L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dimarts, 10 de gener de 2012

De Mòdena a Dublín, passant per Llofriu

Hi ha gent que quan els dius que no t’agrada el vinagre de Mòdena et miren amb commiseració. N’hi ha d’altra que et mirarà amb displicència o directament amb menyspreu si els dius que no has pogut mai amb Ulisses. Alguns potser es pensaran que ho dius per épater, perquè hi vols encetar un combat de pedanteria, a veure qui pot més, però la majoria d’aquests lletraferits et prendrà per beneit i ignorant.



Així com amb el de Mòdena no vaig tenir manies per declarar-m’hi o obertament en contra quan el vaig tastar, durant anys vaig viure acomplexada –és un dir, però una mica sí— per la meva incapacitat de degustar el de Dublín (diguem que l’Ulisses, perquè Dublinesos i Retrat de l’artista adolescent recordo que em van agradar). Vaig comprar l’edició de Leteradura traduïda pel nostre heroi Mallafrè així que va sortir (1981). No sé què deu ser intentar-ho amb l’original perquè amb el meu nivell d’anglès ni m’ho plantejo, però deunidó l’esforç gairebé a repèl, per mi, d’emprendre la versió del de Reus (ja posada a rebregar el clixé fàcil, som-hi a fons). Un excurs: fa anys vaig sentir proferir a l’exquisida llengua viperina de Jordi Llovet que Mallafrè havia traduït Ulisses al reusenc.


Va haver d’arribar el feliç dia que vaig llegir les opinions sobre Ulisses d’alguns autors admirats per deixar-me de manies. Amb Gombrowicz em vaig animar: vegeu «Contra els poetes» al seu Diari, on ve a dir que és impossible de llegir perquè és massa «artístic» o «poètic», i que la seva «grandesa» es basteix sobre el buit. Després, topant amb això de Martin Amis a La guerra contra el cliché ja vaig fregar l’entusiasme: «Si ustedes, como yo, han intentado leer Ulises y no han podido pasar de la mitad (es su destino común en manos del comun de los lectores)...» Aaah! Jo vaig arribar, si he de fer cas del punt que encara hi tinc, a les pàgines 310-311 de les 728 de l’edició catalana. Ja veieu que per poc no em puc equiparar a Amis almenys en això. Però també podria ser que el punt vagi anar a petar més endavant del que tocava; fa anys, d’això, i ho he caigut mai en la temptació de reincidir-hi. I no dic que no sigui una tara meva, perquè potser si ho provava... Però em fa molta mandra, la veritat.


I vet aquí que un altre dia, també fa temps, llegint Notes del capvesprol de Pla em vaig trobar amb una sorpresa majúscula: a Pla li agradava l’Ulisses, que trobava «fabulós». Joyce li sembla també «un escriptor realista i poètic fabulós» i ens diu que el llegeix sovint. A pesar que Pla tenia quasi vuitanta anys quan escrivia això, diria que no podem pas atribuir-ho a cap repapieig. Li devia agradar de debò. També seria fàcil dir que la lectura d’Ulisses la va fer zapejant, però segur que se’l va llegir de cap a cap. Podem fantasiejar, això sí, imaginant que en alguns passatges movia el cap, tocava l’ase o deia «collonades!», però això només seria una gracieta per part nostra, encara que fos cert. El cas és que el trobava «fabulós», i «realista»! Però per què? Doncs perquè presumptament el divertien alguns fragments, com podem deduir dels que transcriu a Notes…, traduïts, si li hem de fer cas, per ell mateix. Alguns erudits i molts esnobs diuen que Ulisses és divertit, i segur que ho és a trossets, però em sembla que Pla el trobava divertit pels «seus» motius; devia trobar divertits alguns d’aquests trossets perquè s’avenien a alguna dèria seva. I a fe que és divertit veure què trobava divertit d’Ulisses. Un dels trossos que en transcriu és una mena de lletania de Bloom sobre l’aigua, una enumeració quasi tècnica, exhaustiva —i exhausta!— que li devia interessar pel que podem veure que té de «planiana» segons Pla. (Confrontant la traducció de Pla amb la de Mallafrè podríem dir, reduint-ho molt, que la de Pla és més «realista» i la de Mallafrè més «poètica». Ara caldria que algú que se n’hagi llegit l’original ens fes una mica de llum sobre qui s’hi acosta més.) L’altre passatge que Pla en tradueix –i que per cert no desmereix de la versió de Mallafrè— és un trosset d’aquell capítol en què figura que Bloom és en un bordell, una noia li regira els pantalons, hi troba una cosa dura, resulta que és una patata i, a partir d’aquí, li fa pronunciar un discurs electoral. Diu Pla que quan l’any 1976 tot de grups polítics el festejaven i li feien saber els seus programes, ell els va enviar aquest text de l’Ulisses com a proposta de possible programa electoral. No sé si algú ens podria dir si ho va fer de debò o si es tracta d’una altra facècia planiana, però si fos cert, chapeau pel de Llofriu –faltava aquest. El cas és que ara, rellegint la traducció de Pla, jo mateixa el trobo divertit i tot, aquest text. Ves quines coses. Esclar que no sóc la mateixa que ho va llegir tot plegat fa anys, i això hi fa molt.


Tota aquesta parrafada ve a tomb perquè aquestes festes passades vaig veure a Twitter que hi ha un grup de gent que es va posar a llegir l’Ulisses comunalment i es veu que anaven —o encara van— comentant la jugada. Res a dir-hi i m’admiro, de debò i sense ironia (coses molt pitjors faig jo). Tasca admirable, com hi ha món, i encomiable i tot. Només m’agradaria que ens expliquessin què n’han tret de tot plegat i, sobretot, si s’hi han divertit. Perquè el mínim que es pot esperar dels experiments és que siguin divertits, i no em refereixo només a l’experiment de llegir-lo.

2 comentaris:

  1. De fet, Teresa, hi han dos grups que fan la lectura conjunta de l'Ulisses. Un és aquest de llibres per llegir, però anteriorment al QL (Què Llegeixes) es va plantejar la mateixa iniciativa. per obrir el tema, vam poder assistir a una xerrada amb el professor i cític literari Javier Aparicio qui ens va donar una nova visió -molt positiva- del llibre.
    Salutacions,
    Verónica

    ResponElimina
  2. Jo el vaig llegir zapejant, i sovint maleint el Mallafrè (em quedava més a prop). Vaig ensopegar trossos esplèndits, tant poètics (no sóc alírica) com còmics. I molt avorriment, també. No el recomanaria a ningú.

    ResponElimina