Quina merda!

Feia anys que no ens vèiem. Durant molt temps, el seu lloc de treball i el meu eren a prop, i a part de trobar-nos sovint pel carrer de vegades ens havíem de posar en contacte per qüestions de feina. Després, deu fer uns set o vuit anys, van traslladar el meu, de lloc de treball, i ens hem vist molt poc. Només algun correu o alguna trucada de tant en tant. Sabia que havia estat de baixa una temporada per una depressió, però després em va dir que estava bé i me’n vaig alegrar. No havíem tingut una relació d’amistat, però sempre l’he tinguda per una persona agradable i cabal, discreta i bona, i em consta que molta altra gent del seu entorn també l’hi considera. Però tot i no haver-hi tingut cap relació estreta, sempre que la veia o sabia d’ella recordava un dia, fa dinou anys, que vaig anar al seu despatx per alguna cosa de feina i em vaig posar a plorar allà quan em va preguntar com estava. Sabia que feia poc el meu cunyat havia tingut un problema greu de salut i que aquells dies encara estava en perill de no sortir-se’n, i que li havia passat el mateix dia que naixia la seva segona filla, és a dir, el dia que ma germana estava parint, per això sé del cert això dels dinou anys. Em va abraçar i no ho he oblidat mai. No sé què em va dir exactament; recordo l’abraçada.

Avui l’he trobada pel carrer al meu barri; he vist d’un tros lluny algú que se m’acostava i em deia «Perdoni, sap on és el carrer tal?» Anàvem amb ulleres de sol, i de moment no ens hem reconegut. Quan li començava a dir: «Després de la primera rotonda...» m’ha dit: «Ets la Teresa, oi?». Llavors jo també me n’he adonat: «Dolors!». M’ha preguntat si encara feia vacances i li he dit que ja treballava, però avui no. «I tu?». «Jo estic de baixa.» «Ostres, però estàs bé?». «Estic fotuda, tinc lupus.» El seu marit l’esperava en doble fila dins el cotxe, no hi ha hagut temps de dir-nos gaire cosa més, i em sembla que ella tampoc podia dir gran cosa. «Estic en tractament, però estic fotuda, noia.» No deu arribar als cinquanta, em sembla. Recordo que té dos fills, recordo haver-la vist embarassada els dos cops. «Que tinguis sort!», només he mal encertat a dir-li mentre li feia dos petons i li premia un braç, sense poder-la abraçar del tot perquè érem al mig del carrer i perquè ja se m’esmunyia.