Bé, de fet la idea d’aquesta mena de segona part va sorgir abans que l’altra, però aquella em va venir rodada: actualitat obliga, quan et fiques on ningú et mana ficar-te però ho fas amb una certa i idealista dignitat de “servei públic”, per més que ningú te l’hagi demanat, etcètera.
Va passar que vaig somriure un pèl sorneguerament —els que em coneixen ja saben que és un defecte que tinc (i ho dic sense gota de coqueteria, ja que massa sovint és cosa que em sol dur problemes)— quan vaig llegir en alguns diaris, cap a finals de febrer, que en una illa d’un arxipèlag noruec (un moment, que busco el nom... ah sí: Illa d’Spitsbergen, arxipèlag d’Svalvard) havien creat (deien ”creat”, ho juro per la meva fe atea) un refugi de llavors de tot el planeta. “Una immensa nevera amb baix consum energètic”. “Faltaria plus”, dit en castís. Va, em trec la mandra de sobre i us busco una pàgina amb fotos i tot (si us descarregueu el pdf, millor). De fet, això de treure’m la mandra és un dir, perquè així me n’estalvio la glossa (massa) fàcil: el text ja es porta l’oli tot solet. (M’acabo d’adonar que l’autor del reportatge també és Elcacho, esmentat a "I tant, si suem! 1". Aviso que no el conec de res ni li tinc cap mania.)
No comment, doncs, per part meva. Però sí que vull dir que això em va recordar vagament (tinc unes estranyes associacions d’idees, a vegades) allò del disc fonogràfic inclòs en la sonda espacial Voyager 2, llançada a l’espai el 1977 (i que ja fa anys que ha ultrapassat Neptú) per si un dia, dins la infinita nit de l’univers, algun ésser fet més o menys a la nostra imatge i semblança hi ensopega. Ja ho sabeu, allò que van preparar amb l’assessorament —del tot seriós, per altra banda— de Carl Sagan, i que incloïa, entre altres coses, gravacions tals com salutacions en 55 llengües humanes i una en llengua balenera (!), el so d’un petó (!!) i el d’un nen plorant, l’electroencefalograma —pla?— de les meditacions d’una dona enamorada (!!!) i música de tots els estils, des de mariachis fins a Bach, passant per Beethoven, Mozart, Stravinsky, Louis Armstrong i... Chuck Berry, amb el seu “Johnny B. Goode”. Steven Pinker (que també ho cita a Cómo funciona la mente (1)), explica que un humorista, en el seu moment, va dir que la resposta més probable si fos possible que algú es trobés la tal gravació en algun racó de galàxia fos: “Sisplau, enviïn més Chuck Berry”. I no, no me'n puc estar; tant per als carrosses que potser fa anys que no la senten com per als possibles jovenets que hagin caigut aquí com volant per l’espai sideral i que ni saben de qui parlo, aquí us ho penjo.
No sé pas, però, si veient ballar aquestes gogós se’ls acudiria dir ni mu, des d’algun racó d’aquest ampli univers en expansió contínua —o és ja en contracció?—. No ho acabo de saber mai. Una de les meves grans frustracions, aquesta tremenda falta de formació científica que tinc.
(1) Ed. Destino. Barcelona, 2001 i 2007.
