L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 15 de febrer de 2008

Divergències, dissidències, cuirasses

No em barallaré pas amb tota la gent —homes i dones— que atribueix bellesa i atractiu a Javier Bardem, però goso a dir públicament que jo no no m’hi compto. I no ho dic per la imatge horrorosa que dóna a No country for old men, si em remeto a la gran quantitat de talls d’escenes i de fotos que, vulguem o no, ja hem vist arreu i que a més d’un ja el deu haver fet somiar de por —o de gust, qui sap—, ja que no he vist la pel·lícula. Em refereixo a ell al marge de caracteritzacions concretes.

Aquesta divergència em fa pensar en la vella i misteriosa qüestió del perquè uns ens sentim atrets per persones que a altres els repel·leixen i a la inversa, igual que nosaltres també atraiem o repel·lim. I no vull pas dir que senti repulsió per Bardem, ep; simplement dic que no el trobo tan guapo com diu la majoria. També en fa pensar en un altre fet curiós: comprovar com hi ha persones que tenen uns gustos molt eclèctics, que se senten atretes per tipus humans molt diferents, i en canvi n’hi ha d’altres que semblen tenir una preferència instintiva per alguns tipus molt concrets. Per exemple ¿us heu preguntat per què a Sarkozy, si ens atenim a les dues que li coneixem, l’atreuen les dones amb ulls petits, llavis fins i pòmuls exageradament prominents i alts? Només és un exemple fet a tall purament recreatiu, esclar, però que a mi em crida l’atenció.

Però de fet volia anar a parar a una altra banda, o sigui que perdoneu-me l’excurs excessivament divagatiu. Tornant a Bardem i pensant en els seus possibles admiradors que ara tinguin por de passar dels somnis plaents als malsons per culpa de la imatge que dóna a la pel·lícula dels Coen, volia dir que em sembla que els més aprensius poden estar tranquils: no hi ha cap perill que Bardem se’ns torni un assassí en sèrie real. Més enllà de la lògica que fa al cas i la seva professionalitat més que demostrada, tenim una prova molt evident de la seva impermeabilitat a la més mínima impregnació de l’essència del personatge que interpreta. Després d’haver encarnat (i molt bé, per cert) Reinaldo Arenas a
Antes que anochezca (Julian Schnabel, 2000) va sortir-ne del tot indemne. Tota una proesa digna d’admirar, i més si ens hem de creure el que Bardem va dir de la seva interpretació d’Arenas: «Cuando empecé a leer sus libros, encontré algo que me era familiar. […] Como actor, no puedes interpretar un papel como éste si no tiene nada que ver contigo, de lo contrario no respetarías a esa persona. Así que éste fue un gran regalo para mí». Regal que potser va apreciar molt "como actor" (certament un privilegi que va saber aprofitar) però que va apreciar ben poc més enllà d'això, per més que digués. Bardem, impassible i immutable, ha continuat i continua sent fidel al coma-andante. I si es fa això després de llegir de debò els llibres d’Arenas, sobretot Antes que anochezca(1), l’autobiografia en què es basa la pel·lícula, és que es va ben equipat amb una cuirassa del tot impenetrable. La dura cuirassa de la majoria d’artistes i farandulers diversos, per altra banda tan "entranyables" i "sensibles". Que saben estrafer els gestos que calgui, això sí. Siguin del personatge que els toca, siguin del personatge que voldrien tocar per sempre.

(1) Editorial Tusquets. Barcelona, 1996 i 2006.