Que ser un magnífic escriptor no eximeix de pensar alguna estupidesa i d’expressar-la, és cosa que alguns donem per sabuda de fa temps. Així i tot, que et trobis que un dels teus escriptors preferits en deixa anar alguna no deixa de ser momentàniament decebedor. En una entrevista publicada a Der Spiegel i traduïda avui a La Vanguardia, Philip Roth patina alegrement (i temeràriament —o no— als seus respectables 75 anys): «Creo que votaré a Obama. Me interesa que sea negro. La cuestión racial es más importante en este país que la feminista. Su victoria diría algo fantástico sobre este país», diu. No em refereixo a la seva intenció de votar Obama (o Clinton o McCain) sinó a les raons que dóna. Si una de les ments preclares creu que un bon president ho ha de ser en funció de la seva raça o del seu sexe, anem bé... Ve a dir, sense gaire subtilesa, que considera que els candidats són idiotes, ja que que bàsicament ho serien, de bons (en els casos dels candidats democràtes), per la seva condició de negre o de dona. Ben poca categoria els atorga, certament. I ben poca credibilitat al sistema polític i ben poca maduresa als electors. A ell mateix. I no se n’adona, Roth, d’això? Se’m fa difícil de creure, la veritat. Sobretot després de llegir molts dels seus llibres, ell que ha corroït de forma magistral tants tòpics del pensament (passeu-me l’oxímoron) políticament correcte, discriminació positiva racial i feminista incloses.
No em puc creure que comenci a repapiejar. Més aviat deu ser (i és un bon motiu de reflexió) que tendim molt fàcilment a magnificar la persona a través de l’obra, simplistes i també dogmàtics que som, malgré tous nos efforts. Però no he pogut evitar un arrufament de nas, ho confesso. També en veure que no es pot estar d’esmentar, lateralment, “l’escalfament global”, uf! Estem ben bé perduts, quan gent com Roth (o Amis, my God!, que també va caure en el tòpic d’esmentar —també de passada, sí— “el canvi climàtic” en la seva intervenció de dilluns a Barcelona, en conversa amb Rodrigo Fresán) s'afegeix a la cantarella fàcil. Una plaga, això del clima escalfat i reescalfat. No la cosa en si, sinó perquè el virus ataca fins i tot els cervells més ben posats.
Malgrat tot, tinc a punt de llegir, un al costat de l’altre, Exit Ghost i House of Meetings. I sé que no em decebran. Llibres, no entrevistes.
