L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



divendres, 8 d’agost de 2014

Lluna de gener

Aquesta narració, escrita el gener del 2012 i basada en fets reals viscuts pel meu pare, va guanyar el premi al millor conte d'autors locals dels Premis Vila de Martorell 2014. Com que els premis locals no es publiquen enlloc, la penjo aquí per si algú la vol llegir a més dels pocs que ja ho han fet.

Lluna de gener
Per al Vicenç, el meu pare

Has pujat a les golfes a buscar ara no recordes què. No ho recordes perquè quan has sigut al replà has obert la porta del terrat per veure si la nit era serena i si demà al matí, doncs, hi hauria glaçada de la bona. De fet, penses que a aquestes alçades tant te fa que n’hi hagi: ni se’t glaçaran els borrons dels arbres ni se’t cremaran les carxofes. Fa anys que els terrossos van quedar sepultats sota l’asfalt i que la caldera va substituir la llar de foc. I que aquesta casa ja no és aquella casa. Però és el costum: «aquest vespre està serè; demà al matí, glaçada». Hi ha lluna plena i, per un moment, mirant cap a llevant, et sembla veure la mateixa claror intensa que hi havia una nit de fa més de setanta anys. ¿Quants, exactament? Setanta-tres; això mateix. Et faltaven deu dies per fer-ne disset; era el 26 de gener. Te’n recordes perfectament, d’aquella nit, tornant cap a casa pel camí, ja fosc però no pas nit negra per aquella claror de la lluna. No havies tingut mai por d’anar de nit pel camí de plàtans i moreres, amb els camps, horts i vinyes a banda i banda dels marges: a l’esquerra, enlairades, les vinyes emmarcades per les fileres d’oliveres i, a sota, els trossos de sembrat amb el blat que despuntava; a la dreta, dos metres per sota del nivell del camí, els bancals d’horta abans i després del gran safareig. Sí que, passada la font, feia una mica de basarda saber que a sota hi havia el caminet estret, fosc i amagat sota els esbarzers i els arbustos, i que a partir d’aquí corria paral·lel al camí fins a l’esplanada de la casa, a tocar del llorer, la figuera i les acàcies i del canyissar que marcava l’altre camí de baixada cap a l’hort. En les nits clares per la lluna, tot això tenia per a tu una aparença especial, tot i que no ho deies a ningú ni hauries sabut com explicar-ho. Una calma i una bellesa espantada que no sabies definir.

No, no havies tingut mai por, i menys quan hi havia aquella lluna plena acollidora, com gairebé aquesta d’avui. Però aquella nit en tenies. En tenies una mica. O potser molta. I no per la basarda pel caminet emboscat ni per l’udol d’una òliba invisible, que sabies inofensiva, sinó per la sentida el dia abans, havent dinat, quan vau notar que s’acostava gent, un escamot d’homes fent renou. Com que ja estàveu a l’aguait, no us va agafar del tot desprevinguts però us vau espantar igual. «Els moros; els moros del Franco!», va cridar la Teresina. El pare no hi era; el teu germà, de dotze anys, va treure el cap per les pilastres i li van manar que baixés, que buscaven menjar i algunes eines. «I dones!» —va dir un. Tu no t’ho vas pensar. Mentre el teu germà els deia que agafessin el que volguessin però que no hi havia dones, que només hi havia el mosso a la vaqueria, no vas treure el cap i vas estirar, resolut i bo i calmant-les, les dones de la casa: la mare, una cosina teva i la Teresina; vau córrer cap al pis dels amos, desert de feia temps i, des d’allà, per l’escaleta de la capella destrossada, vau anar a parar al galliner i a la cort i vau sortir pel costat, per la porta del porxo, arran del femer, amb tant de risc que us enxampés el soldat que s’havia quedat a fora vigilant, que ara et sembla mentida com vas tenir valor. Però ho vau aconseguir i vau fugir pel camí dels avellaners, cap al fruiterar nou, emparats pel bosquet que hi havia i, un cop travessat el torrent i seguint per sota la via del tren, us vau refugiar a ca l’oncle Vicenç, ja a Can Carreres, mentre sentíeu com xiulaven encara força trets, creuats entre els ocupants i els últims resistents que es retiraven pel turó del Telègraf un cop volats els ponts el dia abans, el del Diable inclòs. Us podien haver enxampat, sí, però sabies que no us podíeu quedar allà: refugiar-se a les grans golfes era impossible, segurament hi pujarien buscant gra o el que fos que hi pretenguessin trobar. Amagar-se al porxo tampoc era assenyat: hi anirien a rampinyar aviram, conills i potser algun garrí i tot. Tot això ho vas pensar sense gairebé parar-hi esment. I hi va haver sort. Però l’endemà a la nit, pel camí, tenies una mica de por. I era del tot natural, aquella por, que se’t barrejava amb la pena per l’haca que us havia requisat feia dos dies un soldat solitari que fugia i pel cavall que ahir us van prendre els nous.

La teva cosina, que vivia llavors a casa vostra mentre el seu marit primer era al front i ara fugia cap a França, t’ho va agrair de per vida, i mai més no has pogut pensar-hi sense que els ulls t’espurnegin i hagis de prémer fort els llavis. Com ara, a punt de fer-ne noranta, amb aquesta lluna que sembla benigna però que només és impassible, en una nit tan serena i freda com aquella. Encara que la claror ja no pot ser tan intensa, ara, has aclucat un moment els ulls i la veus tal com era llavors. I recordes aquell camí amb roderes de carro com si el trepitgessis ara, i en veus nítidament cada meandre, cada clot, cada arbre, cada branca i cada ombra, tot perfilat per la claror de la lluna plena de gener.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada