L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dimarts, 1 de gener del 2013

Leonardo a Martorell



Deia Josep Pla que des de la Torre de les Hores, la casa de Francesc Pujols a Martorell, es veia Montserrat com servit en una safata. I és ben cert; la safata és la plana de bona part del nord del Baix Llobregat i el massís hi queda al fons com posat al damunt. Fa unes setmanes, en acabar una reunió a la mateixa Torre de les Hores, Lluís Racionero em va explicar que el cap de setmana anterior havia vingut a Martorell d’excursió. «A Martorell d’excursió? --que li vaig dir--, però si per Martorell només s’hi passa». «No, no, vaig venir-hi expressament i vaig pujar a la serra de les Torretes, pel camí de la roca Dreta, per comprovar la teoria de José Luis Espejo sobre el paisatge de La Gioconda, i és cert; és el paisatge que es veu des d’allà, exacte!, tota la vall amb Montserrat al fons!» Suposo que em vaig quedar amb la boca oberta sense arribar a queixalar, de moment, el tros de coca d’escalivada que tenia a la mà, i per això em va dir: «sí, de debò, puja-hi un dia i comprova-ho tu mateixa». Juro que era al començament del piscolabis i que encara no havíem begut gaire.

No hi he pujat. Fa anys que no hi vaig, tot i que em consta que aquesta tardor s’hi han fet bons rovellons, que com tothom sap o hauria de saber són, com els de tota la serralada prelitoral, molt més gustosos que els d’altres bandes. Però deixem el que alguns diran erròniament que és xovinisme i tornem a Racionero. No sé si hi va trobar alguna altra mena de bolet, sota la roca Dreta, però ell està ben convençut que aquesta teoria és del tot plausible. Deu ser per això que va escriure el pròleg del llibre en qüestió, que va sortir fa dos anys i es veu que se n’ha parlat arreu, però jo no en sabia res fins ara. En aquesta entrevista Espejo esmenta que hi ha un observatori natural des d’on Leonardo hauria pres apunts del paisatge que va plantificar de fons de La Gioconda. En aquest vídeo ho precisa més. (Aquí teniu el primer dels tres de la sèrie.) Tampoc se’n desprèn, no ens féssim il·lusions, que the lady with the mystic smile fos una pageseta martorellenca en comptes de la dona del Giocondo, només que devia fer servir els apunts del paisatge local per al fons del quadre, i fins i tot això sembla bastant discutible a primer cop d’ull; vegeu la captura de pantalla de més amunt de la imatge que surt al vídeo esmentat. Trobo que cal posar-hi molta imaginació; deu ser que l’escepticisme ens priva de veure-hi més enllà o que a alguns la fe els obnubila, i ara busca qui té raó. 

De tot plegat, concloc que només m’interessa una mica la visió del Leonardo pintor, i artista en general, que dóna Espejo al tercer dels vídeos de la sèrie, en què el presenta com una mica tastaolletes i que trobo força enraonada o si més no estimulant. Sobre la resta, el meu escepticisme es manté ferm. El fet que el seu web l’encapçali un Historia oculta hi contribueix força. Però Racionero n’està ben convençut, ves què hi farem... Així que ja no és només Colom que podem reivindicar; d’alguna manera també Leonardo da Vinci, tant pels seus possibles orígens familiars a Vinçà com pels seus presumibles anys sabàtics al peu de Montserrat. D’entreteniment no ens en falta; i així anem, si és que anem enlloc. Però és Cap d’Any i he pensat que devíeu estar desvagats o endormiscats. O sigui que...

10 comentaris:

  1. Aquest Espejo té un cacau mental terrible. La barreja de coses especulatives sense cap prova i les directament inventades perquè troba alguna analogia i l'estira és bestial. Fa temps vaig veure aquests vídeos i, com totes les coses ocultistes, vaig haver de plegar perquè hauries de treballar un mes per desmuntar el que diu punt per punt i veure què en queda. Un exemple: el «préssec alquímic» que surt al tercer vídeo i que ell dóna com a bo (o sigui, que segons ells els alquimistes haurien convertit un préssec en pedra per un procediment que ara se'ns escapa, aquí no diu «potser») era una simple peça decorativa de pedra.

    Afegiré com a curiositat que un dels primers llibres d'un altre volat (Bilbeny) anava prologat per Salvador Cardús, el sociòleg terrassenc que diuen que escriu els discursos del president (d'escala) Mas. Però, en fi, ja l'any passat vam veure centenars de ximples (inclosos Belén Esteban, presidents autònomics i el príncep d'Astúries i Girona) que duien la polsera màgica al puny; no ens estranyarem pas que aquestes coses toquin el món de l'art.

    Bon any tinguem, per tot això!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha, els cacaus mentals de la gent d'aquesta corda són fenomenals. Quan vaig veure això del préssec em vaig fer un tip de riure. Sembla mentida que hi hagi gent que encara cregui en les conyes alquímiques, però esclar, no sé de què m'estranyo, innocent de mi, si només cal veure en quines coses arriba a creure la gent que tenim per la més normal del món i ben a prop. Per cert, al voltant de la figura de Pujols se n'apleguen uns quants, d'il·luminats de tota mena.

      No he tingut la teva paciència de buscar la història del préssec santcugatenc; gràcies per aportar-la. De fer el préssec sí que en sabem un tou. Bon any!

      Elimina
  2. Per al.lusions. Si us plau, abans de jutjar, llegiu els meus llibres: EL VIAJE SECRETO DE LEONARDO DA VINCI i LOS MENSAJES OCULTOS DE LEONARDO DA VINCI (en total, 800 pàgines), publicats per Base Editorial. Aquesta actitud vostra -de jutjar sense estar informat- em recorda altres temps (prefereixo no entrar en detalls).

    Pel que fa al préssec alquímic (sou incapaços d'acceptar que l'alquímia va ser una ciència, practicada per Isaac Newton, per exemple), vaig proposar al director del Museu Arqueològic de Barcelona una anàlisi independent per part un catedràtic de geologia de la UB (no dóno el nom perquè no vull implicar ningú). Aquest va oferir fer-lo de franc (quan una anàlisi d'aquest tipus, amb microscopi electrònic, val uns 1000 euros), però els tècnics del Museu em van estar torejant durant un any i mig. Ho vaig deixar còrrer. Finalment el director del museu Arqueològic em va dir: "De vegades és impossible conèixer TOTA la veritat".

    D'altra banda, estrany "objecte decoratiu", amagat en un forat en una paret.

    He llegit mols llibres d'alquímia. Paracelso ofereix vàries receptes per crear pedra artificial. Això és una pràctica que van inventar els antics egipcis. Si voleu, us envio informació.

    El vostre to, displicent, en relació a la meva disciplina (la Història Oculta), us retrata. No tinc res més a dir.

    Salutacions cordials,

    José Luis Espejo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, quin riure. Espejo, que ningú et persegueix, home. No et fan cas, que és diferent. I m'estranya, perquè demostres ser una persona molt entretinguda. Jo si fos de la tele faria tot el possible per portar-t'hi cada setmana.

      Sé, naturalment, que Newton era alquimista i que Kepler era astròleg, i no per això l'alquímia ni l'astrologia tenen res de científic. La ciència es basa en l'experiència i per això no hi ha coses que «eren» ciències i que, misteriosament, han deixat de ser-ho.

      Sigui com vulgui, Espejo, la falta de sentit de l'humor i la santa convicció que demostres van molt bé per vendre el teu producte. Bilbeny fa molta conyeta i no acaba de vendre. En canvi, tu... Bona actitud. L'enhorabona.

      Per cert, hi ha una dita, sens dubte catalana o càtara, que diu: «Cada dia neix un beneit, el que has de fer és saber-lo trobar.» Confio que continuï presidint la teva obra.

