Mirar bé per la nostra seguretat

En aquest tros de foto es pot apreciar l’efecte que amb aquestes ulleres té la lleugera desviació del meu pont nasal en l’ombrejat de la meva parpella esquerra (no m’havia posat ombra d’ulls). Cal dir que no m'havia passat mai amb cap altra muntura, que la cosa s'escorés tant. De fet, aquesta només la vaig dur uns dies, ja que per raons que no fan al cas me l’he haguda de tornar canviar. Bé, el cas és que vaig anar-me a fer un DNI nou —em van robar tota la documentació— amb aquesta foto feta expressament en un Fotoprix (aquí escanejada m'ha sortit més fosca del que és en l'original —aquest reflex vermell al front tampoc hi és, als "originals"—). L’amable funcionària de la comissaria del carrer Muntaner no me la va admetre de cap manera “perquè l’ombra de les ulleres li tapa l’ull, i això el fotògraf ja ho hauria de saber”. M’ho va dir i redir impertèrrita, i jo em vaig posar flamenca (i quan m’hi poso puc ser molt insolent, dintre d’un ordre que procuro que no em faci traspassar la ratlla de la mala educació). Em va ensenyar com resultava la foto a la pantalla i li vaig replicar que no podia ser que un cop desada a la meva fitxa i traspassada a la targeta sortís així, que devia quedar més clara. Però res. “Escolti, no té alguna mena de photoshop per retocar-la?” “No, vagi a fer-se'n una altra i li guardo la tanda; és tot el que puc fer”. "No em digui que no pot, simplement ho no vol fer, o és que faig cara de terrorista, jo?" "Ho sento, no; els ulls són bàsics i sagrats en el DNI. Aquestes les pot fer servir per al carnet de la piscina". "No vaig a la piscina". "Ja m’entén". "No, no l’entenc". "Ho sento". "D’acord, si me les faig sense ulleres me les acceptarà?" "Sí". "Sí? I si llavors un dia em posen pegues per no dur-ne a la foto?". "No, això no li passarà". "Molt bé; però ara digui’m si gosaria jurar que d’aquí a un temps no l'obligaran a acceptar fotos amb burca". “…” Sí, a vegades em passo, ja ho sé.

I bé, a part de la rebequeria per les molèsties; de la foto horrible que em va fer el pibe ("viste qué bien, sin lentes, ¿no es cierto?") del costat, que deu anar a mitges amb la senyoreta funcionària, i que un cop que em fou entregada per sa excel·lència la targeteta del DNI la foto va resultar ser una cosa grisblanquinosa imprecisa, en el fons vaig acceptar que el primer de tot és la meva mirada clara pel bé, més que res, de la meva seguretat. Com acceptaré de grat, i això no és broma, que m’escanegin als aeroports i em vegin fins als implants dentals. No protestaré ni mica, per això. Però el que no podré evitar és sentir bastant més que un calfred davant les ombres projectades en cadascun de nosaltres per un burca orgullós, que ens fa sentir com si tots en portéssim. Sí, orgullós; que no em vinguin amb més històries que se la posen per “cultura” o per imposició. Aquí, no.