L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dilluns, 16 de febrer de 2009

Aniversaris

M’he despertat amb el Je t’aime... moi non plus de Jane Birkin, que feia de fons de la veu de Jordi Duran a la COM (la veu més escoltable dels matins) recordant-nos (a alguns, fent-los saber) que d’això ja feia quaranta anys. I ara hauria de dir allò de “com passa el temps!”, “sembla que era ahir!”… O bé que “quaranta anys no són res” (però resulta que sí que són; són molts). I també tocaria dir que mal anem si recordem que quan la cançó va fer forat —i quin forat!— érem ja uns joves, tot i que acabats de sortir de l’ou. Però m’hi nego. Potser perquè cada dia molts d’aquells joves —jo també, alguns dies— s’entesten a lamentar que això corri tan de pressa (com si el temps no corregués o no “no corregués” com sempre ha fet), i també perquè els més vells de vuitanta (l’edat dels nostres pares, per entendre’ns) ens treuen de polleguera quan un dia es queixen que els fa mal el genoll i l’endemà que els ha pujat una mica el sucre, i no volen recordar que estan molt millor del que havien estat mai els seus pares i els pares dels seus pares i fins i tot que molts del seus fills ara. M’hi nego en nom de molta gent jove per qui el temps ja no passa o li passa malament de debò. Afortunadament ens fem vells. I si ens hi fem amb només petites xacres és que ens ha tocat la loteria. I per molts anys!