Miserable i ridícula

El passat u de maig vaig dur el meu pare i el meu oncle d’excursió a Badalona, on viu una cosina seva que feia temps que no veien. Quan passàvem pels túnels de la ronda de Dalt, el meu pare va tornar a explicar, aquest cop amb més detalls, les vegades que havia anat amb carro amb son pare, durant la guerra, de Martorell a Badalona a portar avituallaments del camp a la família; cinc hores de viatge d’anada i cinc de tornada. Quan ja érem al carrer de Mar, ens va ensenyar el carreró travesser, que no ha canviat gaire, diu, on aparcaven carro i haca mentre ells dinaven a ca l’oncle, un germà de l’àvia.

Va dir que recordava el dia (li sembla que de l’any 1938) que, passat Sant Adrià i ja a la Gran Via, de tornada a casa, van començar a sentir el soroll de les bombes. Suposava que alguna devia caure a la fàbrica Elizalde, al passeig de Sant Joan, bombardejada diversos cops per l’aviació italiana després del primer atac des del creuer Savoia. Va dir que l’haca es va mig esvalotar i anava esperitada a tota ferradura, com aquell qui diu; segur que aquell dia devien trigar menys de cinc hores a fer el trajecte. Si era al 38, el pare tenia setze anys. Després va dir, i jo me’l mirava de cua d’ull tot conduint perquè sabia que posava aquella cara de petarrell que posa quan s’emociona, que el 24 de gener del 1939 va arribar a la masia un soldat en retirada que, buscant una bicicleta per fugir, i en dir-li ell que no en tenien (estava sol en aquell moment, fent d’home de la casa) li va requisar l’haca, «i vés a saber quina fi va arribar a fer, pobra bèstia!», va dir en un mig singlot, i que per postres l’endemà hi va fer cap un escamot dels moros del Franco, ja instal·lats al poble, i a l’avi, son pare, li van prendre el cavall, o sigui que es van quedar sense les dues bèsties de feina que tenien.

De tornada de Badalona aquest primer de maig, per un error d’una mil·lèsima de segon, per sortir de Badalona vaig agafar l’autopista en comptes d’enfilar la ronda de Dalt. Per tant, per la meva imperícia ens vam trobar dins de Barcelona. Quan vaig veure la Monumental em vaig fer un ràpid plànol mental del possible trajecte (segurament me n’hauria pogut fer un de més fàcil, però és el que em devia resultar més familiar) per sortir-ne: pujar per Marina fins a agafar Aragó i llavors tirar per Urgell fins a l’avinguda de Sarrià per sortir a la Diagonal. Però de seguida em vaig trobar dins d’un embús: a Aragó-Balmes la Urbana ens va fer baixar perquè venia una mani per dalt («no era al matí, la mani, cagundena?», vaig començar a rondinar). El meu oncle em deia: «tranquil·la, així veiem Barcelona, que feia temps que no hi venia». Vaig tombar per Diputació i llavors em vaig trobar entrampada enmig de cotxes amb banderes del Barça que feien que semblés que els semàfors no es posessin mai en verd. Vaig començar a renegar dels de la mani i sobretot dels del Barça, perquè el que també em posava nerviosa és que semblés que jo anava amb aquell ramat de xais, i pare i oncle m’anaven repetint «tranquil·la, dona». Eren quarts de vuit i jo deia que ja fórem a casa si no m’hagués embolicat, burra de mi. No em vaig tranquil·litzar fins que no érem a la B23, a la sortida de la Diagonal. Llavors em va passar allò que em passa sovint quan m’he irritat per una cosa banal i m’adono de com he fet el ridícul: em vaig començar a sentir miserable per rondinar després del bon dia passat a Badalona, un dia que potser ells dos ja no tornaran a viure. Miserable per no haver heretat els gens de paciència dels Amat. Miserable per lamentar una tornada plàcida, malgrat tot, dins d’un cotxe còmode i climatitzat en comptes de celebrar que no l’haguéssim de fer dins d’una tartana tirada per una haca esvalotada per les bombes i fent el cor fort a dins, com havien fet el meu pare i el meu avi feia setanta-cinc anys. Miserable i ridícula.