L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dissabte, 15 de març de 2008

I tant, si suem! (1)

Ramon Folch passa per ser un dels científics prestigiosos d’aquest racó de món. Més ben dit: és un dels científicis més prestigiosos d’aquest racó de món i vol passar per ser un cientític prestigiós –i rigorós– més enllà d’aquest racó de món. Divendres li feien una entrevista al diari Avui (reconec ser encara tan masoca per no poder deixar de fullejar diaris i fins i tot a vegades llegir-los a trossos) sota un titular que retrata bastant fidelment el barbut doctor Folch: “Negar el canvi climàtic és ridícul”. Entesos, sóc ridicula. «Si algú, avui en dia, diu que no es creu l'existència del canvi climàtic li diré que em sap greu que sigui tan ignorant.» Entesos, sóc una ignorant.

L’entrevistador Joaquim Elcacho, naturalment gens ridícul ni ignorant, ens informa que «Ramon Folch, Oriol Lladó, Lídia Hervàs i un equip format per una desena més de científics i divulgadors acaben de publicar Suarem! (editat per L'Arquer-Mina), un llibre que fa servir una original estructura redaccional -un intercanvi d'e-mails amb documents adjunts- per exposar els dubtes, reptes i contradiccions dels ciutadans davant el canvi del clima.»

Que bé!!! I això de l’estructura redaccional a base d’emails amb documents adjunts, que modern! I no s’hi posen per poc: «Volem pensar que hem fet un bon llibre que ajudarà els lectors a reflexionar; un llibre que vol ser, respecte al canvi climàtic, el mateix que va ser El món de Sofia [ha!] respecte a la filosofia. No hem volgut fer un llibre magistral, entre cometes [ha, ha!], sinó un intent de reproduir les inquietuds, les angúnies i els anhels de diferents actors; personatges que representen situacions de la vida real. No és una homilia, sinó un drama de la realitat quotidiana. Qualsevol lector és pot sentir identificat amb algun dels personatges del llibre.» Gràcies, eminències! I gràcies per haver pensat a treure’l tan desinteressadament quan s’acosta Sant Jordi! «...No és una novel·la clàssica amb un desenllaç, sinó un fragment de la realitat [que cultes, si s’han llegit Zola i tot!, encara que han tingut la delicadesa de no dir-ne “tranche de vie”] que ni comença ni acaba. No té un final típic, però en les últimes pàgines, la protagonista, Laia -una metge-, entén de què va el problema del canvi climàtic. Entén la complexitat de la seva gestió i entén també que, faci el que faci, ella no canviarà la realitat, però descobreix que la suma de totes les coses que fem els humans, aparentment irrellevants, acabarà canviant la realitat.»

Guai, no? (No demano excuses per l’expressió, perquè és la que hi escau.)

Només un apunt al marge: obviar l’existència i els arguments dels centenars i centenars de científics (quasi tan eminents com Folch i companyia, goso dir fluixet fluixet) que neguen això del canvi climàtic en els termes amb què ho fan aquests catastrofistes, posant-los al sac dels ridículs i ignorants, ho trobo realment molt científic —entre cometes, per no desentonar del seu estil redaccional. Dir que «el responsable d'un celler de Catalunya [...] ha comprat terres al pre-Pirineu perquè s'ha adonat que si vol continuar fent vi d'aquí a 50 anys probablement tindrà més bones condicions a la conca de Tremp que al Baix Penedès, per posar un exemple», sense dir que durant anys i panys de l’edat mitjana tota l’Europa septentrional estava plantada de vinya i fruiterars esponerosos i que la gent no s’hi pelava de fred a ple hivern, també per posar un exemple, ho trobo tan, però tan científic, que només puc fer una genuflexió d’agraïment per un tan subtil homenatge a la veritat científica (les cometes, aquí, a discreció de cadascú).