L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 30 d’agost de 2009

Anotació lectora

Estic llegint les més que recomanbles memòries de Jean-Françoise Revel*. Una de les anècdotes que hi explica és de l’any 1953. Tornant de Mèxic, on havia viscut un temps, va quedar per dinar amb Maurice Schérer, germà del seu amic René Schérer i amb qui també tenia una bona relació de feia anys. Mentre dinaven, Revel, que acabava de llegir la crítica elogiosa i pomposa d’una pel·lícula nord-americana que havien estrenat feia poc a París i que ell havia vist a Nova York (on havia recalat uns dies abans de tornar a França) i li havia semblat molt fluixa, li pregunta a Schérer: «¿Conoces a un peligro público, a un pedante de siete suelas llamado Éric Rhomer?». Schérer es va acalorar i li va engegar una defensa abrandada de la pel·lícula i la crítica en qüestió, sense dir-li, però, que des de feia un temps firmava les seves crítiques cinematogràfiques amb el pseudònim Éric Rhomer, igual com firmaria les seves futures pel·lícules. «A partir de entonces dejamos de vernos», diu Revel.

L’anècdota li serveix per parlar de cine, que llavors era una de les seves passions. I són interessants algunes coses que diu: «Precisamente porque el cine es reciente, los escritos estéticos y críticos que le conciernen a menudo son más pedantes, escolásticos, dogmáticos y quisquillosos que la crítica literaria más formalista.» I continua deliciosament: «No tardé en adquirir la erudición maniática del cinéfilo puntilloso que siempre tiene algo que decir sobre la historia, las virtudes y los abusos del travelling en Hitchcock, sobre la profundidad de campo en Intolerancia de Griffith, la poesía sonora de los ruidos no musicales en La diligencia de John Ford, la elipse en Howard Hawks, el virtuosismo nervioso y suave de las transiciones y el montaje en René Clair. Los cinéfilos hacen concursos de a ver quién es más pedante y se sienten deshonrados si no son capaces de evocar con la máxima precisión el gesto de tal actor en tal escena de tal película, dirigida por Fulano, su tercera obra rodada en tales circunstancias y con tal éxito.»


*Memorias. El ladrón en la casa vacía. Gota a gota. Faes. Madrid, 2007.

(Fotograma: The Big Sleep, de Hawks)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada