L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dissabte, 23 de febrer del 2008

Bebo, Cachao: Lágrimas negras

Tots dos a punt de fer-ne 90. Tots dos junts, una meravella:



Més sobre el gran Bebo

Àlbum recomanat: Bebo de Cuba

dimecres, 20 de febrer del 2008

Des de l'any 26...

Com a boicot actiu a les cretinades periodístiques (granmàtiques i d’arreu), sobretot a les d’aquí (que ara s’adonen que Cuba també existeix i fan veure que hi passa alguna cosa nova), us convido a escoltar música. Començo amb Cachao, però n’hi haurà més.

Any 1926, any cubà infaust per un motiu, gloriós per un altre: Israel López Cachao, amb vuit anyets, va començar a tocar i feliçment encara no ha parat. Maaaaaaaaambo!!!

Continuarà…

Una recomanació: regalar-se l’àlbum complet “Ahora sí” (CD i DVD), produït per Andy Garcia (que també veureu aquí, plaer afegit, debilitat meva).

divendres, 15 de febrer del 2008

Divergències, dissidències, cuirasses

No em barallaré pas amb tota la gent —homes i dones— que atribueix bellesa i atractiu a Javier Bardem, però goso a dir públicament que jo no no m’hi compto. I no ho dic per la imatge horrorosa que dóna a No country for old men, si em remeto a la gran quantitat de talls d’escenes i de fotos que, vulguem o no, ja hem vist arreu i que a més d’un ja el deu haver fet somiar de por —o de gust, qui sap—, ja que no he vist la pel·lícula. Em refereixo a ell al marge de caracteritzacions concretes.

Aquesta divergència em fa pensar en la vella i misteriosa qüestió del perquè uns ens sentim atrets per persones que a altres els repel·leixen i a la inversa, igual que nosaltres també atraiem o repel·lim. I no vull pas dir que senti repulsió per Bardem, ep; simplement dic que no el trobo tan guapo com diu la majoria. També en fa pensar en un altre fet curiós: comprovar com hi ha persones que tenen uns gustos molt eclèctics, que se senten atretes per tipus humans molt diferents, i en canvi n’hi ha d’altres que semblen tenir una preferència instintiva per alguns tipus molt concrets. Per exemple ¿us heu preguntat per què a Sarkozy, si ens atenim a les dues que li coneixem, l’atreuen les dones amb ulls petits, llavis fins i pòmuls exageradament prominents i alts? Només és un exemple fet a tall purament recreatiu, esclar, però que a mi em crida l’atenció.

Però de fet volia anar a parar a una altra banda, o sigui que perdoneu-me l’excurs excessivament divagatiu. Tornant a Bardem i pensant en els seus possibles admiradors que ara tinguin por de passar dels somnis plaents als malsons per culpa de la imatge que dóna a la pel·lícula dels Coen, volia dir que em sembla que els més aprensius poden estar tranquils: no hi ha cap perill que Bardem se’ns torni un assassí en sèrie real. Més enllà de la lògica que fa al cas i la seva professionalitat més que demostrada, tenim una prova molt evident de la seva impermeabilitat a la més mínima impregnació de l’essència del personatge que interpreta. Després d’haver encarnat (i molt bé, per cert) Reinaldo Arenas a
Antes que anochezca (Julian Schnabel, 2000) va sortir-ne del tot indemne. Tota una proesa digna d’admirar, i més si ens hem de creure el que Bardem va dir de la seva interpretació d’Arenas: «Cuando empecé a leer sus libros, encontré algo que me era familiar. […] Como actor, no puedes interpretar un papel como éste si no tiene nada que ver contigo, de lo contrario no respetarías a esa persona. Así que éste fue un gran regalo para mí». Regal que potser va apreciar molt "como actor" (certament un privilegi que va saber aprofitar) però que va apreciar ben poc més enllà d'això, per més que digués. Bardem, impassible i immutable, ha continuat i continua sent fidel al coma-andante. I si es fa això després de llegir de debò els llibres d’Arenas, sobretot Antes que anochezca(1), l’autobiografia en què es basa la pel·lícula, és que es va ben equipat amb una cuirassa del tot impenetrable. La dura cuirassa de la majoria d’artistes i farandulers diversos, per altra banda tan "entranyables" i "sensibles". Que saben estrafer els gestos que calgui, això sí. Siguin del personatge que els toca, siguin del personatge que voldrien tocar per sempre.

(1) Editorial Tusquets. Barcelona, 1996 i 2006.


divendres, 8 de febrer del 2008

Amis

Deia Martin Amis a l’apèndix d’Experience (2000): «El Cuarto Poder se halla en un estadio peculiar de su evolución. A la prensa, por una parte, cada día le place más el poder que la corrompe. Y, por otra, camina inexorablemente hacia una mastodóntica impotencia en las cuestiones que realmente importan.»(1) Parlava de l’actitud de la premsa britànica en la mort del seu pare (1995), el també escriptor Kingsley Amis, que quan encara estava de cos present, Eric Jacobs, el que havia estat el seu biògraf, va córrer esperitat a oferir als diaris uns apunts del que volia que fos un segon llibre sobre Amis. Els apunts, se suposa que ben covats i esperant sortir de l’ou en el moment oportú —aquell—, van resultar ser d’un acarnissament desmesurat, sobretot als ulls de la família (però més endavant el mateix autor de les notes va reconèixer que ho eren, com va dir, per exemple, a Cristopher Hitchens, amic de Martin Amis). El Sunday Times va exposar amb delit aquella carn fresca mentre la carn de Kingsley Amis tot just es començava a corrompre. Però tot i la seva comprensible reacció, Amis no parla del fet només com a fill dolgut; si en parla (al cap de cinc anys) és també —o sobretot— per il·lustrar un cert mode de fer general d’aquest “quart poder”.

He recordat això al llegir l’entrevista d’un tal Johann Hari a Martin Amis, publicada a The Independent el dia 29 de gener passat, la vigília que es posés a la venda al Regne Unit l’últim llibre d’Amis: The Second Plane (El segon avió), apareguda a mode de colofó —però no serà l’últim— d’una disbauxa periodística que fa mesos que dura, i com a atac preventiu abans de l’aparició del llibre (The Second Plane va sobre l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001, o sigui que calia, des d’una trona com The Independent, fer-ne la contrapropaganda).

Va ser Terry Eagleton, professor marxista de crítica cultural —a Manchester, on Amis també fa de professor de creació literària—, aprofitant que reeditava un vell llibre seu i li calia un pròleg amb ganxo per recol·locar-lo, qui va començar a clavar forquilla a l’autor etiquetant-lo de racista per haver fet unes declaracions contra el terrorisme islàmic i l’amenaça de l’integrisme musulmà. A més del vell art canònic del gremi de carregar les tintes i obviar els contextos, afegia en el seu providencial —per a ell— pròleg que era lògic que Amis fos racista si el seu pare ja ho era (a més d’antisemita, homòfob, misogin i altres tares que segons ell deuen dur de sèrie els gens del Amis, tot i que el d’antisemita es veu que ha mutat en el d’islamofòbia). També s’hi va abraonar una columnista musulmana (Yasmin Alibhai-Brown) amb un article en el mateix The Independent (al qual, per cert, Amis va respondre matisant les seves declaracions anteriors a mode de disculpa).

Tornant a l’entrevista de Hari, em sembla un model perfecte per incloure al manual del bon periodista actual (bé, més aviat és una conseqüència d’haver assimilat molt bé els manuals a l’ús). Desvergonyiment i menyspreu displicent, amb aquell complex d’inferioritat del que sap però no paeix que mai arribarà a l’alçada de qui té al davant i que per això s’aplica en l’intent de denigrar-lo amb la seva insolència, no tant en presència seva i amb les preguntes que li fa, esclar, sinó amb l’edició final de la matèria primera. Un to insidiós previsiblement i risiblement infantiloide que boicoteja la seva pretensió de resultar vexatori. Cinisme i estultícia en estat pur. Se li podria aplicar el que en un altre lloc Amis aplica a l’estudiós de la literatura, crític o simple ressenyador: «Una de las vulnerabilidades de la literatura, como tema de estudio, es que nunca ha parecido realmente difícil. [...] Es fácil interactuar con la literatura. Cualquiera puede hacerlo, porque las palabras (a diferencia de las paletas o los pianos) llevan una doble vida: todos somos competentes.»(2)
Però amb tot, sempre hi ha categories (i distàncies) i també sempre podem fer fer una volta més a la rosca. Hari titula la seva creació literària en forma d’entrevista “The two faces of Amis” (clixé de clixés). Però resulta que rastrejant per aquí el possible eco d’aquesta nova polèmica mediàtica de finals de gener sobre Amis, només he trobat (potser no he buscat prou) una crònica a El Periódico firmada per Begoña Arce des de Londres: “La guerra santa d’Amis”. Bravo! (o brava!).



(1) De la versió en castellà: Experiencia. Anagrama (2001)
(2) La guerra contra el cliché (2001). Anagrama (2003).