos de tabús. El de la mort n’és un de nou. Recordo de petit quan es moria un avi o algun altre familiar i et venia la gent a casa. Les dones tenien feina a la cuina fent cafès i altres coses. La gent xerrava a estones reies, a estones ploraves, parlaves del mort : “te’n recordes d’aquella vegada...” menjaves, bevies, passaves el dol. Et venien familiars de lluny i es vivia en família i amics. Ara tot es molt asèptic net i fred.
    En quan a la teva malaltia, ja me n’havies parlat fa uns dies. Crec que el millor, quan es “té una cosa seria”, es donar-ho a conèixer i no amagar-se com els cargols. Recordo quan el nefròleg va dir-me que havia de fer diàlisis. Quan vaig tornar de Bellvitge de visita i vaig arribar a l’Ajuntament (on treballo) s’emblava un nen a qui li havien donat un chupa-chup esventant-ho a tort i a dret. La Regina (cosina per cert del teu pare) alies la “Punxa culs” (sort que no llegirà aquest escrit, vaja quina “bronca” em clavaria) em renyava per anar dient a la gent que havia de fer diàlisis. Però quan em va tocar-la fe recordo que anava amb els braços al descobert orgullós de les “ferides de guerra” del quals els altres no en podien presumir . Ara un cop trasplantat tampoc no me n’he amagat. Es una manera de voler ser feliç.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc. I una abraçada a la Regina!

      Suprimeix
  2. Saps, aquest escrit també m'ha servit a mi per desfogar-me. Escriu cada vegada que ho necessitis, el papa s'ho mereix. Una abraçada
    Anna

    ResponSuprimeix
  3. El que és impúdic no és expressar el dolor, la tristor, la pena i la por davant la mort i la malaltia. El que és impúdic és la manera com pretenem amagar el que no ens agrada, com abaixem la mirada o fem per canviar la conversa quan algú ens parla del seu mal. Sento arribar tan tard, Teresa, no t'he llegit fins ara. Una abraçda ben forta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Joan Carles. No s'arriba mai tard, per encoratjar així. Una abraçada virtual ben forta, també, però que si ens veiéssim ara hauria de ser una mica suau (ahir em van operar i encara estic toveta :). Però sembla que tot marxa bé.

      Suprimeix
  4. Gracies per les teves paraules i compartir els sentiments. Una abraçada gegant i molta força, que n'és molt de necessaria en aquesta vida. Petons de la família Badalonina!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, guapa! Moltes gràcies per les teves, de paraules. Una abraçada, badalonins! :) Sobretot una de molt forta a l'àvia.

      Suprimeix