      Elimina
    2. Estimat Carles. Amb aquesta actitud teva, de "conyeta", la gent com tu teniu el país com el teniu.

      Que vagi bé,

      José Luis.

      Elimina
    3. Sí, el club de la comèdia i jo tenim la culpa de tot el que va malament al país des dels ibers.

      Per cert, ja que recomanes llibres, jo en recomanaré un també:

      Why People Believe Weird Things

      Hi ha traducció castellana.

      Por qué creemos en cosas raras

      Salut i bon any!

      Elimina
  3. Be vaja, quina animació. Amb tots els respectes, senyor Espejo, no m'interessa gens l'ocultisme, i subscric el que ve a dir Miró sobre les pseudociències. Si, pel que fa a mi, el to displicent em retrata, doncs ja deu ser això, què hi farem.

    Ah, un consell: no cal fer servir majúscules per escriure el nom de les disciplines, siguin serioses o recreatives. Salut!

    ResponElimina
  4. Benvolguda Teresa. Respecto la teva opinió. Només demano un mínim de rigor (i de respecte). Això implica conèixer els meus arguments, tal com apareixen en els meus llibres, no només en els articles "divulgatius".

    Pel que fa a les pseudociències, la química no apareix del no res. La van crear els alquimistes (anomenats amb diversos nombs: arquimistes, espagiristes, etc.) Potser et sorprendrà saber que catedràtics de química a la universitat catalana, avui dia, encara la practiquen.

    Et recomano que abans d'opinar sobre alquímia, llegeixis alguna de les múltiples obres dedicades a aquest tema. Aquí hi ha una petita bibliografia:

    Andreae, Valentin. La trilogía rosacruz. Colección Rosa-Cruz, Barcelona, 1998.
    Arietor. Los alquimistas hoy. Publicado en Internet.
    Atorene. El laboratorio alquímico. Luis Cárcamo Editor, Madrid, 1989.
    Burckhardt, Titus. Alquimia. Plaza y Janés, Barcelona, 1976.
    Doresse, Jean. “El hermetismo egiptianizante”, en Las religiones en el mundo mediterráneo y en el Oriente Próximo (II). Historia de las Religiones Siglo XXI. Madrid, 1984.
    Eliade, Mircea. Alquimia asiática. Paidós Orientalia, Barcelona, 1992.
    Eliade, Mircea. Herreros y alquimistas. Alianza editorial, Madrid, 2009.
    Federmann, Reinhard. La Alquimia. Bruguera, Barcelona, 1972.
    Filaleteo, Eugenio. El arte hermético al descubierto. Índigo, Barcelona, 1997.
    Fulcanelli. El misterio de las catedrales. Plaza y Janés, Barcelona, 1971.
    Fulcanelli. Las moradas filosofales. Plaza y Janés, Barcelona, 1971.
    García Font, Juan. Historia de la Alquimia en España. Editora Nacional, Madrid, 1976.
    Gentile, Sebastiano; Gilly, Carlos. Marsilio Ficino e il ritorno di Ermete Trismegisto. Centro Di, Firenze, 2000.
    Klossowski de Rola, Stanislas. Alquimia. Debate, Madrid, 1993.
    La Puerta. Testimonios de la Alquimia. Arola Editors, Barcelona, 2008.
    Luanco, José Ramón. La Alquimia en España. Obelisco, Barcelona, 1995.
    Paracelso. La naturaleza de las cosas. Obelisco, Barcelona, 2007.
    Paracelso. Catecismo alquímico. Edicomunicación, Barcelona, 1993.
    Priesner, Claus; Figala, Karin (editores). Alquimia, enciclopedia de una ciencia hermética. Herder, Barcelona, 2001.
    Puche Riart, José Antonio. Glosario alquímico. Publicado en Internet.
    Racionero i Grau, Lluís. Raimon o el seny fantàstic. Laia, Barcelona, 1988.
    Revista Ars Gravis, número 3. Web de la asignatura de simbolismo (publicado en Internet).
    Robert Kanters, Noël. “Alchimistes d’aujourd’hui”. Revista Le miroir d’Isis (número 16, febrero del 2010).
    Roob, Alexander. Alquimia y mística. Taschen, Madrid, 2006.
    Sherwood Taylor, F. La alquimia y los alquimistas. Editorial A.H.R., Barcelona, 1976.
    Trismegisto, Hermes. Obras Completas Corpus Hermeticum. Índigo, Barcelona, 1998.
    Valois, Nicolas. Los cinco libros o la llave del secreto de los secretos. Índigo, Barcelona, 1996.
    Vilanova, Arnau. El rosario de los filósofos. Índigo, Barcelona, 1998.
    Westfall, Richard S. Isaac Newton: una vida. Folio, Barcelona, 2004.

