L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 28 de juny de 2009

Fins al capdamunt...

…de moralistes a l’engròs i gent pagadament honrada. Cansen molt, de veritat. Per exemple els que amb la mort de Michael Jackson gosen despatxar el personatge amb una displicència i un menyspreu immorals en nom, precisament, de la Moral. Els únics comentaris que he llegit amb un mínim de cara i ulls —d’honestedat— són els d’algun músic i alguns crítics musicals, els únics que sembla que han estat capaços de superar el complex de déu justicier i implacable de la majoria de ciutadans de per aquí; molts periodistes inclosos, no cal dir-ho, aquests deuets superiors que sempre estan a punt de rabejar-se amb les preses fàcils, però que van amb tant de compte a l’hora d’abordar (què dic, d’abordar: d’eludir) les actuacions de personatges i situacions de debò nefastos, que tracten sovint amb respecte, per més crims de debò que causin. He sentit gent alegrar-se de la mort de Jackson, dient que ja estava bé que es morís relativament jove “aquest desgraciat” i “abusador de menors”. Molts, només pel fet que no els agradava la seva música i tot el que representava (cultivadors que es creuen, d’una manera o altra, de la veritable cultura), s’han abonat a aquesta “línia de pensament” elaborada per les vísceres, ni que fos expressada amb termes més suaus com “extravagant”, “estrafolari” o “friqui”.

La pietat humana —és a dir, una certa lucidesa— hauria de venir de la comprensió de qui som, de com som, els humans. Tots molt més semblants a Michael Jackson del que volem pensar. Bé, en general no tant: almenys ell va ser gran en el que feia. I aquesta, ens agradi més o menys, és la realitat. La resta, prejudicis i la ràbia habitual contra… Contra i prou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada