L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dimecres, 1 d’abril de 2009

Pla i les dones

Fa molts anys vaig començar (o em vaig proposar començar, més pròpiament) una de les tantes coses que han quedat per sempre més en els llimbs dels propòsits (tenir un propòsit no és fer feina, deia el poeta amb tota la raó). Es tractava o s’havia de tractar de Pla i les dones (de les dones en l’obra de Pla, s'entén). La cosa sempre m’ha fascinat. I noteu que dic fascinat, no pas ni intrigat ni interessat (ni molt menys escandalitzat, com se suposa que seria pertinent, perquè dec ser una dona una mica desnaturalitzada en alguns aspectes), ja que si bé la fascinació implica interès, a la inversa no té perquè ser així.

Tot va arrencar de la lectura d’El quadern gris, i va continuar amb els altres volums de Pla, esquitxats de tant en tant, com de passada però bastant profusament, de les seves observacions sobre les dones, sovint molt més punyents i amargues —per a ell— i molt menys misògines del que se sol dir que no pas alegres o festives o ni tan sols displicents (tant que ho podrien semblar a algú... sobretot a algú que no se l’ha llegit).

Avui, llegint l’entrada de l’1 d’abril d’El quadern gris, m’ha vingut tot això al cap. És un dels apunts més esplèndits del llibre:

1 d'abril. Pluja. Temps magnífic per l'endemà d'una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s'aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

Un moment a l'Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m'enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses --quatre siluetes--, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós,
la gràcia d'aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no... Sensació de gana. La temptació s'esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l'hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda --arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades-- dins d'un aire saturat d'olor de taronges. En passar per davant de l'església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que
és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d'Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de
gana. Les formes femenines s'esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

Que el país que tenim sigui tan escanyolit té els seus avantatges: ens estalvia, per pur desmenjament, que cap senyoreta —o senyoret— es posi a passar Pla pel sedàs de la censura feminista. O que més expeditivament l’intenti proscriure per incitació a la pedofília. Però pensant-hi bé, potser ens perdem una bona diversió.