    ResponElimina
  5. Benvolguts Carles i Teresa. Us exposo tres missatges entre les desenes que vaig enviar, durant un any i mig, a diferents llocs, quan impulsava la investigació sobre el préssec alquímic.

    Penso que aquesta és l'actitud científica correcta. No la de tancar els ulls i dir sempre no. No penso adoptar el to despectiu i "faltón" que mostreu cap a mi. Qualsevol persona assenyada entendrà que és propi de fanàtics.

    Hola ... El ... m'ha dit que només cobrarà el cost de l'anàlisi amb microscopi electrònic (50 euros), no la mà d'obra, l'informe, etc. L'anàlisi de microscopi electrònic el cobren sempre. Tingues en compte que el que hi ha de moment és una observació visual. El Sr. .... no va anar més enllà (el Sr. ... em va dir que el marbre de Carrara i el Macael d'Almeria són indistinguibles a simple vista).

    Avui mateix et dirà el què,

    Salutacions cordials,

    José Luis.

    Estimados Carmen y Javier:

    Ayer llamé al museo de Arqueología, y me dijeron que ... está de vacaciones. Hoy he llamado a ..., de la UB, y me ha dicho que lo tiene todo listo para hacer la placa de una lámina del melocotón alquímico. Éste ha hablado con ..., de la UAB, que hizo la observación visual (a través de binoculares). También está de acuerdo en hacer la placa, para salir de dudas.

    En septiembre llamaré de nuevo al museo, para impulsar el tema. Estoy seguro que de septiembre no pasa. Todo el mundo está de acuerdo en hacer el análisis, para dar el tema por zanjado.

    ... asegura que su inspección visual es conclusiva: el melocotón es un trozo de mármol de Carrara tallado. Se trataría de saber:

    1) Si efectivamente es una pieza de artesanía italiana hecha con mármol de Carrara.
    2) Si es una pieza de artesanía, pero hecha con otro mármol que no es de Carrara (hecha in situ con mármol local).
    3) Si es piedra artificial, hecha con fragmentos de calcita agregados con algún tipo de aglutinante.
    4) Si es una cristalización artificial, a través de un procedimiento alquímico.

    La participación de ... le da a esta prueba una especial credibilidad.

    Teniendo en cuenta que esta pieza fue meticulosamente escondida en una hornacina tapiada:

    En el caso de que el resultado fuese 1), ello querría decir que nos encontraríamos delante de una broma colosal (y una tomadura de pelo).
    Si fuese 2), ante un objeto de artesanía del que se sentían especialmente orgullosos los monjes de Sant Cugat.
    Si fuese 3), ante un experimento alquímico, prefigurando la fabricación de piedra artificial, muy común en el día de hoy (cuando se ha fabricado incluso diamante artificial).
    Si fuese 4), un objeto precioso, guardado con esmero con los monjes, del mismo modo que hacían con el "oro filosofal", según dice F. Sherwood Taylor:

    ResponElimina
  6. LA ALQUIMIA Y LOS ALQUIMISTAS, F. Sherwood Taylor (Editorial A.H.R, Barcelona, 1976), pàgina 156:

