L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 7 de març de 2008

Suicidios y otras muertes

Així va titular Alfonso Costafreda (1926-1974) el seu últim poemari (1), publicat uns mesos després del seu, de suïcidi. Amb tot el respecte per la seva memòria, em permeto manllevar-li el títol, que m’ha vingut al cap de sobte després de perdre l’oremus un cop més al sentir i llegir allò d’”atemptat suïcida”, que repeteixen arreu com cotorres els periodistes de tots el mitjans. M’ha vingut al cap com a perfectament descriptiu i precís del fet que apunto, no cal dir que ben al marge del sentit que hi va donar Costafreda.

Atemptat suïcida. Té pebrots. Més exactament: no tenen pebrots de dir les coses pel seu nom. Anem —almenys jo hi vaig— de basca en basca de tanta pudor com fan els tòpics i els eufemismes que gasten els professionals del ram, que després es queixen que els critiquem i els ataquem, pobrets. No ho faríem si s’esforcessin a ser una mica més intel·ligents (no costa tant, incentivar mínimament la proliferació de noves connexions neuronals), una mica més cultes (no costa tant, triar lectures profitoses) o almenys prou humils (això potser ja costa més) per deixar-ho i dedicar-se a alguna cosa més a l’abast de les seves capacitats.

Encara que procurem fugir-ne escaldats, de notes d’agència, cròniques, articles, comentaris, etc., amb aquest tuf insuportable, se’ns colen arreu en qualsevol moment. Només una mostra, real, entre el munt que ens aclapara cada dia, sobre la qüestió dels “suïcides”: «Una suicida que llevaba un cinturón de explosivos atacó el miércoles un control de patrullas vecinales en Baquba, capital de la volátil provincia iraquí de Diyala, y causó 10 muertos y 8 heridos, dijo la policía.» (Aquesta és de Reuters, del 02.01.08, però cada dia, en cada diari, en cada televisió, en cada ràdio, n’hi ha de quasi idèntiques en la forma i d’idèntiques en la intenció.) Deixo de banda el to líric de la volàtil província. Centrem-nos en “una suïcida”, “va atacar” i “va causar”. Suïcida? Sí, esclar, el cinturó la va fer xixina. Que va atacar és clar del tot. I evidentment que va causar. Però quanta bestiesa o quanta vilesa (o totes dues coses) no hi ha per no dir la veritat: que una assassina va matar deu persones. O que uns altres assassins, cada dia, maten desenes o centenars de persones. Que en els seus assassinats també hi morin ells només és rellevant com a símptoma gravíssim del fet cabdal, que per cert sembla preocupar ben poc aquests tarambanes, quasi commoguts pels pobres “suïcides”: tinguem pietat, que no saben el que es fan. Suïcidis i altres morts; aquestes, quasi pura elisió: ni entitat de víctimes, arriben a tenir, massa sovint, en la prosa subtil d’aquests redactors “a l’encalç de la notícia”.

Encara un altre exemple: «Mueren dos supuestos suicidas al detonar de forma prematura la bomba que transportaban en Pakistán: dos suicidas sospechosos murieron hoy al detonar de forma prematura la bomba que transportaban». (La Vanguardia, 30.12.07). Fixeu-vos en els aquí ja subtilíssims detalls: com que en l’accident només van morir els “suïcides” abans que poguessin perpetrar l'atac, naturalment es converteixen en “suposats” i en “sospitosos” ja que la bomba “va detonar prematurament” (tota soleta, pobra bomba innocent, i això és el que justifica el “suposats”, of course). No em direu que la subtilesa és tal que frega la sublimitat poètica. Deu seu per això que cada cop abjuro més de la poesia.


(1) Barral Editores. Barcelona, 1974, pròleg de Vicente Aleixandre.