Adéu, sínia, adéu

Resposta, enviada i no publicada, a Magí Camps (La Vanguardia) i Albert Pla Nualart (Ara)

Aquests dies, Magí Camps a La Vanguardia i Albert Pla Nualart a l’Ara, ens han explicat per què la majoria de mitjans han optat per nòria en comptes de sínia per a la roda de fira (com en diu el Diec2) o roda (com diu el Termcat, amb sínia com a sinònim complementari.). Justifiquen l’ús del manlleu del castellà per establir una especialització: sínia per al giny que extreu aigua i nòria per a l’atracció (especialització fruit de l’«ús popular», Pla N. dixit). Tot i que aquí caldria definir bé aquest «ús popular», hi estaria d’acord amb alguns matisos, i potser si a partir d’ara em trobo la nòria en un text la deixaré rodar tranquil·la, com tantes coses entre la llengua viva i la normativa no sempre prou enraonada que els correctors ens anem trobant i (re)plantejant cada dia. Sovint les raons que ens empesquem els lingüistes per mirar d’apamar tot aquest món, a vegades fascinant, a vegades ple de tedi, tenen una base en bona part tan irracional, és a dir, sentimental, com la que tenen les fonts que han fet brollar l’«ús popular». Així, si bé potser deixaré que rodi la meva hipotètica nòria de segona mà, em sembla que no la faré rodar motu proprio perquè faré exactament el que diu Pla Nualart que fem (per les mateixes raons sentimentals però totalment legítimes): «dient-ne nòria i no roda de fira, donem per bo el que dèiem de petits…» A veure si em sé explicar: no, jo de petita no havia dit mai nòria. Quan vaig anar al Tibidabo amb mon pare, de paquet en una Vespa vermella, arribant a casa ell va dir a la mare: «hem pujat a la talaia i a la roda; sí, dona, la sínia aquella!». (Sí, me’n recordo com si fos ara, què voleu.) Anys més tard, vaig descobrir una roda més gran veient El tercer home, i en vaig continuar dient sínia. I doncs, què passa? Tres coses, a parer meu. Primera: el meu «de petits» queda més lluny que el de Pla i Camps. Segona: em vaig criar al camp, entre regadiu i secà, i veia cada dos per tres el pobre matxo de casa donant voltes a la sínia amb les ulleres posades (per als urbanites joves: no era masclista, pobret, i no duia ulleres de sol). Jo no vaig aprendre que sínia venia de noria perquè de petita no sabia què era una noria però sabia què era una sínia. Ergo: probablement els de la generació posterior a la meva no tenien «de petits» ni punyetera idea de què eren la sínia i la noria primigènies. I per això van aprendre a dir nòria del que per a ells només era una gran roda amb cistelles que girava amb gent a dins en un parc d’atraccions.

Que a què treu cap tot això? Doncs res; només volia dir que, molt a grans trets, estaria aproximadament d’acord amb els plantejaments de Camps i Pla Nualart si no fos que em sap molt greu que la sínia estigui ja a punt d’ensorrar-se per sempre entre terrossos. I de passada voldria apuntar que tot això ens planteja, un cop més, la qüestió apassionant de la definició, l’acotació, la fixació, l’abast i tot el que vulgueu de la noció «ús popular». I, ja que hi som, de les nocions «abans», «ara» i «quan érem petits». Fascinant. I després direm que els diaris només parlen de la crisi.