L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dissabte, 23 de novembre de 2013

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP. Conte amb final obert

La dona que ha d’acompanyar el seu pare al CAP està una mica mosca perquè s’ensuma, pel que li van dir a ell per telèfon, que l’han citat per fer-lo servir d’objecte d’estudi per cuinar una estadística d’aquelles que van bé per omplir un full de diari. Amb tot, a quarts de deu va a buscar el seu pare i a les 9.55 ja són davant del consultori 20 del CAP, que per cert no és l’ambulatori on visita el metge del pare, sinó un altre d’un altre barri. L’han citat a les 10.00 però dins del consultori 20 no es veu cap llum encès. Disciplinats com són el pare i la filla (el pare a més de disciplinat és pacient), esperen que passi un minut de l’hora en punt. Llavors la dona truca a la porta i dos segons després l’obre i crida, en un volum i un to de veu correcte: «bon dia!». D’un despatx interior que es comunica amb el consultori apareix una infermera ─o una auxiliar─; la dona diu que són allà perquè han citat el seu pare i la infermera o auxiliar diu que sí, que s’esperin un moment que ja el cridaran. Esperen molts moments, deu minuts llargs, concretament, fins que els criden. Però ja hem dit que tots dos són disciplinats i ell, a més, pacient; ella ha tingut temps de sobres de rondinar, posem que bastant.

A dins hi ha no una sinó TRES infermeres o auxiliars a la total disposició del pare de la dona ─bé, potser és a l’inrevés. La dona ─i també el seu pare, segons parlen després─ pensa: «goita, aquí no han arribat les retallades», però calla, de moment. De seguida, el trio complet comença a parlar a l’home amb aquell to condescendent i idiota que solen gastar els del gremi quan parlen amb un vell. Perquè el pare de la dona, dada molt rellevant, té noranta-un anys i nou mesos, i encara que no sembli que els tingui, no es pot negar que és vell:

─Estiri's, senyor A; només cal que es tregui les sabates i els mitjons.

─Perdoni, un moment ─diu la dona─ primer ens agradaria que ens expliquessin per què l’han fet venir, ja que per telèfon em sembla que no l’hi van explicar bé. Que, per cert ─s’embala─, també tenen els telèfons meus i els de la meva germana, i potser podien haver-nos trucat; de fet un dia em van deixar un missatge i em van dir que em tornarien a trucar, però no ho van fer i al cap d’uns dies vaig trucar jo i em van dir que aquí no en sabien res i que no m’hi amoïnés, que ja avisarien, si havien dit que ho tornarien a fer, i llavors li van trucar a ell i...

─Ja l’hi vaig explicar, al seu pare (sóc la Susanna, la que li va trucar), que fèiem un seguiment de tots els pacients del Dr. P que tenen insuficiència venosa perifèrica; només és això.

─I passaran l’informe al metge, suposo ─diu la dona. Vull dir que això no és per a una qüestió estadística i prou.

─No, no. Bé, sí que forma part d’un estudi més ampli, però quan vagi al metge ell ja l’hi comentarà, si cal.

─Si cal... Vol dir que potser ha de servir per revisar la medicació que es pren per a això?

─Sí, això mateix.

La filla de l’home s’asseu, encara malfiada, disposada a imitar la paciència del seu pare (per què no n’hi va transmetre una mica?, pensa), mentre a ell ja li arremanguen els camals dels pantalons i dues de les senyoretes ─bé, posem-hi «noies», que si no això semblarà una altra cosa─: dues de les noies li comencen a prendre la pressió de cames i peus i dits dels peus. Li posen el maneguí ─sí, sembla el mateix que es fa servir per als braços─ i comencen a manxar i a controlar amb una mena de punxó, però com que no paren de xerrar entre elles sovint no senten els batecs que es veu que han de sentir i que la filla de l’home també sent quan les cotorres callen: «L’hem perdut», diu una, i si la dona no s’esglaia és perquè veu que el seu pare encara és allà, ben viu. «Tornem-hi», diu l’altra. La tercera noia, que és ─s’està, seria més adequat─ darrere la taula apuntant en un bloc el que li van dient les altres dues, diu: «què m’heu dit: catorze o quinze?» i «què és, esquerra o dreta?». I la filla de l’home es mossega la llengua per no dir: «que no ho veus, beneita del cabàs?» (perquè ho veu de sobres, des d’on és). «Mira aquest senyor, que bé que ens ho posa, tan quietet!», diu la Susanna. «Home, tampoc estic per saltar d’aquí i marxar corrents!», diu el pare de la dona, el pacient pacient. «A quina hora tenim l’últim?», pregunta la Susanna a la segona de bord. «A les dotze.» «Ah, em podràs acompanyar a buscar el cotxe al taller?» «Que no et va bé?» «Sí, només és la ràdio.» «Ah, he dut macarrons; ara els posaré a la nevera.»

«Nevera? ─pensa la filla de l’home─, això de davant meu sembla una nevera, però no en serà capaç, deu voler dir la nevera que deuen tenir en una dependència de personal.» Però ca: la segona, amb tota la catxassa, treu un tàper amb macarrons d’una bossa de súper que hi ha sobre el taulell i el posa a la nevera per al material sanitari que s’ha de mantenir en fresc.

Bé, ho farem curt tot i que hi podríem afegir més teca (ai, això dels macarrons ens ha condicionat); ens acostem al final i ja hem apuntat que aquest conte el té obert, que no és un conte dels que alguns en diuen de forma tancada, vaja, que sembla que això ja no agrada. Tot i així, acabar amb una petita pirotècnia sempre queda bé, per més que apel·lem a la imaginació del lector perquè tanqui la història. O sigui que posem que quan el pare de la dona baixa de la llitera i es calça, la Susanna diu:

─Ara només li hem de fer un parell de preguntes. La primera és: l’han operat algun cop de les cames?

«Que no ho tens a la pantalla, bleda, si hi tens l’historial com sembla que l’hi tens?», pensa la filla de l’home.

─No, només estic operat d’una hèrnia, diu l’home.

─Molt bé. I la segona pregunta és: té disfunció erèctil?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada