L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dissabte, 12 de desembre de 2009

Me la poden alimentar com sigui, sisplau?

Davant de les icones del martiri, hi ha dues reaccions instintives (o “emocions bàsiques”, per dir-ho en terminologia del gust actual): l’angúnia i el rebuig o la pietat més o menys impostada. Naturalment que tampoc són del tot instintives; totes dues, més enllà de la resposta visceral que provoquen, tenen una deriva racional: per una banda l’angúnia i el rebuig els generen la nostra oposició a l’irracional, i per l’altra la pietat no està gairebé mai exempta de l’imperatiu moral de fer —i pensar— el bé. Segurament n’hi ha una de tercera, que és la indiferència, però potser es limita a la gent indiferent a tot, amb un component de niciesa que els ve de fàbrica.

Confesso que davant les imatges de la dolorosa senyora sahrauí que ens serveixen cada dia els mitjans, les televisions sobretot, que ens aboquen pel broc gros, obscenament, la cara sofrent d’aquesta dona que se’ns està presumptament suïcidant dins de casa (dins del menjador o la sala de cadascun de nosaltres, vull dir), només sento angúnia i rebuig. Perquè ni el seu suposat sacrifici ni el sadisme que ens infligeixen els periodistes no té res a veure amb el dret del poble sahrauí ni tots els drets del món. Em nego que em vulguin vendre el martiri com una cosa positiva en nom d’això. Em nego que m’endossin pornografia emocional en nom d’un ideal o de la reivindicació justa del que sigui. Aquesta dona fa el xantatge a tothom, no només als inútils governs marroquí i espanyol, tots dos coberts de glòria.
Per una banda em sembla que probablement té molt ben calculats els seus límits i els de tot plegat, però per l’altra penso que potser no, que realment no és tan “presumpta” ni “suposada”. Cosa que encara seria pitjor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada