Aniversaris

M’he despertat amb el Je t’aime... moi non plus de Jane Birkin, que feia de fons de la veu de Jordi Duran a la COM (la veu més escoltable dels matins) recordant-nos (a alguns, fent-los saber) que d’això ja feia quaranta anys. I ara hauria de dir allò de “com passa el temps!”, “sembla que era ahir!”… O bé que “quaranta anys no són res” (però resulta que sí que són; són molts). I també tocaria dir que mal anem si recordem que quan la cançó va fer forat —i quin forat!— érem ja uns joves, tot i que acabats de sortir de l’ou. Però m’hi nego. Potser perquè cada dia molts d’aquells joves —jo també, alguns dies— s’entesten a lamentar que això corri tan de pressa (com si el temps no corregués o no “no corregués” com sempre ha fet), i també perquè els més vells de vuitanta (l’edat dels nostres pares, per entendre’ns) ens treuen de polleguera quan un dia es queixen que els fa mal el genoll i l’endemà que els ha pujat una mica el sucre, i no volen recordar que estan molt millor del que havien estat mai els seus pares i els pares dels seus pares i fins i tot que molts del seus fills ara. M’hi nego en nom de molta gent jove per qui el temps ja no passa o li passa malament de debò. Afortunadament ens fem vells. I si ens hi fem amb només petites xacres és que ens ha tocat la loteria. I per molts anys!