    "Si hemos de conceder crédito a Charnock, debe tratarse del último prior de la Abadía de Bath, William Holleweye, a veces conocido como Gibbs, QUIEN, CON MOTIVO DE LA DISOLUCIÓN DE LOS MONASTERIOS, entregó la Abadía a la Corona en 1525 y recibió una pensión de 80 libras al año. Charnock le conoció cerca de 30 años después, cuando ya debía de ser anciano. El Prior le dijo, incidentalmente, que él utilizaba el agua del famoso manantial de Bath para obtener el calórico suave que requería para su trabajo. El Prior había poseído la piedra roja, Y CUANDO LA ABADÍA FUE SECULARIZADA LA ESCONDIÓ EN UNA PARED: pero cuando regresó unos días después para recogerla se encontró con que había desaparecido. A consecuencia de ello PERDIÓ LA RAZÓN y marchó por el país, errando de una parte a otra. Cuando Charnock le conoció se había quedado ciego y tenía que ser guiado con un lazarillo. Ashmole [http://es.wikipedia.org/wiki/Elias_Ashmole] confirma este relato por la siguiente nota manuscrita que aparece en su citado Theatrum Chemicum Britannicum (1652) [Isaac Newton lo tenía en su biblioteca]: 'Poco después de la disolución de la Abadía de Bath, AL DERRIBAR ALGUNOS DE LOS MUROS, FUE ENCONTRADA UNA REDOMA que estaba llena de tintura roja que al ser arrojada en un estercolero lo coloreó de un rojo brillante inmediatamente...'"

    Saludos,

    José Luis Espejo.

    Per últim, un missatge on exposo dos textos de Paracelso (un alquimista del segle XVI) on explica la fabricació de pedra artificial. Aquesta és la possibilitat que vull confirmar o descartar: que el préssec alquímic de Sant Cugat pogués estar fet de pedra artificial:

    Estimados amigos. Os expongo dos fórmulas descritas por Paracelso, en su obra LA NATURALEZA DE LAS COSAS (Ediciones Obelisco), para la creación de piedra artificial, tanto silícea como calcárea:

    "Hay que saber que si tomamos cualquier sílice, la sumergimos en agua corriente y, puesta en una cucúrbita, vertimos sobre ella su agua fluvial hasta llenar la cucúrbita, destilamos después hasta que la última gota ascienda y la piedra se seque y de nuevo llenamos la cucúrbita de esta agua y de nuevo realizamos la separación por medio de la destilación y hacemos esto tantas veces como sea necesario, veremos al final que la cucúrbita queda llena de aquella piedra... De esta manera veréis como en pocos días puede confeccionarse alquímicamente una piedra muy grande por la fuerza del archaeus [la fuerza que une los tres materiales básicos de la materia según la Alquimia: el mercurio, el azufre y la sal] cuando las aguas de la naturaleza no lo consiguen sino en muchos años. Si después rompes el vaso, obtendrás la sílice con la forma de dicho vaso".

    "También pueden obtenerse perlas de forma, tamaño, belleza y esplendor tan similares a las criadas en la ostra, que no es posible diferenciarlas [Los organismos que no producen nácar se dice que producen “concreciones calcáreas” que son básicamente “perlas no-nacaradas”, hechas principalmente de calcita que es otra forma amorfa de carbonato de calcio (como el mármol, el hueso y los cascarones de los huevos)]. Debe procederse así: limpia la clara de huevo por medio de una esponja hasta dejarla perfectamente pura y mézclala después con el más hermoso talco blanco, o bien con polvo de nácar de la ostra, o bien con mercurio coagulado por medio de júpiter. Dilúleyo, entonces, en alcohol hasta obtener una pasta densa como una amalgama. Se pone a secar al sol o en un horno hasta que quede como un queso o un requesón. Finalmente, con esta pasta forma perlas que no debes echar a los cerdos... Si ves que no poseen el esplendor deseado, báñalas con clara de huevo y espera que se sequen de nuevo; así resultarán todavía más hermosas por fuera aunque su virtud interior sea la misma".

    ResponElimina