L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 8 de febrer de 2008

Amis

Deia Martin Amis a l’apèndix d’Experience (2000): «El Cuarto Poder se halla en un estadio peculiar de su evolución. A la prensa, por una parte, cada día le place más el poder que la corrompe. Y, por otra, camina inexorablemente hacia una mastodóntica impotencia en las cuestiones que realmente importan.»(1) Parlava de l’actitud de la premsa britànica en la mort del seu pare (1995), el també escriptor Kingsley Amis, que quan encara estava de cos present, Eric Jacobs, el que havia estat el seu biògraf, va córrer esperitat a oferir als diaris uns apunts del que volia que fos un segon llibre sobre Amis. Els apunts, se suposa que ben covats i esperant sortir de l’ou en el moment oportú —aquell—, van resultar ser d’un acarnissament desmesurat, sobretot als ulls de la família (però més endavant el mateix autor de les notes va reconèixer que ho eren, com va dir, per exemple, a Cristopher Hitchens, amic de Martin Amis). El Sunday Times va exposar amb delit aquella carn fresca mentre la carn de Kingsley Amis tot just es començava a corrompre. Però tot i la seva comprensible reacció, Amis no parla del fet només com a fill dolgut; si en parla (al cap de cinc anys) és també —o sobretot— per il·lustrar un cert mode de fer general d’aquest “quart poder”.

He recordat això al llegir l’entrevista d’un tal Johann Hari a Martin Amis, publicada a The Independent el dia 29 de gener passat, la vigília que es posés a la venda al Regne Unit l’últim llibre d’Amis: The Second Plane (El segon avió), apareguda a mode de colofó —però no serà l’últim— d’una disbauxa periodística que fa mesos que dura, i com a atac preventiu abans de l’aparició del llibre (The Second Plane va sobre l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001, o sigui que calia, des d’una trona com The Independent, fer-ne la contrapropaganda).

Va ser Terry Eagleton, professor marxista de crítica cultural —a Manchester, on Amis també fa de professor de creació literària—, aprofitant que reeditava un vell llibre seu i li calia un pròleg amb ganxo per recol·locar-lo, qui va començar a clavar forquilla a l’autor etiquetant-lo de racista per haver fet unes declaracions contra el terrorisme islàmic i l’amenaça de l’integrisme musulmà. A més del vell art canònic del gremi de carregar les tintes i obviar els contextos, afegia en el seu providencial —per a ell— pròleg que era lògic que Amis fos racista si el seu pare ja ho era (a més d’antisemita, homòfob, misogin i altres tares que segons ell deuen dur de sèrie els gens del Amis, tot i que el d’antisemita es veu que ha mutat en el d’islamofòbia). També s’hi va abraonar una columnista musulmana (Yasmin Alibhai-Brown) amb un article en el mateix The Independent (al qual, per cert, Amis va respondre matisant les seves declaracions anteriors a mode de disculpa).

Tornant a l’entrevista de Hari, em sembla un model perfecte per incloure al manual del bon periodista actual (bé, més aviat és una conseqüència d’haver assimilat molt bé els manuals a l’ús). Desvergonyiment i menyspreu displicent, amb aquell complex d’inferioritat del que sap però no paeix que mai arribarà a l’alçada de qui té al davant i que per això s’aplica en l’intent de denigrar-lo amb la seva insolència, no tant en presència seva i amb les preguntes que li fa, esclar, sinó amb l’edició final de la matèria primera. Un to insidiós previsiblement i risiblement infantiloide que boicoteja la seva pretensió de resultar vexatori. Cinisme i estultícia en estat pur. Se li podria aplicar el que en un altre lloc Amis aplica a l’estudiós de la literatura, crític o simple ressenyador: «Una de las vulnerabilidades de la literatura, como tema de estudio, es que nunca ha parecido realmente difícil. [...] Es fácil interactuar con la literatura. Cualquiera puede hacerlo, porque las palabras (a diferencia de las paletas o los pianos) llevan una doble vida: todos somos competentes.»(2)
Però amb tot, sempre hi ha categories (i distàncies) i també sempre podem fer fer una volta més a la rosca. Hari titula la seva creació literària en forma d’entrevista “The two faces of Amis” (clixé de clixés). Però resulta que rastrejant per aquí el possible eco d’aquesta nova polèmica mediàtica de finals de gener sobre Amis, només he trobat (potser no he buscat prou) una crònica a El Periódico firmada per Begoña Arce des de Londres: “La guerra santa d’Amis”. Bravo! (o brava!).



(1) De la versió en castellà: Experiencia. Anagrama (2001)
(2) La guerra contra el cliché (2001). Anagrama (2003).