Que bonica que és la pau!

No crec que a Miguel Bosé i a Juanes, aquests bons nois (i precisament perquè ho són tan), els serveixi de gaire el que van viure a Cuba abans de consumar el seu desig imperiós d'anar-hi a cantar per la pau al món, però vaja...

La transcripció de la seva bronca amb uns "segurosos" transcrita (i també en àudio) a Penúltimos días.

Actualització (24.09.2009): apunt imprescindible de Juan Abreu

Cuba vista des de Prada (2)

Aquest text és el que vaig "declamar" al debat sobre Cuba a l'UCE:

Celebrar (o commemorar) els 50 anys d’una revolució que representa que encara dura és una cosa molt xocant. Xocant perquè una revolució, per definició, hauria de ser una cosa de curta durada, una transició per evolucionar cap una situació nova i canviant. Si no és així, si s’enroca per convertir-se en permanent, es torna, inevitablement, un fòssil. Així, la revolució cubana ja fa molts anys que és una mena de fòssil, pura reacció immobilista. La pretesa revolució, per mantenir-se, es va convertir per força, ja des del principi, en una dictadura totalitària que ,com a tal, és ultraconservadora i reaccionària. Reaccionària amb totes les lletres; no tan sols una simple anacronia. I això és lamentable i trist pel fet que aquesta anomalia històrica té captiu tot un poble d’11 milions d’habitants. I no m’agrada usar grans paraules, però en aquest cas la realitat és aquesta, i em sembla que cap altra adjectiu que aquest: “captiu”, defineix amb més exactitud la situació que pateixen els cubans sota el règim reaccionari castrista.

Per això s’entendrà que jo no puc “celebrar” aquests 50 anys anòmals, aquests 50 anys de reaccionarisme polític, i si sóc aquí és precisament per explicar per què no puc fer-ho. No puc fer-ho perquè he estat a Cuba i he vist com és la vida allà. I després de ser-hi vaig tenir la necessitat d’explicar-ho aquí. Per això vaig escriure un llibre, Castracions, per intentar descriure, documentadament, al més exactament possible, la realitat cubana, la vida de la gent que vaig veure i que viu sota un règim opressiu i opressor. Hi descric el que vaig veure sense cap mena de prejudici ideològic previ ni posterior, simplement a base de fer servir el raonament, la documentació contrastada, les lectures profitoses i la meva posició ferma, això sí, a favor de la llibertat i la democràcia, les que vull per mi i per al meu país i que per això mateix també vull per a l’altra gent i els altres països.

Crec que ningú que visqui en democràcia (que amb tot els defectes que ja sabem, és el millor que tenim) pot defensar, encara avui dia, un règim totalitari que, entre altres coses, es manté a base de la repressió i el control estricte de la població. Un règim que des del primer moment, en la persona de Fidel Castro, va tenir la intenció de perpetuar-se a còpia de saber aprofitar i saber aplicar molt bé uns quants factors fonamentals: 1r. el prestigi d’haver derrocat el dictador Batista; 2n. el terror inherent a la consolidació del procés revolucionari; 3r. l’aprofitament del moment històric de la guerra freda (no es pot negar que Castro és un home de sort) amb la seva alienació amb la Unió Soviètica; 4t. el victimisme (contínuament sobrealimentat per Castro) enfront dels Estats Units i alguns dels seus errors respecte a Cuba, i 5è. l’esplèndid suport ideològic i pràctic de l’esquerra internacional, que des del primer moment va quedar obnuvilada per Castro i el seu carisma (un altre dels factors fonamentals del triomf de la revolució: el sex-appeal de Castro): gran part de la intelligentsia internacional (un concepte que s’ha ampliat generosament a gent de les arts i la faràndula), continua vivint als llimbs de la ignorància més o menys culpable pel que fa a aquest assumpte.

I ningú, repeteixo, crec que no hauria de poder ni voler defensar un règim amb aquestes característiques, i n’enumero les principals:

1. Govern únic des de fa 50 anys sense cap convocatòria d’eleccions lliures.

2. Carència total de llibertat de premsa, d’expressió i associació: tot el país només té una televisió i un diari, un de sol!, que són els òrgans del poder i el partit.

3. Cap mena de llibertat sindical.

4. Cap reconeixement de les plataformes opositores i dels partits (partits de diverses tendències: des de socialistes i comunistes dissidents fins a democratacristians, passant per socialdemocràtes, liberals i fins i tot grups anarquistes; no tots són “de dretes”, com sol propagar el règim i els seus corifeus externs, com tampoc ho són els nombrosos exiliats, per cert, tampoc els de Miami).

5. Repressió i persecució contínua de qualsevol persona per la mera dissidència pacífica.

6. Més de 200 presos polítics, entre ells la majoria dels 75 condemnats la primavera del 2003, alguns fins a 28 anys de presó, per simple dissidència, res de terroristes perillosos, sinó periodistes independents i tota mena de professionals, etc.

7. Estat lamentable de les presons: cel·les de càstig (les famoses “cajas tapiadas” sense cap condició higiènica) per als presos polítics considerats “perillosos”, o la tàctica de barrejar-los amb els presos criminals autèntics perquè “se n’encarreguin”.

8. Activitat intensa i continuada dels Comités de Defensa de la Revolución i les Brigadas de Respuesta Rápida amb els seus “actos de repudio”.

9. Persecució de tota activitat econòmica lliure, per petita i insignificant que sigui.

10. Prohibició total de l’accés a Internet.

11. Instauració vergonyant de la doble moneda.

12. Doble línia sanitària: hospitals ben dotats i medicaments a l’abast dels estrangers i dels membres de l’aparell, no pas del poble en general. Un dels “grandes logros”, no ho oblidem.

13. Instrucció pública totalment mediatitzada per la ideologia comunista: mer adoctrinament. Accés a la universitat dels afectes al règim (o que ho han de simular). Racisme també en això: només menys d’una cinquena part dels d’universitaris són negres.

14. Parlant de racisme, la població negra és la més controlada.

15. Homofòbia i persecució dels homosexuals (encara ara, tot i el “canvi de formes” de la fillíssima Mariela Castro).

16. Presons especials per als malalts de sida; en realitat centres concentracionaris per esperar que es morin, sense tractaments mèdics específics.

17. Prohibició de la sortida del país a la gran majoria de la població.

18. Mobilització dels metges, obligats a anar a “missions humanitàries” (a Veneçuela a canvi de barrils de petroli, per exemple).

19. Sous de misèria (15-17 CUC/euros de mitjana) que obliguen la gent a “inventar”, a buscar-se la vida com sigui.

20. Prostitució obligada, permesa i fins i tot promoguda, sota una façana de persecució que no és més que corrupció per part de la policia. Prostitució infantil a l’engròs.

Etcètera…

Tot això em va dur a intentar explicar el castrisme en el llibre, i és el que també m’ha dut avui aquí. Cal desfer els tòpics i per fer-ho res millor que la descripció de la realitat enfront de la idealització. Cal veure la realitat sense els filtres de la ideologia.Perquè la realitat sol ser complexa, però mai és relativa. Cal informar-se i analitzar-la per contrarestar la propaganda i la demagògia i les reaccions irracionals i viscerals que sovint volen passar per opinió. Per altra banda, no tot és opinable, i l’única opinió vàlida és fruit de la reflexió i la informació. Per poder tenir una postura realment crítica cal molt i molt bon coneixement previ, i sovint s’opina i es critica tan sols “d’oïda” o simplement perquè se segueixen tòpics preestablerts i consignes fàcils. La ignorància i el clixé són més fàcils que el pensament articulat i lliure.

I parlant de clixés, una mena de clixé molt en voga és que per poc que qüestionis les tesis progres a l’ús (els tòpics) t’acusin automàticament de ser “de dretes” (si no directament de “fatxa”). A la que exposes punts de vista que matisen o esmenen les tesis superficials i maniquees del pensament únic políticament correcte t’has de justificar automàticament i aclarir que no ets “de dretes”, i no n’hi ha prou que presentis els teus raonaments a partir de les anàlisis estrictes dels fets i de la reflexió. Se suposa que el més important és la ideologia i que les anàlisis de la realitat s’hi han de supeditar.

L’autojustificació constant és terriblement esgotadora: és allò d’aclarir, perquè no et malinterpretin, que si dius que el Gulag va ser terrible no vol dir que justifiquis el nazisme, etc., etc., i de de posar, per si de cas, tots els exemples que calgui per aclarir bé que no ets l’encarnació del reaccionarisme polític (i ja hem parlat de quin és l’autèntic reaccionarisme, per cert). Ha arribat un moment que ja no val servir-se de l’esquematisme simplista dretes-esquerres, si tenim, per exemple, que postures que es tenen per radicalment esquerranoses presenten unes tesis i una praxi del tot reaccionàries i profundament conservadores en el sentit de contràries, en molts aspectes, al progrés autèntic. Aquesta és una paradoxa tremenda de la qual encara som molt poc conscients.

I cal esmentar, sobretot, la gran paradoxa d’alguna gent d’esquerres, sobretot de l’esquerra comunista més residual, que tot i creient-se que són els progressistes més purs, paradoxalment són els més ultraconservadors i reaccionaris en la seva visió de la societat actual, i el cas de Cuba n’és un exemple preclar: defensen el que actualment no és res més que un capitalisme d’estat que detenta el control total de l’economia, amb guanys milionaris per al règim i una població en la pura la misèria, on l’exèrcit gestiona tots els sectors econòmics. Un autèntic capitalismocomunista, contrari a tota llibertat i alhora a la idea mateixa de socialisme de les socialdemocràcies occidentals. Segons aquests seus esquemes tradicionals, amb tota conseqüència haurien de definir el castrisme, per la seva actitud, com un règim “de dretes”.

Per això són tan reaccionàries algunes actituds d’esquerres, repeteixo. I per això apunto aquesta reflexió que em faig ben sincerament: crec que tots ens hauríem de replantejar la vigència actual de parlar en termes de blocs ideològics tan marcats i tan estancs davant de segons quines qüestions. Com el fet de defensar un megaloman grotesc, Fidel Castro (i també el seu successor, Raúl Castro), que en realitat ha desfet un país en comptes de refer-lo, pel sol fet que el considerem “d’esquerres”. Una dictadura i un totalitarisme són una dictadura i un totalitarisme, sigui quina sigui la ideologia aparent amb què es mostrin: la ideologia radical és la mateixa i els mètodes que usen són idèntics: anar contra la llibertat de les persones i els pobles pel seu únic deliri de grandesa i les ànsies de domini absolut. Res més que això.

Així doncs, i ja per acabar, demanaria sincerament a tots els que encara no volen saber fins a quin punt és necessari el canvi total a Cuba, que s’aturessin a pensar, amb tota honestedat, només una cosa: si ells voldrien viure en les condicions que viuen els cubans. I és molt fàcil saber-les, aquestes condicions, creguin-me.

(Foto meva: l'Havana, gener de 2006)

Actualització (28 d'agost) d'agraïments: El Tono de la voz, Nihil Obstat i Penúltimos días

Cuba vista des de Prada (1)

El nou rector de la Universitat Catalana d’Estiu (Prada de Conflent), Jaume Sobrequés, va voler incloure una àrea nova en les activitats d’aquest any, centrada en el que han etiquetat com a “grans temes” amb motiu dels seus aniversaris: els 50 d’ETA, els 50 de la nova cançó (tants?) i els 50 de la revolució cubana, entre d’altres de més de 50. El debat sobre Cuba el va encarregar a Casa Amèrica Catalunya, representada per Marc Caellas, amb el suggeriment, suposo, d’agrupar (dit a l’engròs per mi) un procastrista, un anticastrista i un mig mig però que hi tingués alguna mena de relació. Així, el pro era Antoni Barberà, presentat com a metge però que també és militant d’EUiA i encarregat de les seves relacions internacionals (això ell no ho va esmentar a l’acte, només va dir que hi era en qualitat de la seva solidaritat amb Cuba); el mig mig, Alfons González, documentalista i professor de la UAB i autor d’una propera exposició sobre la propaganda mural castrista titulada “Vaya valla”, i la contra una servidora com a autora de Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana. Marc Caellas hi va actuar de presentador i moderador, però la presidència de l’acte va anar a càrrec del rector Sobrequés, abillat per a l’ocasió amb una samarreta vermell intens amb la cara estampada en negre del Che (sota una americana negligée, val a dir).

L’acte es va preveure al gimnàs, l’espai amb més cabuda, sense tenir en compte que a causa de la (des)organització mateixa de l’UCE n’hi hauria hagut ben bé prou i de sobres amb una aula normal. Una cinquantena de persones (una per any revolucionari, mira) ocupaven una quarta part de les cadires disponibles. La (des)organització(*) va anar des de no anunciar amb eficàcia l’acte (per exemple, només consignant els noms dels “ponents”, sense esmentar en qualitat de què hi érem, sobretot tenint en compte que no som gens “mediàtics”); d’organitzar actes paral·lels que potser s’haurien pogut programar millor; de no anunciar-ho degudament al primer número del “Diari de l’UCE”; de no enviar-hi els de Ràdio Arrels, que suposadament hi eren per enregistrar els actes principals o entrevistar els participants, fins a no enviar-hi tampoc ni un trist fotògraf… Tampoc es va preveure (però això ja no és potser tan atribuïble a l’organitzaciò de l’UCE) que a la immensa majoria de la gent que era (que va) a Prada, i sobretot, diria, als professors de cursos diversos (algun historiador-polític i algun escriptor nordcatalà hi vaig veure suant la cansalada —la calor hi era tan sufocant com aquí baix— sota els tendals improvisats en terrassa de bar mentre eren entrevistats, aquests sí, per uns xicots amb càmeres de televisió) no els interessa per res ni Cuba ni els cubans; prou feina tenen a mirar-se el melic (encara que alguns se l’hagin de buscar amb dificultat entre els sacsons).

Com que vaig intuir que estaria en minoria (el dos contra un es va confirmar quan Alfons González es va destapar del mig mig al “tot és culpa del bloqueig dels Estats Units!”), vaig acceptar de ser la primera a intervenir. Barberà, després de sentir el que vaig dir jo, va afirmar que canviava tot el que duia preparat i va engegar l’aparat previsible, tot basat en el gran argument que deia que jo només havia esmentat desgràcies i que no havia parlat de com eren de bons i alegres i generosos els cubans, ni de la exuberància i la sensualitat caribenya, etc. González va dir, per començar, que s’havia llegit el meu llibre i que li havia agradat molt, però que a parer seu hi consignava moltes “anècdotes” i no hi parlava del principal: “el bloqueig”.

Després, poc temps hi va haver per al debat i les respostes creuades entre tots tres i els aclariments pertinents (no vaig poder respondre a tot, però vaig capejar el més evident). Malgrat tot, algunes persones del públic hi van intervenir i van mostrar amb molta intel·ligència (pocs, però selectes) haver entès bastant bé per on anava cadascú.

Fins aquí la “nota de societat”. Per no allargar-me, deixo el text de la meva intervenció per a una segona part.

(*) Marc Caellas se’n va sorprendre una mica, jo potser no tant.

Carta oberta al vicepresident Carod-Rovira

Vaig enviar aquest text a dos diaris amb la pretensió que me'l publiquessin. Com calia preveure, no ho han fet (no és que sigui gaire ingènua, però un defecte meu és l'obstinació: per provar-ho que no quedi, em vaig dir). Doncs bé, encara que aquí només el llegeixin quatre persones, el penjo. Amb l'esperança que, per una via o altra --ingènua, tanmateix-- arribi al seu destinatari principal.

Em permeto adreçar-me públicament a vós arran del viatge a Cuba que teniu previst fer durant els propers dies. Sembla que el motiu del viatge és participar en els actes del programa La petjada catalana al Carib (que ja s’ha presentat a la República Dominicana i també es farà a Puerto Rico), organitzat per l’Institut Ramon Llull, Casa Amèrica Catalunya, Casa de las Américas de Cuba, el Govern Provincial de Matanzas (Cuba) i l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Segons la nota informativa de l’Avui, el viatge inclourà una reunió vostra amb la comunitat catalana i “amb autoritats polítiques a l’illa”. En canvi, a La Vanguardia només es diu que el viatge tindrà caràcter cultural.

Sigui com sigui, és evident que amb alguna autoritat política us haureu d’entrevistar, ni que siguin només les autoritats locals de Matanzas. Però així i tot, no dubto que trobareu la manera d’exposar-los el que fa al cas perquè ho elevin als seus caps suprems. Així, aprofitant l’avinentesa de l’excursió cubana, estic segura que teniu previst plantejar-los algunes qüestions que sé que creieu que teniu el deure moral de plantejar-los, atesa la vostra representació d’un govern (ni que sigui el nostre petit govern) d’un país democràtic. No tinc cap dubte, repeteixo, per la vostra trajectòria política i la vostra posició democràtica a favor de les llibertats, que a banda de dedicar-vos a inaugurar l’exposició sobre l’arquitectura catalana a Cuba, d’assistir a la presentació del llibre La saga de los catalanes en Cuba, de presenciar els actes poètics que sembla que hi haurà, de participar en l’aplec a l’ermita de Montserrat o de rememorar la constitució catalana de l’Havana de 1928, sabreu aprofitar l’ocasió (ja que potser en algun altre viatge anterior que heu fet a l’illa no heu tingut temps de fer-ho) d’expressar públicament als representants del govern castrista la vostra preocupació per la situació dels més de dos-cents presos polítics que viuen en condicions pèssimes en les nombroses presons cubanes i pels periodistes i altres professionals també empresonats des de la primavera del 2003 només per intentar publicar alguna notícia sobre la realitat cubana; de preguntar-los per què la premsa cubana es limita a un sol diari (Granma), l’organ del Partit Comunista i del règim, o per què els cubans no tenen accés a Internet; de manifestar-los el vostre estupor per l’existència de les Brigadas de Respuesta Rápida i els Comités de Defensa de la Revolución, que espien i agredeixen qualsevol persona sospitosa de desafecció al règim i als Castro; de demanar-los per la gent a qui no permeten sortir del país; de preguntar-los pel racionament i per la misèria perpètua del poble “alliberat” fa cinquanta anys mentre que als integrants de l’aparell no els falta de res i els Castro tenen fortunes a l’estranger; de plantejar-los la fal·làcia dels “grandes logros” i el perquè de la ruïna de tota la indústria, el fracàs de la planificació agrària i la degradació urbanística i constructiva de pobles i ciutats (és d’una ironia finíssima, això d’anar-hi a parlar de l’arquitectura d’arrels catalanes), i de dir-los, en definitiva, que és fer trampa donar les culpes de tot al “bloqueig” nord-americà.

Ja em dispensareu si us recordo coses que per a vós han de ser tan evidents i que estic segura que tindreu en compte i fareu servir en el moment oportú durant la vostra visita, entre celebracions, recepcions i àpats als millors hotels. (No sé si sou bevedor i fumador, per això no esmento el rom i els havans.) Bon viatge!

Teresa Amat
Autora del llibre Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana (Proa, 2009).

Porno para Ricardo

Com que per aquí ni se'n parla ni se sap...

Free Gorki!

PD: tota la informació actualitzada

Un article de Raúl Rivero

Zoé Valdés al seu blog

Des de l'any 26...

Com a boicot actiu a les cretinades periodístiques (granmàtiques i d’arreu), sobretot a les d’aquí (que ara s’adonen que Cuba també existeix i fan veure que hi passa alguna cosa nova), us convido a escoltar música. Començo amb Cachao, però n’hi haurà més.

Any 1926, any cubà infaust per un motiu, gloriós per un altre: Israel López Cachao, amb vuit anyets, va començar a tocar i feliçment encara no ha parat. Maaaaaaaaambo!!!

Continuarà…

Una recomanació: regalar-se l’àlbum complet “Ahora sí” (CD i DVD), produït per Andy Garcia (que també veureu aquí, plaer afegit, debilitat meva).