L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 13 de setembre de 2009

Racó d'estètica (frívola i no tant)

Abans-d’ahir, uns amics amb qui compartia sopar parlaven de la senyoreta Leire Pajín (no sé si a algú més li passa que aquest nom li estimula la tirada a l’acudit): la foto amb el puny alçat al costat de ZP (i l’encara incombustible Alfonso Guerra!) i les seves trifulgues politicofamiliars. Érem en una taula rectangular de vuit: 3+3+1+1 i servidora era un u, i passava allò que totohm ha d’anar preguntant “perdona, què has dit”?, sobretot en un restaurant bastant gran i ple de gent. Jo els sentia i de sobte vaig dir l’únic que em seblava pertinent, a aquelles alçades, sobre la Pajín, i que sempre he pensat des que va aparèixer a l’escenari d'aquest trist país: que s’hauria de rentar el cap cada dia i comprar-se uns wonderbra. (Puc ser molt frívola, a vegades, però qui arrufi el nas hauria de saber que la frivolitat pot ser molt saludable.) Curiosament (anàvem pel segon plat i el vi ja havia fet el seu fet) tothom hi va estar d’acord: «tens raó!, aquesta noia té el cabell greixós i se’l deu rentar, com a màxim, dia sí dia no, i no s’adona de com “bruteja”, a les fotos». Quan a la imperiosa necessitat dels wonderbra, els senyors de la taula ho van corroborar rotundament.

Segurament no hauria escrit res d'això, però acabo de llegir el mai prou lloat Enric Juliana, que m’ha recordat l’anècdota del sopar i que evidentment compensa de sobres la meva frivolitat:

...Sin necesidad de leer a Lakoff, ni de teorizar sobre la política-yoga, la pregunta es simple: ¿se puede gobernar el duodécimo país más rico del mundo, en caída libre, desde la foto de Rodiezmo? Recordemos la imagen de hace una semana en la popular fiesta minera: el presidente del Gobierno, el secretario de la UGT (el cuarto vicepresidente, dicen en Madrid, por su gran influencia en la Moncloa), Alfonso Guerra y dos señoritas con el puño en alto, con ese aire falsamente amenazador que adoptan algunos socialistas modernos cuando saludan a la antigua, como si quisiesen golpear el cielo. En los años veinte y treinta del siglo pasado, las izquierdas levantaban el puño de una manera mucho más contenida, inquietante y severa: el codo recogido y la mano sin sobrepasar nunca la sien. Sin amenazar a las nubes y advirtiendo, en serio, de la posibilidad de un movimiento fulgurante, o de un vendaval histórico (que acabó mal). Era un saludo hegeliano. Lo de las señoritas de Rodiezmo es una pantomima, que la prensa más espabilada de Madrid ha pretendido que se tomaba a pecho. ¡Hay tanto teatro en la capital de España!

¿Se puede gobernar España con el puño en alto - con ese puño que amenaza sin amenazar y transforma en triste parodia la evocación del pasado? ¿Se puede gobernar España con el único apoyo parlamentario de Joan Herrera, ideólogo del delirante intento de boicot a la cantante israelí Noa en la Diada catalana; con la Esquerra Republicana que, en boca de Joan Puigcercós, acaba de calificar de "banda de corruptos" a los ministros; con los canarios saltarines; con un nacionalista gallego sumido en la melancolía y un diputado del Requeté navarro? ¿Se puede volar alto con el PSOE hundido en Madrid, irremediablemente sepultado en Valencia por el gran espectáculo que se prepara en Benidorm y en gradual retroceso en todo el noroeste?...

Llegiu-ho sencer (i mireu les fotos amb què il·lustra això que diu dels punys alçats als anys vint i trenta).


PS: comprovo, ingènua de mi, que l'acudit sobre el nom és massa fàcil, però també per les coses que pot arribar a dir el personatge:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada