L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 29 de juny de 2012

Comerç de proximitat


A vegades pretenc fer-me la interessant presumint de misantropia. Bé, sí, sóc una mica misantropa; sovint un bon tros. Però els que em coneixen saben que en el fons sóc força sociable. Per sort, fixeu-vos-hi bé, per cada gamarús dels que ens trobem cada dia, i deunidó els que són, encara tenim el goig de trobar gent amable o interessant, i fins i tot gent amable i interessant alhora, i sobretot gent curiosa. I sense anar gaire lluny; vull dir que ben a prop de casa. Al meu barri, per exemple, hi ha veïns sorollosos, torracollons i curts de gambals, però també n’hi ha que indultaries en cas de… Bé, val més no pensar en el dimoni que absolutament TOTS duem a dins. Fa unes setmanes vaig anar a una tintoreria a dur a rentar/netejar el nòrdic que feia dies tenia plegat damunt d’un llit en desús. Quan hi vaig entrar, vaig saludar el tintorer i un client que semblava que atenia, però el client que em diu: «passa passa, que jo ja estic i xerràvem». «Porto aquest nòrdic per rentar/netejar (no ho sé mai, perquè no sé ben bé com ho fan). Sí, és de ploma, dic al tintorer quan veig que el palpa amb dos dits experts i lleugers. No em respon i mira el monitor, d’aquells baluèrnics i massissos, amb el darrere imponent, que ocupa la meitat del taulell minúscul. És un tintorer-bugader concís i escarit: tecleja i em pregunta: «Telèfon?». Jo: «93776…». Tintorer: «Teresa Amat». Jo: «Caram, no sé si meravellar-me o espantar-me; si feia molt temps [anys, de fet, perquè anava a una altra] que no venia». Tintorer: «Doncs algun cop deus haver vingut, perquè ser-hi, hi ets.» Jo: «Prou que ho veig!» El client tertulià: «Això és pitjor que la policia!» Tintorer: «Tinc tots els clients registrats des de fa quinze anys.» Jo: «Suposo que no tens el mateix disc dur de fa quinze anys!» Tintorer: «Se’m va cremar un dia, l’ordinador, però us vaig salvar a tots.» Jo: «No sé si això ens tranquilitza, a la clientela, però en fi, a tu et va bé, ja ho veig.» Encara he d’anar a recollir el nòrdic, que em va dir que estaria a finals de mes, i potser encara me’ls trobaré allà xerrant, aquell parell.

Aquella mateixa tarda, aprofitant que m’havia agafat la fal·lera de fer coses pendents, vaig entrar a ca l’informàtic de sota a casa per preguntar si em podien rescatar el contingut de dos discos durs antics (no tenen quinze anys com el del tintorer, però el més antic en deu tenir uns dotze llargs) i passar-me’l a un portàtil que també els volia fer mirar perquè no sé quin proxy (servidor intermediari, veig que en diu el Termcat) tenia activat i no podia navegar, tot i que se’m connectava al wi-fi (això del proxy m’ho va dir després l’informàtic, jo només li vaig dir que no podia veure per on navegava tot i que la barqueta semblava que tirava). L’informàtic estava atenent una dona madura com ara jo, però molt més llançada que servidora. Ella li deia amb tota la malícia, mentre l’informàtic intentava encaixar-li, amb poca fortuna, una torre en el suport de porexpan de la caixa: «¡Coño con la puntería, es que a algunos se os tiene que guiar siempre para todo, cariño!», i se’m va girar somrient buscant complicitat per acabar de rematar l’informàtic, un home ja fet però que sembla tímid. I jo, empàtica com ja he mig dit, em vaig veure obligada a ficar-hi cullerada, encara que sense afegir-hi gaire salsa: «Sí, a vegades sol passar.» Mentre acabaven d’encaixar la cosa, em vaig fixar que a la paret hi havia un rètol casolà que deia: «Al juny hi ha mojitos». Ara sí que cullera va, vaig pensar: «Serviu mojitos a la rebotiga?», mentre també pensava que allà mateix m’hi havia comprat sostenidors i calces, ja que durant uns anys hi havia hagut una botiga de llenceria i després, fa cosa d’un any i va durar tres mesos, una perfumeria i drogueria de preus populars. «No, no, però cada mes sortegem una cosa entre els clients, i aquest mes són dos mojitos». Quan vaig anar a buscar la feina feta, vaig posar nom i telèfon en un paperet i el vaig ficar a la capsa de cartró que feia d’urna. Demà hi ha la rifa, i friso per saber si em toquen els mojitos. Si és el cas, convido algú a beure’s el segon, servits tots dos en un altre establiment del barri que es titula «El racó del cargol». «Els fan a mà i són molt bons», em va dir l’informàtic. Els cargols, que no sé si fan a mà o a màquina, suposo que van a part; però ja us dic jo que passo (de mojito no, ep). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada