Conversa banal amb els meus pares

Mirem unes fotografies que surten publicades en uns fascicles que han de conformar un llibre d’imatges de Martorell i la seva gent des del 1894 fins al 1975. Una, a pàgina sencera, és aquesta: l’home vell és el meu besavi i el nen el meu pare. No sabem qui va fer la foto, però sí que va obtenir un premi a l’exposició del 1929 a Barcelona, i el meu pare la guarda com un tresor. La foto està presa davant de la la Torre de Santa Llúcia.

En el mateix fascicle hi surt el meu pare en una altra foto fent de capità de bandera en els Tres Tombs de l’any 1942, quan tenia vint anys, i en una altra del mateix any es veu la meva mare, que en tenia disset. Llavors veuen una foto de sis xicots també dalt d’un carro de Sant Antoni. La meva mare, diu:

—Mira, els ianquis!

—Qui? —dic jo.

—Hosti, sí, tots són de la meva quinta, menys el Llupià, un any més jove —diu el pare.

—És l’únic que he conegut, per la fesomia —dic jo.

—I goita el tal —diu la mare—, tan guapo que era, oh, i la MB el va deixar pel T i llavors ell es va embarcar.

—Sí, va anar a parar a Buenos Aires —diu el pare—, hi va muntar una empresa de fer camises i va guanyar molts calés. Ja no va tornar.

—Oh, els ianquis! —diu la mare admirada—, ja no me’n recordava.

—Voleu dir que no els deien «els dandis?» —dic jo.

—No, no!, —tots dos— «els ianquis».

—I per què els dèiem ianquis?, ara que hi penso —diu la mare. Si no van anar a Amèrica, només el tal, i va ser a Buenos Aires.

—Perquè eren molt moderns i sempre anaven arreglats, amb barrets i així —diu el pare.

—Sí, eren de la gente bien del poble —diu la mare. Ja deuen ser tots morts, ai Senyor!

—No ho sé, però encara vaig veure el J l’any passat per Sant Antoni, que va venir —contesta el pare.

—Ai, neu neu! —la mare sospirant: no sé a què treu cap, això de tantes fotos.

—Coi, i que no és bonic de veure? —diu el pare, mirant altre cop la foto amb son avi i sense poder evitar un sanglot i una llàgrima.