Cuba vista des de Prada (2)

Aquest text és el que vaig "declamar" al debat sobre Cuba a l'UCE:

Celebrar (o commemorar) els 50 anys d’una revolució que representa que encara dura és una cosa molt xocant. Xocant perquè una revolució, per definició, hauria de ser una cosa de curta durada, una transició per evolucionar cap una situació nova i canviant. Si no és així, si s’enroca per convertir-se en permanent, es torna, inevitablement, un fòssil. Així, la revolució cubana ja fa molts anys que és una mena de fòssil, pura reacció immobilista. La pretesa revolució, per mantenir-se, es va convertir per força, ja des del principi, en una dictadura totalitària que ,com a tal, és ultraconservadora i reaccionària. Reaccionària amb totes les lletres; no tan sols una simple anacronia. I això és lamentable i trist pel fet que aquesta anomalia històrica té captiu tot un poble d’11 milions d’habitants. I no m’agrada usar grans paraules, però en aquest cas la realitat és aquesta, i em sembla que cap altra adjectiu que aquest: “captiu”, defineix amb més exactitud la situació que pateixen els cubans sota el règim reaccionari castrista.

Per això s’entendrà que jo no puc “celebrar” aquests 50 anys anòmals, aquests 50 anys de reaccionarisme polític, i si sóc aquí és precisament per explicar per què no puc fer-ho. No puc fer-ho perquè he estat a Cuba i he vist com és la vida allà. I després de ser-hi vaig tenir la necessitat d’explicar-ho aquí. Per això vaig escriure un llibre, Castracions, per intentar descriure, documentadament, al més exactament possible, la realitat cubana, la vida de la gent que vaig veure i que viu sota un règim opressiu i opressor. Hi descric el que vaig veure sense cap mena de prejudici ideològic previ ni posterior, simplement a base de fer servir el raonament, la documentació contrastada, les lectures profitoses i la meva posició ferma, això sí, a favor de la llibertat i la democràcia, les que vull per mi i per al meu país i que per això mateix també vull per a l’altra gent i els altres països.

Crec que ningú que visqui en democràcia (que amb tot els defectes que ja sabem, és el millor que tenim) pot defensar, encara avui dia, un règim totalitari que, entre altres coses, es manté a base de la repressió i el control estricte de la població. Un règim que des del primer moment, en la persona de Fidel Castro, va tenir la intenció de perpetuar-se a còpia de saber aprofitar i saber aplicar molt bé uns quants factors fonamentals: 1r. el prestigi d’haver derrocat el dictador Batista; 2n. el terror inherent a la consolidació del procés revolucionari; 3r. l’aprofitament del moment històric de la guerra freda (no es pot negar que Castro és un home de sort) amb la seva alienació amb la Unió Soviètica; 4t. el victimisme (contínuament sobrealimentat per Castro) enfront dels Estats Units i alguns dels seus errors respecte a Cuba, i 5è. l’esplèndid suport ideològic i pràctic de l’esquerra internacional, que des del primer moment va quedar obnuvilada per Castro i el seu carisma (un altre dels factors fonamentals del triomf de la revolució: el sex-appeal de Castro): gran part de la intelligentsia internacional (un concepte que s’ha ampliat generosament a gent de les arts i la faràndula), continua vivint als llimbs de la ignorància més o menys culpable pel que fa a aquest assumpte.

I ningú, repeteixo, crec que no hauria de poder ni voler defensar un règim amb aquestes característiques, i n’enumero les principals:

1. Govern únic des de fa 50 anys sense cap convocatòria d’eleccions lliures.

2. Carència total de llibertat de premsa, d’expressió i associació: tot el país només té una televisió i un diari, un de sol!, que són els òrgans del poder i el partit.

3. Cap mena de llibertat sindical.

4. Cap reconeixement de les plataformes opositores i dels partits (partits de diverses tendències: des de socialistes i comunistes dissidents fins a democratacristians, passant per socialdemocràtes, liberals i fins i tot grups anarquistes; no tots són “de dretes”, com sol propagar el règim i els seus corifeus externs, com tampoc ho són els nombrosos exiliats, per cert, tampoc els de Miami).

5. Repressió i persecució contínua de qualsevol persona per la mera dissidència pacífica.

6. Més de 200 presos polítics, entre ells la majoria dels 75 condemnats la primavera del 2003, alguns fins a 28 anys de presó, per simple dissidència, res de terroristes perillosos, sinó periodistes independents i tota mena de professionals, etc.

7. Estat lamentable de les presons: cel·les de càstig (les famoses “cajas tapiadas” sense cap condició higiènica) per als presos polítics considerats “perillosos”, o la tàctica de barrejar-los amb els presos criminals autèntics perquè “se n’encarreguin”.

8. Activitat intensa i continuada dels Comités de Defensa de la Revolución i les Brigadas de Respuesta Rápida amb els seus “actos de repudio”.

9. Persecució de tota activitat econòmica lliure, per petita i insignificant que sigui.

10. Prohibició total de l’accés a Internet.

11. Instauració vergonyant de la doble moneda.

12. Doble línia sanitària: hospitals ben dotats i medicaments a l’abast dels estrangers i dels membres de l’aparell, no pas del poble en general. Un dels “grandes logros”, no ho oblidem.

13. Instrucció pública totalment mediatitzada per la ideologia comunista: mer adoctrinament. Accés a la universitat dels afectes al règim (o que ho han de simular). Racisme també en això: només menys d’una cinquena part dels d’universitaris són negres.

14. Parlant de racisme, la població negra és la més controlada.

15. Homofòbia i persecució dels homosexuals (encara ara, tot i el “canvi de formes” de la fillíssima Mariela Castro).

16. Presons especials per als malalts de sida; en realitat centres concentracionaris per esperar que es morin, sense tractaments mèdics específics.

17. Prohibició de la sortida del país a la gran majoria de la població.

18. Mobilització dels metges, obligats a anar a “missions humanitàries” (a Veneçuela a canvi de barrils de petroli, per exemple).

19. Sous de misèria (15-17 CUC/euros de mitjana) que obliguen la gent a “inventar”, a buscar-se la vida com sigui.

20. Prostitució obligada, permesa i fins i tot promoguda, sota una façana de persecució que no és més que corrupció per part de la policia. Prostitució infantil a l’engròs.

Etcètera…

Tot això em va dur a intentar explicar el castrisme en el llibre, i és el que també m’ha dut avui aquí. Cal desfer els tòpics i per fer-ho res millor que la descripció de la realitat enfront de la idealització. Cal veure la realitat sense els filtres de la ideologia.Perquè la realitat sol ser complexa, però mai és relativa. Cal informar-se i analitzar-la per contrarestar la propaganda i la demagògia i les reaccions irracionals i viscerals que sovint volen passar per opinió. Per altra banda, no tot és opinable, i l’única opinió vàlida és fruit de la reflexió i la informació. Per poder tenir una postura realment crítica cal molt i molt bon coneixement previ, i sovint s’opina i es critica tan sols “d’oïda” o simplement perquè se segueixen tòpics preestablerts i consignes fàcils. La ignorància i el clixé són més fàcils que el pensament articulat i lliure.

I parlant de clixés, una mena de clixé molt en voga és que per poc que qüestionis les tesis progres a l’ús (els tòpics) t’acusin automàticament de ser “de dretes” (si no directament de “fatxa”). A la que exposes punts de vista que matisen o esmenen les tesis superficials i maniquees del pensament únic políticament correcte t’has de justificar automàticament i aclarir que no ets “de dretes”, i no n’hi ha prou que presentis els teus raonaments a partir de les anàlisis estrictes dels fets i de la reflexió. Se suposa que el més important és la ideologia i que les anàlisis de la realitat s’hi han de supeditar.

L’autojustificació constant és terriblement esgotadora: és allò d’aclarir, perquè no et malinterpretin, que si dius que el Gulag va ser terrible no vol dir que justifiquis el nazisme, etc., etc., i de de posar, per si de cas, tots els exemples que calgui per aclarir bé que no ets l’encarnació del reaccionarisme polític (i ja hem parlat de quin és l’autèntic reaccionarisme, per cert). Ha arribat un moment que ja no val servir-se de l’esquematisme simplista dretes-esquerres, si tenim, per exemple, que postures que es tenen per radicalment esquerranoses presenten unes tesis i una praxi del tot reaccionàries i profundament conservadores en el sentit de contràries, en molts aspectes, al progrés autèntic. Aquesta és una paradoxa tremenda de la qual encara som molt poc conscients.

I cal esmentar, sobretot, la gran paradoxa d’alguna gent d’esquerres, sobretot de l’esquerra comunista més residual, que tot i creient-se que són els progressistes més purs, paradoxalment són els més ultraconservadors i reaccionaris en la seva visió de la societat actual, i el cas de Cuba n’és un exemple preclar: defensen el que actualment no és res més que un capitalisme d’estat que detenta el control total de l’economia, amb guanys milionaris per al règim i una població en la pura la misèria, on l’exèrcit gestiona tots els sectors econòmics. Un autèntic capitalismocomunista, contrari a tota llibertat i alhora a la idea mateixa de socialisme de les socialdemocràcies occidentals. Segons aquests seus esquemes tradicionals, amb tota conseqüència haurien de definir el castrisme, per la seva actitud, com un règim “de dretes”.

Per això són tan reaccionàries algunes actituds d’esquerres, repeteixo. I per això apunto aquesta reflexió que em faig ben sincerament: crec que tots ens hauríem de replantejar la vigència actual de parlar en termes de blocs ideològics tan marcats i tan estancs davant de segons quines qüestions. Com el fet de defensar un megaloman grotesc, Fidel Castro (i també el seu successor, Raúl Castro), que en realitat ha desfet un país en comptes de refer-lo, pel sol fet que el considerem “d’esquerres”. Una dictadura i un totalitarisme són una dictadura i un totalitarisme, sigui quina sigui la ideologia aparent amb què es mostrin: la ideologia radical és la mateixa i els mètodes que usen són idèntics: anar contra la llibertat de les persones i els pobles pel seu únic deliri de grandesa i les ànsies de domini absolut. Res més que això.

Així doncs, i ja per acabar, demanaria sincerament a tots els que encara no volen saber fins a quin punt és necessari el canvi total a Cuba, que s’aturessin a pensar, amb tota honestedat, només una cosa: si ells voldrien viure en les condicions que viuen els cubans. I és molt fàcil saber-les, aquestes condicions, creguin-me.

(Foto meva: l'Havana, gener de 2006)

Actualització (28 d'agost) d'agraïments: El Tono de la voz, Nihil Obstat i Penúltimos días