L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dimecres, 5 d’agost del 2009

Lectures d'estiu (amb perdó)

Em sap greu, però em feia una certa vergonya titular el post “Lectures d’estiu”, per allò que se sol fer (que jo faig, almenys) de fugir de pedanteries d’aquesta mena, i també perquè no crec que hi hagi lectures “de temporada”. Per això demano disculpes, i qui avisa…

El cas és que fa una setmana que tinc vacances i ja uns dies abans em vaig dir que si tanta gent, alguns amics inclosos, benparlava tant d’Incerta glòria de Joan Sales, potser que ja era hora que em decidís a llegir del tot d’una vegada aquest llibre gruixut. Fa anys el vaig començar i el vaig abandonar (i mireu que sóc lectora aplicada, d’aquelles que abandonen pocs llibres; un gran defecte que em fa molta ràbia tenir perquè fins ara m’ha fet perdre molt temps); en aquest sentit, mireu quines coses, l’obra magna de Sales, dins del meu cànon particular, està a l’alçada d'Ulisses de Joyce…

Resultat d’aquest segon intent: totalment fallit. No penso fer-ne cap ressenya, esclar. Només apunto que l’intent fallit (i ara em refereixo al de Sales) va per la banda de l’estil, no pas per la del tema, l’assumpte, la història i tota la pesca (perdoneu-me la lleugeresa, som a l’agost). Em sembla un text ple de clixés, d’exabruptes o imatges que volen ser “contundents” i efectistes i que només produeixen desconcert, amb una prosa eixarreïda i maldestra que causa estupor perquè et fa dir a cada moment: “on és la literatura?” I ja m’enteneu, no em refereixo a cap preciosisme estilístic o lingüístic… En fi, que em faig creus que algú seriós (d’altres no em sorprèn gens) com el professor, i així i tot bon crític, Xavier Pla n’hagi cantat les excel·lències d’una manera tan desmesurada, que ratlla la ridiculesa.

Punt i final a les glòries incertes, doncs. Però això ja s’ha allargat massa i ja continuaré demà o demà-passat explicant per on les he enfilat, les lectures agostines.

2 comentaris:

  1. En el meu cas i com a historiador -més que no pas com a lector de literatura (si és que es poden diferenciar les dues condicions)- va resultar, fa anys, una obra il·luminadora.

    ResponElimina
  2. Jo tampoc crec que es puguin diferenciar, Àngel. La bona literatura no té a veure amb gèneres ni amb disciplines. Moltes vegades trobo més bona literatura en llibres d'història o divulgació científica que en l'obra d'"escriptors".

    Per a mi és aquí on no funciona del tot Sales: fons i forma són indestriables i la forma no ajuda a fer creïble el que ens planteja (per a mi, repeteixo). Tens raó que la novel·la ajuda a descobrir aspectes poc o mal sabuts de la guerra (de fet, me l'he llegida tota, tot i que confesso que a partir de la meitat fent una mica de zàping), però a mi m'hi han ajudat d'altres lectures i altres converses. Potser també el fet que el meu pecat polític de joventut va ser l'"acràcia" i no el marxisme. I que això per una banda em va fer ser crítica amb el segon i després barallar-me amb els llibertaris en saber dels seus pecats passats i que ells, els "hereus" (el 1977 va ser revelador per a alguns i definitivament un desastre per a d'altres), negaven.

    Tornant a Sales, és veritat que un sector de la intelligentsia catalana (Molas, etc.) el van menysprear per no marxista i catòlic (dit ara a l'engròs), però l'encertaven quan tenien el bon seny d'aparcar aquest prejudici i cenyir-se a l'obra en si (i no vull dir només a la forma, etc.). Hi ha un article de Mita Casacuberta a L'Avenç núm. 333 que, tot i partir encara d'aquesta visió, té l'encert de posar de manifest el que en podríem dir els punts febles d'IG, que alguns volen transformar ara en punts forts o almenys passar-los per alt en nom de la part de document històric que indubtablement té. Encara que és indubtable que el que també té és el que Fuster en va dir "visió teològica de la literatura", que tot i que sigui dit a la manera fusteriana, és veritat: IG, en bona part és l'obra d'un catòlic "convers", però diria que la seva visió teològica també va més enllà i inclou altres irracionalismes (no oblidem, encara que pugui semblar una anècdota, que l'home havia tingut aficions esperitistes, que es veu que havia practicat a casa de Companys!, segons esmenta Casacuberta).

    En fi, disculpa el rotllo, aquesta nit he patit insomni i potser tot això només és fruit d'una mala nit :-).

    Salut!

    ResponElimina