L'Havana, Malecón. Foto: Teresa Amat



dimarts, 25 d’agost de 2009

Cuba vista des de Prada (1)

El nou rector de la Universitat Catalana d’Estiu (Prada de Conflent), Jaume Sobrequés, va voler incloure una àrea nova en les activitats d’aquest any, centrada en el que han etiquetat com a “grans temes” amb motiu dels seus aniversaris: els 50 d’ETA, els 50 de la nova cançó (tants?) i els 50 de la revolució cubana, entre d’altres de més de 50. El debat sobre Cuba el va encarregar a Casa Amèrica Catalunya, representada per Marc Caellas, amb el suggeriment, suposo, d’agrupar (dit a l’engròs per mi) un procastrista, un anticastrista i un mig mig però que hi tingués alguna mena de relació. Així, el pro era Antoni Barberà, presentat com a metge però que també és militant d’EUiA i encarregat de les seves relacions internacionals (això ell no ho va esmentar a l’acte, només va dir que hi era en qualitat de la seva solidaritat amb Cuba); el mig mig, Alfons González, documentalista i professor de la UAB i autor d’una propera exposició sobre la propaganda mural castrista titulada “Vaya valla”, i la contra una servidora com a autora de Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana. Marc Caellas hi va actuar de presentador i moderador, però la presidència de l’acte va anar a càrrec del rector Sobrequés, abillat per a l’ocasió amb una samarreta vermell intens amb la cara estampada en negre del Che (sota una americana negligée, val a dir).

L’acte es va preveure al gimnàs, l’espai amb més cabuda, sense tenir en compte que a causa de la (des)organització mateixa de l’UCE n’hi hauria hagut ben bé prou i de sobres amb una aula normal. Una cinquantena de persones (una per any revolucionari, mira) ocupaven una quarta part de les cadires disponibles. La (des)organització(*) va anar des de no anunciar amb eficàcia l’acte (per exemple, només consignant els noms dels “ponents”, sense esmentar en qualitat de què hi érem, sobretot tenint en compte que no som gens “mediàtics”); d’organitzar actes paral·lels que potser s’haurien pogut programar millor; de no anunciar-ho degudament al primer número del “Diari de l’UCE”; de no enviar-hi els de Ràdio Arrels, que suposadament hi eren per enregistrar els actes principals o entrevistar els participants, fins a no enviar-hi tampoc ni un trist fotògraf… Tampoc es va preveure (però això ja no és potser tan atribuïble a l’organitzaciò de l’UCE) que a la immensa majoria de la gent que era (que va) a Prada, i sobretot, diria, als professors de cursos diversos (algun historiador-polític i algun escriptor nordcatalà hi vaig veure suant la cansalada —la calor hi era tan sufocant com aquí baix— sota els tendals improvisats en terrassa de bar mentre eren entrevistats, aquests sí, per uns xicots amb càmeres de televisió) no els interessa per res ni Cuba ni els cubans; prou feina tenen a mirar-se el melic (encara que alguns se l’hagin de buscar amb dificultat entre els sacsons).

Com que vaig intuir que estaria en minoria (el dos contra un es va confirmar quan Alfons González es va destapar del mig mig al “tot és culpa del bloqueig dels Estats Units!”), vaig acceptar de ser la primera a intervenir. Barberà, després de sentir el que vaig dir jo, va afirmar que canviava tot el que duia preparat i va engegar l’aparat previsible, tot basat en el gran argument que deia que jo només havia esmentat desgràcies i que no havia parlat de com eren de bons i alegres i generosos els cubans, ni de la exuberància i la sensualitat caribenya, etc. González va dir, per començar, que s’havia llegit el meu llibre i que li havia agradat molt, però que a parer seu hi consignava moltes “anècdotes” i no hi parlava del principal: “el bloqueig”.


Després, poc temps hi va haver per al debat i les respostes creuades entre tots tres i els aclariments pertinents (no vaig poder respondre a tot, però vaig capejar el més evident). Malgrat tot, algunes persones del públic hi van intervenir i van mostrar amb molta intel·ligència (pocs, però selectes) haver entès bastant bé per on anava cadascú.

Fins aquí la “nota de societat”. Per no allargar-me, deixo el text de la meva intervenció per a una segona part.

(*) Marc Caellas se’n va sorprendre una mica, jo potser no tant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada