Parlem de blat de moro

Dijous, abans que es fes públic el veredicte del premi literari Ramon Llull,  em vaig preguntar a Twitter què premiarien: dona?, home?, jove promesa?, novel·la històrica?, d’experiència, experimental? Una persona que havia sentit campanes va aventurar el nom de la guanyadora i va resultar que el so de les campanes era nítid i diàfan i es va lamentar dels premis literaris atorgats a periodistes més o menys mediàtics (més que menys tertulians, per exemple). Després vaig dir el que em sembla que se’m va acudir llavors mateix: que els premis haurien de ser a obra publicada, ja reconeguda pels lectors, i no el que són ara: muntatge de les grans editorials, endogàmia i amiguisme (avui jo faig de jurat i et premio; demà tu fas de jurat i em premies). Algunes persones s’hi van sumar i ja ens tens proposant una campanya per promoure els premis literaris només a obra publicada. Una periodista cultural (ho trobo molt graciós, això de «periodisme cultural»), que devia guaitar a tall de voyeur perquè va fer veure que parlava a l’àgora total sense respondre’ns directament, va dir que no era pas estrany que els periodistes escrivissin novel·les, ja que si fan de periodistes és justament perquè saben escriure. Aquí, com em sol passar, em vaig escalfar serenament (a vegades ho sé fer i tot) i li vaig dir que alguns periodistes saben escriure però no pas tots, i que per altra banda patim un excés de premis literaris que cap país normal no es permet. La seva resposta va ser molt sàvia, tal com li vaig manifestar com a punt final (ja no va piular més): «No tots els perruquers saben tallar els cabells. Però no ens estranyaria que un perruquer guanyés un premi de perruqueria.» Prou, no volia parlar d’això i n’he parlat; però ja està.

M’he llevat pensant que volia parlar de The Master, que vaig anar a veure ahir vespre i em va avorrir moltíssim. Bons actors, sí, però els mataries a tots perquè la pel·li s’acabés d’una vegada, i no s’acaba, no. I mira que pel tema podria haver estat una bona pel·lícula. M’hi vaig deixar enredar, què hi farem. Només pensava en les hores de son perdudes, que si vaig a dormir tard ja no recupero: a les set m’he despertat i ni la tècnica de cap master m’hauria fet adormir altra vegada. Justament avui que les nenes del pis de sota no bramaven de bon matí.

Ara he pensat que també pensava, mentre ja no sabia com posar-me a la butaca del cine, que podia estar llegint el que havia deixat de llegir per anar a veure aquella animalada: ara que han publicat aquí L’escombra del sistema de David Foster Wallace i que tothom en parla, resulta que fa dies que llegeixo Hablemos de langostas i alguns dels textos em fascinen. I tinc a punt les més de mil pàgines de La broma infinita, que diuen que és  millor que L’escombra..., que era la seva primera novel·la. I potser sí que passaré l’escombra abans, ja ho veurem.

Però ara jo volia parlar de blat de moro, que de fet és la imatge que he fet servir quan m’he despertat per allunyar la tertulieta tuitera i les cares de Philip Seymour Hoffman, que és un actor que m’agrada, i de Joaquin Phoenix, que és un actor que no m’agrada. Concretament una imatge del blat de moro que descriu DFW a ‘La vista desde la casa de la señora Thompson’ (traduït per Javier Calvo): «El viento también se oye en los campos de maíz que hay al sur; suena más o menos igual que suenan las olas sua­ves cuando uno está a dos dunas de distancia de la orilla del mar.» Em sembla una imatge rutilant, em va enlluernar, com m’enlluerna la seva prosa per moments. Potser perquè sempre m’han agradat els camps de blat de moro i el mar. Potser perquè em vaig criar enmig de camps, també algun de blat de moro, encara que d’extensions modestes, no com els que devia veure DFW. I també he pensat que volia parlar dels que parlen d’unes coses perquè no saben res d’altres coses, i no vull dir que les coses de què parlen siguin banals i les altres de les que no saben res siguin importants, no. Més aviat voldria poder dir que encara que parlis de banalitats hauries de ser conscient que ho són i parlar-ne, en tot cas, amb profunditat. I que et servissin per reflexionar que potser hi ha moltes altres coses banals però interessants i d’altres d’interessants però gens banals que et perds. Però suposo que en general la gent no es complica la vida, i no perquè a vegades no ho vulgui, sinó perquè no pot. I també suposo que ser o pretendre ser guai és molt més gratificant, en certa manera, que anar-se replantejant-s’ho tot cada moment. Perquè és molt guai ser guai, suposo. I ara no sé per què em ve al cap una anècdota de fa molts anys, quan era joveneta, d’un dia que una amiga que també era de poble però que no vivia enmig de camps em va dir que quan veia un camp de blat madur mogut pel vent li venien ganes de llançar-s’hi al damunt perquè s’imaginava que era flonjo com un matalàs immens, i que jo li vaig dir: «doncs t’hi hauries fomut [llavors encara parlava finament] una bona esclatarada». Potser llavors em va començar aquesta mena d’al·lèrgia a la lírica bucòlica que la gent més o menys urbana gasta sobre el camp (encara que també la gasten alguns que s’han criat al camp), els que de petits no s’havien esgarrinxat mai els turmells caminant per un rostoll (d’aquelles coses que fem a posta de petits), els que no havien tingut un cavall a l’estable que saludaven cada matí en marxar cap a l’escola, els que a l’estiu, tornant a casa, no corrien a ficar-se de peus al fang quan els grans regaven les tomaqueres, els que després no collien allà mateix un tomàquet madur i se’l menjaven com si fos un préssec i després no corrien cap a la prunera a collir prunes. Els que mai s’havien amagat en un camp de blat de moro i no sabien què era passar-s’hi una estona, movent-s’hi a poc a poc perquè si no les fulles et tallaven. Els que no sabien que podies caminar dins d’un camp de blat de moro i que l’únic que t’hi jugaves era que et busquessin i et renyessin una mica, però que no et podies ficar en un camp de blat perquè llavors te la jugaves de debò. (Uf, ja; tot aquest apunt nostàlgic també és fastigosament bucòlic. Val més que hi posi The End abans d’embolicar-me més i de no fer-me més llarga i pesada que The Master.)