Flors, llibres, música

Pocs trossets d’Eixample hi deu haver, ara, que siguin tan agradables de trepitjar com el tram València entre Bruc i Llúria, costat mar. M’he anat adonant, perquè hi ha coses que les anem percebent en gradació, que l’Eixample, com tants altres llocs de Barcelona, se m’ha anat fent lleig, si és que mai ha sigut el contrari de lleig o, per no ser del tot injusta, si no ha estat sempre instal·lat en un estadi intermedi entre la lletjor i la bellesa, que ja deu ser això. Però segur que sóc jo i que ni abans (ai, i què és això d’abans?: doncs el meu abans, posem que vint o trenta o quaranta anys enrere) era més bonic que ara ni ara és més lleig que abans, tant actua sempre en nosaltres la fal·làcia patètica segons canvien els nostres estats d’ànim, que són com els de l’aigua: sòlids, líquids i gasosos. O sigui: que l’edat ens torna més sensibles a la malaltia aquella que els esnobs i pedants en diuen ennui, i fins i tot esplín, i que per als que som simples no és res més que pura mala jeia: arriba un moment que sempre voldries ser en una altra banda impossible. Amb tot, hi ha també sempre l’estadi objectiu de les coses, i doncs... En fi, no cal; només apuntaré que en algunes coses sí que ‘abans’ l’Eixample i tot Barcelona era pitjor: els que ara es queixen de la contaminació atmosfèrica barcelonina o és que són molt joves o uns desmemoriats voluntaris: recordo com a la Barcelona dels setanta acabaves el dia que et mocaves i et quedava el mocador negre, i el fum i els gasos els assabories quan te’ls empassaves, perquè allò no era respirar-ho, era empassar-s’ho.

Deixo el preàmbul i torno al born del principi per recomanar-vos un intinerari urbà, ara que són moda els itineraris culturals per a desvagats: agafeu València a l’alçada de Bruc en direcció Llúria, costat mar (encara millor si veniu des de Bailèn o del passeig de Sant Joan, que caminareu una mica més i passareu pel mercat de la Concepció), i a prop del xamfrà ja sentireu la flaire intensa del bé de Déu de les flors de Navarro i, mentre badeu, ja sereu davant de la nova Jaimes, i mentre torneu a badar davant dels aparadors de llibres, ja sentireu algun músic que prova instruments just al costat, a ca n’Audenis. Tot un plaer en aquesta ciutat que només dues travessies més enllà ja no té més que plaers per a la turistada luxosa i, unes quantes tot baixant, que després s’obren en ventall ─del fashion Born al romàntic Raval─ d’altres per a la turistada no tan luxosa i la més de patacada i també per als modernets nostrats. I, ep!, això només és una constatació: no sóc dels que remuguen constantment contra la turistada perquè jo també he fet de turista, com quasi tothom, exquisits inclosos, per més que aquests estiguin tan pagats i convençuts d’haver fet sempre de viatgers, byrons i chatwins de fireta, com ja he dit en algun lloc. Quant a l’aire taujà dels modernets, en els meus millors dies em pot arribar a provocar sentiments quasi maternals, ves quines coses.

Vet aquí l’itinerari. Disfruteu-lo o gaudiu-lo; al vostre gust. I en aquest novembre esplèndid, si pot ser.