Santa Llúcia ha perdut la vista

A tall d’informació essencial prèvia, remeto a aquest text de l’arquitecte Rafa Díez i meu, publicat l’any 2003 en el butlletí de l'entitat Martorell Viu.

Potser també cal que expliqui que el meu interès per la Torre de Santa Llúcia, semblant al que puguin tenir altres martorellencs per un edifici històric singular, també té per a mi un component sentimental que no té per a d’altres tret de la meva família directa: vaig néixer en aquesta casa, mena de palau masia envoltada de camps, horts i vinyes, i hi vaig viure els meus primers vint-i-quatre anys. Els meus besavis per la banda de l’àvia paterna hi van fer de masovers des de finals del XIX, després ho van continuar fent els avis i finalment els pares, que hi van viure fins l’any 1981, quan al voltant ja no hi quedaven terres per cultivar sinó asfalt, totxanes, formigó i uralita de les indústries del polígon que es va construir als industriosos seixanta, amb l’expropiació facilitada per l’alcalde Bonastre, gran quefe camisat de blau, feta a molt bon preu per als promotors i amb unes indemnitzacions de tómbola benèfica per a masovers i parcers, una bona colla de gent que vivia de treballar aquelles terres fèrtils que anaven del marge dret del Llobregat a la carretera de Montserrat (l’antiga NII) i un bon tros a l’altra banda de carretera i tot, i de Can Bros al torrent de Llops, tot plegat uns quants centenars d’hectàrees.

L'edifici c. 1920

Des d’aquell article del 2003 ha plogut força, malauradament per a l’estat d’aquest edifici, i tot plegat no ha fet res més que empitjorar, sobretot si tenim en compte que la titularitat de la Torre ja és municipal des de l’any 2007 i que un cop salvada aquesta qüestió, que semblava que era l’impediment principal per actuar-hi, encara no s’hi ha fet res, a part d’un estudi planimètric dels serveis tècnics municipals per comprovar-ne l’estat dels fonaments. Caldria, com a mínim, fer-hi una actuació d’urgència d’apuntalament i de cobriment de la teulada esfondrada ara fa dos anys, l’agost del 2010: article a Regió7.

Ara, amb aquest estat de coses, hem sabut que al voltant de l’edifici hi estan abocant les terres que extreuen des de fa dies de la llera de l’Anoia. Ens ho va dir el meu pare la setmana passada i n’està ben esparverat, tot i que no ha gosat anar-ho a veure. Jo tampoc, però ma germana hi ha anat en un atac d’intrepidesa i n’ha fet fotos. En poso un parell, en què es veuen les piles de terra que contribueixen a donar un aspecte més lamentable de l’edifici (també s’hi veu l’estat de degradació de la façana) i de tot l’entorn i acaben d’ofegar la vegetació i les poques i velles acàcies que encara queden vives davant de la casa. Vist en directe tot plegat encara fa més pena, com és comprensible. No em ser estar, com a intent de descompressió, de fer-hi una mica de broma i preguntar si és que això és una forma alternativa i barata d’apuntalament o si és una preparació de materials per a la segura i imminent intervenció —aquest cop sí. No deixaria de tenir interès que es volgués aprofitar la sorra, un cop la terra garbellada, per fer-ne un morter resistent.

Però bromes a banda, em permeto preguntar ben seriosament al regidor d’Urbanisme, senyor Xavier Fonollosa; a la regidora de Patrimoni, senyora Maria Hinojo, i a l’alcalde i president de la Diputació de Barcelona, senyor Salvador Esteve, per què ara s’hi aboquen aquestes terres de la llera de l’Anoia. Ja em perdonaran si en van informar en un ple o per alguna altra via i nosaltres  no ens n’hem assabentat. Però sobretot voldria preguntar públicament (privadament ho he fet més d’un cop) què tenen previst fer amb la Torre de Santa Llúcia després que fa quasi deu anys que va comenar a esfondrar-se la teulada, en fa cinc que és propietat municipal i en fa dos que quasi no en queda, de teulada. Que costaria uns cinc milions rehabilitar tot l'edifici? Ja. Que els temps no estan per alegries? També. Però tampoc cal fer-ho tot de cop, només començar pel més urgent per evitar-ne la degradació total. A més, tots sabem que la crisi no ve d’ara i bé que hem fet i fem coses que paguem entre tots i que potser no tots hi estan d’acord però ho donen per ben fet, no? Doncs ja està. Només demanem un pla d’actuació clar i que anem per feina, que a banda que ja fa temps que toca, com que el meu pare ja té noranta anys em faria il·lusió que veiés com ens arremanguem per evitar que desaparegui la casa on va néixer la seva mare, ell, el seu germà i les seves filles. I que no és una casa qualsevol, renoi.