L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



diumenge, 25 d’octubre de 2009

GM sobre GGM (1/3)

El motor d’arrencada d’un biògraf sol ser (si no es tracta d’un simple encàrrec, i encara) o bé l’admiració o bé les ganes de passar comptes amb el biografiat; comptes de qualsevol mena, en la majoria de casos manies personals ni que l’autor només conegui el personatge de lluny. Per això a vegades el resultat sol ser o l’hagiografia o l’acarnissament, amb totes les gradacions intermèdies possibles segons el caràcter (perquè en aquets casos es tracta més d’emocions que de raó) del biògraf.

No he llegit la biografia de García Márquez que acaba de publicar el britànic Gerald Martin, però sí que he seguit algunes de les ressenyes del llibre i alguna entrevista a l’autor que han aparegut aquests dies a la premsa, i arran d’això, i sense voler semblar arrogant ni passar-me de llesta, em sembla endevinar cap a quina banda es decanta el punt de vista de Martin sobre el seu biografiat. El fet que hi hagi dedicat disset anys i una feinada ingent també compta, i molt. Vull dir que potser no es tracta d’una hagiografia en sentit estricte, però ateses les informacions esmentades, és quasi segur que l’admiració de GM per GGM és al fons i sura a la superfície de les set-centes pàgines del llibre.

Passió i romanticisme

La passió ha estat sens subte el combustible que ha fet anar el motor de Martin durant aquests disset anys. Això també deu haver fet que tant el trajecte com el punt d’arribada, el resultat, estiguin impregnats d'un inevitable romanticisme. La passió li va sobrevenir després de llegir Cien años de soledad, que el va impulsar a conèixer l'autor, cosa que fa finalment en una situació molt romàntica: a l’Havana, «la directora de la fundació de cine de Gabo em va dur a casa d’ell i em va dir: “tens deu minuts”. Però ens vam caure molt bé de seguida, com si ens coneguéssim de sempre. Allò va durar hores, i Gabo em va convidar a tornar l’endemà». I si no és romanticisme anar a Aracateca (“Macondo”) i esperar que plogui a bots i barrals per entomar l’aiguat i “sentir” com se sentia GGM (o Aureliano Buendía) o anar a abeurar-se de rom als bordells amb la mateixa finalitat, ja em direu. I no té res de dolent com a mètode; només és una constatació del mètode. Com també és comprensible que algú subjugat pel realisme màgic, romanticisme en estat pur, ha de ser per força un romàntic.



(continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada