L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 12 d’abril de 2009

Praga

Confesso públicament que formo part del mig milió de catalans que encara no havien estat mai a Praga i s’han decidit a anar-hi, tots alhora, aquests dies, sumats al parell de milions d’espanyols que també han fet el mateix cop de cap. (I encara sort d’haver-hi anat i haver-ne tornat abans dels dies forts!). Caminar pel centre de Praga aquests dies era com fer-ho per Barcelona o Madrid o… l’Hospitalet, tret que el paisatge ho desmentia, incloent en el paisatge les botigues de cristall de Bohèmia, les fires de Pasqua a les places, la Pilsner Urquell i sobretot el bellíssim i "comodíssim" empedrat sense solució de continuïtat (rodolí pertinent) de tot el sòl públic transitable: veure en directe els empleats municipals col·locant amb gran ofici files i files de pedres ben tallades de 7 x 7 cm en voreres noves o en les antigues que n’han perdut unes quantes, és una de les coses dignes de ser vistes a Praga. En fi, que si els barcelonins es queixen del turisme excessiu que pateixen, no em vull ni imaginar com es deuen queixar els praguesos que no viuen directament del turisme del que pateixen ells, que allò sí que ha de ser desesperant de debò. L'únic consol que els deu quedar és veure les torçades de peu dels turistes inexperts a caminar sobre sòls rigorosament empedrats.

Ironies a banda, Praga bé val una visita (i dues i tres, potser), i personalment agraeixo als sants Venceslau i Nicolau —és un dir— el temps que m’hi he trobat: sol i calor en comparació amb les pluges i les fresques primaverals tan empipadores d’aquí. A Praga val la pena veure-hi tot el que cal veure-hi; però a mi, que el barroc m’embafa de seguida i només el paeixo a dosis homeopàtiques (i el gòtic en dosis no gaire més generoses), m’ha tirat molt més tota l’arquitectura noucentista o modernista, des de l’esplendor de la Casa Municipal (visita obligada a tot l’interior, i aquests dies amb exposició de Ràfols Casamada inclosa) fins als molts edificis representatius d’aquest estil, amb les seves façanes intercalades entre les renaixentistes o purament neoclàssiques, i també la racionalista i la cubista. O les arts decoratives, des de l’art nouveau fins al mateix cubisme o el disseny més avantguardista. També s’hi percep l’esforç endreçador que s’hi ha fet després del 1989 amb l’acció del vellut suau però resistent de Václav Havel. Tot i que, per ser francs, hi queda encara molt per netejar, cosa que bé podria fer el Václav actual, Klaus, si no tingués aquesta vena anti Unió Europea, justament ara que paradoxalment n’ostenta la presidència i la podria aprofitar almenys per a això: les estàtues del pont de Carles (i tot el pont sencer!), per exemple, clamen al cel no per les ànimes dels mortals sinó per una bona ensabonada. I les torres, i les façanes de catedrals i esglésies, i…




Però si cal destacar una sola cosa per la qual cal anar a Praga és per veure el conjunt que s’hi conserva de la ciutat jueva: les sinagogues restaurades i el museu que inclouen, més el vell cementiri jueu. Visita obligada pel profit que se’n treu. Recés estètitc i ètic entre tanta església goticobarroca farcida de la morbosa imatgeria cristiana catòlica. Estètica i ètica diria que més sorprenent i profitosa per a un ateu, com ara jo, que no pas, potser, per a un jueu creient o que no pas, segur, per a un creient cristià. Només cal sentir, encara que no els vulguis escoltar, els comentaris dels catòlics més o menys creients —se suposa—, decebuts per la “sobrietat” de les sinagogues (tot i que alguns es tranquil·litzen al veure que la sinagoga espanyola sí que és rica ornamentalment parlant). Pocs, però, semblen interessar-se pel ric fons museístic sobre la història dels jueus de Bohèmia i Moràvia, impecablement didàctic i precís, un recorregut que requereix gairebé un dia sencer per treure’n profit. Pocs catalans i espanyols, tants que n’hi havia pels carrers, s’aturaven gaire, si és que ho feien gens, davant les vitrines per veure i llegir el material de primera que s’hi exposa, i no crec pas que fos només perquè els textos són únicament en txec i anglès: la formació i la tradició marquen i la deformació a dosis regulars i constants remarquen; d’això segon en són un petit exemple aquestes edificants notes escrites per uns preadolescents amb passaport espanyol en el llibre de visites d’una de les sinagogues (la foto és dolenta, però ampliant-la es poden llegir els textos). En la mateixa línia, una altra cosa a destacar és que en tots aquests recintes hi vaig trobar grups d’escolars adolescents francesos i italians acompanyats de professors que els feien les explicacions pertinents, però cap d’espanyol o català. Els nostres professors estan per altres tasques, i més en Setmana Santa, esclar. I encara que la naturalesa profanadora adolescent s’imposava fins i tot entre les pedres de l’antic cementiri, les rialletes s’esfumaven quasi completament a les sales de la sinagoga Pinkas, on s’exposen permanentment els dibuixos (i alguns poemes) d’alguns dels 15.000 nens deportats al camp-gueto de Terezín —avantsala dels camps d’extermini— i morts posteriorment a Auschwitz, menys un centenar que en van tornar. Aquests nens van rebre classes clandestines de dibuix de la pintora Friedl Dicker-Brandejs, també deportada a Terezín, que abans que la duguessin a Auschwitz, on també va morir, va aconseguir amagar els dibuixos, trobats després de la guerra.

Si no es té prou estómac per visitar Terezín, n’hi ha prou de passejar la vista atentament per tots aquests dibuixos (molts d’una qualitat que ja voldrien alguns artistes, per alguna raó la professora va ser alumna de Paul Klee, entre altres, a la Bauhaus) per commoure fins i tot el cínic més valent i gairebé el més ben cisellat cretí. O així m’agrada pensar-ho.





Dibuix de Margit Gerstmannová (Bohèmia, 1931-Auschwitz, 1944)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada